EL CUCO i altres horrors

Reconec el meu desinterès per la filmografia de Mar Targarona, almenys fins a la seva darrera realització, "El cuco" (2023). Tenia curiositat per veure aquesta història presumptament terrorífica sobre una parella barcelonina que intercanvia la seva casa per la molt luxosa residència d'una parella d'avis alemanys entranyables i així passar uns dies de vacances a la Selva Negra. Ella (Belén Cuesta) està embarassada, i aviat ens adonem que la cosa s'assembla bastant a "La semilla del diablo" polanskiana. No farem més espòilers d'una producció modesta però eficaç que no és exactament rodona però sí elegant i força inquietant. 

En canvi, després de llegir crítiques superlatives de la producció australiana "Háblame" (Danny i Michael Philippou, 2022), em vaig endur una decepció considerable. 

Recicla el vell assumpte de les sessions d'espiritisme, introduint un comentari malèvol sobre la dependència del mòbil entre els adolescents i les selfies. I no es pot dir que no sigui una pel·lícula elegant i ben filmada, que comença amb un pla-seqüència força impactant; però és que no em puc prendre seriosament una colla de galifardeus que es parteixen el cul mentre invoquen uns fantasmes plens de pústules i, tot i l'evidència i la violència dels contactes sobrenaturals, no es plantegen que alguna cosa pugui sortir malament. I els traumes de la protagonista, els apunts melodramàtics i uns girs cada vegada més recaragolats no convoquen els esperits sinó l'avorriment.