classics de cinema

WAR HORSE

2012-03-02T11:11:00.007-08:00

"War horse", la darrera pel·lícula d'un Steven Spielberg molt treballador darrerament, narra -com és habitual en la seva filmografia- una pèrdua i un retrobament final, aquesta vegada entre un noi i un cavall. Spielberg aprofita aquesta història, escrita per Lee Hall i Richard Curtis a partir de la novel·la de Michael Morpurgo, per exercir de John Ford en la primera part de la pel·lícula, que transcorre en un poble que sembla el d'"El hombre tranquilo", habitat per grangers abnegats però lleugerament alcoholitzats i terratinents que abusen de la debilitat de les persones, i després per abordar la Primera Guerra Mundial (on va a parar la bèstia), primer amb la mirada de David Lean, però ben aviat i quan es fa evident que el primer gran conflicte del segle XX no pot ser ja una guerra entre cavallers, amb una rudesa similar a la que havia mostrat ell mateix en retratar la Segona.

La peripècia del cavall i els seus propietaris successius resulta un pèl carrinclona; una carrincloneria, tot s'ha de dir, no gaire allunyada de la de molts films nord-americans dels anys trenta i quaranta en què el film sembla clarament emmirallar-se. El més destacable és la potència visual de moltes escenes (les càrregues dels soldats britànics, el cavall saltant damunt les trinxeres...), novament subratllada per la fotografia esplèndida de Janusz Kaminski.

VAMPYR, LA BRUJA VAMPIRO

2012-03-02T06:45:00.007-08:00

"Vampyr, la bruja vampiro" és un relat de vampirs (per si el títol no ho deixa prou clar) que adapta a la pantalla l'univers de Sheridan Le Fanu (escriptor irlandès del segle XIX, inspirador al seu torn de Bram Stoker i el seu "Drácula") i que va dirigir l'any 1932 Carl Theodor Dreyer, el responsable d'obres mestres com "Ordet" o "La pasión de Juana de Arco".

Si comparem aquesta pel·lícula amb obres posteriors del seu autor, caracteritzades totes per un gran ascetisme visual, sorprèn el seu caràcter avantguardista, amb moviments de càmera espectaculars i gran abundància d'efectes de tota índole, potenciant una atmosfera molt inquietant i compensant la insipidesa de l'actor protagonista, que fa el paper de l'excursionista que arriba a una casa en què una noia presenta símptomes estranys com la marca d'uns ullals al coll; l'actor en qüestió era el baró Nicolau de Gunzburg: no era un intèrpret extraordinari però havia pagat la pel·lícula i aquest és un valor que calia tenir en consideració.

El to oníric del relat i l'esmentada gosadia narrativa han fet de "Vampyr" una obra de culte, que compleix a més amb els requisits d'haver estat en el seu moment un fracàs de taquilla absolut (fins a l'extrem que Dreyer va estar onze anys sense tornar a dirigir) i contenir un parell d'escenes antològiques: quan el protagonista somia el seu propi enterrament i veu passar el cel i els arbres des de dins el taüt, o la mort del dolent al molí fariner, plagiada per Peter Weir a "Unico testigo".

El que s'ha de veure!

RANGO

2012-02-29T11:34:00.005-08:00

Tot i que em sap greu per "Chico y Rita", no trobo immerescut l'Òscar atorgat a "Rango" (Gore Verbinski, 2011), una paròdia del western spaghetti protagonitzada per un camaleó i altres habitants del desert, que inclou homenatges a "Star Wars" o a l'escena dels helicòpters d'"Apocalypse Now", divertida i d'una lluentor formal aclaparadora. "Chico y Rita" era més modesta; potser també més emocionant, però els acadèmics han escombrat cap a casa i han premiat la professionalitat de Verbinski, un senyor que mostra més talent en el terreny de l'animació que quan naufraga intermitentment amb els seus "Piratas del Caribe".

AVARICIA

2012-02-26T11:22:00.014-08:00

Després de referir-me als clàssics del cinema mut en parlar de "The artist" i del post sobre Urdangarín, quasi resulta obligat parlar d'"Avaricia".

Erich Von Stroheim va adaptar per al cinema la novel·la "McTeague", de Frank Norris, l'any 1924, i la va titular "Avaricia", tota vegada que l'obssessió pels diners és la causa de totes les desgràcies que els passen als protagonistes. Va rodar 96 hores de pel·lícula, bona part de les quals al desert anomenat "Vall de la Mort", amb temperatures per sobre dels cinquanta graus (no diré a l'ombra perquè allà d'ombra no n'hi ha ni una). Amb aquest material, va muntar una versió de nou hores i mitja. Va mostrar-la tot content als productors (entre ells, Irving Thalberg, nom que us sonarà als seguidors dels Òscar), i aquests la van trobar un pèl llarga, la van retallar una mica i van cremar el material sobrant. Von Stroheim va renegar de la versió de dues hores que finalment es va estrenar (va dir que al senyor que n'havia fet el muntatge, el cap només li servia per aguantar el barret).

Vaig veure en el seu dia la versió estrenada comercialment i ja la vaig trobar genial. Ara, gràcies a Turner Classic Movies, he vist una versió de quatre hores que intenta recuperar el muntatge original incloent fotografies i intertítols de les escenes tallades. Aquesta versió, que aporta molts més matisos a la història del primitiu McTeague, la seva esposa garrepa Trina i l'amic traidor, Marcus, i treu a la llum trames paral·leles prou interessants com la relació de la mexicana Maria Macapa amb el jueu Zerkow o l'amor inconfessat dels dos ancians que viuen a la pensió, revela quina havia de ser la principal aportació d'"Avaricia" al setè art: explicar una història com ho fan els novel·listes, amb el detall necessari, amb la mateixa ambició i sense la limitació d'un metratge convencional.

El violent McTeague:

El naturalisme de la narració (i això és pal·lès fins i tot en la versió mutilada) remet a la novela del dinou i a les conviccions d'un director observador i crític de la societat del seu temps. Clarament, la versió definitiva hauria estat un gran fresc de la jove societat nord-americana -que Von Stroheim, d'origen europeu, devia observar amb certa curiositat-, una societat construïda per immigrants (McTeague és d'orígen irlandès i la seva esposa, alemany), a cavall entre uns orígens primitius i violents (representats pel personatge protagonista o les escenes a la muntanya i el desert) i la modernitat de les seves ciutats (coneixerem amb gran detall com es vivia al San Francisco de l'època). Conseqüentment amb aquesta concepció naturalista i de manera revolucionària en l'any de la seva producció, "Avaricia" està rodada en escenaris reals, dels quals treu un partit extraordinari. En l'escena del casament, que se celebra al pis on McTeague exerceix de dentista, una finestra oberta al carrer permet que, al mateix temps, vegem un seguici fúnebre que hi desfila (un mal auguri, certament). Una altra escena mostra en un travelling tan llarg com en una producció moderna, la parella McTeague-Trina passejant i discutint per un dels carrers en pendent de San Francisco. En els interiors, podem veure els sostres; però no només en això Von Stroheim es va anticipar a Welles: l'ús de la profunditat de camp és modèl·lic, com ho és l'ús expressionista de la llum en determinades escenes. I la filmació a la Vall de la Mort va ser traumàtica per a l'equip de rodatge, que havia d'embolicar les càmeres amb tovalloles glaçades perquè no es cremés la pel·lícula, però va permetre escenes tan brillants com la que tanca el film, tan dramàtica com irònica, inspiradora de molts westerns posteriors.

No és Welles, és Stroheim:

Però aquesta concepció naturalista no impedeix que tot el film estigui presidit per una gran expressivitat violenta i romàntica, o que els símbols i les metàfores visuals s'utilitzin amb enginy i originalitat: quan McTeague confessa a Marcus l'amor que sent per Trina, que és la nòvia del segon, aquest observa el passeig marítim on es troben però no veu la gent que hi passeja sinò les aigües desfermades de l'Oceà Pacífic; la traició de Marcus anticipada pel gat que observa els dos canaris tancats a la seva gàbia...

L'expressionisme a "Avaricia":

Mutilat o no, "Avaricia" és un llegat extraordinari; la impossibilitat de veure el film tal com Von Stroheim el va concebre no ha de ser obstacle per apreciar la seva grandiositat ni excusa perquè els bons cinèfils no el coneguin.

The End.

IÑAKI VS. KUBRICK

2012-02-26T02:31:00.004-08:00

Quina llàstima que Kubrick ja sigui mort! Quin gran actor hauria pogut tenir!

Alex

Jack

Iñaki

THE ARTIST

2012-02-17T10:14:00.003-08:00

"The artist" (Michel Hazanavicius, 2011) narra el drama d'una estrella del cinema silent, George Valentin (Jean Dujardin), que s'arruina amb l'arribada del sonor i el crash del 29, tot alhora, mentre una actriu que s'ha introduït a Hollywood gràcies a ell, Peppy Miller (Bérénice Bejo), inicia una carrera fulgurant.

Aquest argument, una barreja de "Cantando bajo la lluvia" i "Ha nacido una estrella", ja anuncia un film ple de referències cinèfiles i homenatges (una seqüència amb Valentin i la seva dona esmorzant està treta de "Ciudadano Kane"; en la part més dramàtica del film, descobrim que la banda sonora és el tema creat per Bernard Herrmann per a "Vértigo"). Però la gran idea és que tota la pel·lícula (bé, quasi) sigui muda i fotografiada en el blanc i negre i els virats característics del cinema dels anys vint.

El perill principal era que l'atractiu del film s'esgotés en aquesta idea tan arriscada com enginyosa. Per sort, i tot i que la història és força senzilla i una mica previsible, Hazanavicius és conscient que les limitacions del cinema mut havien de propiciar solucions narratives i visuals enginyoses i aquí n'aporta més d'una: el joc de la noia amb el vestit de Valentin, o ell mirant el mateix vestit en un aparador, reflectint-se sobre el seu cos ara abillat amb roba barata i gastada. Amb una posada en escena brillant i un aire ingenu i feliç, "The artist" no assoleix el nivell de les grans obres mestres del període que evoca (tampoc ho pretén), però resulta idònia per agradar tant als cinèfils com al públic majoritari (fins i tot aquells que et miren com si t'haguessis begut l'enteniment quan els fas propaganda d'una pel·lícula en blanc i negre -ecs!- i muda -aarg!-).

J. EDGAR

2012-02-11T11:35:00.000-08:00

Ja vaig dir en parlar de "Más allá de la vida", que les darreres produccions de Clint Eastwood m'havien deixat una mica indiferent. No tenia gaire interès en "J. Edgar", doncs el personatge (un fatxa amb certa devoció pel transvestisme) tampoc no em semblava especialment atractiu; finalment, però, l'he anada a veure. Era un dimarts a la nit, anava molt cansat i em va costar un gran esforç mantenir-me despert fins al final. Sóc conscient que aquestes circumstàncies poden haver influït negativament en el meu judici.

Com sigui, "J. Edgar" és una pel·lícula tan pulcra com totes les del seu director. Leonardo DiCaprio demostra novament la seva ductilitat. I és un encert centrar la narració en la relació platònica que el director del FBI va mantenir amb la seva secretària Helen Gandy (Naomi Watts) i el seu ajudant Clyde Tolson (Armie Hammer, que feia el doble paper dels bessons Winklevoss a "La red social"). Si no fos perquè aborda els traumes i l'homosexualitat del personatge, el film no seria gaire diferent de qualsevol biopic manufacturat a Hollywood als anys quaranta, i això no és cap retret: hi ha uns salts temporals a la manera de "Ciudadano Kane" i s'intercalen fites dramàtiques en la carrera del personatge (el segrest del fill d'en Lindbergh). Però el conjunt em va semblar un pèl feixuc, sobretot en la part en què Hoover dicta la seva biografia; l'antipatia del personatge no ajuda, i els maquillatges impossibles (Tolson vell sembla una barreja de zombi i del senyor Barnes dels Simpson) tampoc. D'altra banda, el film no revela cap fet sorprenent, tot i que juga les cartes d'una relativa sorpresa final: jo almenys, i no sóc cap expert en història americana, ja sabia que J. Edgar Hoover era un homosexual reprimit i un ferotge anti-comunista que feia xantatge als mateixos presidents dels Estats Units amb les gravacions telefòniques dels seus afers extra-matrimonials. Més interessant que el personatge és la constatació que els seus mètodes van acabar sent adoptats pels seus detractors i fins i tot per un president -Nixon, és clar-. Sort que ara la democràcia està salvada amb la condemna al jutge Garzón (oi?).

LOS DESCENDIENTES

2012-02-03T09:56:00.000-08:00

Un bon dia, Matt King (George Clooney) s'adona que ha de parlar amb la seva dona; però ella és un vegetal.

"Los descendientes", la darrera pel·lícula d'Alexander Payne, tot i una certa aparença de comèdia, parla d'un tema tan seriós com la mort i el dol. Però en aquest film, molt més complex del que sembla a primer cop d'ull, tot són contrastos i paradoxes. El pla que obre el film ens mostra algú que viu intensament; el pla que el tanca mostra una imatge molt més plàcida, però també plena de vida. Ambdós moments són causa i consecuència d'un accident mortal. El contrast entre el travelling inicial i el pla fix del final també pot representar que els protagonistes han assolit una certa estabilitat després d'un terratrèmol.

Hawai sembla un lloc idíl·lic, però la veu en off del protagonista en l'inici del film s'encarrega de recordar-nos que allà els càncers són igual de mortals; i la gent tant o més mesquina, com anirem descobrint al llarg del metratge, tot i que fins els personatges més odiosos acabaran revelant la seva humanitat. La ubicació geogràfica del film, basat en la novel·la de l'illenca Kaui Hart Hemmings, serveix com a metàfora (Matt és una illa, la família és un arxipèlag) i propicia una atmosfera estranya feta de paisatges ideals banyats en una llum malenconiosa (i una banda sonora magnífica).

En aquesta història sobre els contrastos i els canvis, sobre l'esperança i la nostàlgia, sobre l'atzar i la necessitat de prendre decisions, el to narratiu que abraça amb idèntica lleugeresa el drama i la comèdia és sostingut amb mà ferma per un Alexander Payne en estat de gràcia, que confirma les capacitats ja anunciades a "A propósito de Schmidt" i "Entre copas" i que se situa en un territori insòlit equidistant de Bergman i dels clàssics de la comèdia nord-americana, amb l'ajut d'uns actors i unes actrius excel·lents i d'un guió i una posada en escena modèl·lics, d'un nivell altíssim però sense la més mínima ostentació gratuïta.

TOURNÉE

2012-01-28T11:39:00.000-08:00

No sabem perquè Joachim, que havia estat un productor televisiu d'èxit, ho ha perdut tot; segurament, per una barreja de tossuderia i egoïsme, però, probablement, també per la seva fidelitat a un ideal d'integritat artística i de llibertat. Tampoc no sabem què l'ha fet tornar a França des del seu exili als Estats Units, però ho intuïm, a mesura que l'anem coneixent. L'acompanya una pintoresca troupe de ballarines de striptease, amb les quals ha muntat una gira per ciutats portuàries, una mica veteranes i que se senten tan soles com ell.

Mathieu Amalric, director i protagonista de "Tournée" (2010), presenta aquests personatges tan patètics com entranyables amb una mirada tendra i transparent; no els jutja i els estima; filma les seves anades i vingudes, les actuacions de l'espectacle de new burlesque, amb un no-estil impecable, i aconsegueix una bona pel·lícula de perdedors, amb escenes tan memorables com el flirteig a la gasolinera o l'arribada a l'hotel fantasma al costat de la platja.

ESCENES CLÀSSIQUES # 123: AMARCORD

2012-01-27T10:52:00.000-08:00

Arran de la catàstrofe del Costa Concordia, un comentarista de La Vanguardia va escriure sobre la fascinació dels italians pels vaixells i la velocitat, i esmentava la famosa escena d'"Amarcord" en què tot el poble de Rímini surt amb les seves barques a rebre el transatlàntic "Rex", orgull de la Itàlia feixista.

LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

2012-01-20T11:55:00.001-08:00

A priori, no tenia un interès especial per tornar a veure una adaptació de la primera de les tres novel·les de la nissaga Millenium. Però després de saber que la dirigiria David Fincher, un dels meus directors favorits, i de veure'n el trailer, me'n van entrar ganes.

Com calia esperar, "Millenium: Los hombres que no amaban a las mujeres", supera àmpliament la versió sueca, que ja semblava una mica telefilm i ara encara més per comparació. És àgil i entretinguda; els actors són millors, especialment els secundaris (Stellan Skarsgard està perfecte en el paper de psicòpata), però també Daniel Craig, que demostra novament la seva versatilitat, i Rooney Mara, que se'n surt prou bé del repte més difícil: estar a l'altura de la Lisbeth Salander sueca, la magnífica Noomi Rapace (cal dir que la versió americana, en una maniobra tan hàbil com els canvis operats en el final, mostra un personatge una mica diferent, una mica més fràgil). Fincher confia novament en el fotògraf (Jeff Cronenweth) i en els músics (Trent Reznor, Atticus Ross) de "La red social", amb resultats igualment esplèndids. I el guió va a càrrec de Steven Zaillian ("La lista de Schindler").

L'elecció de Fincher, a més de la seva provada solvència com a narrador, té l'avantatge de la seva experiència en trames amb psicòpata ocult i investigació obsessiva ("Se7en", "Zodiac"). En definitiva, Hollywood no ha escatimat en talent. Però tota aquesta parafernàlia (fins i tot excessiva, com en els títols de crèdit, aclaparadors però deslligats del to del film), paradoxalment, fa més evident allò que la modèstia de la versió sueca dissimulava: l'original literari és mediocre; la trama és suggerent però superficial, el protagonista és un arquetip (tot i basar-se en el mateix autor de la novel·la, i malgrat l'esforç interpretatiu de Daniel Craig) i el personatge de Lisbeth Salander està ben trobat però poca cosa més. Així doncs, tot i el treball impecable de Fincher, Zaillian i tots els altres, "Millenium: Los hombres que no amaban a las mujeres" fa bona la dita: d'on no n'hi ha, no en pot rajar.

I no serà que de males novel·les no n'hagin sortit bones pel·lícules. Però, en aquest cas, la fidelitat no ha estat una virtut.

ANOTHER YEAR

2012-01-14T12:07:00.000-08:00

Com pertoca en una pel·lícula que transcorre al llarg d'un any sencer (dividida en quatre capítols, un per a cada estació), "Another year" (Mike Leigh, 2010) té una estructura circular, reveladora del sentit últim d'aquesta història sobre un matrimoni, en Tom (Jim Broadbent) i la Gerri (Ruth Sheen), que afronten amb tranquilitat d'esperit la tardor de les seves vides i que tenen per amics uns pesats amb el costum poc elegant de visitar-los per emborratxar-se i explicar-los les penes. Tom i Gerri volen ajudar-los, però tot té un límit, i el rostre petri d'Imelda Staunton en l'escena inicial troba el seu reflex en el rostre absolutament derrotat de Mary (extraordinària Lesley Manville) en el pla que tanca el film; les vides d'ambdues són un infern, però almenys la segona va fer de cambrera a Corfú.

LA PITJOR PEL·LÍCULA DE L'ANY?

2012-01-14T05:35:00.000-08:00

Fer una llista de pitjors pel·lícules em resultaria molt difícil, sobretot perquè en veig poques, de dolentes. No vull pecar de falsa modèstia i diré que gairebé sempre m'ensumo quan una pel·lícula serà un rave.

Això no obstant, em poden les debilitats. M'agrada mirar, sobretot a la televisió, comèdies americanes, i com més poca-soltes millor; però també m'interessa descobrir-ne alguna que sigui digna i moderadament divertida. No demano més, no pretenc descobrir obres mestres. L'objectiu, si tenim en compte la qualitat dels guions de moltes sèries televisives des de la mítica "Friends" -o "Frasier", o "Seinfeld"- fins a la més recent "Shameless", no hauria de ser tan difícil. Però, o bé els bons guionistes es reserven per al mitjà televisiu, o bé -que també passa- perden la inspiració quan fan el salt a la gran pantalla.

Sigui com sigui, de tant en tant anuncien per Digital + alguna comèdia romàntica que la meva dona i jo comencem a mirar amb molta fe i amb la sana intenció de passar una estona entretinguda; i sempre acabem mirant-nos al cap de deu minuts de pel·lícula, atònits i sense entendre que algú hagi pogut produir una cosa tan inepta. Finalment, hem optat per evitar qualsevol presumpta comèdia romàntica que tingui en el seu repartiment a Sandra Bullock, Jennifer Aniston, Kate Hudson o Katherine Heigl.

Però, aquesta setmana, vam tornar a caure en el parany.

"Sin compromiso" (2011) està signada per Ivan Reitman, que no és el millor director del món però ha dirigit alguna pel·lícula que respon als requisits de dignitat i entreteniment abans esmentats ("Los cazafantasmas", "Peligrosamente juntos"). I està protagonitzada per l'oscaritzada Natalie Portman i per Ashton Kutcher, un senyor que em cau simpàtic d'ençà que es va lligar la Demi Moore. La pel·lícula toca un tema que pot donar joc i que anuncia el mateix títol: un noi i una noia mantenen una relació d'amistat amb dret a fregament però no volen un compromís que vagi més enllà.

"Sin compromiso" té el mateix problema que els seus protagonistes: no té clar si ha de ser una comèdia intranscendent o bé ha d'abordar amb seriositat la qüestió plantejada. El resultat és que no és ni una cosa ni l'altra. No és res, i com algú va dir, això és el pitjor que li pot passar a una pel·lícula.

La publicitat és enganyosa. El xicot sí que voldria un compromís, però és ella la que té problemes (potser per això van triar la Natalie Portman, per la seva especialització en traumes de diversa índole); ella és metgessa i se suggereix que no vol comprometre's amb algú que fa feines de poca importància en un estudi de televisió -tot i que sabem que aspira a ser guionista-. Si és aquest el motiu, el noi hauria d'engegar-la a pastar fang a la primera de canvi, per classista i imbècil, però sent per ella una devoció no gaire comprensible; d'altra banda, l'avergonyeix ser fill d'una antiga estrella del mitjà televisiu (Kevin Kline), potser perquè això li ha impedit -a diferència de la metgessa- buscar el seu propi destí.

Més enllà d'aquest conflicte una mica absurd, el film no ofereix cap entrellat digne de menció. L'esquema de noi troba noia, la perd i finalment la retroba se segueix fil per randa al llarg d'un metratge inacabable sense que enmig hi hagi un sol diàleg, un sol gag, i únicament una successió de plans sense cap mena d'entitat. Natalie Portman està lletgíssima. Ashton Kutcher té el cap petit i el carisma d'una escopinya. En aquestes "comèdies" no poden faltar la colla d'amics que fan acudits, i el noi els té: dos subnormals, un dels quals no para d'explicar que els seus pares són dos gais, i un cambrer afroamericà que repeteix en veu alta les bretolades que el protagonista ha revelat en confiança al primer subnormal, com per exemple que li ha portat un globus a la noia a l'hospital on treballa. Finalment, resulta que la primera nòvia del protagonista, una noia amb símptomes clars d'oligofrènia, s'ha lligat al pare ex-actor -per afegir llenya al foc-; el conservadorisme del film arriba al punt de presentar aquesta relació com a lesiva, no tant per la deficiència mental de la noia -al cap i a la fí el pare és tan limitat intel·lectualment com ella- sinó per la diferència d'edat. El pare agafa un infart per voler fer proeses que no li pertoquen i (spoiler) el porten a l'hospital on la Portman fa de metgessa, la qual cosa propiciarà la reconciliació dels amants després de la seva darrera separació. Bé, suposo que acaba així, perquè he de confessar que en aquest moment vaig concloure que, pel bé de la meva família i de la meva salut mental, calia que apagués el televisor.

És "Sin compromiso" la pitjor pel·lícula de l'any? Em temo que no, i aquest és el problema.

LES PEL·LÍCULES DEL 2011 (I DEL 2010)

2012-01-07T05:59:00.000-08:00

Començaré explicant, com cada any, que les meves circumstàncies familiars i geogràfiques m'impedeixen veure amb la puntualitat convenient totes les estrenes interessants de la temporada. El cas s'agreuja enguany ja que les pel·lícules més aclamades pels companys blocaires ("Un método peligroso", "The artist", "Drive"), no he tingut encara ocasió de veure-les.

Però convertirem el problema en oportunitat: el fet que la meva llista de millors títols estrenats el 2011 sigui provisional i que gairebé segur l'hagi de refer d'aquí a un any, em permetrà comentar més de deu pel·lícules. Tal com ha passat amb la llista de 2010, que ara refaig afegint-n'hi cinc de noves.

2011

1. MELANCOLÍA, de Lars Von Trier

És un film controvertit però fascinant. La intuïció envers la ciència, l'ordre envers el caos, la destrucció com a única resposta possible. La profunditat conceptual de "Melancolía" és gairebé tan inabastable com la bellesa primigènia de les seves imatges. Potser sí que Lars Von Trier ens vol donar gat per llebre però -renoi- quin gat més ben cuinat!

2. DE DIOSES Y HOMBRES, de Xavier Beauvois

La història real dels monjos d'un monestir cistercenc a l'Atlas algèria assetjats pels islamistes radicals ha propiciat aquest film extraordinari que parla d'amor i de tolerància sense necessitat de discursos: l'amenaça és una pregària interrompuda pel soroll d'un helicòpter; l'alternativa és el petó al front d'una nena malalta; la resposta -marxar o quedar-se i enfrontar-se al martiri- està en la carícia d'un arbre centenari.

3. LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO, de Steven Spielberg

Sense trair l'esperit de l'immortal personatge d'Hergé, Spielberg el porta al seu terreny, el de l'acció vertiginosa. La imaginació en la posada en escena assoleix cotes de genialitat.

4. EL ÁRBOL DE LA VIDA, de Terrence Malick

Sobretot, cal felicitar Terrence Malick per tenir els nassos de fer una pel·lícula com aquesta: la història d'una família dels anys cinquanta en clau de paràbola religiosa i lligada a l'inici de l'univers, plasmat en imatges pel gran Douglas Trumbull; quasi res! Si no fos pel final una mica kitsch, seria una obra mestra.

5. MIDNIGHT IN PARIS, de Woody Allen

La pel·lícula d'Allen de la temporada és una de les millors que ha dirigit darrerament. El seu personatge (Owen Wilson) té dos camins per seguir -un punt de partida habitual en la seva fimografia- i n'escolleix un que el portarà del París actual al París dels anys vint, en plena efervescència dels moviments culturals més importants del segle XX; allà coneixerà Hemingway i Dalí i la bella Marion Cotillard exercirà de guia.

6. UN DIOS SALVAJE, de Roman Polanski

Polanski aplica la seva habilitat per desenvolupar trames en escenaris claustrofòbics en l'adaptació de la mordaç obra teatral de Yasmina Reza. Interpretacions superlatives del quartet protagonista (Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz, John C. Reilly).

7. VALOR DE LEY, de Joel i Ethan Coen

Amb el seu remake del film homònim de Henry Hathaway, els germans Coen demostren que poden fer un western a l'alçada dels clàssics del gènere. I Jeff Bridges, que pot competir amb John Wayne.

8. EL ORÍGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS, de Rupert Wyatt

La preqüela d'"El planeta de los simios" esdevé el millor títol de la nissaga després de la primera pel·lícula dirigida per Franklin J. Schaffner el 1968. No és especialment original però està resolta amb elegància i grans dosis d'enginy.

9. NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS, d'Enrique Urbizu

La contribució espanyola a la llista és el darrer film d'Enrique Urbizu, cinema negre majúscul, amb format de thriller i esperit de western i magníficament interpretat per José Coronado.

10. CAMINO A LA LIBERTAD, de Peter Weir

Un títol que cal reivindicar del gran Peter Weir. Narra l'epopeia d'una colla d'homes que, durant la Segona Guerra Mundial, van fugir d'un camp de concentració sovíètic i van caminar fins arribar a la Índia (vol dir que van haver de travessar els boscos siberians, el desert del Gobi i l'Himàlaia). Un film èpic com els que es feien molts anys enrere, emocionant, sense efectismes.

2010

1. LA CINTA BLANCA, de Michael Haneke

És intensa, és inquietant, és perfecta. A l'alçada de les grans obres mestres del cinema europeu de fa cinquanta anys.

2. LA RED SOCIAL, de David Fincher

D'aquí a pocs dies podrem tornar a valorar el talent narratiu de Fincher veient la seva versió de "Los hombres que no amaban a las mujeres". Haver convertit la història de Facebook i de Mark Zuckerberg en un drama shakespearià apassionant no està a l'abast de tothom.

3. UN PROFETA,de Jacques Audiard

L'estil documental fusionat amb el polar ens mostra com pot ser el cinema del futur.

4. TOY STORY 3, de Lee Unkrich

L'he vista per Reis, ben oportunament i a temps per incloure-la a la llista. El meu fill petit (quatre anys i mig) es va espantar quan els nens de la llar d'infants maltracten les joguines i va fugir espaordit. Tret d'aquest detall, "Toy Story 3" demostra novament el domini de Pixar en el terreny de l'animació: una execució perfecta i grans dosis de sensibilitat ben entesa.

5. EN TIERRA HOSTIL, de Kathryn Bigelow

Un drama de guerra tens, absorvent, pur.

6. TWO LOVERS, de James Gray

Un drama amorós triangular narrat amb exquisidesa i amb atenció discreta però precisa als condicionants socials dels personatges.

7. EL ESCRITOR, de Roman Polanski

Un thriller d'argument improbable però amb una atmosfera claustrofòbica especialitat del seu director -i unes engrunes de suspens a l'estil Hitchcock- que mantenen la tensió al llarg de tot el metratge. No és el film més ambiciós de Polanski però sí un dels més rodons.

8. COPIA CERTIFICADA, d'Abbas Kiarostami

Kiarostami viatja a Itàlia per mostrar el trajecte vital d'una parella (magnífics Juliette Binoche i William Shimell), en la línia de Rossellini i amb les maneres d'Antonioni (o és a l'inrevés?), sense que el resultat desmereixi dels seus models.

9- EL TIO BOONMEE QUE RECUERDA SUS VIDAS PASADAS, d'Apichatpong Weerasethakul

L'oncle Boonmee contempla amb serenor com la mort s'apropa a la vida i la vida a la mort. La mirada de Weerasethakul, un dels directors revelació del segle XXI, es mou entre una objectivitat documental i la lleugeresa dels somnis.

10. VINCERE, de Marco Bellocchio

L'amic blocaire "Indéfilo cinesnable" va fer en el seu moment una encesa defensa d'aquest títol, que va passar una mica desapercebut en el moment de la seva estrena, i que acabo de recuperar per veure si calia incloure'l a la llista. I, sí, calia. La història d'Ida Dalser, que va tenir un fill amb Benito Mussolini i que va ser rebutjada pel seu amant i tancada en un manicomi per tal de presevar la imatge pública d'un dictador que va fer el pas del socialisme anticlerical al feixisme pro-catòlic, és una denúncia ferma dels desgavells causats pels totalitarismes, narrada amb audàcia i amb l'elocuència del cinema mut -molt present al llarg de la trama-. Com en la majoria de pel·lícules del seu director, trobo el ritme una mica irregular; però conté algunes de les imatges més potents del cinema dels darrers anys (la projecció d'un film sobre la passió de Jesucrist al sostre de l'hospital militar en les imatges del qual es veuen reflectits els protagonistes; l'amant repudiada enfilada a les reixes del manicomi mentre els flocs de la neu que cau il·luminen la nit al seu davant).

JOVES

2012-01-06T11:47:00.000-08:00

Després de veure fa uns dies "Catalunya Über Alles!", de Ramon Térmens, he revisat "Joves" (2004), el seu primer llargmetratge, que va codirigir amb Carles Torras.

Les semblances entre ambdós títols són prou evidents: tres històries amb vocació de denúncia, un cert esquematisme en el dibuix de situacions i personatges. Com la primera vegada que la vaig veure, vaig pensar que les dues primeres històries, les urbanes, del broker financer que interpreta Roger Coma i de la pija (Aina Clotet) que surt de farra i acaba violada per culpa d'una sobredosi d'alcohol i de substàncies psicotròpiques, ratllaven el tòpic; en canvi, tot i que resulta igualment excessiva, em va resultar més sorprenent la part dels pagesos, ja que mai no els havia vist retratats d'una manera tan encertada, recorrent a tota velocitat les carreteres dels voltants del poble, rumiant bretolades per omplir les hores fútils dels seus caps de setmana. Ara que conec la filiació segarrenca de Ramon Térmens ho entenc del tot. No tinc res contra els habitants de la Segarra, però jo també sóc una mica de poble i he vist algunes carreres suïcides per carreteres comarcals que han acabat amb la mort d'alguns coneguts. Parlo de fa alguns anys, potser això no passa tant actualment, potser la joventut és més sana d'allò que "Joves" ens vol fer creure. Però la seva indiferència, em temo, és més vigent que mai.

ESCENES CLÀSSIQUES # 122: EL HOMBRE MOSCA

2011-12-31T02:14:00.000-08:00

Acabem l'any amb Tom Cruise emparrant-se per les parets de vidre de l'edifici més alt del món. Culmina una tradició que ve de molt lluny; vegeu si no els tràfecs que tenia Harold Lloyd per pujar al terrat d'un gratacels de l'any 1923 sense trepitjar l'escala (encara no hi havia ascensor). El film el van titular "El hombre mosca":

MISIÓN: IMPOSIBLE. PROTOCOLO FANTASMA

2011-12-25T10:54:00.000-08:00

Per a la quarta entrega de la nissaga de l'agent Ethan Hunt, Tom Cruise ha fitxat Brad Bird, un director de solvència provada en el camp de l'animació, responsable de les excel·lents "El gigante de hierro" (1999), "Los increíbles" (2004) i "Ratatouille" (2007). Podia semblar, però, que el salt a la imatge real era tan vertiginós i arriscat com el que fa Cruise-Hunt sobre les parets de vidre de la torre Burj Dubai en l'escena més espectacular del film.

Però, ben mirat, quina diferència hi ha entre "Misión: imposible. Protocolo fantasma" i qualsevol pel·lícula d'animació? Doncs que els personatges dels dibuixos animats (inclosos "Los increíbles") tenen més ànima que aquests super-herois dels serveis secrets moderns, que no han viscut la Guerra Freda però que s'han d'enfrontar a una conspiració que pot provocar una guerra nuclear entre Rússia i els Estats Units. Malgrat que l'argument incorpora el record d'un succés tràgic que turmenta el protagonista Hunt i també un dels seus nous ajudants (Jeremy Renner -"En tierra hostil"-), el film troba la seva raó d'existir en les nombroses escenes de suspens i d'acció, resoltes, això sí, amb elegància i amb imaginació (sobretot, la part de l'hotel a Dubai i el final en un aparca-cotxes).

Els productors també deuen ser conscients que la part més dramàtica no acaba de rutllar i potencien la sofisticació a l'estil 007, com en l'escena de la recepció a Bombay, amb la guapíssima Paula Patton exercint de noia Bond, i, d'altra banda, les notes d'humor, objectiu al qual serveix clarament el fitxatge de Simon Pegg ("Paul", "Arma fatal", "Zombies Party").

MUSICALS DELS SETANTA # 2: O com vaig aprendre a deixar d'amoïnar-me i estimar GREASE

2011-12-24T10:20:00.000-08:00

En el moment de la seva estrena, "Grease" (Randal Kleiser, 1978), adaptació del musical homònim de Jim Jacobs i Warren Casey, era un film no apte per a adolescents una mica frikis amb complexe d'intel·lectuals: com jo mateix, vaja. Amb uns personatges amb encefalograma pla, masclistes i grollers, que representaven tot allò que jo odiava, la pel·lícula em va semblar aparatosa i absurda, molt inferior a l'anterior musical de John Travolta "Fiebre del sábado noche" (John Badham, 1977).

Però, amb el pas dels anys, per raons de diversa índole, l'he tornada a veure moltes vegades (la darrera, en un passi televisiu aquesta mateixa tarda), i m'he adonat que:

- En primer lloc, no és una pel·lícula tan rara, sinó un homenatge a l'esperit dels anys cinquanta i a l'inconformisme dels joves de l'època; com "Rebelde sin causa", evocada explícitament en l'escena de la cursa d'automòbils, però sense el seu to transcendent.

- És un dels últims (l'últim, potser?) musical plantejat a la manera clàssica.

- "Grease" és un film imperfecte d'un director impersonal. Però això no impedeix que una banda sonora plena de cançons extraordinàries, una gran coreografia de Patricia Birch, uns intèrprets amb carisma i, fins i tot, el sentit de l'humor estés sobre una trama evanescent, aconsegueixin el miracle d'enamorar l'espectador més reticent, si no en el primer visionat, en els següents, doncs guanya en cada revisió; "Grease" no envelleix, és una icona, és una prova de felicitat, una demostració del poder evocador de bona part del cinema comercial nord-americà.

Com he dit, totes les cançons són magnífiques, però avui, que és la Nit de Nadal i tinc el dia tonto, em quedo amb les dues peces més romàntiques, aquelles en què els dos enamorats es planyen ("Hopelessly Devoted To You", la que canta Olivia Newton-John, va ser nominada a l'Òscar):

QUERIDA WENDY

2011-12-18T03:19:00.000-08:00

En la resposta a un comentari de la Imma referit a "Melancolía", de Lars Von Trier, vaig dir que en les seves pel·lícules no es podia separar el fons de la forma. Aquesta premissa, que és igualment vàlida per a la majoria de directors, ho és més encara en el cas del danès, tot i la paradoxa aparent de ser l'inventor del Dogma, un moviment que defensa la inexistència de la forma.

En fi, per il·lustrar aquesta hipòtesi faré servir un exemple a la inversa, que és la pel·lícula "Querida Wendy" (2005).

"Querida Wendy" no la va dirigir Von Trier, sinó el seu acòlit Thomas Vinterberg, autor de l'excel·lent "Celebración" (1998), però en va escriure el guió, i la trama s'insereix clarament en el seu discurs quasi obssessiu sobre Amèrica i les seves tares: la pena de mort ("Bailar en la oscuridad"), la intolerància, l'esclavitud, la violència ("Dogville", "Manderley"); i, ara, la passió per les armes de foc.

Els protagonistes són una colla d'adolescents marginats d'un poble miner dels Estats Units que sembla el lloc més miserable i trist de tot el planeta, que es reuneixen en secret per venerar pistoles, tot i que s'auto-proclamen pacifistes. La paràbola resulta prou intel·ligent, però la posada en escena s'encomana de la mediocritat que el film retrata. El problema de "Querida Wendy", que no és una mala pel·lícula però resulta insatisfactòria (i va ser un fracàs comercial estrepitós), és que no té gaire clar quin ha de ser el seu estil visual, tot i que conté algunes escenes (el final, sobretot) força espectaculars. Així, doncs, queda clar que el més brillant dels discursos, la més transparent de les metàfores, no resulta eficaç si no va acompanyada d'una proposta visual idònia, encara que fos la càmera en mà del Dogma. La posada en escena de Vinterberg és tan eclèctica -amb elements de western, experiments metalingüístics, una lletjor visual omnipresent- que desactiva parcialment l'impacte de la història creada per Lars Von Trier, al qual podem discutir-li les seves propostes formals però ningú no li podrà negar que no siguin radicals i contundents.

Però també podríem argumentar que el guió és pretenciós, i com que no va acompanyat d'una proposta formal més rigorosa, se li veu el llautó. En qualsevol cas, penso que un tractament -formalment i argumental- a l'estil de "La revancha de los novatos", potser hauria estat més adient. I, sens dubte, la pel·lícula hauria gaudit de més ressò.

UN DIOS SALVAJE

2011-12-13T12:11:00.000-08:00

"Un dios salvaje", la darrera pel·lícula del gran Roman Polanski, és una adaptació modèlica de l'obra teatral de Yasmina Reza. El director posa la seva capacitat per moure els personatges en un espai clos al servei de l'enginyosa trama, que a partir d'un fet trivial (dos matrimonis burgesos es reuneixen per parlar d'una batussa entre els seus fills), i en to de tragicomèdia, mostra com l'educació no ens ha fet perdre els instints de quan fèiem de caçadors a la selva; i que som pitjor que la canalla.

¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO?

2011-12-09T03:03:00.000-08:00

En el període que va de 1968 a 1975, el cinema espanyol de gènere fantàstic va viure una època d'esplendor; més per la quantitat de títols que no pas per la qualitat, però va ser un fenomen de culte (i, si no, pregunteu-li a Tarantino), i va generar unes quantes obres reeixides.

Narciso Ibáñez Serrador no va ser un dels cineastes més prolífics, si obviem els seus treballs televisius: només dues pel·lícules, una de 1969 ("La residencia"), l'altra de 1976 ("¿Quién puede matar a un niño?"). Però la primera va ser un èxit clamorós i una digníssima aproximació al gènere gòtic amb elements d'erotisme sado-massoquista, tota una fita en el cinema espanyol de l'època. Ibáñez Serrador demostrava un domini del suspens molt superior al de la majoria dels seus col·legues, tot i que la crítica especialitzada valorava més la imaginació un pèl delirant de gent com Jesús Franco o León Klimovsky i l'acusaven d'acadèmic.

"La residencia" recollia una tradició genèrica amb precedents al cinema britànic i també amb òbvies connexions amb el giallo italià. La seva segona -i, fins ara, última- pel·lícula, "¿Quién puede matar a un niño?", rodada quan el gènere ja havia superat el seu període de glòria, resulta força més original, tot i que podem observar influències que van des de "Los pájaros", de Hitchcock, a "La noche de los muertos vivientes", passant per "El pueblo de los malditos". D'entrada, l'acció transcorre en una illa de la costa andalusa en plena canícula, de manera que el film s'allunya diametralment dels films de terror gòtic amb moltes ombres i passatges nocturns. Malgrat la llum meridional i els espais a cel obert, però, la sensació de claustrofòbia és constant.

Una parella d'anglesos (interpretats per Prunella Ransome i Lewis Fiander -Ibáñez Serrador hauria volgut Anthony Hopkins per al paper-), arriben a l'illa i descobreixen que està deserta; bé, no exactament, el que no hi ha són adults. A partir d'aquí, allò que havien de ser unes vacances idíl·liques es convertirà en un malson terrible. L'angoixa ens manté en tensió fins al final sense decaure en cap instant; la informació, els cops d'efecte, estan dosificats de manera impecable, amb episodis tan enginyosos com el del confessionari o tan brutals com l'escena de la cucanya. La malignitat i l'absurditat de la situació contribueixen al desconcert dels protagonistes, i de l'espectador, tot i que Ibáñez Serrador, a través de les imatges del pròleg i de la referència a l'avortament, insinuï una explicació que es podria perfectament haver estalviat per fer encara més rodona, més insòlita i radical aquesta petita joia del gènere.

Un dels molts moments inquietants del film:

Assenyalem com a curiositat que una de les nenes de l'illa és Marián Salgado, que un any abans havia protagonitzat, a les ordres de León Klimovsky, "La endemoniada", un remake patri d'"El exorcista", amb Julián Mateos fent de capellà, una pel·lícula que ocuparia un lloc d'honor en un rànquing de despropòsits. La nena no va fer gaire carrera i no és d'estranyar: feia més angúnia abans de la possessió. L'escena en què repta per una paret o una mutilació de genitals enviats després per correu en una capsa de sabates, són monuments al mal gust. Però res comparable als flash-backs que expliquen la crisi de fe de Julián Mateos: festeja amb una noia de bona família (María Kosty) i, perquè sapiguem que són personatges d'alt llinatge, ens els trobem muntats a cavall amb jerseis de coll alt i cascos de jugadors de polo; sense descavalcar, ell li confessa que es vol fer capellà. En el flash back següent, ell ja porta alçacoll i visita la seva ex al meublé on treballa, doncs resulta que del disgust es va arrissar el cabell i es va fer puta; quan ella se'l troba novament cara a cara, es desmaia, amb tanta poca gràcia que tota la sala esclata en una rialla, o almenys així va ser quan la vaig veure, al meu poble, que no són gaire de riure al cinema, en una d'aquelles entranyables sessions dobles en què l'atractiu d'un dels títols (en aquest cas, crec que es tractava de "Marathon Man") era compensat amb escreix per la ineptitud del complement.

WALL STREET: EL DINERO NUNCA DUERME (CRISI # 3)

2011-12-04T08:27:00.000-08:00

Resulta fàcil fer una mala crítica de "Wall Street: El dinero nunca duerme" (Oliver Stone, 2010).

D'entrada, es pot censurar el seu oportunisme descarat: Stone fa temps que no aixeca el cap, si més no comercialment parlant, i la crisi financera li va com anell al dit per recuperar el protagonista de "Wall Street" (1987), un títol de quan totes li ponien (i -diguem-ho clarament- estava més inspirat), i reversionar-la amb escassos canvis. Però la seqüela resulta inferior a l'original: Gordon Gekko (Michael Douglas) és una caricatura; el seu jove acòlit, que ara és també el seu gendre, no té entitat com a personatge, i tampoc és que la tova interpretació de Shia LaBoeuf hi ajudi gaire; Carey Mulligan i Josh Brolin resulten més convincents, però també interpreten arquetips (ella és la filla esquerrana de Gekko, que dirigeix una web i odia el seu pare; ell, el tauró sense escrúpols, responsable de tots els mals de la humanitat); finalment, el paper de Frank Langella és patètic. A més, algunes metàfores visuals són massa òbvies: les bombolles que fan els nens al parc, la col·lecció de joies al sopar benèfic... De fet, l'obvietat és el defecte més evident de tot el film, però reconec que pot resultar aclaridor a algú que encara no s'hagi assabentat de perquè estem tots tan fotuts.

Això no obstant, la pel·lícula resulta moderadament entretinguda i, com la primera versió, ens recorda quan el cinema nord-americà no basava la seva espectacularitat en els efectes especials sinó en el repartiment i en els ressorts dramàtics d'una història que enllaçava els problemes individuals amb el retrat d'una comunitat. Llàstima que Oliver Stone no li hagués suposat més intel·ligència al seu públic potencial i hagués provat de ser més subti; però aquesta mai no ha estat una de les seves virtuts. Finalment, posarem en el seu haver alguns apunts humorístics: el telèfon mòbil que li tornen a Gekko en sortir de la presó, prova fefaent del pas implacable del temps; la topada amb Charlie Sheen, flanquejat per dues noies i presumint de dedicar-se a viure la vida; o la destrucció del quadre de Goya "Saturn devorant el seu fill", probablement la nota més càustica d'un film que es prestava molt a ser-ho i que, lamentablement, aposta per la comoditat.

EYES WIDE SHUT

2011-12-02T11:07:00.000-08:00

"Eyes Wide Shut" (1999) és, em fa l'efecte, una pel·lícula una mica incompresa. Reconec que a mi també em va descol·locar en el moment de la seva estrena, però ara mateix la trobo fascinant, una de les millors de Kubrick.

És una pel·lícula estranya, una mica extravagant. No n'hi ha per a menys: és molt agosarat adaptar una novel·la ("Relato soñado", d'Arthur Schnitzler) publicada el 1926 i ambientada a Viena, que parla d'infidelitats matrimonials en grau de temptativa i d'un senyor que passa la nit fora de casa, i traslladar-ne l'acció al Nova York contemporani sense canviar ni una coma. A més, com que Kubrick no es mou de Londres, la ciutat dels gratacels està reconstruïda en decorats, no tan aparatosos com els de "Synecdoche New York", però quasi. En qualsevol cas, la posada en escena és tan elegant com calia esperar.

L'interès de Kubrick per la novel·la de Schnitzler, que ja venia de lluny, es pot explicar des de diferents punts de vista: un dels seus directors favorits, Max Ophüls, ja havia adaptat l'autor austríac a "La ronde"; l'obra de Schnitzler sembla il·lustrar moltes de les teories psicoanalítiques de Sigmund Freud, i Kubrick també s'havia interessat sempre per les especulacions del darrer, sobretot en la mesura que parlen d'una dualitat inherent a l'individu, l'inconscient del qual seria el revers tenebrós reprimit per la societat però sempre a punt d'emergir amb conseqüències imprevisibles.

La dualitat és un dels temes centrals del film, com de tota l'obra del director. "Eyes Wide Shut" conté tots els elements que fan reconeixible una pel·lícula de Kubrick i apareix reiteradament citada en el meu treball "Kubrick de la A a la Z" (en onze dels divuit capítols); però, tanmateix, és singular i aborda un tema singular.

De què parla "Eyes Wide Shut"? Fonamentalment, de la impossibilitat de tenir una certesa, qualsevol certesa.

Un bon vespre, el doctor Harford (Tom Cruise, en una actuació soprenentment continguda), tot i el seu èxit professional, el seu luxós apartament a Manhattan, la seva filla i esposa (Nicole Kidman) adorables, s'adona que tot allò que creu posseir és absolutament contingent, que no coneix la seva dona, ni es coneix a si mateix, ni entén res de res.

Després d'unes sorprenents revelacions de la senyora Harford sobre els seus desitjos més ocults, Bill Harford inicia un periple nocturn per la ciutat durant el qual haurà d'afrontar un seguit de situacions estranyes i temptadores, totes d'índole sexual en diverses formes:

- Una declaració d'amor al costat d'un cadàver. El binomi sexe-mort tindrà el seu reflex a la segona part, en l'escena de la noia morta al dipòsit, una de les més pertorbadores mai filmades.

- Bill topa amb uns adolescents que, per insultar-lo, el titllen d'homosexual.

- Una trobada amb una prostituta.

- Una trobada amb una lolita de mirada inquietant (Leelee Sobieski).

- Finalment, una orgia amb personatges emmascarats.

Bill Harford no solament no troba cap resposta en el seu periple nocturn, sinó que se li obren més interrogants. La segona meitat del film, característicament simètrica, només condueix a una confusió encara més gran i a la impossibilitat de tenir una mínima certesa sobre els esdeveniments, malgrat les revelacions que fa el personatge de Sidney Pollack en una reunió al costat d'un gran billar amb la tela de color vermell.

El final de la història, en un entorn nadalenc i amb el matrimoni Harford exercint de parella burgesa perfecta, resulta força càustic, com és habitual en els films de Kubrick, i falsament feliç. Després de conèixer la seva experiència, potser ens considerarem, com el protagonista, afortunats de ser vius, però mai més no podrem sentir-nos segurs.

