SIRÂT

A "Sirât: Trance en el desierto" (2025) sembla que passin més coses que a la contemplativa "O que arde"; hi ha més personatges i, sens dubte, més moviment en aquesta història sobre un pare (Sergi López) i el seu fill que busquen la filla/germana entre els nòmades de les raves al desert del Marroc, impel·lits a un viatge per camins impossibles. Però aviat ens adonarem que la recerca de la filla desapareguda és un macguffin i que allò que Oliver Laxe pretén és situar-nos en un univers preapocalíptic on els homes, potser inconscientment, cerquen el retorn a un lloc ancestral en què la naturalesa imposa la seva llei i la lluita contra l'adversitat va lligada a una forma de catarsi. 

Així, doncs, els boscos de Galícia es converteixen en les muntanyes i les planures desèrtiques del Nord d'Àfrica, i novament, hem de rendir-nos a la força visual d'aquesta road-movie cruel, que comença com un documental, continua com un western i acaba on començava Mad Max.

LUNA NUEVA

El 1940, Howard Hawks signa, després de "La fiera de mi niña", un altre dels títols emblemàtics de la screwball comedy. 

"Luna nueva" adapta una obra de teatre de Ben Hecht i Charles MacArthur que ja havia portat al cinema Lewis Milestone el 1931, i que recuperaria Billy Wilder a "Primera plana", el 1974. A diferència, però, de les altres versions, el reporter que vol deixar la feina per casar-se és aquí una dona (Rosalind Russell) i, a més, ex-esposa de l'editor (Cary Grant, perfecte), un murri simpàtic que farà servir tota mena d'estratagemes per recuperar el professional i, de retruc, la muller. La imminent execució d'un revolucionari -que acabarà ocult en un escriptori de la sala de premsa del jutjat-, acusat de matar un policia, és l'esquer perfecte.

Amb Ralph Bellamy (el futur marit de la Hildy i a qui ningú no pren seriosament -en un gag genial, algú comenta que és "un que s'assembla a Ralph Bellamy"-) de tercer vèrtex del triangle, i el concurs d'una colla de secundaris impagables (periodistes, acusat -i una noia que se l'estima-, la sogra de la reportera, l'alcalde, el cap de policia), "Luna nueva" esdevé una comèdia trepidant, de diàlegs tan ràpids que resulta difícil retenir tots els matisos que contenen (atenció a les converses telefòniques en paral·lel); també és una lloança -no exempta d'ironia- a la professió de periodista, i a la conveniència de seguir els instints, i, de passada, una conya radical en què el revolucionari sembla molt bona persona mentre els poders fàctics són corruptes, ineptes i insensibles, només preocupats per satisfer l'electorat.

CURE

"Cure", dirigida el 1997 per Kiyoshi Kurosawa i interpretada per Kôji Yakusho (requerit per Wim Wenders per a "Perfect Days"), és un clàssic modern del cinema de terror japonès. Una trama policíaca, convertida aviat en un malson, sobre uns assassinats misteriosos, quasi rituals, dels quals en coneixem els autors materials però no l'instigador; tot i que un paio que sembla haver perdut la memòria, immune als interrogatoris, apareix com a principal sospitós.

MISIÓN IMPOSIBLE: SENTENCIA FINAL

Tal vegada el lliurament definitiu de la nissaga, continuació d'una primera part estrenada fa un parell d'anys, i amb clara voluntat de compendiar les aventures d'Ethan Hunt iniciades en fa quasi trenta (els flaixbacs gairebé avorreixen), "Misión imposible: Sentencia final" adverteix sobre els perills de la intel·ligència artificial i, conseqüentment, és una pel·lícula quasi analògica, que renuncia als entorns urbans sofisticats i porta al protagonista a coves subterrànies, profunditats submarines i, finalment, al cel, passejant-se entre dos avions de la Primera Guerra Mundial. Mai o quasi mai al nivell de la superfície terrestre, on viu la gent comuna. Perquè Cruise/Hunt és com un déu, triat per salvar la humanitat d'una hecatombe atòmica. Potser per això el film és molt seriós, potser massa. Potser per això el film es veu antic, com si fos dels anys seixanta: una barreja de pel·lícula pre-apocalíptica i d'aventures com les d'abans, les que ens duien al mar, a bord de submarins, o al Pol Nord, en companyia dels huskies i dels esquimals. 

En fi, "Misión imposible: Sentencia final" no s'oblida, però, d'enaltir el treball en equip, o d'incloure el triplet d'accions en paral·lel en un clímax a contrarellotge. D'altra banda, si el personatge ho té francament complicat per desactivar el pèrfid sistema operatiu que vol destruir-ho tot, si ha de submergir-se a més de cent metres en aigües glaçades o caminar (sense dobles?) sobre les ales d'un avió, almenys compta amb un president dels Estats Units que és dona, és afroamericana, i sembla tenir seny; imagina't el mateix amb en Trump al capdavant!