La simetria kubrickiana aplicada a les relacions sexuals:

EN LA MORT DE KEN RUSSELL

2011-11-29T11:48:00.000-08:00

Sóc conscient que el nom i el cinema de Ken Russell es van devaluar molt ràpidament després d'uns inicis força espectaculars. No pretenc fer-ne cap defensa aferrissada, però guardo un bon record d'"Un cerebro de un billón de dólares" (1967), i "Women in Love" (1969) i "Tommy" (1975) van contribuir de manera decisiva a la meva vocació cinèfila.

Russell passarà a la història com un dels més acèrrims cultivadors del barroc cinematogràfic. D'altra banda, els seus films cercaven la provocació amb temàtiques i escenes diguem-ne fortes. Trobem les dues tendències en aquesta escena emblemàtica de "Women in Love":

El barroquisme visual condueix a una coreografia pròpia dels musicals; ja en aquesta primera etapa de la seva carrera, frega el kitsch que, malauradament, va acabar dominant el seu treball:

Tot i el que acabem d'apuntar i que moltes de les seves pel·lícules eren biografies controvertides sobre compositors musicals, només va dirigir dues pel·lícules estrictament dins del gènere: "The Boy Friend" (1971), un homenatge al cinema de Busby Berkeley...

I "Tommy", l'òpera rock de The Who, amb Roger Daltrey, Ann Margret, Oliver Reed i... Jack Nicholson:

CATALUNYA ÜBER ALLES!

2011-11-26T08:21:00.000-08:00

"Catalunya Über Alles!", tercera pel·lícula del jove cineasta Ramon Térmens, primera de la productora Segarra Films, denuncia, ja des del seu títol prou explícit, la intolerància de la societat catalana actual (europea per extensió). Les tres històries que integren el film, sobre un violador assetjat pels seus veïns, un negre cobrador de morosos i un justicier urbà que no és aigua clara, basades en fets reals, enllaçades pel personatge incorporat per Jordi Dauder en la seva darrera interpretació -un polític molt semblant al senyor Anglada de P X C, malgrat que el director ho negués en el col·loqui que va seguir a la projecció-, tenen registres genèrics que van del drama més sever al thriller, passant per la comèdia, però mantenen totes tres una mirada neorealista.

El discurs de Ramon Térmens potser és massa obvi, però el cinema català, tan habituat a procurar complaure els espectadors -o determinats espectadors- necessitava d'una pel·lícula que fos tan diàfana en presentar una societat malalta que, per desgràcia, és la nostra. La mirada de Joel Joan en el darrer pla del film va dirigida a l'espectador (aquesta impressió sí que va ser confirmada per l'autor): No em podeu jutjar perquè tots sou també culpables.

LA COLECCIONISTA

2011-11-20T11:45:00.000-08:00

Eric Rohmer ja havia realitzat un llargmetratge ("Le signe du lion", 1959) i molts curts, dos dels quals formant part de la sèrie dels Contes Morals ("La carrière de Suzanne" i "La boulangère de Monceau"), però no va ser fins "La coleccionista" (1967), presentada amb èxit al Festival de Berlín, que es va fer un nom.

Adrien i Daniel (Patrick Bauchau i Daniel Pommereulle), un vividor i un artista d'avantguarda, passen un mes de vacances a la casa d'un amic comú, a la Provença. Tota la història està narrada des del punt de vista del primer, amb un recurs constant a la veu en off molt característic dels primers films del director, i que compleix la mateixa funció que els diàlegs: la verbalització d'uns pensaments que contradiuen les veritables intencions d'uns personatges pagats de si mateixos que creuen que poden controlar els sentiments i el destí, com si això fos possible.

La irrupció d'Haydée (Haydée Politoff) altera la plàcida convivència dels dos amics. Adrien critica la promiscuïtat de la noia (per això, l'anomena col·leccionista, la qual cosa té la seva gràcia perquè ell tracta amb col·leccionistes d'art) i, al mateix temps, inicia un joc de seducció tan recargolat com les seves elucubracions, sense adonar-se que el camí més curt entre dos punts és una línia recta i que l'atzar sempre és a punt per trastocar-ho tot (més, tractant-se d'un film d'en Rohmer).

En fi, una pel·lícula deliciosa com totes les del director, que aquí ja havia iniciat la seva col·laboració amb el fotògraf Néstor Almendros, qui sap captar tots els matisos de la llum de la Provença i la bellesa incomparable d'Haydée Politoff en el paper de la seva vida.

NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS

2011-11-16T11:55:00.000-08:00

Vuit anys després de "La vida mancha", Enrique Urbizu torna amb "No habrá paz para los malvados", un thriller quasi, quasi rodó. Enmig d'una trama alambinada com mana la tradició, que barreja narcotràfic i terrorisme islàmic, dos personatges oposats lluiten contra els dolents: la jutgessa Chacón (sic) ho fa des de l'ortodòxia; el policia Santos Trinidad (José Coronado) va d'heroi solitari i no cerca únicament resoldre els problemes per la via expeditiva sinó, de passada, redimir els seus propis pecats, trobar una sortida mínimament honorable a la seva degradació, a l'infern fet d'alcohol i remordiments en què s'ha convertit la seva vida.

Coronado, més grenyut que el seu personatge a "La vida mancha", broda el paper.

MELANCOLÍA

2011-11-13T06:22:00.000-08:00

"Melancolía", de Lars Von Trier, és una pel·lícula tan dual com el seu director, alhora un geni i un poca-solta. Fins i tot podríem fer-ne una mala crítica al·legant qüestions que semblen evidents, com que la primera meitat és una mala còpia de "Celebración", de Thomas Vinterberg, i, la segona, una variant esteticista del cinema de catàstrofes i apocalipsis, moda a la qual s'hauria apuntat el director danès per afany de notorietat. Però també podem fer-ne la defensa a partir de les mateixes premisses, al cap i a la fi Von Trier recorre als gèneres amb cert esperit lúdic (el musical a "Bailar en la oscuridad", el cinema negre a "Dogville", la comèdia a "El jefe de todo esto"), i després d'inventar-se el Dogma per trair-lo acte seguit, també es pot permetre el luxe de barrejar alguns tics característics del moviment, com l'ús de la càmera en mà i la voluntat de denúncia social, amb escenes de gran lluentor formal inspirades en Antonioni o Bergman.

Continuant amb aquesta concepció dual, el film, després d'un pròleg bellíssim i pictòric que avança els esdeveniments i el to de la història, es divideix en dues parts, cadascuna de les quals porta el nom d'una de les germanes protagonistes. Anem, doncs, per parts, literalment:

Justine.

La primera meitat de la pel·lícula se centra en Justine i el seu casament i és de color ocre.

Ella (Kirsten Dunst) comença molt riallera. Però ben aviat aflorarà la seva malenconia, la seva incapacitat per ser feliç, la qual cosa pot ser un problema innat, però el fet de tenir un pare carallot i una mare dèspota no deu ajudar-hi gaire.

Justine és una noia intel·ligent i intuïtiva, no endebades està molt ben considerada en la seva feina de publicista. Això li permet "saber coses". Justine és la força de l'inconscient, i en una de les interpretacions possibles podríem entendre que tot el que passa amb el planeta Melancholia és una projecció del seu fàstic vital, i no ho exposo en sentit metafòric sinó literal. Al cap i a la fi, nosaltres fem el destí, i la realitat només són probabilitats que es concreten quan intervé l'observador. Dic això sense saber si Von Trier -que a Cannes només va dir que la seva pel·lícula era una merda i l'havia feta per veure la Kirsten Dunst despullada, i que entenia Hitler- volia fer una defensa de les teories derivades de la física quàntica; si així fos, els personatges de la germana i el cunyat (Kiefer Sutherland) representarien els físics relativistes, frustrats en veure que la seva representació de l'univers se'ls gira literalment en contra.

Claire.

La segona meitat del film té el color blavós del planeta que s'apropa a La Terra.

Claire (Charlotte Gainsbourgh) és la germana de Justine i el seu oposat. Supleix la manca de talent amb un sentit de l'ordre estricte, com queda clar quan organitza el casament. Si Justine és una executiva solitària, Claire és una mestressa de casa dedicada al seu fill i al seu marit, que, a més, és riquíssim, la qual cosa demostraria el seu sentit pràctic. Aparentment és la més forta, però quan s'apropa el final, els papers s'intercanvien. La raó no serveix davant de la imminència de la catàstrofe, i només la solució màgica proposada per Justine podrà apaivagar l'angoixa.

"Melancolía" és un film complex i d'una bellesa primigènia. Potser sí que Von Trier només pretenia despullar Kirsten Dunst, però la manera de fer-ho, quan ella s'estira sobre l'herba en plena nit, completament nua, i es banya amb la llum de Melancholia, constitueix una imatge poètica de tanta força que ja justifica el film per als espectadors més exigents. I, a partir d'aquesta escena i sense desmerèixer la resta, tot el tram final és impressionant, aclaparador. Una gran pel·lícula.

Si només us interessa veure-la pel nu de Kirsten Dunst, apa, no cal que perdeu el temps:

SIETE DÍAS DE MAYO

2011-11-08T11:17:00.001-08:00

L'any 1964 es van estrenar almenys un parell de pel·lícules que denunciaven els riscos de la Guerra Freda molt seriosament, malgrat que una d'elles aparentés ser una comèdia: "Punto límite", de Sidney Lumet i "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú", de Stanley Kubrick.

Un altre film del mateix any que tractava el tema va ser "Siete días de mayo", de John Frankenheimer, i és un cas sorprenent per la seva gosadia. Kubrick ja havia presentat un militar feixista i embogit a "Teléfono rojo", però el film de Frankenheimer, sense haver de jugar a ser una comèdia, plantejava quelcom encara més insòlit en una pel·lícula nord-americana: la possibilitat d'un cop d'estat dels militars.

El president dels Estats Units (Fredrich March -excel·lent com tots i cadascun dels intèrprets-) ha signat un acord de desarmament amb els russos, seguint els dictats del sentit comú i per posar fre a una proliferació nuclear que fa perillar la supervivència de la humanitat. Però ja sabem que el sentit comú no acostuma a ser popular i ni el poble ni els militars entenen la decisió del seu president i ho consideren un acte d'irresponsabilitat i de covardia. Un oficial de l'Exèrcit íntegre (Kirk Douglas en un paper en el qual sempre s'ha sentit còmode) s'adona que el seu superior (Burt Lancaster) vol fer canviar el govern sense passar per les urnes; per tal d'evitar-ho, els homes del president inicien una cursa contra rellotge (disposen dels set dies que assenyala el títol) per evitar el cop d'estat.

Un film, doncs, molt valent en el seu plantejament tenint en compte l'any de la seva realització, plantejat per Frankenheimer amb un sentit notable del suspens i servit per una colla de grans actors (a més dels esmentats, Ava Gardner, Martin Balsam i Edmond O'Brien); igualment impecable la fotografia d'Elsworth Fredericks, que fa un bon ús dels objectius angulars i la profunditat de camp, com li agradava al Frankenheimer dels seixanta.

Militars contra civils en profunditat de camp.

LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO

2011-11-05T10:34:00.000-07:00

Quan Spielberg va estrenar "En busca del arca perdida", els crítics francesos van comentar les moltes similituds entre les aventures de l'arqueòleg i les del periodista Tintín, la magistral creació del dibuixant belga Hergé. Però ni Spielberg ni Lucas coneixien aquell còmic que, segons els francesos, es notava que havien llegit.

Spielberg, encuriosit, es va fer portar un dels àlbums i va quedar entusiasmat. Com que no seria per diners, el 1983 va comprar els drets de la totalitat de l'obra d'Hergé; i el dibuixant va declarar, segons sembla, que Spielberg li semblava el director idoni per portar-ne a terme una adaptació digna (perquè d'adaptacions indignes ja n'hi havia hagut unes quantes).

Hergé va morir aquell mateix any i el projecte va quedar aparcat però en absolut oblidat.

Les adaptacions cinematogràfiques de les admirables obres mestres del còmic francès i belga han resultat gairebé sempre molt inferiors a l'original i, en certa manera, traïdores del seu esperit, com va passar amb l'Astèrix o, encara més, amb en Blueberry. La línia clara de Tintín implicava una dificultat afegida: les adaptacions amb dibuixos animats semblarien l'opció més lògica; però el còmic d'Hergé tenia una cadència cinematogràfica que, paradoxalment, es perdia en la seva traducció en imatge en moviment; a més, aquestes adaptacions resultaven molt infantils i obviaven la ironia sempre present als àlbums. L'altra possibilitat -la imatge real- era encara més complicada; els casos d'"El secreto del Toisón de Oro" (1961) i "Tintín y las naranjas azules" (1964), amb actors patètics disfressats de Tintín i Haddock, el primer amb un tupé indescriptible, resultaven lamentables.

Així, doncs, Spielberg no opta per cap d'aquestes dues opcions, sinó per la via intermèdia del procediment anomenat performance capture (ara en diuen així; abans, en deien motion capture, però jo diria que és el mateix). Aquest sistema, que consisteix a col·locar sensors sobre actors reals perquè, posteriorment, un ordinador traslladi tots els matisos dels seus moviments i expressions facials a uns dibuixos que semblaran reals o gairebé, ja l'havia assajat amb un èxit relatiu el deixeble del director Robert Zemeckis (a "Polar Express" i "Beowulf"). Però els millors resultats els havia obtingut Peter Jackson amb el Gollum d'"El señor de los anillos". De manera que Spielberg -digues-li tonto- s'asocia amb el neo-zelandès per tirar endavant tots dos junts una de les operacions més arriscades de la història del cinema; a "Las aventuras de Tintín: El secreto del Unicornio", Spielberg dirigeix i el soci figura com a productor; sembla ser que en la previsible continuació, invertiran els papers.

Jackson ho tindrà difícil. Spielberg es mostra inspirat com en els seus millors moments. No traeix el caràcter europeu del personatge i la ciutat on viu Tintín és bromosa i intemporal i les escenes que hi transcorren recorden tant el cinema clàssic francès com les intrigues d'espionatge del cinema expressionista de Fritz Lang; ara bé, les escenes de pura acció són tan trepidants com calia preveure del director d'Indiana Jones. L'slapstick d'arrel chapliniana, que ja havia assajat en les aventures de l'arqueòleg, assoleix cotes de genialitat; els mestres del cinema mut haurien aplaudit escenes com aquella en què Tintín vol prendre les claus en poder d'un mariner en un camarot amb lliteres que es gronxen d'una banda a l'altra. No és l'únic moment memorable: Milú travessant un corral ple de vaques, l'enfrontament dels vaixells, la persecució amb motocicleta, la lluita de les grues substituint el clàssic duel a espasa.

En definitiva, un espectacle per a tots els públics que aconsegueix amb escreix el noble objectiu de fer passar una bona estona a l'espectador, amb una elegància i un talent visual que resulten sorprenents fins i tot coneixent les capacitats del director.

STEVEN SPIELBERG # 8: RECAPITULACIÓ I (GAIREBÉ) CLOENDA

2011-11-01T03:43:00.000-07:00

Hem dit, al llarg del monogràfic, que les pel·lícules de Steven Spielberg sempre tracten de la recerca d'alguna persona o cosa que potser s'ha perdut o extraviat.

A "Tiburón", busquen el tauró; a "Encuentros en la tercera fase", Richard Dreyfuss busca una muntanya; Indiana Jones sempre està buscant algun objecte perdut per aquests móns de Déu, ja sigui l'Arca de l'Aliança, unes pedres màgiques, un cap de vidre o el Sant Graal.

Però, en la majoria dels casos, els personatges busquen retrobar la família que han perdut, com Spielberg va perdre el seu pare quan es va divorciar de la seva mare.

La parella protagonista de "Loca evasión" intenta recuperar el seu fill. A "E.T. el extraterrestre", Elliott, fill de pares divorciats, busca un amic i un referent, i tothom busca E.T., que ha perdut la seva família extraterrestre. Cellie ("El color púrpura") busca els seus fills. El nen d'"El imperio del sol" busca els seus pares. Peter Pan ("Hook") busca els seus fills.

De vegades, el grup familiar en sentit estricte és substituit per un grup sense lligams de sang però unit per una feina i uns objectius comuns, una mica a la manera de Howard Hawks.

A "Always" (1989), els personatges de Richard Dreyfuss, Holly Hunter i John Goodman estan molt units per la seva feina de bombers forestals; a més, els dos primers festegen i tenen una cançó favorita, "Smoke get into your eyes", dels Platters. Quan Pete (Dreyfuss) mor en un tràgic accident, un àngel amb la cara d'Audrey Hepburn el fa tornar a la Terra en forma d'esperit perquè ajudi a omplir el buit que ha deixat en el grup, tot i que això implica fer que Dorinda (Hunter) trobi un nou amor, possibilitat que es concretarà en la figura de Ted (Brad Johnson), un jove bomber atractiu però molt maldestre. Aquesta pel·lícula -remake de "Dos en el cielo" (Victor Fleming, 1943), protagonitzada per Spencer Tracy i ambientada a la Segona Guerra Mundial- resulta sorprenentment fallida, embafosa en el seu vessant romàntic i patètica quan s'endinsa en el terreny de la comèdia.

"Salvar al soldado Ryan" planteja una qüestió similar. L'escamot és la família. Ryan no vol tornar a casa perquè, ara, els seus germans són els companys d'armes. El personatge del capità (Tom Hanks), que gens casualment era mestre d'escola en la vida civil, exerceix de figura paterna del seu escamot i acaba sent-ho també per a en Ryan, com queda pal·lès en la revelació final al cementiri de Normandia.

Joseph Mazzello amenaçat pels dinosaures abans que Kubrick li robés l'ànima.

A "Parque Jurásico" (1993) descobrim allò que Indiana Jones sap per experiència: algunes coses perdudes -com, per exemple, els dinosaures- no volen ser recuperades. En aquest film, un dels més brillants del director malgrat que la crítica sempre li hagi girat l'esquena, els personatges de Sam Neill i Laura Dern són parella; ell viu per a la seva feina de paleontòleg i no sembla gens interessat a tenir canalla, sobretot perquè els nens li resulten força antipàtics. Però quan són a l'illa i es veu obligat a protegir els néts del visionari Hammond (Richard Attenborough), li surt la vena paternal, i les mirades entre la parella quan marxen en l'helicòpter al final de l'aventura suggereixen la propera formació d'una família. La qual cosa és el happy end favorit del director, que sublima el seu anhel de fill de pares divorciats.

Aquest personatge a priori cínic però que acaba tenint cura dels més febles el retrobem en l'Oskar Schindler de "La lista de Schindler", que va salvar centenars de jueus de la mort.

Algunes vegades, el pare fracassa en la seva obligació protectora. És el cas del policia John Anderton (Tom Cruise) a la magnífica "Minority Report" (2002), que ha perdut el seu fill en una piscina pública i s'ha de drogar per apaivagar el dolor.

"Atrápame si puedes" té un look vintage que han copiat sense manies els responsables de la nova sèrie "Pan Am".

A "Atrápame si puedes" (2003), la relació paterno-filial apareix en un doble vessant. D'una banda, tenim la relació entre el protagonista, el timador genial Frank Abagnale Jr. (Leonardo DiCaprio), un senyor que es va fer passar per metge, advocat i, fins i tot, pilot de la Pan Am, i que vivia com un rei fasificant xecs, i el seu pare (Christopher Walken). De ben petit, Frank admira el seu pare, però, més endavant, s'adonarà que l'home és un fracassat; la seva vida delictiva és una declaració d'amor filial: es venja de la societat que ha portat el seu progenitor a la misèria i, a més, fa que l'home se'n senti orgullós -també el té enganyat- i que pugui, a través del seu fill, albirar la vida que no ha pogut tenir. D'altra banda, l'agent del FBI Hanratty (Tom Hanks), que es passa la pel·lícula perseguint Frank, li ofereix finalment una oportunitat de redempció; Hanratty acull el timador, a qui admira per la seva habilitat, com un pare faria amb el seu fill (prèviament, se'ns ha informat que l'agent de l'FBI està divorciat i separat de la seva filla, que viu en una altra ciutat).

La filmografia de Spielberg se centra, doncs, en la família i el temor de la seva dissolució. Llavors, perdre la família seria la pitjor desgràcia que hom pot patir? Doncs, de fet, no. Si a "Salvar al soldado Ryan" posa la pàtria per damunt de la família, tenim que el pitjor que li pot passar a algú és perdre la seva pàtria. I això és justament allò que li passa al protagonista de "La terminal" (2004) -novament en Tom Hanks-: És un apàtrida en sentit estricte; no pot tornar al seu pais, que tècnicament ja no existeix, ni pot entrar als Estats Units, de manera que es veu obligat a sobreviure en un aeroport durant anys. Sortosament, l'home s'ho pren amb filosofia i aprofita l'avinentesa per lligar-se una hostessa (Catherine Zeta-Jones). Aquest títol, com passava a "Always", sembla demostrar que Spielberg no està gens dotat per a la comèdia romàntica, la qual cosa no deixa de resultar curiosa en un director capaç d'emocionar l'espectador a través dels gèneres més diversos. Com sigui, "La terminal" és un film pla i intranscendent que acaba amb una ratxa de films magnífics ("A.I.", "Minority Report", "Atrápame si puedes").

Steven Spielberg és un director irregular, però crec que els encerts superen àmpliament les pífies. En qualsevol cas, a la seva producció més recent ("Las aventuras de Tintín: El secreto del Unicornio") demostra estar en plena forma.

I si trobeu enginyosos els títols de crèdit de "Tintín" (que ho són), heu de recordar que també ho eren els d'"Atrápame si puedes", molt escaients atesa l'època -els anys seixanta- retratada al film:

ESPLENDOR EN LA HIERBA

2011-10-31T04:02:00.000-07:00

Ara que fa cinquanta anys de la seva estrena i ens troben enmig d'una depressió econòmica del nivell de la que va convulsionar els Estats Units a partir de finals del 1929, és un bon moment per recordar "Esplendor en la hierba" (Elia Kazan, 1961).

El film ens parla d'una època en què regna una mentalitat classista i hipòcrita que truncarà la relació amorosa entre el noi de casa bona Bud Stamper (Warren Beatty) i la sensible Dennie Loomis (Natalie Wood). Quan tot es torça, ella llegeix uns versos de William Wordsworth i després embogeix; al final, la Gran Depressió significarà una catarsi que posarà les coses al seu lloc, tot i que res ja no podrà retornar l'hora de l'esplendor en l'herba, de la glòria en les flors; però no cal afligir-se perquè la bellesa subsistirà en el record.

Subsisteix en el record aquesta pel·lícula meravellosa, una de les més grans històries d'amor vistes en pantalla i demostració definitiva de la capacitat dels cineastes nord-americans per explicar drames col·lectius a través de drames individuals i viceversa. La millor interpretació de la carrera de Natalie Wood, com podeu comprovar en l'escena següent, que narra l'intent fallit de reprendre una relació condemnada i l'inici del descens als inferns del desamor i la frustració.

MIENTRAS DUERMES

2011-10-25T11:12:00.000-07:00

Jaume Balagueró té una predilecció especial pels edificis veïnals de l'Eixample barceloní i sap captar en els seus racons modernistes l'ombra de la decadència, convertint-los en escenaris gòtics per a les seves trames d'horror.

A "Mientras duermes", apareix almenys un apartament lluminós; tal vegada ho és per l'alegria de viure que irradia la seva inquilina, Clara (Marta Etura). César (Luis Tosar), el porter de l'edifici, també somriu als veïns. Però només és una màscara; en realitat, és un autèntic fill de puta que no suporta que la gent sigui feliç perquè ell no és capaç de ser-ne; les accions que César executa amb freda meticulositat fan esgarrifar, però quan fereix amb les paraules és letal, com descobrirà Verónica, la veïna conca. Tosar broda el paper de psicòpata i Balagueró condueix amb mà ferma una narració amb més suspens que no pas terror, malgrat alguna escena una mica gore. És un treball molt elaborat i funciona (tot i que el guió no resisteix una anàlisi seriosa), però "REC" i "Para entrar a vivir", les anteriors històries del director amb edifics d'apartaments poc recomanables, continuen resultant més adrenalítiques.

STEVEN SPIELBERG # 7: PETER PAN

2011-10-23T08:07:00.000-07:00

Spielberg és el nen que no vol créixer. No obstant això, el Peter Pan que interpreta Robin Williams a "Hook" (1991) sí que s'ha fet gran i és un advocat molt enfeinat que ha oblidat la seva infància. Però haurà de recuperar-la quan el seu etern enemic, el Capità Garfi (Dustin Hoffman), segresti els seus fills, obligant-lo a tornar al País de Mai Més, amb la companyia de Julia Roberts fent de Campaneta.

Aquesta versió de l'obra de J. M. Barrie té molt mala premsa i potser no s'ho mereix. Sí que és un pèl llarga i no és la pel·lícula més inspirada de Spielberg, però trobo l'enfoc molt original.

Sobre el tema del retorn a l'infància tracta també l'episodi del director per al film "En los límites de la realidad" (1983), titulat "Kick the Can": Els vellets d'un geriàtric tenen l'oportunitat de tornar a ser nens amb l'ajuda d'un personatge misteriós i entranyable interpretat per Scatman Crothers. Aquest petit film també té molt mala fama, i sens dubte no supera l'episodi genial que va dirigir George Miller, però jo recordo haver plorat molt quan el vaig veure en el seu dia i em va impressionar la fotografia de tons daurats, molt escaient.

"A.I. Inteligencia Artificial" (2001), a la qual vaig dedicar un post sencer, és el revers de la moneda: David, el nen robot, voldria créixer, ser com els humans, però no pot. Tota la pel·lícula buscarà la Fada Blava perquè el faci un nen de veritat; al final, el nucli familiar -David i la mare humana- es retroben en un món mecànic que sembla somniat -somnien els androides?- (insisteixo: un dels millors moments de la història del cinema).

CONTAGIO

2011-10-23T07:39:00.001-07:00

Dintre de la filmografia prou diversa de Steven Soderbergh, podríem emparellar "Contagio" (2011) amb "Traffic" (2000), en la mesura que tracten d'un fenomen global i aglutinen molts personatges i escenaris. Però, tot i la mateixa vocació realista, l'estil de "Contagio" és més convencional i beu de fonts genèriques: el thriller d'investigació i la pel·lícula de catàstrofes.

Això no vol dir que sigui gaire catastròfica, malgrat explica l'expansió d'un virus per tot el planeta, doncs se centra més en les estratègies de defensa davant l'amenaça (en aquest sentit, és molt didàctica) i en les reaccions dels diferents individus davant la situació de caos mundial, i que van de la bondat i el sacrifici a la cobdícia.

És a dir, res a veure amb l'"Apocalipsis" de Stephen King (on he llegit que Ben Affleck en prepara una versió per al cinema?).

STEVEN SPIELBERG # 6: LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

2011-10-22T07:26:00.000-07:00

Moltes de les pel·lícules de Steven Spielberg fan referència o estan ambientades durant la Segona Guerra Mundial. "1941" parteix d'una hipotètica invasió japonesa a la costa de Califòrnia l'any que dóna títol al film. A dos dels films de la nissaga d'Indiana Jones surten nazis. L'episodi "La misión", de la sèrie "Cuentos asombrosos" (1986), narra la peripècia d'un bombarder de la Segona Guerra Mundial que es queda sense tren d'aterratge (un gran exercici de suspens amb un final ridícul).

Òbviament, "La lista de Schindler". Però encara hem de parlar de dos títols que també estan ambientats durant la Segona Guerra Mundial i que parlen d'una pèrdua i de la recerca i retrobament de la família perduda, amb alguna diferència.

"El imperio del sol" (1987) adapta la novel·la autobiogràfica de J.G. Ballard sobre un nen anglès (el llavors debutant Christian Bale) que resideix a Shanghai durant la Segona Guerra Mundial i que perd la seva família quan evacuen la ciutat per la imminent invasió japonesa. Es fa amic d'uns nord-americans i tots plegats van a parar a un camp de concentració; allà, el nano s'ha d'espavilar i es fa amic del nord-americà que tot ho controla al camp (John Malkovich) i, fins i tot, de l'oficial japonès (Masato Ibu), mentre desenvolupa la seva admiració pels pilots kamikazes que s'entrenen pels voltants. Quan, finalment, retroba els seus pares, ja s'ha convertit en adult. És un drama èpic i d'iniciació que figura entre els treballs més equilibrats d'un director amb certa tendència a la irregularitat.

"Salvar al soldado Ryan" (1998) vol ser la pel·lícula definitiva sobre el conflicte. També narra una pèrdua (o més d'una): una mare nord-americana perd tres dels seus quatre fills en combat i rep la notícia el mateix dia. Per mantenir la moral, el general Marshall ordena que busquin al quart fill (Ryan-Matt Damon) per repatriar-lo. El film narra, doncs, la recerca del soldat Ryan, amb la paradoxa que, quan el troben, defensant un poblet a França d'un imminent atac dels Panzer alemanys, es nega a tornar com li demanen perquè els soldats que hi ha amb ell són ara els seus germans. Amb aquest gir argumental, diferent dels fets reals en què es basa el film (al Ryan de veritat no li van haver de dir dues vegades que se l'enduien cap a casa), Spielberg conjuga dos dels valors presents en la majoria de les seves pel·lícules: la Pàtria és encara més important que la Família.

Més enllà d'aquest patriotisme una mica exacerbat, "Salvar al soldado Ryan" està esplèndidament realitzada, sobretot la famosa mitja hora inicial, que descriu el desembarcament de Normandia amb un realisme inèdit al gènere bèl·lic, amb escenes dignes d'una pel·lícula gore. La càmera adopta el punt de vista dels soldats aliats i introdueix l'espectador atònit al centre del conflicte, la platja d'Omaha. Després del seu excel·lent treball en blanc i negre a "La lista de Schindler", Spielberg i l'operador Janusz Kaminski ideen una fotografia de colors molts esvaïts, que reforça en un sentit similar al del film precedent l'aire documental d'aquesta seqüència i de la resta del film.

Després de la vibrant escena del desembarcament, en segueixen d'altres sense diàleg que ens porten a la rereguarda i al drama que afecta la mare dels germans Ryan, culminant en l'escena en què la pobra dona rep la terrible notícia, planificada fordianament (en un únic pla: veiem la mare a la cuina i, per la finestra, un vehicle fosc que s'apropa a la casa; la mare camina amb passos vacil·lants cap a la porta i, quan el capellà i el militar surten del cotxe, ella s'ensorra literalment i cau de genolls al terra d'un porxo que recorda bastant el que surt a l'inici i al final de "Centauros del desierto").

STEVEN SPIELBERG # 5: LA QÜESTIÓ RACIAL

2011-10-17T12:25:00.000-07:00

Amb "El color púrpura" (1985), adaptació de la la novel·la d'Alice Walker guanyadora d'un premi Pulitzer, Steven Spielberg sembla fer el pas a un cinema més adult, compromès. El fet que els protagonistes siguin de raça negra i que l'acció transcorri als Estats Units de principis del segle XX fa pensar en un al·legat contra la discriminació racial. Però la raça és només un dels problemes de la protagonista, Celie (la revelació de Whoopi Goldberg); com algú li diu al film, és negra però també és lletja i és dona.

La pel·lícula arrenca quan Celie és petita i juga feliç amb la seva germana Nettie. Però el seu pare la viola repetidament i la separa dels fills que té amb ella. Després, la ven a un individuu (Danny Glover) que la maltracta físicament i psicològica. Celie acaba tenint com a única amiga l'amant del seu marit, la cantant Shug Avery (Margaret Avery), la qual l'ajudarà a plantar cara al seu destí. Al final, Celie retrobarà la seva germana i els seus fills, que han trobat al continent africà una llar veritable.

Aquest esquema és característicament spielbergià. A l'inici, trobem una família que no és una veritable família i un (una) protagonista que ha perdut els seus fills (els personatges de Spielberg sempre busquen alguna cosa o persona que estigui perduda). Després d'un llarg via crucis, la família (la de veritat) es torna a reunir.

Excepcionalment, Spielberg va prescindir de John Williams i va encarregar la banda sonora a l'afroamericà Quincy Jones, que va fer un treball magnífic. La pel·lícula té escenes musicals magnífiques i també algun toc de comèdia per alleugerir un drama tan tremebund. Està narrada amb un vigor i dinamisme característics del director però inusuals en un film d'aquestes característiques. Va ser aquest el motiu que l'Acadèmia li fes un lleig i no li donés cap dels onze Òscars als quals aspirava? O simplement, com algú va dir, li tenien mania?

La intolerància racial és el nucli argumental a tres films més del director:

Al post que vaig dedicar al cinema sobre l'Holocaust ja vaig parlar de "La lista de Schindler" (1993), de les seves virtuts (el vigor narratiu, escenes i personatges memorables, l'extraordinària fotografia en blanc i negre de Janusz Kaminski, des de llavors col·laborador en tots els títols del director) i les seves mancances, en particular un relatiu distanciament en tractar un tema tan aspre, que entenc que no prové d'una manca de compromís de Spielberg (al cap i a la fi, ell també és jueu) sinó d'una preocupació excessiva per no incomodar l'espectador. Posaré un exemple d'això que vull dir: Un dels moments més colpidors és quan els nazis fan pujar els nens del camp en camions que els conduiran a la mort, davant la mirada horroritzada de les seves mares; però el director desvia l'atenció de l'espectador d'aquest terrible drama col·lectiu i se centra en un dels nens que s'escapa i cerca un amagatall. Spielberg bescanvia l'horror pel suspens i acaba l'escena quan l'infant prova d'amagar-se a les latrines i descobreix que estan plenes d'altres nens nedant en la merda, literalment; una imatge xocant i també colpidora que compleix, però, l'objectiu d'allunyar de la ment de l'espectador l'altra imatge encara més terrible -els camions plens de nens que canten mente van cap a la mort- amb què s'obria la sëquència. El procediment és cinematogràficament brillant però èticament qüestionable.

I, no obstant això, i alguna concessió sentimental, Spielberg procura ser objectiu, mostrar els fets en la seva cruesa.

A "Amistad" (1997) s'apropa novament a la Història per narrar el judici, l'any 1838, a uns esclaus africans que van amotinar-se i assassinar els traficants del vaixell que els conduïa cap a Cuba com si fossin bestiar. Sense rumb, van a anar a parar al nord-oest dels Estats Units, on van tenir la sort de gaudir d'uns advocats defensors molt hàbils (Matthew McConaughey i Anthony Hopkins, que fa de John Quincy Adams i es llueix al monòleg final davant el Tribunal Suprem). Els espanyols, que reclamen la propietat de la càrrega, són els dolents i els nord-americans els bons. A més d'un argument maniqueu i previsible, el film avança pesadament a través d'una posada en escena gairebé televisiva, sense l'habitual enginy narratiu de Spielberg, que només es llueix en l'escena del principi al vaixell, visualment impactant i adequadament el·líptica.

Spielberg es mostra més inspirat a "Munich" (2005), un film sobre la venjança del Mossad per l'assassinat d'onze atletes israelians durant els Jocs Olímpics de Munich, l'any 1972. Contra un acte terrorista reprobable dels palestins, els jueus responen amb els mateixos mètodes; la raó d'Estat legitima la Llei del Talió i els soldats es converteixen en assassins paranoics (magnífica la interpretació que fa Eric Bana del cap del comando). Com en els millors moments de "La lista de Schindler", la càmera de Spielberg enregistra amb calculada objectivitat la planificació i execució d'un seguit d'actes criminals provocats per la lògica inexorable dels prejudicis i la desraó; els membres del Mossad encarregats de la terrible missió de carregar-se un mínim d'onze palestins no són especialment antipàtics i afronten la tasca amb una enigmàtica barreja de professionalitat i de passió. A diferència d'"Amistad", "Munich" és un film més realista i molt ambigu (els jueus nord-americans van alçar les seves veus contra la pel·lícula), i cinematogràficament brillant: amb una fotografia novament extraordinària de Janusz Kaminski, el seu ritme i la seva estètica s'inspiren en els thrillers conspiratius dels setanta, i el resultat té la mateixa força dramàtica.

Resulta curiós comprovar com els films "seriosos" del director aborden gairebé sempre, amb més o menys fortuna, temes històrics. Spielberg vol fer-se adult però no troba arguments en el món dels adults i es refugia en els grans fets que la realitat posa al seu abast. Potser vol fer com el seu mestre John Ford, com feien els directors clàssics nord-americans: alternar films de gènere amb obres més didàctiques. I, certament, Spielberg és més a prop d'aquests narradors clàssics que dels directors-autors contemporanis; això no impedeix que tots els seus films, com anirem veient, mantinguin unes constants autorals, encara que ell no s'ho cregui.

SOMEWHERE

2011-10-17T12:01:00.000-07:00

"Somewhere" (Sofia Coppola, 2010) és, com "Lost in translation" (2003) o "María Antonieta" (2006), el retrat del buit existencial d'algú que s'ha perdut en un miratge.

El miratge és Hollywood i el buit existencial és el de l'actor de moda Johnny Marco (Stephen Dorff).

Estic convençut que el retrat que fa Sofia Coppola és precís, i ningú com ella sap mostrar gent que s'avorreix en hotels de cinc estrelles. Però potser cal objectar que la buidor de la vida del protagonista es transmet a la mateixa pel·lícula, i el personatge de la seva filla Cleo, que fa de catalitzador, surt poc (és la fascinant Elle Fanning, que vam descobrir a "Super 8").

STEVEN SPIELBERG # 4: ELS EXTRATERRESTRES

2011-10-15T05:11:00.001-07:00

En la carrera de Steven Spielberg hi trobem molts extraterrestres: ataquen La Terra a "Firelight" (1964) o la visiten pacíficament a "Encuentros en la tercera fase" (1977); a "Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal" (2008) reposen en una piràmide de Centreamèrica.

Però l'extraterrestre més simpàtic de tots és el d'"E.T., el extraterrestre" (1982), un nen de l'espai dissenyat per Carlo Rambaldi que es perd al nostre planeta i és acollit per un altre nen, Elliott (Henry Thomas).

Segons diu ell mateix, Steven Spielberg, després del gran èxit d'"En busca del arca perdida", va creure que ja podia fer una petita pel·lícula intimista que perdria diners. "E.T., el extraterrestre" és bàsicament un film autobiogràfic. Spielberg és el nen que viu en un suburbi de classe mitjana a Califòrnia, dolgut pel divorci dels seus pares, sol amb les seves cabòries, que desitja tenir un amic especial, de veritat. Al film, l'extraterrestre serà el seu amic de veritat, fins i tot mantindran una connexió telepàtica que posarà la seva vida en perill.

"E.T., el extraterrestre" és una pel·lícula magnífica i insòlita, que fascina a partir d'un argument molt elemental però amb ressonàncies místiques (s'ha arribat a dir que E.T. és Jesucrist: porta un missatge de tolerància, fa alguns miracles i després mor i ressucita). Conté imatges poderoses (l'extraterrestre fa levitar unes boles de plastilina per mostrar a Elliott on és casa seva; la connexió telepàtica fa que Elliott es comporti com John Wayne mentre E.T. mira "El hombre tranquilo" a la televisió); però, sobretot, és un dels millors apropaments al món de la infància de la història del cinema, gràcies a la convicció nascuda del fet ja apuntat que Spielberg és Elliott, com també a una idea de posada en escena absolutament brillant: està filmat sempre des del punt de vista dels nens, fins a l'extrem que, dels adults i amb l'excepció de la mare i el tram final del film, només en veiem les cames (idea que porta a una altra, igualment inspirada: l'home misteriós que persegueix l'extraterrestre el coneixem per unes claus que pengen de la seva cintura).

La imatgeria religiosa al cartell del film (recordeu Miquel Angel i la Capella Sixtina?):

Hi ha molts pocs directors que sàpiguen retratar amb naturalitat el món dels infants, que no deixin que els prejudicis d'adult s'interposin en la seva mirada. Spielberg, que mai no ha deixat de ser aquell nen solitari i somiador del suburbi, n'és un. François Truffaut, que va viure una infància difícil i la va reviure a "Los cuatrocientos golpes", que anys més tard va realitzar un altre dels millors films sobre el món dels nens, "La piel dura" (1976), n'és un altre. Recordem que François Truffaut va aparèixer com a actor a "Encuentros en la tercera fase", rebent amb música uns extraterrestres amigables.

En canvi, els invasors de "La guerra de los mundos" (2005), canònica adaptació de la novel·la de H. G. Wells amb Tom Cruise fent de pare divorciat, tenen força mala jeia. Amb uns efectes especials molt espectaculars, el film no aporta grans novetats. Algunes imatges resulten impactants, com quan els protagonistes veuen passar a tota velocitat un tren de passatgers en flames; però a Spielberg sembla interessar-li més el seu discurs recurrent sobre la pèrdua i la recuperació de la família.

CRISI # 2

2011-10-15T04:51:00.000-07:00

"Inside Job" (Charles Ferguson, 2010) és el documental definitiu sobre la crisi financera del 2008 que va provocar l'actual desgavell en tota l'economia mundial. A més de resultar molt didàctic, posa el dit a la nafra en destacar que l'estafa ha estat possible gràcies a la complicitat de professors universitaris i analistes de riscos que s'han venut per un plat de llenties i que els culpables no únicament han quedat impunes sinó que ara són més rics que mai i continuen al poder, fins i tot formant part de l'Administració Obama, qui proclamava al seu programa electoral que acabaria amb l'avarícia de Wall Street i, òbviament, no ha fet res.

Segons quin dia ho mireu, us poden agafar ganes d'ocupar places, cremar contenidors i engegar-ho tot a rodar. Quedeu advertits.

STEVEN SPIELBERG # 3: UN BARRET, UN FUET, BARBA DE DOS DIES

2011-10-12T02:28:00.001-07:00

Estava Spielberg decebut pel fracàs de "1941" i tan mancat d'inspiració que s'havia d'entretenir preparant una versió definitiva (també d'això en va ser l'inventor) d'"Encuentros en la tercera fase", quan George Lucas el va anar a veure per proposar-li que dirigís una història sobre un arqueòleg intrèpid de nom improbable (Indiana -era el gos d'en Lucas- Jones), ambientada als anys trenta i inspirada en els serials cinematogràfics de la mateixa època sobre aventures impossibles en escenaris exòtics.

Allò que ara ens pot semblar una fòrmula infal.lible, era realment una aposta arriscada l'any 1981, atesa la manca de precedents tret dels esmentats serials, que ja eren peces de museu que feien més riure que altra cosa. Però Spielberg sabia per pròpia experiència que les fòrmules fallen i Lucas que els experiments poden ser un triomf absolut ("La guerra de las galaxias").

"En busca del arca perdida" (1981) va ser un nou èxit apoteòsic en la carrera del director, això no és cap secret. Un motiu va ser la disminució de la mitjana d'edat dels espectadors dels vuitanta, que van rebre de molt bon grat una pel·lícula sense coartades intel·lectuals que cercava exclusivament entretenir. Però la resta són mèrits intrínsecs.

A més de la idea, Lucas va cedir a Spielberg alguns dels seus col·laboradors a la nissaga "Star Wars": Lawrence Kasdan, guionista, acabava de fer el llibret d'"El imperio contraataca" i era a punt de dirigir "Fuego en el cuerpo", inspiradíssim remake de "Perdición"; John Williams ja era inseparable de Spielberg, i va compondre un tema musical tan inspirat com el de "La guerra de las galaxias". Però, sobretot, Harrison Ford, el Han Solo de "La guerra de las galaxias", l'heroi de la funció, elegant i una mica tímid quan imparteix classes d'arqueologia a la universitat, rude i atractiu quan viatja a la recerca de relíquies, va ser una gran troballa per al film, i per a l'actor la seva consagració definitiva (la primera opció era Tom Selleck).

Però tampoc no hauria estat un èxit tan rotund sense la realització vigorosa, espectacular de Steven Spielberg. El pròleg que mostra el personatge protagonista entrant a una cova acompanyat d'Alfred Molina per aconseguir una joia que acaba perdent a mans del seu competidor Belloq (Paul Freeman) és un compendi genial de situacions típiques del gènere d'aventures i d'altres més curioses, com quan el persegueix una roca gegant; per si sol ja justifica la visió de la pel·lícula. Però la resta no decep en cap moment: Indiana Jones, Belloq, Marion (Karen Allen) i una colla de nazis viatjaran des de les muntanyes de l'Himàlaïa al desert d'Egipte cercant la mítica Arca de l'Aliança; en el camí, trobarem escenes extraordinàriament ben filmades (Indiana Jones pujant al camió dels alemanys), fins i tot podríem dir coreografiades (la lluita amb l'alemany forçut mentre un avió d'hèlix gira sense control), gags brillants (el mico fent la salutació nazi, Indiana Jones resolent amb un tret de pistola el desafiament d'un berber molt hàbil amb les espases -solució molt aplaudida que no estava en el guió i l'equip va improvisar perquè Harrison Ford tenia cagarrines i no es veia amb cor de continuar-); una relació sentimental hawksiana amb una protagonista femenina molt llesta; serps, misteris i jeroglífics que inclouen un homenatge explícit a "Star Wars"; i un final amb un toc fantàstic i efectes especials a càrrec d'Industrial Light and Magic -una altra cortesia de Lucas- que enllaça "En busca del arca perdida" amb la filmografia anterior de Spielberg.

L'èxit del film va propiciar una sèrie de seqüeles dirigides pel mateix Spielberg.

"Indiana Jones y el templo maldito" (1984) no va ser tan ben rebuda per la crítica. Se l'acusa de ser molt fosca, no gaire apropiada per al públic infantil en les escenes del culte a Kali. Crítiques que considero excessives: també hi havia sang i caps explotant a "En busca del arca perdida"; i aquesta nova aventura d'Indiana Jones, ara a la India i amb una nova acompanyant femenina (Kate Capshaw, que va casar-se amb el director), és un film absolutament divertit. El pròleg obligatori, al Club Obi-Wan (sic) de Shanghai, barreja d'homenatge al cinema musical, slapstick i aventures de James Bond, és gairebé tan intens i espectacular com el doble final amb la persecució a les mines i l'escena del pont. Entremig, una revisió del cinema d'aventures colonials amb moltes notes d'humor (com el sopar ple de sorpreses) a càrrec de Willie Scott (Kate Capshaw), una protagonista femenina més delicada que la Marion del film precedent, i "Tapón" (el nen Jonathan Ke Quan), que té la millor frase quan diu allò de: "sembla que jo aixafa pa torrat" (milers d'insectes fastigosos substituint a les serps d'"En busca del arca perdida").

A "Indiana Jones y la última cruzada" (1989) el contrapunt humorístic (d'alta comèdia) l'aporta un nou acompanyant de l'heroi que és ni més ni menys que el seu pare, també un arqueòleg intrèpid i una mica despistat, interpretat per Sean Connery (Spielberg va dirigir la nissaga com a succedani de les aventures de James Bond, que admirava: amb l'adopció del seu protagonista, es tanca el cercle). Per il·lustrar millor la trama, que narra la recerca del Sant Graal, també amb nazis per entremig, però que se centra en la relació complicada entre els dos Doctor Jones, el pròleg es remunta a la infància del protagonista i revela el perquè del seu look tan característic. El malaurat River Phoenix era un petit Jones vestit de boy-scout.

I a la darrera i una mica tardana entrega, "Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal" (2008), el protagonisme es dilueix novament entre pare i fill, però el pare és ara Indiana Jones-Harrison Ford i el fill és Greaser Mutt (Shia LaBeouf), nascut de la seva relació amb la Marion del primer film, que reapareix aquí. En la darrera escena del film, el gest de posar-se el barret del pare implica el relleu en el protagonisme, tot i que finalment sembla que Indiana Jones no estigui tan disposat a tirar la tovallola.

Atès el temps transcorregut, l'acció es trasllada dels anys trenta als cinquanta, la qual cosa permet una evocació dels films sobre greasers i high schools, un pròleg molt enginyós en què Indiana Jones aterra en un poble fantasma que serà objecte d'una prova nuclear, i canviar els nazis per soviètics, igualment obssessionats per les relíquies transmissores de poders i comandats per una atractiva Cate Blanchett molt hàbil en l'ús del floret. Hi ha una persecució per la selva tan trepidant com les dels films precedents i unes formigues gegants i afamades que prenen el relleu de les serps i altres insectes.

En aquest episodi, la màgia té un origen explícitament extraterrestre. I és que els extraterrestres han tingut molta importància en la filmografia del director!

BIUTIFUL

2011-10-08T09:39:00.000-07:00

Molts crítics han carregat contra la darrera realització del mexicà Alejandro González Iñárritu, "Biutiful" (2010), i afirmen que la separació del seu guionista habitual Guillermo Arriaga ha fet caure en picat l'interès de l'autor de títols com "Amores perros" (2000), "21 gramos" (2003) o "Babel" (2006).

Segons sembla, González Iñárritu i Arriaga es van barallar quan el segon defensava fermament la tesi que el guionista havia de ser considerat tan autor com el responsable de la traducció en imatges del seu treball, i el primer la contrària, és a dir que no pot considerar-se autor ni molt ni poc algú que no posa els peus al plató on es fabrica un producte eminentment àudio-visual.

No li vull treure mèrits al treball d'Arriaga; vestia les històries amb estructures alambinades, fent-les passar per més profundes d'allò que eren en realitat. Amb la seva absència, pot ser que a González Iñárritu se li vegi el llautó. I això vol dir que ara podem apreciar la seva tasca sense la disfressa intel·lectual aportada pel guionista, i penso que cal concloure que els films del director (perquè li dono la raó: són seus) no pretenen o no saben explicar aventures. "Biutiful" pot parlar del submón dels immigrants il·legals a Barcelona, de la necessitat de l'amor i l'amor al proïsme com a antídot davant de la certesa de la mort, però el seu veritable interès radica en les imatges crues i intenses, els canvis de ritme, les emocions expressades en un moment concret per un Bardem en una interpretació al límit, la lucidesa enmig d'una borratxera i del soroll infernal d'una discoteca que recorda aquella que Rinko Kikuchi travessava sense poder sentir res a "Babel"; "m'estic morint de càncer" -diu Uxbal-Bardem, i la prostituta que l'acompanya fa cara de no sentir-lo o no escoltar-lo. El discurs sobre l'economia submergida es revela simplista, però el tema de la pel·lícula (de totes les pel·lícules d'Iñárritu?)- és la solitud.