JERRY MAGUIRE

A punt de veure el darrer lliurament de "Misión imposible", volem recuperar un treball de Tom Cruise que potser no estarà entre els més memorables de la seva filmografia però que, tanmateix, m'atrau per diversos motius. 

A Cameron Crowe li vaig perdre el respecte (i la pista) després del nyap de "Vanilla Sky". Però, quan va signar "Jerry Maguire" (1996), gaudia de cert prestigi, que va revalidar amb "Casi famosos" (2000). Això no vol dir que la seva primera col·laboració amb Cruise no mostrés uns quants tòpics i defectes.

Narra la peripècia del Maguire del títol, un competent representant d'esportistes d'elit que perd la feina després de reivindicar un treball més dirigit a les persones i no tant als calés. També perd la nòvia pija i es queda amb un únic client (un jugador de beisbol una mica pallissa, tot i que el personatge li va valer un Òscar a Cuba Gooding Jr.) i una empleada simpàtica i amb ganes de trobar parella (Renée Zellweger). La noia té un fill que, en la pel·lícula, compleix una doble funció: fer gràcia -perquè fa gràcia- i mostrar que Maguire/Cruise pot arribar a ser un pare afectuós; l'actor, per cert, oposita a la interpretació més histriònica mai vista en una pantalla de cinema. 

Llavors, per què m'agrada aquesta pel·lícula? Per motius laborals, conec bé el món de la venda, i us asseguro que aquestes històries sobre un univers de gent sense escrúpols on regna la llei de la selva, amb clients trànsfugues i competidors menyspreables, no s'allunyen de la realitat. M'identifico amb l'entorn i amb el vertigen de la caiguda que pateix el personatge; jo no he comès mai la imprudència d'escriure un manifest on digui que hem de treballar per les persones i no pels diners, però la por de perdre els clients i el prestigi és inherent a la nostra feina de venedors. En fi, per sort sempre podem emborratxar-nos i, si tenim a l'abast una noia tan dolça i comprensiva com el personatge d'una Renée Zellweger quan encara estava de bon veure, doncs encara millor. I és en aquest punt que la pel·lícula funciona prou bé com a història romàntica, exposant amb elegància els dubtes de la noia, que no sap si ell se l'estima o només vol un salvavides; a més, és el seu cap, i ja sabeu la dita. I ell es retrobarà a si mateix i podrà donar una petita lliçó d'humanitat al cuc infecte que li ha fotut tots els clients o quasi. Sort que el seu jugador ha aconseguit algun touchdown! (Atenció al moment impagable en què el client traïdor li diu que no va estar al seu costat quan calia sinó passejant amb un... negre).

Show Me the Money!!!

MICKEY 17

Fitxat pels americans després de l'èxit de "Parásitos", Bong Joon-ho signa "Mickey 17" (2025), faula distòpica, com ho era "Snowpiercer", en què un excel·lent Robert Pattinson fa el paper d'un noi més aviat tímid que, fugint d'uns gàngsters a qui deu diners, s'embarca en una nau plena de colons de l'espai capitanejats per un autòcrata llunàtic -mai millor dit- que em va recordar Donald Trump per la seva vocació messiànica i manca d'escrúpols. 

El número després del nom s'explica perquè Mickey/Pattinson va escollir ser "prescindible", un no ningú a qui encarreguen les feines més perilloses o, directament, fan servir de conillet d'índies, amb l'avantatge -o no- que cada vegada que mor el tornen a fabricar en una mena d'impressora 3-D. 

Els girs de la trama l'omplen de possibilitats que el film no acaba d'explorar, i es queda en un divertiment enginyós, entre la ciència-ficció d'aventures i un enèsim discurs sobre la lluita de classes. Si més no, la protagonista femenina, Naomi Ackie, surt molt més atractiva que a "Parpadea dos veces", el títol de suspens no gaire memorable on la vam descobrir l'any passat.

GRAND TOUR

Entre la desconstrucció del relat d'aventures colonials, el drama d'època i el documental sui generis sobre la cultura de l'Extrem Orient, entre el blanc i negre i el color, entre el 1917 i l'actualitat, "Grand Tour" (Miguel Gomes, 2024) és un títol tan insòlit com fascinant que parla, si és que parla d'alguna cosa, dels contrastos, del contrast entre la realitat i la representació de la realitat, dels contrastos inherents als països visitats pels protagonistes i per una càmera capaç de captar la bellesa d'un continent en tots els sentits exuberant.