TAMBIÉN LA LLUVIA

2011-10-08T03:40:00.000-07:00

Després d'un seguit de pel·lícules de caire feminista, Icíar Bollaín dirigeix "También la lluvia" (2010) i s'esplaia en la seva vocació oenagista a través d'un argument força enginyós que, amb l'excusa del rodatge d'una pel·lícula sobre Cristóbal Colón, a Bolívia, relaciona el genocidi sofert pels indis a mans dels conqueridors espanyols, obssessionats amb l'or, i els abusos infligits als descendents d'aquells indígenes per un govern titella de les multinacionals en la anomenada Guerra de l'Aigua de l'any 2000; la lluita dels desfavorits per recuperar els seus drets és desigual però alguns homes justos, ja siguin frares dominics al segle XV o un productor de cinema en l'actualitat, els ajudaran amb risc de les seves vides, després d'un procés de presa de consciència.

EL ÁRBOL DE LA VIDA

2011-10-07T11:49:00.000-07:00

Terrence Malick no filma escenes convencionals. Captura moments, emocions, gràcies a una càmera gràcil que flota sobre els personatges i una banda sonora feta de música clàssica i veus en off. Aquest estil és força impactant en línies generals però, de vegades, se li gira en contra, esdevé excessiu i grandiloqüent.

Quan vaig veure a "El árbol de la vida" el pla de la mare gronxant-se, vaig pensar que Malick havia fet una pel·lícula amb els flash-backs de "La delgada línea roja" (1998), i això era una perspectiva força inquietant. Però, sortosament, la història d'aquesta família amb un pare que fa el paper de Déu en un món en què Déu no fa només coses agradables, uns fills que aprenen a viure i una mare que representa la part bona de la Naturalesa, s'imposa i s'alia amb l'estil del director. Aconsegueix una intensitat gairebé bergmaniana.

Només m'hi sobra la part d'en Sean Penn (que no hi té cap culpa) i el final més aviat kitsch. En canvi, la idea d'intercalar en aquesta història sobre la vida una llarga -i bellíssima- seqüència que mostra el big bang i l'evolució de les espècies passant per l'extinció dels dinosaures, molt criticada, no em sembla que faci cap nosa; potser és innecessària però és coherent i, a més, demostra que Terrence Malick fa el cinema que vol fer, passant olímpicament de modes i convencions (malgrat la semblança amb "2001: una odisea en el espacio", potenciada per la col·laboració de Douglas Trumbull).

STEVEN SPIELBERG # 2: EL REI MIDES

2011-10-02T07:25:00.000-07:00

"Tiburón" (1975) demostra tres qüestions:

- D'una novel·la mediocre pot sortir-ne una gran pel·lícula.
- D'un rodatge caòtic pot sortir-ne una gran pel·lícula.
- La imaginació val més que tots els dòlars del món.

Spielberg no tenia gaire experiència quan el van contractar per adaptar el best-seller de Peter Benchley. No era la primera opció dels productors, i alguns no n'estaven gaire convençuts perquè era molt jove. "Loca evasión" encara no s'havia estrenat i, quan ho va fer, va ser un fracàs de taquilla.

El rodatge va ser extraordinàriament complicat; Spielberg es va passar de seguida del pressupost i del temps previst i estava convençut que la seva carrera com a cineasta estava acabada gairebé abans de començar.

Tenien tres taurons mecànics que s'espatllaven i s'enfonsaven cada dos per tres. Spielberg, desesperat, va adoptar una solució radical: en la majoria d'escenes en què havia d'aparèixer l'esqual, va decidir no mostrar-lo i senzillament suggerir la seva presència, amb preses sub-aquàtiques amb càmera subjectiva i un crescendo musical de John Williams que el públic associaria des del mateix inici del film als atacs de la bèstia; així, doncs, la mort de la primera banyista cruspida pel tauró es resumeix en un travelling submarí que ens aproxima a les seves cames apetitoses, la música, els crits de la noia i un bombolleig sobre l'aigua certificant el seu trist final.

Aquesta economia narrativa d'inspiració hitchcockiana esdevé el principal encert d'un film irrepetible que transcendeix àmpliament la seva vocació de producte comercial; però no l'únic: Spielberg i el guionista Carl Gottlieb -substituint el mateix Benchley-deixen de banda el conflicte amorós entre el xèrif, la seva dona i l'oceanògraf Matt Hooper, que centra el libre, per potenciar la crítica social en la primera meitat de la pel·lícula (el batlle d'Amity Island es resisteix a tancar la platja malgrat la presència del tauró per no perdre els beneficis derivats del turisme) i l'aventura marinera d'arrel clàssica en la segona meitat; la cacera del tauró, amb el xèrif Brody (Roy Scheider), Matt Hooper (Richard Dreyfuss) i Quint (Robert Shaw) viatjant en el vaixell del darrer, està filmada i musicada per Williams de manera sumptuosa. Les seqüències a l'aire lliure són a la vegada concises i espectaculars, funcionals i intenses; però també és intensa l'escena en què els tres caçadors es relaxen al vespre dins del vaixell i Quint explica la seva experiència pavorosa a bord de l'Indianàpolis, un vaixell de guerra que va transportar la bomba atòmica al final de la Segona Guerra Mundial i va naufragar posteriorment en aigües del Pacífic, quedant la seva tripulació a l'abast dels nombrosos taurons, durant dies (aquesta escena, probablement la millor del film, va ser escrita per John Milius, que va col·laborar en el guió, un senyor de talent demostrat com a director -"El gran miércoles"- i guionista -"Apocalypse Now"- que només té la pega de ser una mica nazi). Xerrant molt menys, els personatges resulten molt més humans que els arquetips que apareixen al llibre de Benchley: el xèrif Brody és un home valent i honest que ha de superar el seu pànic a l'aigua per poder servir a la seva comunitat; l'oceanògraf és ridiculitzat per Quint per la seva condició de setciències amb escassa experiència pràctica, però al final demostrarà que tampoc no li falta valor; i Quint, finalment, és un mariner de la vella escola, una mena de capità Achab que odia els taurons i resultaria caricaturesc si no fos per l'eficàcia de la direcció i els diàlegs i la interpretació superlativa de Robert Shaw, un actor shakespearià que va trobar en un film d'aventures la seva consagració cinematogràfica, poc abans de la seva mort prematura.

En definitiva, "Tiburón" és un film diferent, tant en la seva concepció com en el seu llançament al mercat. És un film d'horror amb un monstre de dents esmolades però és també un film d'aventures; es va estrenar a l'inici de la temporada estiuenca amb una despesa publicitària inèdita, sent el primer blockbuster de la història del cinema. Amb un recaptació de 470 milions de dòlars a tot el món, va esdevenir la pel·lícula més taquillera de tots els temps i molts espectadors sentirien un calfred en posar els peus a l'aigua per primera vegada aquell estiu de l'any 1975.

Després d'aquest èxit apoteòsic, Spielberg va tenir via lliure per tirar endavant un projecte de ciència-ficció que li ballava pel cap des de feia temps. "Encuentros en la tercera fase" (1977) narra en clau realista l'arribada a la Terra d'extraterrestres pacífics, distanciant-se doncs dels anteriors títols sobre invasions alienígenes més destructives (inclòs "Firelight", dirigit per ell mateix el 1964).

Novament, el film va ser un gran èxit. Té uns magnífics efectes especials supervisats per Douglas Trumbull ("2001: una odisea en el espacio"); no obstant això, no s'assembla gens a una pel·lícula pensada per a fer diners: ni l'actor ni el personatge protagonista (Richard Dreyfusss en el paper de Roy Neary, empleat d'una companyia elèctrica) resulten carismàtics; l'home s'obssessiona per unes llums i unes premonicions en forma de notes musicals i una muntanya molt rara; la dona (Teri Garr) el deixa amb les seves grilladures i s'enduu la canalla. En la recerca de l'origen del misteri, Roy s'uneix a una dona que busca el seu fill (Melinda Dillon), però ni s'enrotllen ni els hi passa pel cap. Nogensmenys, el fet que la vida a la Terra de Roy no sigui especialment apassionant fa més coherent el final. Hi ha escenes espectaculars, però ocupen una part molt petita del metratge. El final a la muntanya recorda en un primer moment els enclavaments secrets dels films de James Bond, però la resolució no pot ser més austera -efectes lluminosos apart-, amb un diàleg musical amb els alienígenes que resulta una idea molt original, i la intervenció d'un científic francès, interpretat pel director de la Nouvelle Vague i actor ocasional François Truffaut, que reforça l'aire de no-ficció que impregna la proposta.

En qualsevol cas, malgrat no semblar-ho, és un altre gran film d'aventures. Spielberg en va fer una nova versió l'any 1980 en què eliminava escenes familiars a casa d'en Roy i ens permetia veure per dins la nau dels marcians.

Després de l'èxit consecutiu de "Tiburón" i "Encuentros en la tercera fase", i amb tot el món reverenciant el cinema del Nou Hollywood (al triomf de Spielberg havia seguit el de George Lucas i "La guerra de las galaxias"), el director californià confia ja plenament en les seves possibilitats. Sense problemes de pressupost, dirigeix el 1979 "1941", un slapstick de gran format sobre la possibilitat d'una invasió japonesa a la costa californiana durant la Segona Guerra Mundial i les reaccions desmesurades de la població civil i part de l'Exèrcit. Disposa d'un repartiment extens i variat (Dan Aykroyd, John Belushi, Ned Beatty, Nancy Allen, Toshiro Mifune, Christopher Lee, Warren Oates, Robert Stack, Treat Williams, John Candy, Slim Pickens, James Caan) i molts dòlars per destrossar decorats en una apoteosi del caos que hauria d'haver reventat novament les taquilles. Però no. El Rei Mides va patir un error de càlcul i "1941" va esdevenir un fracàs considerable de públic i de crítica. El problema principal és que l'acumulació de situacions divertides o presumptament divertides desactiva per saturació la seva eficàcia. De tota manera, tothom ha estat sempre molt dur amb aquest film (una mica d'enveja cap a un senyor a qui totes li ponien?), i si és cert que "1941" és un film irregular i desproporcionat, també conté moments de gran cinema, tota l'escena del ball per exemple.

Spielberg devia tenir un concepte molt alt de si mateix, després de tants èxits; el mateix inici de "1941" era una paròdia de la primera escena de "Tiburón", en una època en què els auto-homenatges no eren tan freqüents com ara. El fracàs de la pel·lícula va suposar una cura d'humilitat, però també el va posar en una situació molt compromesa.

Però per a les situacions compromeses, res millor que un heroi d'aquells d'abans, amb barba de dos dies, un barret i un fuet ligat a la cintura.

LA SEMANA DEL ASESINO

2011-09-30T10:29:00.000-07:00

Eloy de la Iglesia mai no es va caracteritzar per la seva subtilesa. La majoria de les seves pel·lícules són excessives, oportunistes i formalment descurades. La qual cosa no impedeix que resultin ocasionalment divertides.

Un dels seus títols més sorprenents és "La semana del asesino" (1973). Vicente Parra, en un intent desesperat de rellançar la seva carrera, incorpora un personatge molt allunyat dels aristòcrates que solia interpretar: un proletari que viu en una barraca dels afores, treballa en un escorxador i esdevé assassí en sèrie una mica per casualitat. Un film d'horror gore en què les escenes més sagnants són imatges reals de l'esquarterament de braus a l'escorxador (seria una bona propaganda per als partidaris de les corridas), i les escenes més salvatges contenen tones d'humor negre, com quan Valentín Tornos (Don Cicuta) rememora amb pèls i senyals la mort horrible de la mare del protagonista, o quan aquest oculta trossos de les seves víctimes en una bossa d'esports on posa "Contamos contigo".

Malgrat el caràcter genèric del film, d'una època en què a Espanya i Itàlia estaven de moda aquestes històries, Eloy de la Iglesia inclou sense problemes les seves obssessions temàtiques, principalment mitjançant la relació entre el proletari assassí i un intel·lectual turmentat, homosexual i carregat de duros, interpretat per Eusebio Poncela en una de les seves primeres intervencions. La relació entre els dos personatges, similar a altres relacions prohibides presents al seu cinema, resulta més matisada, òbviament per raons de censura, i potser per això més interessant. Però no s'entén què hi pinta un apartament tan luxós al costat d'un barri de barraques.

STEVEN SPIELBERG # 1: ON THE ROAD

2011-09-17T06:09:00.000-07:00

Havia anunciat una sèrie sobre Steven Spielberg i he de complir amb la meva promesa, de manera que aquí en teniu el primer lliurament.

A la filmografia del director recollida a The Internet Movie Database figuren les pel·lícules amateur i d'aprenentatge que va dirigir entre el 1959 ("The Last Gun") i el 1968 (el curtmetratge "Amblin", que després donaria nom a la seva productora); és a dir, des dels tretze anys d'edat als vint-i-dos. Spielberg era un cineasta precoç com els que apareixen a la seva darrera producció, "Super 8", i sorprèn veure com les temàtiques i estil d'aquestes realitzacions primitives enllacen clarament amb la seva obra adulta: "Escape to Nowhere" (1961) reconstrueix una batalla de la Segona Guerra Mundial; "Firelight" (1964), que es va estrenar al cinema del seu poble, presenta un atac dels extraterrestres anticipat per unes llums de colors molt similars a les que apareixeran a "Encuentros en la Tercera Fase". De fet, i aquesta circumstància condiciona tot el seu cinema -no sempre negativament-, Spielberg sempre ha estat un nen.

"Amblin", el curt que li va servir de presentació a la indústria, segueix una parella jove una mica hippie (en una de les escenes, comparteixen un porro) mentre fan auto-stop per una carretera del desert californià. És un film sense diàleg molt senzill, una mica naïf, però força elaborat en el camp visual. Molta fotografia amb teleobjectiu, a l'estil de l'època, i molts travellings. El gènere de la road-movie i l'acció en carreteres desèrtiques apareix novament a "Loca evasión" i "El diablo sobre ruedas".

Entre el 1969 i el 1971, Spielberg treballa a la televisió, dirigint episodis de "Marcus Welby", "Audacia es el juego", "Columbo" o "Night Gallery" (en l'episodi "Eyes", va tenir l'oportunitat de dirigir Joan Crawford). Tot i les limitacions pròpies del medi, Spielberg demostra ser un realitzador eficaç i hàbil a l'hora de plantejar solucions narratives.

"El diablo sobre ruedas" (1972) és una pel·lícula per a la televisió. Però li va quedar tan bé que es va estrenar als cinemes en molts països, Espanya entre ells. Amb guió de Richard Matheson, narra la història d'un viatjant (Dennis Weaver) que condueix el seu cotxe per carreteres no gaire transitades quan apareix un camió que comença a perseguir-lo amb la intenció cada vegada més evident de carregar-se'l, sense cap motiu.
El títol oríginal, "Duel", al·ludeix a la lluita a què es veu compel.lit el pobre viatjant, un enfrontament desigual amb un gegant de ferro rovellat, de presència imponent i malèfica. El títol espanyol assenyala que el diable condueix el camió, però el cert és que mai no veiem el conductor; el vehicle mateix és la personificació del mal. Spielberg vesteix una trama tan simple d'un suspens constant i absolut i aconsegueix que vegem el camió com si fos un ésser viu, un ésser agressiu, que grinyola i que gemega.

"El diablo sobre ruedas" és una petita obra mestra del fantàstic i un dels millors títols de Spielberg. El seu èxit li va permetre, després de dirigir encara un parell de telefilms, realitzar la seva primera pel·lícula per al cinema, "Loca evasión", del 1974, que és novament una pel·lícula de carretera, però amb un to força diferent, gairebé de comèdia, probablement a causa de la personalitat de la seva protagonista, Goldie Hawn, que repeteix el seu paper típic de noia esbojarrada però simpàtica. Per poder recuperar el seu fill, deixat en adopció, ajuda el seu xicot (William Atherton) a escapar de la presó, quan li queden pocs dies per acabar la condemna; i amb un policia d'ostatge, que acabarà estimant-los perquè són curts de gambals però entranyables, inicien una fugida amb cotxe per l'Amèrica rural, perseguits per la policia i convertits ben aviat en herois populars. Com sol passar en aquestes històries de carretera, des de la fundacional "Carretera asfaltada en dos direcciones", la fugida simbolitza la rebel·lió de l'individu contra una societat repressora i la utopia acabarà com el rosari de l'aurora.

"Loca evasión" es basa en un cas real, i potser per aquest motiu és menys abstracta que "El diablo sobre ruedas", també menys concisa, amb un to que va de la comèdia al drama, una mica indefinit. En qualsevol cas, està molt ben fotografiada per Vilmos Zsigmond, va gaudir de cert prestigi crític arran del seu passi al Festival de Cannes i va servir perquè el nom de Spielberg comencés a sonar, en una època en què ja despuntaven altres directors joves i cinèfils com Coppola, Lucas o Scorsese.

Però res feia presagiar l'èxit que havia de venir, ben aviat i per sota l'aigua.

PREMIO BLOGGERO

2011-09-16T10:03:00.000-07:00

El Javi de Cinódromo (enhorabona, Javi, per la part que et toca) m'ha atorgat un premi, el Premio Bloggero del títol, la qual cosa li agraeixo molt i m'emociona perquè no acostumo a rebre'n (la darrera vegada va ser per haver-me acabat les farinetes sense caure de la trona).

El premi, però, du penyora. Haig d'escollir una frase i premiar deu blocs.

Difícil, tot plegat. Quan jo era adolescent, hi havia una frase de moda que exorcitzava la nostra angoixa vital: "Parad el mundo, que me apeo". Ara continuo sent un adolescent però l'edat biològica em situaria en l'estatus menys glamourós dels "homes madurs". I la meva angoixa existencial està tan aferrada que ja no hi ha ni frase ni mantra que l'allunyi. En qualsevol cas, i com que veig que la metafísica s'imposa, citaré (de memòria) el raonament d'un gran filòsof (Woody Allen) sobre el Més Enllà: "La qüestió no és només si hi ha vida després de la mort, sinó: hi haurà centres comercials? Quedaran molt lluny de casa?".

Nomenar deu blocs encara és més difícil. No m'agrada deixar fora tants blocs amics o coneguts plens de saviesa que es mereixen aquest i tots els premis.

Per delimitar una mica la qüestió, no premiaré blocs que em consti que ja han obtingut el Premio Bloggero i donaré preferència als blocs en català per fer país.

And the winners are:

Bargalloneta (PARLEM UNA MICA DE CINEMA?)
Joana (LLUM DE DONA)
Cinecito i Cinexina (CINEALOPAREJA)
Marguis (INSENSATOS EN MORIACITY)
Carme (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)
La Llanterna Màgica (LA LLANTERNA MÀGICA)
Miquel Zueras (BORGO)
Òscar (THE LOST ART OF KEEPING A SECRET)
Jordicine (PARANOIA 68)
@ngel (ANGEL... EL OCTAVO CINÉFILO)

Ah, me n'oblidava... Cal anunciar el premi en una entrada del vostre bloc, premiar i avisar deu blocs amics, posar un enllaç al bloc que us ha atorgat el premi, compartir la vostra frase i explicar perquè us agrada.

Ha, ha, ha, que dolent que sóc!

LA PIEL QUE HABITO

2011-09-11T03:17:00.000-07:00

En la ressenya que vaig fer de "Los abrazos rotos" afirmava que Almodóvar és millor director que guionista, que potser hauria de treballar sobre textos aliens i que li convenia algun canvi de registre. A la pel·lícula, Tamar Novas exposava a Lluís Homar una idea interessant sobre vampirs; doncs bé, el següent treball que ara ens arriba del director és un film d'horror que adapta amb escasses variacions la novel·la de Thierry Jonquet "Tarántula".

Però "La piel que habito", malgrat les meves especulacions, no implica un canvi significatiu en la carrera del director. Fins i tot contradiu la meva hipòtesi segons la qual la posada en escena dels seus films supera els textos, ja que la idea argumental, present en la novel·la de Jonquet, és més atractiva que la seva plasmació en imatges. Amb la qual cosa no vull dir que "La piel que habito" no tingui solucions narratives brillants: Elena Anaya, tancada en una habitació plena de càmeres que l'observen en tot moment, admirada per Antonio Banderas com si fos un dels nus dels quadres de la seva mansió; l'exposició dels fets del passat com si fossin un somni dels protagonistes. Però Almodóvar no és un director de films d'horror. Almodóvar és Almodóvar. I, sense voler revelar res d'una història sorprenent, el nucli de la novel·la remet a una de les seves constants temàtiques més notòries i això podria explicar perquè tenia tant d'interès a adaptar-la.

Però no li busquem tres peus al gat (ah, els felins, una altra aportació interessant d'Almodóvar), doncs, novament gràcies a l'absència de grans digressions narratives, cal arrenglerar "La piel que habito" amb els títols més notables de la seva filmografia, particularment aquells que parlen d'amors al límit o directament malaltissos ("Matador", "La ley del deseo", "Hable con ella").

EL MANANTIAL

2011-08-29T11:21:00.000-07:00

"El manantial" (King Vidor, 1949) té un guió extraordinari: escrit per Ayn Rand a partir de la seva novel·la, parla bàsicament de la integritat a partir de la figura d'un arquitecte més o menys inspirat en Frank Lloyd Wright que té molts problemes per treballar en no voler cedir ni un mil·límetre a les demandes dels seus clients i adequar els seus projectes visionaris als gustos del moment. Conseqüentment, Rand va amenaçar els estudis amb avortar la producció si es prenien la més mínima llibertat -com acostumava a passar- amb el seu llibret. Però no va aconseguir que l'autèntic Frank lloyd Wright signés els projectes que apareixen al film, ja que l'home demanava massa calés.

El guió demostra una gran capacitat de síntesi i aborda també una història d'amor a tres bandes i una denúncia a la premsa populista i al feixisme latent en la societat. Vidor potencia la concisió i sublima tots els temes apuntats per Rand gràcies a una realització modèlica. Els primers minuts de la pel·lícula constitueixen un exemple excel·lent d'una manera de fer cinema que potser s'hagi perdut per sempre:

Tres plans gairebé idèntics ens mostren un professor d'universitat i dos arquitectes que qüestionen l'obra visionària i actitud rebel del protagonista, vist sempre d'esquena, a contrallum, a l'esquerra de l'enquadrament. Al final del tercer pla (escena), l'arquitecte li pregunta el nom i llavors veiem per fi, en pla general, la figura enorme de Gary Cooper que respon "Howard Roark". Hem vist la societat contra una figura i aquesta figura és un nom que brillarà amb llum pròpia, no endebades el valor del talent individual és el tema central d'un film de lectura política sens dubte controvertida.

Un primer pla sobre un dietari, els fulls del qual giren ràpidament, ens indica que passa el temps.

Henry Cameron ((Henry Hull), l'arquitecte fracassat que li fa de mentor (que hem vist a la tercera escena) camina pel carrer, compra un diari, l'estripa, compra la resta de diaris que tragina el venedor i els va estripant davant de l'estupefacció dels transeünts, fins que Gary Cooper arriba i se l'emporta cap al despatx, al qual es dirigeixen en un pla contrapicat, en contrallum i amb profunditat de camp, que Vidor reiterarà en altres moments culminants (particularment, les escenes de la seducció de Dominique Francon -Patricia Neal-). Després, sabrem que el diari que estripava l'arquitecte, el "Banner", presideix la campanya contra la seva obra -i la de Roark- pretenciosa i diferent.

Al despatx, el mentor de Roark pateix un atac de cor. El pla següent, novament contrapicat, mostra el trajecte en ambulància des de l'interior de la mateixa; rere la finestra rectangular del vehicle veiem passar els gratacels de Nova York, la majoria amb l'estil neo-clàssic de moda, algun més modern i estilitzat; Cameron, a les portes de la mort, comenta: "Aquest el vaig fer jo".

Tot un exemple d'elegància i capacitat de síntesi, i espero no semblar José María Latorre. Però algú ha penjat a Internet una versió abreujada de la pel·lícula que és encara més sintètica. Vegeu si no:

CRISI

2011-08-29T09:01:00.000-07:00

"Malas noticias" o "Too Big to Fail" (Curtis Hanson, 2011) és una tv-movie nord-americana que narra la caiguda de Lehman Brothers (inici oficial de la crisi financera i econòmica mundial que encara estem patint tots) i la creuada del Secretari del Tresor (William Hurt) i el seu gabinet per tal de convèncer els banquers de regalar-los diners i impedir d'aquesta manera un desastre pitjor (ja sé que sembla increïble, però es veu que els van haver de convèncer). Un esquema de cursa contra rellotge molt americà però entretingut i fins i tot força plausible i útil per entendre què cony va passar aquells dies que van canviar el món. Només un parell de dubtes:

- Per qué ningú no ha fet una pel·lícula de ficció (no he vist encara el documental "Inside Job"), a l'estil de "Todos los hombres del presidente", sobre algun heroi anònim que hagués lluitat contra el sistema per evitar un desastre la imminència i inevitabilitat del qual era coneguda per tots els gàngsters que es van fer rics especulant i els polítics que els van encobrir? Potser perquè acabava malament i podia resultar anti-americana? *
- Què fa Curtis Hanson dirigint telefilms? És una feina prou noble, ja ho sé, però, carai!, és l'home que va fer "Malas influencias" o "L.A. Confidential"...

* Jo en conec algun d'aquests herois anònims. Humils experts universitaris que van predir la catàstrofe financera molts mesos abans que caigués Lehman Brothers i els diaris es fessin ressò del tema. Però els diaris -crec haver-ho dit recentment- ja no serveixen per a res i a la pel·lícula de Hanson, quan una funcionària del Tresor pregunta molt innocentment perquè ningú no havia frenat l'estafa de les hipoteques brossa, un altre funcionari, més espavilat, li respon amb lacònica lucidesa: perquè guanyaven molts diners.

SYNECDOCHE, NEW YORK

2011-08-27T03:20:00.000-07:00

Més informació sobre aquesta pel·lícula i el seu director al post "Allà on viuen els monstres".

Si la creació artística pot ser un mitjà per superar les pors i les frustracions, Caden Cotard, el protagonista de "Synecdoche, New York" (Charlie Kaufman, 2008) porta aquesta solució a l'extrem.

Incapaç de superar la seva hipocondria i de tirar-se la taquillera del teatre on dirigeix, Cotard (Philip Seymour Hoffman), sol i abandonat, decideix muntar el drama definitiu, tan realista que reproduirà la ciutat de Nova York i les vides dels seus habitants en un magatzem habilitat a l'efecte; i no serà aquest el tret més singular d'un projecte inabastable, comparable només a la pel·lícula mateixa, mostra del geni de Kaufman a un pas de la palla mental, excèntrica i fascinant.

FANTÁSTICO SR. FOX

2011-08-25T11:28:00.000-07:00

Pot sorprendre que Wes Anderson hagués adaptat un relat de Roald Dahl ("Charlie y la fábrica de chocolate") i encara més que n'hagués fet un film d'animació (en entranyable stop-motion, res de digital 3 D i coses d'aquestes), però el cert és que "Fantástico Sr. Fox" (2009) no és gaire diferent de les seves propostes precedents en imatge real, i la família del senyor Fox, una guineu periodista que no pot resistir-se a la seva vocació de robar gallines malgrat la promesa que li va fer a la seva esposa, no és gaire diferent de les famílies que apareixen a "Viaje a Darjeeling" (2007), "Life Aquatic" (2004) o "Los Tenenbaums: una familia de genios" (2001), excèntriques en aparença, embarcades en projectes insòlits, però amb els problemes típics de la classe mitjana. D'altra banda, l'animació permet a Wes Anderson sublimar algunes figures d'estil, especialment els travellings laterals que recorren amb els personatges uns decorats juxtaposats, com els vagons del tren de "Viaje a Darjeeling", aquí les estances del refugi soterrani de la guineu i els seus amics (doblats, com no podia ser d'altra manera, per Bill Murray, Jason Schwartzman, Owen Wilson; George Clooney i Meryl Streep posen la veu a la parella protagonista).

ABRAMS VS. SPIELBERG

2011-08-22T08:45:00.000-07:00

Si haguéssim de resumir en poques ratlles la història del cinema, podríem dir el següent:

En el seu inici, fer pel·lícules era un joc. Ràpidament, es va convertir en una indústria, tot i que alguns encara gaudien de l'acte de la realització i procuraven que el públic també en participés, del gaudi. Amb el pas dels anys, semblava que les pel·lícules que calia admirar eren les més aspres, sobretot quan adaptaven obres literàries de prestigi. Però els cineastes de la Nouvelle Vague primer i la generació cinèfila de Spielberg i companyia després, van venir a salvar-nos d'aquest error i posar en el lloc que es mereixen les pel·lícules que són pel·lícules i no literatura o teatre filmats, amb independència de si llurs pretensions es limiten o no a fer passar una bona estona al respectable.

"Super 8" ret diversos homenatges a l'hora: al joc de fer pel·lícules, presentant una colla de nens que -com feien Steven Spielberg i el mateix J.J. Abrams de petits- agafen una càmera de Super 8 (som a l'any 1979) i filmen amb tot el cor i l'ànima una estranya història de zombis; també és un homenatge a la sèrie B de ciència-ficció dels anys cinquanta, en què una amenaça terrorífica que implica l'exèrcit és finalment conjurada pels mateixos nens i per les persones íntegres i senzilles que viuen en un poblet d'Ohio; i és, sobretot, un homenatge molt evident al cinema de i per a infants que Steven Spielberg (que gens casualment és el productor de "Super 8") va (re)inventar als anys vuitanta, amb "E.T. el extraterrestre" i "Los Goonies" com a principals referents.

El director, J.J. Abrams, és, per si algú encara no ho sap, el creador de sèries televisives de culte com "Alias" o "Lost"; i havía dirigit dos llargmetratges per a la pantalla gran, "Misión imposible 3" (1996) i "Star Trek" (2009). Resulta curiós que, tenint en compte l'originalitat de les seves propostes televisives o de pel·lícules que només ha produït, com l'excel·lent "Monstruoso" (Matt Reeves, 2008), les seves incursions com a director per al cinema consisteixin en seqüeles de franquícies una mica gastades o, en el cas de "Super 8", en una còpia gairebé perfecta del model homenatjat (culpa de Spielberg?).

Abrams, això sí, demostra que ell també sap fer cinema, i ho demostra des de la seqüència inicial: un pla d'una foneria en què un treballador canvia el cartell amb la xifra dels dies transcorreguts sense accidents i hi posa un número 1, seguit del pla d'un nen vestit de negre assegut en un gronxador en un paisatge nevat, ens posen en situació de la manera més directa possible. De fet, "Super 8" funciona malgrat l'exercici mimètic i un guió no excessivament inspirat; la història d'amor entre els nens protagonistes (el desconegut Joel Courtney i la sorprenent Elle Fanning, germana de la Dakota), prohibit pels seus pares que s'odien a l'estil de "Romeo i Julieta", no és gaire original sobre el paper, però l'escena en què ell s'enamora veient-la fer de zombi hauria de passar als annals del cinema del que portem de segle. D'altra banda, crida l'atenció la presència ominosa de la foneria en la majoria de plans d'un poblet que, en una pel·lícula de Spielberg, hauria estat més immaculat. Si l'alumne es distanciarà i si superarà el mestre només el temps ens ho pot dir, però ara mateix l'estrena de "Super 8" em serà una excusa perfecta per passar revista -en successius posts- a la filmografia del Rei Mides de Hollywood, l'home que va canviar la manera de fer cinema -amb la col·laboració de George Lucas i algun altre, tot sigui dit-.

ROBERT REDFORD

2011-08-21T16:17:00.000-07:00

En fa setanta-cinc aquest senyor, una icona de Hollywood, actor limitat i director irregular, però sempre simpàtic, notable en la seva faceta altruista, creador del festival de cinema independent de Sundance i ecologista contumaç.

Tot i que continua en plena forma i té a punt d'estrena dues pel·lícules com a director ("La conspiración" i "The Company You Keep"; en la segona, també actua), no estarà de més retre-li un petit homenatge i repassar la seva carrera en les seves dues facetes:

Robert Redford, actor.

Després d'una infància difícil marcada per la mort de la seva mare, Redford es va apuntar a la moda beatnik i va dedicar-se a viatjar per Europa sense calés i a emborratxar-se. Volia ser artista, no actor; però va acabar dedicant-se a la interpretació, primerament al teatre i a la televisió i després al cinema en papers secundaris fins que va protagonitzar l'adaptació d'una obra que ja havia fet a Broadway, "Descalzos por el parque"; la pel·lícula, del mateix títol, dirigida per Gene Saks el 1967, era una una comèdia simpàtica sobre els problemes d'un matrimoni jove de Nova York; l'esposa apassionada i sexi era Jane Fonda, mentre que el mític Charles Boyer i Mildred Natwick constituïen el contrapunt veterà. A Redford li esqueia bé el paper de marit circumspecte, una mica tímid, amb un atractiu físic evident però que no feia mal als ulls; el gendre perfecte, vaja.

El film va gaudir d'un gran èxit i Redford es va convertir en un actor cotitzat. El seu nom va sonar per al projecte de Polanski "La semilla del diablo", però no va tornar a la pantalla gran fins al 1969, quan algú va tenir la brillant idea d'emparellar-lo amb Paul Newman i que aquest fos la versió masculina de la Jane Fonda de "Descalzos por el parque" -atractiu i impetuós- mentre que Redford repetiria el paper de senyor circumspecte, tot i que ara no era advocat sinó lladre amb totes les de la llei, Sundance Kid ni més ni menys; i Newman feia de Butch Cassidy a "Dos hombres y un destino" (George Roy Hill), que era un western en clau de comèdia amable, una aposta arriscada (a més, no acabava gaire bé) però que va constituir un altre èxit de públic enorme i el salt definitiu de Redford a l'estrellat. I com que no es tractava de fer "Brokeback Mountain", hi sortia una noia que era amiga dels dos atractius bandolers, la Katharine Ross, llavors famosa per "El graduado".

Sens dubte van contribuir a l'èxit de la proposta la fotografia de Conrad L. Hall i la música de Burt Bacharach, que incloïa la famosa peça "Raindrops keep falling on my head".

George Roy Hill va repetir la jugada uns anys més tard a "El golpe" (1973); Redford i Newman junts altre cop fent de murris en una barreja de comèdia i cinema de gàngsters que, a més, s'inseria en la moda retro pròpia del moment. La música ragtime de Scott Joplin, adaptada per Marvin Hamlisch, era tan enganxadissa com la de Bacharach a "Dos hombres y un destino". La proposta va ser novament un gran èxit i va guanyar set Òscars, inclòs el de millor pel·lícula.

Entre un i altre títol, Robert Redford va protagonitzar unes quantes pel·lícules; almenys tres d'elles ja guardaven relació amb el seu tarannà progressista: "El valle del fugitivo" (1969), la va dirigir el blacklisted Abraham Polonsky, i el missatge era clarament favorable a la figura de l'indi fugitiu de la justícia (Robert Blake); "El candidato" (Michael Ritchie, 1972) se centrava en unes eleccions en què un candidat idealista (Redford broda el paper) es posa el públic a la butxaca sense tenir ni programa ni tan sols la intenció de guanyar els comicis; "Tal como éramos" (Sidney Pollack, 1973) passa revista al progressisme nord-americà dels anys trenta als anys seixanta del segle XX.

En el mateix període, va protagonitzar a les ordres de Sydney Pollack "Las aventuras de Jeremiah Johnson" (1972), un western sobre un individu que vagareja per les muntanyes en bona sintonia amb un entorn salvatge. Un títol subtilment ecologista que constitueix una de les millors pel·lícules de l'actor i del director amb qui més vegades va treballar.

Després d'"El golpe", i en plena eufòria retro, Robert Redford va encarnar el mític personatge creat per Francis Scott Fitzgerald a "El gran Gatsby" (Jack Clayton, 1974). Després d'incorporar molts anti-herois (Sundance Kid no sap nedar; el lladre d'"Un diamante al rojo vivo" -Peter Yates, 1972- pateix de mal de panxa), Redford esdevenia en aquest film (i en bona mesura a partir del mateix) la personificació del carisma i l'atractiu baronívol.

Els dos anys següents, protagonitzava dos dels títols claus de la dècada dels setanta:

"Los tres días del Cóndor" (Sydney Pollack, 1975) és un thriller d'intriga trepidant i modèlic; Redford és un funcionari de la CIA que treballa en una trista oficina on es dediquen a llegir tots els llibres i revistes que es publiquen a la recerca de missatges xifrats que puguin implicar una amenaça per a l'establishment; una feina força avorrida fins que un bon dia algú assassina tots els seus companys; ell se salva per casualitat i emprèn una fugida per salvar la pell i, de pas, mirar de comprendre el perquè del crim múltiple. "Todos los hombres del presidente" (Alan J. Pakula, 1976) narra amb un sentit del suspens igualment admirable la investigació que va portar els reporters del Washington Post Woodward (Redford) i Bernstein (Dustin Hoffman) a descobrir els entrellats del cas Watergate i forçar la dimissió de tot un president dels Estats units. Les dues pel·lícules tenen en comú la lloança del poder de la premsa escrita davant dels abusos del govern, sobretot la segona és clar, que ja val la pena només pel final, en què el so del teclejar del periodista íntegre i humil s'imposa metafòricament als discursos altisonants des de la Casa Blanca. Està clar que eren altres temps i que la premsa escrita no es limitava a explicar allò que tothom ja sap sinó a anticipar els esdeveniments (i servia, doncs, per a alguna cosa més que distreure'ns a l'hora d'esmorzar).

Després d'aquests títols i en el cim de la seva carrera, Redford espaia les seves intervencions. És una de les moltes estrelles que apareixen al film bèl·lic de Richard Attenborough "Un puente lejano" (1977), torna a treballar amb Sydney Pollack -i Jane Fonda- a "El jinete eléctrico" (1979), és un funcionari de presons en lluita contra el sistema a "Brubaker" (Stuart Rosenberg, 1980) i reapareix a "El mejor" (Barry Levinson, 1984), melodrama sobre un jugador de bèisbol putejat que em va emocionar fins a la llàgrima quan la vaig veure en el moment de la seva estrena. En canvi, sempre m'ha deixat una mica indiferent el seu gran èxit dels vuitanta, "Memorias de Africa" (Sydney Pollack, 1985), però reconec que ell és el millor de la pel·lícula i que es menja amb patates una sobreactuada Meryl Streep gràcies a aquell misteri del cinema de Hollywood en virtut del qual un actor discret però suficientment carismàtic pot omplir més la pantalla que molts perfeccionistes junts.

L'intent de Redford i Pollack de fer una nova "Casablanca" a "Habana" (1990) va resultar fallit, però l'actor es va recuperar amb un gran èxit personal a la taquillera "Una proposición indecente" (Adrian Lyne, 1993). A aquestes altures, però, li preocupava més Sundance i la seva carrera com a director.

Robert Redford, director.

L'any 1980, Redford es posa a l'altra banda de la càmera i filma "Gente corriente", un melodrama familiar en el qual no participa com a actor. Com que se'l relacionava amb pel·lícules de gran pressupost i usualment més trepidants, la seva elecció va sorprendre molts i, al meu entendre, va contribuir a sobrevalorar un títol que és una mica millor que un telefilm de mitja tarda.

"Un lugar llamado Milagro" (1988), "El río de la vida" (1992) o "El hombre que susurraba a los caballos" (1998) demostren totes elles el seu amor a la naturalesa i la seva fe ecologista.

Però el millor film de Redford com a director és, amb diferència, "Quiz Show: El dilema" (1994), que narra l'episodi real de la manipulació d'un concurs televisiu de preguntes i respostes a la dècada dels cinquanta, amb connotacions no solament ètiques sinó de caire racista. El personatge de Charles Van Doren, el noi caucàsic de bona família al qual li facil·litaven les respostes perquè pogués guanyar al jueu Herbie Stempel (John Turturro), que no queia tan bé a l'audiència, està magníficament interpretat per Ralph Fiennes, actor després desaprofitat i que llavors acabava de ser descobert per Spielberg a "La lista de Schindler". Redford mostra els fets amb crua objectivitat.

A la més recent "Leones por corderos" (2007), Redford es mostra crític amb l'intervencionisme del seu país; evita caricaturitzar el senador republicà d'idees feixistes interpretat per Tom Cruise per fer-lo encara més inquietant. El film, però, es perd en una estructura excessivament dispersa i ha estat un fracàs. Confiem que les pel·lícules que té a punt d'estrena aixequin el llistó d'una carrera interessant com a mínim per la seva independència de criteris.

EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS

2011-08-08T05:59:00.000-07:00

L'any 1968, dues joies del cinema de ciència-ficció presentaven simis intel·ligents. Bé, amb alguna diferència.

"2001: Una odisea en el espacio" (Stanley Kubrick), mostrava el mico que evolucionaba cap a la humanitat d'ençà que un monolit d'origen incert li conferia capacitat de discerniment. La seva primera idea consistia a fer servir un os de tapir de garrot.

A "El planeta de los simios" (Franklin J. Schaffner), els simis havien evolucionat i formaven una societat força organitzada mentre que els humans ni tan sols parlaven (excepte Charlton Heston, és clar).

L'èxit d'aquesta pel·lícula va propiciar un seguit de seqüeles: "Regreso al planeta de los simios" (Ted Post, 1970), "Huida del planeta de los simios" (Don Taylor, 1971), "La rebelión de los simios" (Jack Lee Thompson, 1972) y "La conquista del planeta de los simios" (Jack Lee Thompson, 1973).

Per obra i gràcia de les anades i vingudes en el temps dels protagonistes (com si fos tan senzill), les continuacions acaben funcionant com a preqüeles. Els simis científics Cornelius i Zira viatgen al passat i tenen un fill, Cèsar, que, a "La rebelión de los simios" condueix als primats esclavitzats pels humans a la revolta.

Aquest títol de la primera sèrie de pel·lícules seria el més proper argumentalment a "El origen del planeta de los simios" (Rupert Wyatt, 2011), que només s'ha publicitat, però, com una preqüela d'"El planeta de los simios" versió de Tim Burton del 2001 (que no aporta cap gran novetat respecte a l'original però tampoc no veig perquè tothom ha d'odiar-la; al cap i a la fi, resulta força entretinguda).

En fi, "El origen del planeta de los simios" no s'assembla gaire a les seqüeles dels anys setanta, que eren bastant delirants en general, la qual cosa no vol dir que no resulti tòpica en molts aspectes: hi ha un jove científic (James Franco) que, buscant una cura per l'Alzheimer que pateix el seu pare (John Lithgow), troba una poció que torna intel·ligents els ximpanzès del laboratori on treballa; n'adopta un que respon al nom de Cèsar i s'estableix entre ambdós una relació estreta però complexa; aquesta part recorda un gran títol de George A. Romero, "Atracción diabólica" (1988). Després, al mico se li compliquen les coses; els humans són tan dolents com cal esperar, el director del laboratori no té cap mena d'escrúpol quan està en joc el benefici empresarial... Aquests pecats i aquesta cobdícia tindran el seu càstig, però no pas per culpa dels simis revoltats.

Però, mès enllà dels llocs comuns i dels nombrosos homenatges a la sèrie -alguns d'ells força enginyosos, com quan Cèsar juga amb un puzzle de l'Estàtua de la Llibertat-, "El origen del planeta de los simios" acaba resultant una pel·lícula magnífica, plena d'idees narratives i visuals extraordinàries (el simi ajudant a menjar el pare malalt; la reiteració de la imatge de la finestra rodona de la seva habitació; els simis del laboratori observant des de les plantes superiors i en silenci el seu director com si fos l'objecte d'una classe de medicina; la metafòrica ascensió al sequoia), rodada de manera excel·lent i curiosament molt ben interpretada per l'actor que fa de Cèsar gràcies a la tècnica de la motion capture: l'especialista Andy Serkis, que, pel mateix sistema, ja va ser el Gollum d"El senyor dels anells" i el "King Kong" de Peter Jackson, i aviat el tindrem de capità Haddock al "Tintín" de Spielberg (si està la meitat de bé que aquí, encara en sortirà una bona pel·lícula).

GAINSBOURG (VIDA DE UN HÉROE)

2011-08-08T03:43:00.001-07:00

Diré d'entrada que els biopics no són el meu gènere favorit. Però a aquest li tenia ganes perquè sempre m'ha intrigat aquest personatge polifacètic i autodestructiu, i que tenia el mèrit afegit d'haver-se lligat les dones més guapes del seu moment tot i ser més lleig que pegar un pare amb un mitjó suat.

No m'ha defraudat el film "Gainsbourg (vida de un héroe)" (Joann Sfar, 2010), tot i que no eludeix l'esquema recurrent de la majoria de biopics, amb la referència habitual a la infància difícil del protagonista, un nen jueu a la França ocupada; però aquest episodi resulta imprescindible per comprendre l'actitud vital d'un senyor que probablement era un geni en la mateixa mesura que mai no va deixar de ser un nen entremaliat. D'altra banda, el to delicadament poètic i surrealista no és impostat com passa de vegades en el cinema francès recent, i el ninot que fa d'àlter ego de Lucien-Serge Gainsbourg explica prou bé la dualitat d'un home molt tímid, amb un cert sentiment d'inferioritat inculcat per son pare, que s'ha de mostrar transgressor per tal d'aconseguir el triomf.

Aquest és el de veritat, amb la Jane Birkin:

I el de mentida (Eric Elmosnino) amb la Brigitte Bardot (que també és de mentida: és la Laetitia Casta):

NO CONTROLES

2011-08-06T04:32:00.000-07:00

Després d'haver-nos brindat, amb el seu primer llargmetratge "Pagafantas" (2009), una de les millors comèdies dels darrers anys, Borja Cobeaga dirigeix "No controles" (2010).

No podem afirmar que hagi controlat tots els elements en joc en aquesta història sobre un xicot que vol recuperar la nòvia in extremis durant la nit de cap d'any que, per causes meteorològiques, passaran tots dos en un hotel proper a l'aeroport d'on han de sortir els avions que separin definitivament els seus destins. A Unax Ugalde se'l veu desubicat, el personatge de l'hostessa (Mariam Hernández, que -si se'm permet dir-ho- és molt més simpàtica que la protagonista, Alexandra Jiménez) està desaprofitat, i no sempre les situacions flueixen amb naturalitat. Però Cobeaga, que ja va demostrar el seu talent a "Pagafantas" o als seus curtmetratges, ha estat valent en no repetir-se i abordar un gènere tan difícil com el de la comèdia clàssica; aconsegueix algun moment, com l'escena de la piscina glaçada, que no sobraria en un títol de Wilder o de Lubitsch; i, per descomptat, l'inefable Julián López ("Muchachada Nui") broda el paper difícil -i importantíssim- de Juancarlitros, l'humorista patètic que només vol ajudar.

Cal esperar que el relatiu fracàs de la pel·lícula no desanimi el director, al qual podem recordar-li que també Fernando Trueba va ensopegar amb els seus primers intents d'emular els clàssics nord-americans, "Sal Gorda" (1983) i "Two Much" (1995), però que finalment va aconseguir una comèdia rodona: "La niña de tus ojos" (1998). Això sí, que no se li encomanin els seus fums.

Per acabar, penjaré el seu curtmetratge "Un novio de mierda", exemple extraordinari de sentit de l'humor i capacitat de síntesi:

LES RELIQUIES DE HARRY POTTER

2011-08-02T11:40:00.000-07:00

Amb "Harry Potter y las reliquias de la muerte 2", arriba al seu final la nissaga més taquillera de la història en el seu doble vessant cinematogràfic i literari.

Com que no he llegit cap dels llibres que han fet milionària J. K. Rowling, centraré el meu comentari en les pel·lícules, que han conegut quatre directors, de Chris Columbus a David Yates, passant per Mike Newell i Alfonso Cuarón, sense que el to de la sèrie variés significativament. Sí, els personatges creixen, els nens retratats per Columbus es posen texans a les ordres d'Alfonso Cuarón, la història esdevé progressivament més fosca, però, en essència, l'interès de la nissaga no ha deixat mai de residir en una potent direcció artística que atorga densitat al món paral·lel dels aprenents de mags al castell de Hogwarts. Potser per això el primer de la sèrie, "Harry Potter y la piedra filosofal", del 2001, en què coneixem els escenaris més emblemàtics, continua sent el títol més atractiu, seguit probablement pel darrer, no tant per la seva dosi d'acció, que també, però en la mesura que resol els enigmes d'una història de bons i dolents innecessàriament allargada a través d'una pila d'episodis que només aporten sub-trames sense gaire interès i molta confusió als no iniciats. Ja entenem que adaptar els patracols de la Rowling no havia de ser feina fàcil, però el guionista de la nissaga, Steve Kloves, s'ho podia haver treballat una mica més; al cap i a la fi, a l'home que va escriure i dirigir "Los fabulosos Baker Boys" (1989) el talent se li dóna per suposat.

PHILIP MORRIS, ¡TE QUIERO!

2011-07-29T09:19:00.000-07:00

"Philip Morris, ¡te quiero!" (Glenn Ficarra i John Requa, 2009), inspirada en fets reals, narra la relació amorosa entre Steven Russell (Jim Carrey) i un xicot encantador amb nom de marca de tabac, que interpreta Ewan McGregor amb la seva solvència habitual. Però Carrey és el rei de la festa en aquest biopic sobre un personatge incòmode, que representa tot allò que els conservadors nord-americans odien: és homosexual, és un mentider, és astut, és un terrorista que s'aprofita del sistema; també és intel·ligent, sensible, té sentit de l'humor i, sobretot, un cor així de gran. Perquè Steven estima Philip absolutament i vol el millor per a ell, però també vol que la seva dona -una cristiana devota-, sigui feliç, malgrat que la seva sortida de l'armari no ajudi gaire. Aquest anarquista no podia estar en llibertat i, en l'actualitat i per obra i gràcia de George W. Bush, compleix cadena perpètua a Texas per quatre malifetes simpàtiques que a Millet i companyia els farien un tip de riure.

BLOG

2011-07-28T12:20:00.000-07:00

Si fas un bloc, sembla obligat comentar una pel·lícula que es tituli així.

Dirigida per Elena Trapé, narra els problemes quotidians i uns fets una mica més extraordinaris viscuts per les adolescents d'una escola, amb un estil visual i narratiu aparentment casual ja que totes les imatges serien captades des de la càmera de vídeo que maneja una de les noies o des de les webcam dels ordinadors als quals lliuren els seus pensaments o des d'on transcorren la majoria de les converses; amb l'excepció del pròleg i un epíleg que conté un travelling que recorda els de Gus Van Sant a "Elephant", director que molt probablement hagi estat font d'inspiració per a la realitzadora.

De la mateixa manera que "Elephant" mostrava però no explicava els fets de Columbine, "Blog" no explica uns fets reals que ja havíen estat objecte d'una mini-sèrie televisiva, però resulta força convincent en retratar el buit existencial d'aquestes filles de la Catalunya del benestar.

PAUL

2011-07-24T12:03:00.000-07:00

La parella d'humoristes britànics Simon Pegg i Nick Frost ("Zombies party") viatgen als Estats Units i es posen sota les ordres de Greg Mottola, el director de "Supersalidos", per protagonitzar una paròdia d'"E.T.". L'extraterrestre ara es diu "Paul" i té la veu de Seth Rogen, nova icona de la comèdia ianqui de l'escola Judd Apatow ("Virgen a los 40"); a la versió espanyola, la veu és de Santi Millán.

Al film també trobem Jason Bateman, un altre que surt en totes les comèdies, preferentment del sub-gènere casats en crisi existencial, i l'inefable Bill Hader, estrella del Saturday Night Live, que repeteix el paper de policia imbècil que feia a la ja mítica "Supersalidos" (Seth Rogen era el seu company de patrulla).

Aquests humoristes britànics i nord-americans tenen en comú la virtut de la irreverència i, en el seu retrat despietat de l'Amèrica profunda, carreguen contra els creacionistes (la noia protagonista, a la qual homes vinguts d'Europa i de l'espai convenceran que tot això del Cel i de l'Infern és una camama i que no li passarà res si fornica, apareix amb una samarreta amb un dibuix de Jesús disparant un tret al cap d'en Darwin al crit d'"Envolve this"). El Paul fuma com un carreter i és més enrotllat que l'"E.T." del Spielberg, tot i que el va inspirar, com se'ns explica al film (en una escena en què el mateix Steven presta la veu). Aquests detalls fan simpàtic el film, que no és cap obra mestra de la comèdia com ja us deveu imaginar, però funciona i entretén. I que la dolenta de la pel·lícula sigui la Sigourney Weaver és una troballa.

BON APPÉTIT

2011-07-22T10:20:00.000-07:00

Una coproducció europea ambientada al món de l'alta cuina, que explica els afers amorosos entre uns aprenents de xef que provenen de nacionalitats diverses, formaria part d'un sub-gènere amb molts exemples recents que van des de "Deliciosa Martha" fins a l'anunci de l'Estrella Damm, i podia haver resultat un plat indigest.

Però "Bon Appétit" (David Pinillos, 2010) no pretén descobrir la sopa d'all. Explica una història d'amor senzilla però que sap eludir els tòpics, servida per dos actors eixerits i que es creuen el paper: la parella formada per l'espanyol Unax Ugalde i l'alemanya Nora Tschirner (tota una revelació). Un film notable i entendridor i que té l'avantatge afegit de mostrar com amb un grapat de fideus i dos ous a la nevera es pot fabricar un plat que sembla dissenyat pel mateix Ferran Adrià.

ESCENES CLÀSSIQUES # 112: NAPOLEÓ

2011-07-16T09:35:00.001-07:00

Les tropes de Napoleó es retiren de Rússia enmig d'un hivern inclement. Uns quants soldats, oficials i cavalls s'han refugiat en una casa i, com que ja no hi cap ningú més i els de fora volen entrar per no morir de fred, barren les portes amb claus. De sobte, esclata un incendi a la casa. No hi ha temps d'escapar i els de dintre moren cremats mentre els soldats a l'exterior s'apropen tant com poden per gaudir de l'escalfor. Alguns aprofiten per rostir carn de cavall clavada a la punta de les seves espases.

Aquesta escena tan crua no us la puc mostrar perquè només existeix sobre el paper. Forma part del guió que Stanley Kubrick va deixar escrit el setembre de 1969 per al seu projecte més cobdiciat: posar en imatges la vida de Napoleó.

Després de l'èxit obtingut per "2001: Una odisea en el espacio" (1968), MGM va anunciar que li produïa a Kubrick "Napoleó". Però van canviar els executius i la cosa es va refredar, primer només una mica i ja del tot després del fracàs de "Waterloo" (1970), de Sergei Bondarchuk.

L'escena que hem comentat, com les millores ideades per Kubrick, mostra un contrast i una dualitat; contrast entre la calor i el fred extrems; el foc és la mort per a uns i la vida per a uns altres. I és un comentari cínic sobre l'instint de supervivència, com el que conduïa HAL 9000 a carregar-se els astronautes per salvar la màquina.

El guió, que podeu trobar íntegre a Internet, explica la vida de Napoleó Bonaparte des que era petit fins a la seva mort a l'illa d'Elba, a través d'una estructura simètrica característicament kubrickiana. És curiós com moltes de les idees i escenes seran aprofitades en films posteriors; evidentment, hi ha disfresses, banyeres, una representació teatral, sexe i violència, però fins i tot una vetllada en què tres parelles fan l'amor davant d'una audiència a la sala d'un palau, com en l'orgia d'"Eyes Wide Shut". L'escena en què el fill de Napoleó és passejat en un carruatge conduït per dos xais apareix idèntica a "Barry Lyndon".

I és amb "Barry Lyndon" que és més fàcil establir comparacions. De fet, podríem arribar a pensar que la va fer només per aprofitar moltes de les idees visuals que ell i John Alcott havíen pensat per a "Napoleó", doncs el film transcorre en una etapa històrica molt propera i ja estava prevista la filmació amb la llum de les espelmes. És igualment la història d'un home que viu una ascensió i una caiguda meteòriques a causa de la seva ambició, còmplice i víctima alhora de la hipocresia i les intrigues dels poderosos. Les veus en off dels protagonistes i la d'un narrador omniscient, recursos usats a "La naranja mecánica" i a "Barry Lyndon", tenen un pes específic que sembla fins i tot excessiu.

Dualitat i paradoxa són molt presents en la història d'un personatge històric que pot ser tímid i ingenu (al principi) i fred i calculador més endavant. Resulta molt curiosa la utilització que fa el guió, més enllà de l'escena que hem comentat, del fred i de la calor com a elements dramàtics: en un dels seus primers hiverns a l'escola militar, Napoleó, que prové de la càlida Còrsega, se sorprèn en veure glaç per primera vegada, a la seva gerra d'aigua; a la primavera, passeja amb una noia de bona família amb qui manté una relació molt casta i, en l'escena següent, coneix una prostituta a Lió sota una nevada intensa (com Bill Harford a "Eyes Wide Shut"); aquestes dues classes d'amor, en principi poc compatibles, confluiran en la seva relació tempestuosa amb Josefina. En la reunió que manté a la seva tenda de campanya amb l'emperador austríac mort de fred, l'adverteix que no es pot fer la guerra sense dur roba interior d'abric. Això no impedirà que, més endavant, l'hivern rus delmi les seves tropes; el fred determina la derrota, mentre que les seves campanyes victorioses van transcórrer en llocs calorosos, com Itàlia o Egipte.

Kubrick volia demostrar amb la seva pel·lícula la intel·ligència de Napoleó, però també com el seu talent no va impedir que cometés l'error imperdonable de creure que podia conquerir Rússia i el món. No sabem si Kubrick era conscient que el mateix li podia haver passat a ell: "2001", una superproducció experimental, havia estat un èxit contra tot pronòstic. L'hauria acompanyat la mateixa sort amb "Napoleó"? Com hauria reaccionat el públic davant d'una lliçó d'història de tres hores de durada? Mai no ho sabrem, i al director no li va passar com als seus personatges i la seva trajectòria va ser bastant reeixida fins a la fi dels seus dies, amb pocs alts i baixos.

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

2011-07-13T12:22:00.000-07:00

Veig que el proper Festival de Sitges homenatja, amb motiu del desè aniversari, "A.I. Inteligencia Artificial", dirigida per Steven Spielberg sobre un projecte de Stanley Kubrick i, al meu parer, un dels millors títols de la dècada, com ja vaig manifestar en fer la llista corresponent.

L'any 1982 Kubrick es va fixar en la novel·la curta de Brian Aldiss "Super-toys Last All Summer Long", sobre un nen robot programat per estimar i la relació difícil que té amb la seva mare humana, incapaç d'estimar-lo com a un fill "de veritat". Va fitxar l'escriptor perquè convertís el relat en guió cinematogràfic, però la col·laboració va durar poc, ja que Aldiss estava en desacord amb la idea de Kubrick d'integrar la història de Pinotxo en l'argument: David, el nen robot, cercaria la Fada Blava que el convertiria en nen de veritat, com en el conte de Collodi.

No era cap novetat l'interès pels contes d'en Kubrick, que acabava de dirigir "El resplandor", amb uns protagonistes anomenats Jack i Wendy, un pare malvat que volia entrar com el llop a casa de les cabretes (a cops de destral) i un nen que ideava un truc per no perdre's al laberint, com el petit Hänsel quan deixava molles de pa al bosc per trobar el camí de tornada. A més, molts dels films de Kubrick funcionen com una faula.

Sigui com sigui, el projecte es va anar ajornant. El director no trobava un guió satisfactori (després d'Aldiss, van col·laborar amb ell Bob Shaw, Ian Watson o Sara Maitland), i, a més, considerava que els efectes especials que creia necessaris per al film encara no s'havien inventat. Kubrick tenia molta paciència, podia esperar. Però aquesta virtut, com en un dels seus arguments, va convertir-se en un impediment al projecte i la raó última que anés a parar a mans de Spielberg.

Després de veure "Parque Jurásico" (1993), Kubrick va pensar que els efectes especials ja permetien mostrar d'una manera convincent el món futur on transcorreria el seu film, ja batejat com "A.I.", un món afectat pel canvi climàtic, amb un Manhattan cobert per les aigües o una ciutat per al plaer -Rouge- en què figures enormes de noies bellíssimes engolien amb les seves boques pintades de vermell les autopistes i els cotxes dels turistes que hi arribaven. Però Kubrick també volia que el nen robot fos creat digitalment i que, alhora, semblés de veritat (només havia de semblar-ho, ja que l'essència de l'argument era la impossibilitat del pobre David de convertir-se en nen de veritat). Malgrat l'esforç de gent com Chris Cunningham (que va aprofitar l'experiència per al vídeo en què la cantant Björk es transforma en robot), el director va acabar desistint i va decidir que David havia de ser interpretat per un actor (possiblement, Joseph Mazzello, el nen de "Parque Jurásico").

Problema: el rodatge es preveia llarg; Joseph Mazzello es faria gran, i se suposa que els robots no creixen.

Spielberg havia demostrat amb "Parque Jurásico" el seu domini dels efectes especials. També era un director ràpid. En el temps que Kubrick va tardar a triar els exteriors del seu projecte sobre l'Holocaust "Aryan Papers", Spielberg va acabar "La lista de Schindler", un film sobre el tema de quatre hores de durada. Circumstància que va fer que Kubrick desistís de portar a terme la seva versió i que comentés que Spielberg seria un bon director per al seu projecte "A.I.": com que el filmaria en un tres i no res, no tindria el problema de l'envelliment del jove protagonista; a més, no seria tan "rígid". No sabem què volia dir exactament amb això de la rigidesa, però possiblement Spielberg tingués més facilitat per fer que els espectadors empatitzessin amb la història i els personatges, i no devia anar errat a la vista dels resultats.

Ja coneixem la resta: Kubrick va morir abans de veure estrenada "Eyes Wide Shut" i Spielberg va heretar el projecte d'"A.I.", que va veure finalment la llum l'any 2001, no sé si per casualitat o no.

Jutjar què hi ha de Kubrick i què li devem al seu successor és un exercici arriscat, però cal dir que la pel·lícula resultant no s'allunya gaire de l'argument preparat per Stanley Kubrick. Les diferències més notables es refereixen a la desaparició de la Zona Zero, un indret aïllat per la radioactivitat, habitat per monstres i mutants, que David i Gigolo Joe visiten i on una colla de robots continuen amb la investigació dels seus creadors sobre la possibilitat que els robots desenvolupin creences irracionals que donin resposta a emocions pròpies dels humans. Pel que fa al final (no contineu llegint aquest paràgraf si no l'heu vista), amb el retrobament amb la mare, ressucitada per un dia, Kubrick dubtava entre el final feliç que figura al seu guió (la mare no torna a morir) i un altre de més trist en el qual David perd Mònica per segona vegada. Spielberg va aconseguir la proesa de renunciar al final maco i mantenir el que dictava la lògica però convertint-lo en emotiu i esperançador, amb el triomf del petit David, que aconsegueix d'alguna manera acompanyar la seva mare en el somni etern després d'haver viscut amb ella el dia més feliç de la seva llarga vida (més de dos mil anys).

El disseny artístic venia dictat per les instruccions de Kubrick, plasmades en excel·lents dibuixos de Chris Baker, i es va seguir bastant al peu de la lletra. Fins i tot el globus en forma de lluna en què viatja el caçador de la Fira de la Carn i que sembla un autohomenatge del creador d'"E.T.", ja figura en el guió de Kubrick.

Reconeixem igualment l'estructura simètrica, la divisió en blocs i les el.lipsis brutals típiques de Kubrick. Temes recurrents com el grup familiar en situació de desequilibri, la visió dels homes com a depredadors, o el mateix nucli de l'argument: la paradoxa del robot David, manipulat pel seu germà humà que es desplaça amb l'ajuda d'unes pròtesis que fan que sembli ell, la màquina; la reflexió sobre els límits de la intel·ligència artificial, amb un protagonista que, com el HAL 9000 de "2001", té sentiments, però, a diferència d'aquella genial contribució de Kubrick, està dissenyat amb forma humana i no és un psicòpata sinó la representació més pura de la innocència i de l'amor incondicional.

Perquè "A.I." és, fonamentalment, una història d'amor. L'amor que sent un nen cap a la seva mare.

Si definim l'estil de Kubrick com a rigorós i el de Spielberg com a enèrgic, podem concloure que, en la primera meitat del film, senzillament extraordinària, Spielberg es mostra solvent fent de Kubrick. Però, a partir del moment en què David es queda sol -en companyia de Teddy i Gigolo Joe- i viu la gran aventura de sobreviure en un món hostil mentre cerca la Fada Blava, el film s'assembla força a les pel·lícules més trepidants del californià. Però la contribució més evident de Spielberg rau en la seva habilitat per encomanar sentiments positius. Sóc conscient que molts consideren que la primera meitat és superior i que cap al final predomina una mirada ingènua, més pròpia del vitalista Spielberg; però no puc criticar les coses que m'emocionen fins a la llàgrima, i la mitja hora final d'"A.I." n'és una d'elles.

Podríem pensar que el gran perjudicat en la peripècia d'aquesta producció va ser el pobre Joseph Mazzello, que després d'estar a punt de treballar amb Kubrick a "A.I." o a "Aryan Papers", es va veure relegat en favor de Haley Joel Osment, en el cim de la seva popularitat després de l'èxit d'"El sexto sentido". Però el pas del temps ha afavorit el primer, contractat novament per Spielberg per a la producció televisiva "The Pacific", mentre que el segon ha hagut de pagar el peatge de tot nen prodigi i s'ha convertit en un adolescent ressentit i alcohòlic.

I per acabar aquest post sobre intel·ligència artificial, vull fer esment de la darrera contribució cinematogràfica al respecte: un film de trenta minuts de durada de Spike Jonze ("On viuen els monstres"), que es titula "I'm Here", producció de l'any 2010, que és extraordinari, tota una sorpresa, i que és també una gran història d'amor. Us deixo l'enllaç per si voleu gaudir-ne (i que el David Amorós em disculpi si li he aixafat alguna proposta per a la seva secció de curtmetratges):

http://www.imheremovie.com/

AIRBENDER: EL ÚLTIMO GUERRERO

2011-07-03T09:31:00.000-07:00

Potser no us hauria parlat mai d'aquesta pel·lícula si no fos perquè està signada per un dels meus directors favorits: M. Night Shyamalan. Tampoc no sé si puc ser objectiu amb un títol que he vist després de llegir arreu que era una obra fallida, indigna del seu director, que ha guanyat cinc razzies en la darrera edició d'aquests anti-òscars.

Tanmateix, cal preguntar-se si els crítics no s'han acarnissat amb un director que, després de tot el prestigi guanyat amb "El sexto sentido", "El protegido", "Señales" o "El bosque", ja ha estat seriosament qüestionat per "La joven del agua" o "El incidente".

La posada en escena d'"Airbender: El último guerrero" (2010) conté moltes de les característiques del seu cinema: és transparent, amb una predilecció especial pels primers plans frontals, una mica hieràtics, combinats aquí ocasionalment amb plans generals al fons de l'enquadrament.

En contrapartida, la darrera pel·lícula d'en Shyamalan no sembla tenir gran cosa en comú amb les històries de fantasia i terror que l'han fet famós. Podríem argumentar que és, com totes les altres, la història d'un aprenentatge; i, de fet, també és un film fantàstic; però els títols precedents, malgrat el seu caràcter genèric, s'ubiquen sempre en un context realista. La qual cosa no es pot pas dir d'"Airbender", adaptació d'un manga que ens porta a un món dividit en quatre regnes que representen els elements de l'aire, l'aigua, la terra i el foc, i on un únic ésser viu anomenat "avatar" pot controlar els quatre elements i contribuir a la pau i a la convivència, actualment amenaçada per l'agressivitat dels membres de la terra del foc que, curiosament, són de raça índia com el director. L'avatar és un nen (força lleig, però dur el crani rapat no l'afavoreix gaire) en la seva enèsima reencarnació; els savis l'han identificat perquè ha escollit en una tria els mateixos objectes que el seu predecessor. Vaja, que és una mena de Dalai Lama, impressió accentuada per la vestimenta del personatge i els gestos que fa quan lluita, una mena de tai txi ràpid.

Una història aparatosa i insubstancial, que sembla dirigida només al públic infantil. Hem de recordar, però, que Shyamalan va escriure el guió d'"Stuart Little", i que "Los primeros amigos" (1998) era una cinta dirigida també a un públic familiar. És a dir, que tenia certa experiència en el cinema "per a tots els públics". I no tanta en el registre espectacular, en la línia de "Las crónicas de Narnia" o molts títols similars, en què es mou "Airbender"; potser per això Shyamalan se sentia incòmode, i la pel·lícula li ha quedat plana i mal estructurada, tot i que era difícil aixecar un guió tan notòriament insuficient i carregat de situacions tòpiques i gratuïtes (vegi's l'enamorament entre el noi de la terra de l'aigua -del sud- i la princesa de la terra de l'aigua -del nord-, truncat pel sacrifici d'ella, que en un moment d'inspiració divina conclou que pot traspassar el seu esperit al d'un peix mort que representa la lluna -sic-). D'altra banda, no hi ha res a objectar al disseny de producció o a la fotografia, que fan més suportable la visió del darrer títol d'en Shyamalan.

A partir d'aquí, només podem especular: "Airbender" hauria estat millor en mans d'un altre director? Tenen raó els seus detractors i Shyamalan està acabat? Li ha quedat així perquè l'ha feta sense ganes o ha fet el que ha pogut i, senzillament, no ha quallat la maionesa?

Estic citant Truffaut, el qual citava algú que no recordo, que li va dir que les pel·lícules són com la maionesa (o l'allioli): de vegades, no quallen. I Truffaut, que encara no tenia experiència com a director i només com a crític, va pensar: "Però què diu aquest boig, fer una pel·lícula no és fer una maionesa". Però, amb el temps, es va adonar que aquella sentència era una gran veritat i que, de vegades, una pel·lícula no qualla. Senzillament.

Vull pensar que ha estat així i que, més tard o més d'hora, tornarem a tenir una pel·lícula digna d'el geni que va dirigir "Señales". Mentrestant, però, potser caldrà pagar el peatge d'una segona part d'"Airbender", que sembla inevitable en la mesura que aquesta deixa sense resoldre l'aprenentatge de l'avatar i la guerra entre indis i xinesos (ospa, encara resultarà que es tracta d'una metàfora sobre les potències emergents!).

LA ESCAPADA

2011-06-27T12:02:00.000-07:00

Bruno (Vittorio Gassman) és un vividor que, en plena canícula, condueix un descapotable esportiu a tota velocitat per anar a cap lloc en concret i treu a passejar Roberto (Jean-Louis Trintignant), un estudiant de Dret força tímid. Passen junts el Ferragosto, perseguint turistes alemanyes, menjant sopa de peix, visitant night-clubs i platges plenes de noies en bikini, i acaben avenint-se prou bé malgrat els seus caràcters tan diferents. El personatge que interpreta -impecablement bé- Gassman està molt ben descrit, en la millor tradició dels murris que poblen la comèdia italiana; però "La escapada" (Dino Risi, 1962) té un argument molt elemental i la truculència del seu final resulta potser innecessària. Això no impedeix que s'alci com un gran títol de culte, capaç de reflectir com pocs la joia de viure i, alhora, la futilitat de tota existència. Risi, menys ambiciós que Fellini, iguala aquesta capacitat del mestre de Rímini.

Conflueixen molts elements que fan de "La escapada" una pel·lícula tan encantadora: les escenes de carretera -en una època en què no s'estilaven les road-movies-, la música festiva que sona en tot moment, la simpatia dels personatges i les situacions, la bellesa de Catherine Spaak, la fotografia esplèndida d'Alfio Contini (que va acabar treballant amb Antonioni a "Zabriskie Point" o "Más allá de las nubes", després d'haver filmat a "La escapada" unes escenes inicials que recorden les del suburbi burgès d'"El eclipse", film al qual es refereixen els protagonistes en una de les seves converses només aparentment intranscendents).

I tots ballen el twist.

EL ÚLTIMO VERANO

2011-06-24T05:26:00.000-07:00

Malgrat que Malle, Rohmer o Chabrol ja són morts, malgrat la meva exposició en la sèrie sobre Godard i Truffaut, la nouvelle vague no es pot dir que hagi mort. Potser no es morirà mai. En qualsevol cas, alguns dels seus fundadors continuen ben vius i en actiu.

Aquest és el cas de Jacques Rivette, present no fa gaire a les nostres pantalles amb "El último verano" (2009), un film molt curt (poc més de vuitanta minuts) comparat amb la majoria dels seus, de format petit en tots els sentits, que ens presenta un circ petit, amb cinc figurants comptant el forçut, el pallasso i la trapezista, que fa una gira estival per pobles entranyables del sud de França. La representació teatral, de la qual l'espectacle circense en seria una derivació, constitueix el motiu principal de la filmografia de Rivette, havent arribat a afirmar que no hi ha cap altre tema.

Un italià (Sergio Castellito) que viatja amb un Porsche descapotable cap a Barcelona, però que, aparentment, no té gaire pressa, segueix el circ durant uns dies, enamorat de l'espectacle i, possiblement, de la directora (Jane Birkin), sobre la qual plana un misteri que ens serà revelat cap al final del metratge, però que tampoc no té gaire rellevància. Allò que és important a "El último verano" són les anades i vingudes dels protagonistes, les seves converses i passejades pels llogarrets idíl·lics en què transcorre l'acció, els matins, les tardes, els vespres, sempre amb el Pic Saint-Loup a l'horitzó com ens adverteix el títol original ("36 vues du Pic Saint-loup"). Aquest és un film que és com una obra de teatre de petit format presentada a l'aire lliure; fins i tot, els protagonistes saluden el públic present al final de la funció.

GODARD VS. TRUFFAUT # 4: DIVORCI

2011-06-13T12:09:00.000-07:00

El Festival de Cannes de 1968 se celebrava el mes de maig, i ja sabem tots què estava passant a França en aquelles dates. Godard i Truffaut hi compareixen tots dos junts (Polanski, Lelouch, Milos Forman, fins i tot Carlos Saura que presentava "Peppermint Frappé", també voltaven per allà) i, en una roda de premsa històrica, anuncien la decisió, adoptada per un comitè assambleari de més de mil professionals del cinema, de demanar el cessament immediat de les projeccions i la clausura del festival en solidaritat amb uns treballadors i uns estudiants la problemàtica dels quals -en paraules de Godard- no ha estat mai reflectida a les seves pel·lícules o les dels seus col·legues ("és a dir, que ens han passat al davant"). Acte seguit, es dirigeixen a la sala de projeccions i procedeixen a fer efectiu el boicot amb el mètode expeditiu de penjar-se de la cortina de l'escenari.

Però les postures radicals de Godard no són compartides per Truffaut (ni per Milos Forman, que no acaba d'entendre les consignes a favor de Lenin i Mao proferides per uns intel·lectuals que sempre han gaudit de la llibertat que els totalitarismes d'esquerra neguen i que l'han conduït a ell -de nacionalitat txeca- a l'exili). Truffaut, finalment, decideix no donar més suport als "fills de la burgesia -estudiants- que s'enfronten als fills del proletariat -policia-". I Godard li diu: "Et considerava un germà però només ets un traïdor".

Arribats a aquest punt, penso que val la pena explicar que Truffaut era d'orígen humil i només coneixia la universitat del carrer (vaja, si era el nen de "Los cuatrocientos golpes"!); Godard, en canvi, era fill d'uns banquers suïssos, graduat a la Sorbonne. I si Truffaut havia topat amb la justícia per robar una màquina d'escriure vella, Godard va furtar un quadre d'en Renoir que era de son avi per pagar-se les farres a París (era un altre nivell).

La seva separació en l'àmbit personal va acompanyada d'un major distanciament en estil i propòsit de les seves filmografies respectives.

Truffat retroba Antoine Doinel-Jean-Pierre Léaud a les comèdies romàntiques "Besos robados" (1968) i "Domicilio conyugal" (1970); amb el mateix actor adapta Henri-Pierre Roché en un dels seus títols clau, tot i que va ser un fracàs econòmic: "Las dos inglesas y el amor" (1971), film total sobre els sentiments amorosos i l'atracció sexual que planteja com un revers de "Jules et Jim", ja que, en aquest cas, el triangle està format per dues dones (angleses) i un xicot (francès). També aborda -a "El pequeño salvaje", 1969- el cas de Victor d'Aveyron, un nen d'uns dotze anys d'edat que va ser trobat al bosc on vivia en estat salvatge, l'any 1790; Truffaut adopta una mirada rousseauniana i filma en blanc i negre i estil documental, reservant-se el paper del metge Jean Itard, que es va ocupar del cas. El film anticipa un altre gran treball sobre la infància a "La piel dura" (1976); els nens d'aquest film i el nen d'"El pequeño salvaje" són purs i feliços en la mesura que no comparteixen la hipocresia del món civilitzat dels adults.

Jean-Luc Godard, mentrestant, dirigeix "Week End" (1967), que tanca una etapa de la seva filmografia i n'inaugura una altra més minoritària i militant. Es divorcia d'Anna Karina i s'ajunta amb l'estudiant maoïsta Anna Wiazemsky; amb ella i amb l'actriu Juliet Berto i l'estudiant de Filosofia Jean-Pierre Gorin, creen el col·lectiu Dziga Vertov (en homenatge al cineasta soviètic) i es dediquen a fer pel·lícules en setze mil·límetres en clau d'assaig i sense cap més ambició que difondre les idees marxistes ("films revolucionaris per a audiències revolucionàries").

Com que no fa ni cinc de calaix i tampoc no aconsegueix que les masses es revoltin contra l'opressió capitalista (i el maig de 1968 va quedant enrere), prova de fer arribar les seves idees a un públic més ampli dirigint "Tout va bien" (1972), que és també un manifest revolucionari -amb vagues i amb joves que criden a la revolta al públic d'un gran supermercat que compleix mansament amb el seu deure de consumir, pagar i callar-, però que es presenta com una pel·lícula per al gran públic, amb una aparent història romàntica entre dues grans estrelles (això sí, compromeses amb la causa): Yves Montand i Jane Fonda.

El resultat és un fracàs absolut i Godard cerca refugi a la televisió.

Mentrestant, Truffaut roda una pel·lícula sobre el rodatge d'una pel·lícula. "La noche americana" (referència al filtre utilitzat per simular escenes nocturnes en ple dia) obté un gran èxit de crítica i públic, coronat amb l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera. Es tracta d'un film encantador, una comèdia coral que és una declaració d'amor al cinema (en una escena, el director, interpretat pel mateix Truffaut, somnia amb quan era petit i robava les fotografies promocionals de "Ciudadano Kane" d'un cinema de barri). I d'amor a la professió de cineasta; tot i que el director de "Je vous présente Pamela" reconeix que, quan arriba a la meitat del rodatge, ja no espera aconseguir la gran obra mestra que tenia en ment i només vol complir amb el termini previst sense gaires entrebancs. I n'hi ha un munt, d'entrebancs en un rodatge: un gat que no vol llepar un plat ple de llet tot i que ho posa al guió, un actor principal (Jean-Pierre Léaud) enamoradís que els porta a tots de corcoll, una actriu estrangera (Jacqueline Bisset) que té desig de menjar mantega artesana... Però els actors i els tècnics formen una gran família, estimen el cinema i estimen la vida i s'entristeixen quan s'ha rodat la darrera escena i cal que se separin.

Jean-Luc Godard té fred de peus. Envia una carta a Truffaut que comença dient: "Benvolgut François, ahir vaig veure "La nuit americaine" i, com que probablement ningú no t'acusarà de mentider, em toca fer-ho a mi".

Per què és un mentider François Truffaut? No explica la veritat de les coses. Al seu film, Truffaut afirma que les pel·lícules avancen com trens en la nit. Però no explica -Godard dixit- qui condueix el tren, quin sou guanya, si se sent explotat, si pertany a algun sindicat que defensi els seus interessos... En definitiva, no parla dels dilemes ideológics subjacents en un rodatge. Ni tant sols no parla (no té "la decència de parlar") de la seva aventura amb la protagonista, Jacqueline Bisset. Finalment, Godard ofereix a Truffaut l'oportunitat de redimir-se finançant amb els guanys de "La noche americana" una pel·lícula més sincera sobre el món del cinema que ell -Godard- dirigiria ("Al cap i a la fi, es per culpa de pel·lícules com la teva que ningú no vol ficar diners en pel·lícules com les meves, i no volem que el públic es quedi amb la sensació que l'únic cinema possible és el que tu fas, oi?").

La gota que fa vessar el vas és la referència de Godard a Jean-Pierre Léaud (recordem que, a l'època, freqüentava el cinema d'ambdós directors), el qual seria còmplice de la mentida.

Truffaut decideix replicar i no es queda curt. Escriu una carta d'almenys vint pàgines en què li diu al seu col·lega i ex-amic: "Totes les teves consignes i preocupació per les masses han estat sempre purament teòriques. En realitat, no t'importa ningú tret de tu mateix. No ets només un mentider i un fals, sinó un narcisista, un elitista, un cagarro damunt d'un pedestal, l'Ursula Andress de la militància. T'ho recordo perquè puguis ser tan honest com pretens, en la teva pel·lícula, que no seré jo qui financïi".

La reconciliació no va arribar mai i Truffaut va morir prematurament l'any 1984. Preguntat al respecte, Godard va comentar: "Truffaut potser està mort; jo potser estic viu; quina diferència hi ha?".

No sabria dir quina és la moral d'aquesta història, si és que n'hi ha alguna. Podem extreure'n, si més no, dues conclusions: la primera, que la figura del pijo-progre ja existia fa quaranta anys; la segona, que l'única diferència evident entre un geni i un nen és que el primer és més alt i -normalment- s'afaita.

CARLOS

2011-06-13T11:12:00.000-07:00

Digital + continua apostant per les sèries de qualitat i, mentre els dilluns al vespre gaudim encara de les aventures dels Set Regnes a "Juego de tronos", estrena els dimarts la mini-sèrie de tres capítols de durada "Carlos", dirigida per Olivier Assayas amb un estil directe, que sembla documental però que no exclou la subtilesa ni el vigor narratiu d'un gran thriller, centrada en les aventures del cèlebre terrorista internacional, actualmente empresonat a França.

La història comença als anys setanta, època daurada del terror d'extrema esquerra a Europa i l'Orient Mitjà; és llavors quan la figura d'Ilich Ramírez, àlies Carlos (molt ben interpretat per un altre Ramírez, Edgar), comença a despuntar per la seva audàcia. Progressivament, el soldat al servei d'uns presumptes ideals anti-capitalistes es convertirà en un mercenari arrogant; Carlos es passeja per tot el món de manera anònima quan li convé però brindant a l'opinió pública la seva imatge icònica, que la societat de l'època tem però, al mateix temps, admira com si es tractés d'una estrella del rock (un paral·lelisme que Assayas no dubta a suggerir). El personatge, inquietant i seductor alhora, resulta tan interessant com el repàs que fa la minisèrie de l'evolució dels grupuscles terroristes que van precedir l'actual auge islamista. I, tot i que els episodis comencin sempre advertint que es tracta bàsicament d'una ficció, si tenim en compte que la crítica més clara que el Carlos real ha dirigit a la sèrie és que el presenta com a fumador de cigarretes quan ell fumava només havans, hem de pensar que les coses van succeir de manera molt semblant a com se'ns mostren.

La sèrie dura una mica més de 300 minuts i s'estrena en sales comercials amb un muntatge una mica més reduït (de 165 minuts), que no sé pas com haurà sortit perquè a la versió televisiva no hi ha gens de palla.

INSIDIOUS

2011-06-13T09:59:00.000-07:00

Famós per haver dirigit "Saw" (2004), un film enginyós que inaugurava una nissaga molt rendible i que ha influït el gènere d'horror dels darrers anys, més atent als vessaments de sang per mètodes tan cruels com sofisticats que a la versemblança dels arguments i a la progressió dramàtica, James Wan recupera amb "Insidious" una variant més clàssica del fantàstic, barrejant elements de "Poltergeist" i "El exorcista" amb notable habilitat, aconseguint atmosfera i algun ensurt considerable sense obviar un sentit de l'humor molt peculiar. Potser l'ha traït la voluntat d'aconseguir una sorpresa final, com va fer a "Saw", que aquí no funciona tan bé i gairebé espatlla una història que, malgrat tractar sobre viatges astrals i altres fenòmens parapsicològics, mantenia l'aparença realista que distingeix els millors títols del terror modern.

X-MEN: PRIMERA GENERACIÓN

2011-06-12T01:35:00.000-07:00

Abans de "X-Men: Primera generación" (2011), Matthew Vaughn ja havia dirigit una pel·lícula de superherois: "Kick-Ass" (2010), una producció atípica, que començava com una comèdia de nerds, continuava amb una reflexió irònica sobre la mítica dels superherois i acabava com una action-movie ultraviolenta, incorporant enmig de tot plegat dues històries de relacions paterno-filials destructives; tot això sense que l'interès decaigués en cap moment gràcies a la convicció i l'energia de la realització.

Per cert, sobre aquest títol tractava el darrer post del nostre bloc amic Another Films, inactiu des de llavors i ja han passat dies. On us heu ficat, canalla?

Vaughn demostra novament la seva habilitat narrativa i la capacitat d'aglutinar influències genèriques diverses a la preqüela de la nissaga dels "X-Men", un títol al meu parer molt superior als precedents d'una sèrie que mai no ha acabat de despertar el meu interès més enllà del seu interessant punt de partida: els mutants, cada cop més nombrosos, no gaudeixen de la simpatia dels humans normals i viuen en la clandestinitat agrupats en dues faccions, la capitanejada pel tetraplèjic Charles Xavier, que vol promoure la coexistència pacífica, i la facció terrorista d'en Magneto; resulta revelador que Stan Lee creés el còmic als anys seixanta, quan la comunitat afroamericana estava dividida, com els seus mutants, entre una postura de reclamació pacífica del seu dret a la igualtat i la més radical representada pels Black Panthers o Malcolm X.

"X-Men; Primera generación" comença on acabava el potent flash-back que obria el primer títol de la sèrie cinematogràfica: un jove Magneto convertia en ferralla la reixa d'un camp de concentració molt semblant a Auschwitz quan els soldats nazis el separaven de la seva família. Ara, l'escena continua amb l'aparició d'un oficial nazi amb els trets de Kevin Bacon que s'interessa pel noi jueu i els seus poders, i que aspira a crear una raça mutant que governi el món (l'ideal dels nazis d'un món d'homes i dones rossos i d'ulls blaus resultaria, per comparació, patètic). Després d'aquest inici, excel·lent, a la Polònia de 1944, retrobarem els futurs Magneto i Professor X al 1962, amb el primer, ara simplement Erik, convertit en un sòsia de James Bond i recorrent escenaris diversos a la recerca del seu doctor Frankenstein particular, i el segon, Charles, exercint d'estudiant aplicat reclutat per la CIA per fer front a una crisi que pot portar a la Tercera Guerra Mundial i que recorda moltíssim a la famosa crisi dels míssils que va enfrontar Kennedy i els soviètics precisament aquell any 1962. El guió, doncs, relaciona amb encert la Història i la ficció narrativa, però també el gènere dels superherois -amb totes les seves convencions- i les pel·lícules de James Bond dels anys seixanta, la seva estètica pop i el seu villà reclòs en un quarter secret molt sofisticat -i submarí-, acompanyat d'una bellesa enlluernadora que resulta ser -oh, sí!- la January Jones, la ja ex-senyora Draper de "Mad Men"; relaciona la situació dels mutants creats per Stan Lee amb els mites clàssics sobre la diferència i la dualitat, des de l'esmentada referència a l'obra de Mary Shelley a una altra d'explícita a Jeckyll i Hyde. I la relació entre els dos protagonistes, els joves Charles i Erick, futurs Professor X i Magneto, incorporats respectivament per James McAvoy i Michael Fassbender, resulta adequadament ambígua; l'avantatge que suposa que l'espectador conegui allò que els depara el futur permetrà al director i als guionistes jugar amb les nostres expectatives sense que, finalment, puguem sentir-nos estafats ja que tot acaba encaixant perfectament en aquest artefacte que només pretén distreure i que ho aconsegueix sobradament a base de convicció, intel·ligència i, sobretot, una cosa de la qual estan mancats la majoria de blockbusters que ens arriben: sentit de la mesura.

Assenyalem finalment que la noia bona (és a dir, la que no està tan bona com la dolenta) és la Rose Byrne, omnipresent aquest dies a la pantalla gran amb aquest títol i amb "Insidious" i a la petita amb "Danys i perjudicis"; que Michael Ironside, un habitual del gènere fantàstic, apareix a l'escena final a la costa cubana, i que Hugh Jackman "Lobezno" té un divertit cameo.

GODARD VS. TRUFFAUT # 3: HI HA UNA TERCERA PERSONA

2011-06-04T09:20:00.000-07:00

Jean-Luc Godard experimenta amb la imatge però també amb la banda sonora dels seus films. Fins i tot, l'estructura o l'essència dels diàlegs són objecte de la seva experimentació.

Un bon exemple el trobem a "Pierrot Le Fou" (1965). Durant la festa, els burgesos parlen com en els anuncis televisius, mentre canvia el color de la imatge i Samuel Fuller apareix explicant què és el cinema ("és com una batalla; hi ha amor, odi, acció, violència, mort; en una paraula: emoció")

A "Masculin Féminin" (1966) retrobem el diàleg-enquesta, ja assajat a "Le petit soldat":

O l'enquesta, directament (quedeu-vos amb la mala llet de l'entrevista):

"Masculin Féminin" està protagonitzada per Jean-Pierre Léaud, que fa el seu paper característic de xicot enamoradís que dubta entre més d'una noia i que és profundament cinèfil.

Jean-Pierre Léaud havia aparegut ja a dos films d'en Godard, "Lemmy contra Alphaville" i l'esmentat "Pierrot le Fou", en petits papers sense acreditar. Però Léaud era, bàsicament, l'actor d'en Truffaut, el seu alter ego, l'Antoine Doinel de "Los cuatrocientos golpes", recuperat com a personatge ja adolescent a "Antoine et Colette", el fragment dirigit per Truffaut del film d'episodis "L'amour à vingt ans" (1962). Prestar-se l'actor pot ser una prova més de l'amistat que uneix ambdós realitzadors; però, com veurem més endavant, pot haver-hi també un component de gelosia.

I la manera com Godard aborda les relacions entre el jovent també evidencia la distància que el separa d'en Truffaut, que hauria pogut fer un film gairebé idèntic però obviant la mirada crítica, militant, que Godard projecta sobre les mateixes qüestions, situant en un pla d'igualtat les peripècies individuals i els referents socials, presentant uns nois i unes noies simpàtics i guapos però insubstancials i condicionats per les modes del moment. Truffaut sempre estima els seus personatges. I Godard?

CONTINUARÀ...

GODARD VS. TRUFFAUT # 2: EN LA SALUT I EN LA MALALTIA

2011-06-04T00:49:00.000-07:00

"À bout de souffle", per raons òbvies, és el més truffautià dels films de Godard. Jean Seberg, admirada per Truffaut d'ençà que la va descobrir als films que ella va protagonitzar a les ordres d'Otto Preminger ("Saint Joan", "Bonjour, tristesse"), mira directament a la càmera al final de la pel·lícula, igual que l'Antoine Doinel de "Los cuatrocientos golpes". Més endavant, Godard sembla homenatjar títols precedents de Truffaut: la carrera pel Louvre en l'escena més celebrada de "Bande à part" (Godard, 1964) recorda aquélla en què els protagonistes de "Jules et Jim" (Truffaut, 1962), també una dona i dos homes, corren sobre un pont (Jeanne Moreau disfressada amb un bigoti fals i una gorra).

Godard no oculta l'admiració pel cinema del seu amic i col·lega. A "Une femme est une femme" (1961) trobem cites explícites a "Tirez sur le pianiste" i a "Jules et Jim" -en ple rodatge en aquell moment-, amb cameo inclòs de Jeanne Moreau; he penjat la pel·lícula sencera, una comèdia musical molt sui generis però deliciosa en què Godard treballa per primera vegada en color (atenció al contrast entre el vestit vermell d'Anna Karina i les parets blanques del seu apartament); les cites que he esmentat són a l'inici del sisè tall:

Probablement, Jean-Luc Godard va dirigir aquesta comèdia de trama elemental -però que anticipa la vocació feminista de molts dels títols que va fer amb la seva muller i musa Anna Karina- per superar el fracàs del seu segon film, "Le petit soldat" (1960). Tot i que Godard, que sempre va anar de provocador, deia que ja havia pretés que el públic que havia admirat "À bout de souffle" se sentís ofuscat davant d'una història molt austera sobre la tortura i el conflicte algerià. Si més no, "Le petit soldat" ja prefigura tota l'obra posterior del director: plans-seqüència plantejats en clau gairebé musical; la fotogenia brutal d'Anna Karina, constantment enquadrada en primer pla; diàlegs que són discursos, comentaris en off molt literaris, cites i frases lapidàries. En l'escena que pengem a continuació, Michel Subor fotografia Anna Karina mentre la sotmet a una mena d'interrogatori i diu allò de "la fotografia és la veritat; el cinema és la veritat vint-i-quatre vegades per segon" (els diàlegs que s'articulen com si fossin entrevistes constituiran un dels leit-motifs d'un film posterior de Godard, del qual parlarem més endavant, "Masculin Féminin"):

La segona pel·lícula de Truffaut, "Tirez sur le pianiste" (1960), un thriller molt atípic protagonitzat per Charles Aznavour en el paper d'un pianista tímid, també resulta un fracàs. Molt diferent de "Los cuatrocientos golpes", pretén ser un divertiment, gairebé una caricatura del gènere negre, la qual cosa el fa molt proper al cinema de Jean-Luc Godard en la seva aproximació desenfadada als gèneres clàssics del cinema nord-americà, ja siguin el thriller ("Bande à part", "Pierrot le Fou", "Made in USA") o el musical ("Une femme est une femme").

Però "Une femme est une femme" no rellança la carrera d'en Godard. Ell, com Truffaut, haurà d'esperar fins el 1962, any en què els seus films respectius "Vivre sa vie" i "Jules et Jim" els retornen a la primera plana de l'actualitat cinematogràfica. Sens dubte, el caràcter polèmic d'ambdúes propostes va contribuir a l'èxit. "Vivre sa vie" narra en dotze capítols, amb una estètica innovadora i, al mateix temps, molt deutora del cinema mut i del Dreyer de "La pasión de Juana de Arco", la vida d'una prostituta, interpretada per Anna Karina. Godard no jutja la protagonista però la seva mirada naturalista denuncia la societat que ha portat la dona a aquesta situació. "Jules et Jim", ambientada als anys de la Primera Guerra Mundial, mostra un triangle amoròs força ben avingut.

En la carrera d'ambdós cineastes trobarem encara algunes concomitàncies. A mitjans de la dècada, tots dos fan una incursió en la ciència-ficció: el 1964, Godard dirigeix "Lemmy contra Alphaville", una barreja d'elements de cinema negre (Eddie Constantine repeteix el seu paper del detectiu rude i expeditiu Lemmy Caution) i futurista; el protagonista viatja al planeta Alphaville, que no sembla gaire diferent de París, tret potser de la manera de parlar dels seus habitants.

Al seu torn, Truffaut adapta Ray Bradbury a l'extraordinària "Fahrenheit 451" (1966): al futur, els llibres estan prohibits i la missió dels bombers no és la d'apagar focs sinó la de descobrir i cremar tota la lletra impresa que trobin, normalment oculta als sòtans de les cases dels dissidents que no s'adapten a un sistema de vida aparentment perfecte en què la gent es passa la vida davant del televisor i s'alimenta d'ansiolítics; Montag, el protagonista (Oskar Werner), és bomber, però coneix una noia que és clavada a la seva dona (Julie Christie) i que li encomana la passió prohibida per la literatura. La posada en escena està molt influenciada per Hitchcock i manté en tot moment una atmosfera de freda angoixa fins a la part final, quan Montag es refugia al bosc i troba els homes-llibre, que constitueix un dels trams més bells de tota la història del cinema.

Però el cinema de Godard i el de Truffaut evolucionaran de manera diferent. El primer, insisteix a fer prevaler l'apartat formal dels seus films sobre l'argumental, a experimentar amb el llenguatge fílmic en un sentit molt ampli, però mantenint sempre una voluntat de denúncia del statu quo burgès i abordant temes polèmics, com la prostitució femenina a "Vivre sa vie" o "Deux ou trois choses que je sais d'elle" (1966). Truffaut, en canvi, utilitza un llenguatge progressivament més planer i el posa al servei de petites i grans històries d'amor, amb trames gairebé elementals com el cas de "La piel suave" (1964), sobre una aventura extraconjugal que acabarà en tragèdia, o filtrades a través d'un argument de gènere negre ("La novia vestía de negro" -1967-, "La sirena del Mississippi" -1969-).

Però Godard encara no ha renunciat del tot a fer de Truffaut quan dirigeix "Masculin Féminin" (1966); aquest, però, serà el proper capítol de la nostra història.

CONTINUARÀ...

GODARD VS. TRUFFAUT # 1: ÈXIT INSTANTANI

2011-05-31T11:21:00.000-07:00

Parlar de Godard i de Truffaut és una empresa àrdua, perquè és tant com parlar de la Nouvelle Vague, dels seus orígens i de la seva evolució. Tanmateix, pot resultar apassionant analitzar la relació entre ambdós realitzadors: història del cinema però també la història d'una amistat que va acabar com el rosari de l'aurora, com si es tractés d'un western d'Anthony Mann o de Sam Peckinpah.

Adverteixo d'entrada que no pretenc ni puc ser original en tractar aquest tema. Hi ha molts estudis al respecte, fins i tot un interessantíssim documental d'Emmanuel Laurent, de l'any 2009, vist a Cannes i a Digital +, que aprofito per recomanar-vos.

Recordem tot allò que va passar: Godard i Truffaut són molt joves i exerceixen de crítics a la revista "Cahiers du cinema"; per allà també hi volten gent com Rohmer, Chabrol, Rivette. Truffaut escriu un article incendiari titulat "Une certaine tendance du cinema français", en el qual titlla els principals cineastes del país de vulgars il·lustradors al servei dels guionistes, carregant-se tota una tradició de cinema de "qualité". Els crítics de Cahiers defensen la teoria dels autors i un estil molt diferent, més genuí, representat per alguns -pocs- autors francesos com Jean Renoir i per molts autors nord-americans -Hawks, Hitchcock- poc apreciats per la crítica perquè conreen el cinema de gènere.

De la teoria a la pràctica: els crítics de Cahiers comencen a rodar els seus primers llargmetratges. L'any 1959, Alain Resnais estrena "Hiroshima Mon Amour" i François Truffaut una pel·lícula de trets autobiogràfics sobre un nen rebel fill d'un matrimoni en descomposició que esdevé un petit delinqüent i que, en la darrera i mítica escena del film, fuig del reformatori i d'una realitat amb la qual topa frontalment fins a una platja que pot simbolitzar el somni de la llibertat, i corre damunt la sorra fins que la seva mirada entre perplexa i esperançada es clava en la càmera -en nosaltres, espectadors, còmplices- mentre la imatge i el futur es congelen. "Los cuatrocientos golpes" guanya el premi a la millor direcció al Festival de Cannes i resulta un èxit aclaparador i el tret de sortida d'un dels moviments més influents en la història del setè art.

Jean-Luc Godard no vol perdre el tren i busca un productor que li pagui un llargmetratge.

No li costa pas gaire. Els realitzadors novells estan de moda i fan pel·lícules molt barates, el somni de qualsevol productor. I els directors de la Nouvelle Vague fan de la necessitat virtut: filmen amb equips molt lleugers i, com que no tenen pressupost per a decorats, treuen les càmeres al carrer i això contribueix a l'aire contemporani, fins i tot proper al documental, dels seus films.

Godard admira l'obra del documentalista Jean Rouch. El productor, Georges de Beauregard, imposa a Raoul Coutard com a director de fotografia i Godard li dóna la següent indicació: "Imagina que ets un reporter que segueix els personatges".

Amb un productor i un director de fotografia, ja només li cal un argument. François Truffaut n'hi regala un, inspirat per la crònica de successos, sobre un lladregot que mata un policia i, en lloc de fugir ben lluny, empaita una noia nord-americana que no té gaire clar que vulgui quedar-se amb un xicot simpàtic però amb escasses possibilitats de prosperar a la vida. El resultat, "À bout de souffle", un thriller romàntic d'impecable lògica fatalista beneficiat per l'encant dels dos protagonistes: Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg amb el cabell tallat à la garçon.

Jean-Luc Godard munta la pel·lícula com Déu li dóna a entendre, saltant-se totes les normes de l'ortodòxia cinematogràfica. Escurça els plans tallant-los per la meitat, obviant el raccord. La càmera s'enganxa a la pell dels personatges i tenim la sensació d'espiar-los en la seva intimitat mentre parlen de qüestions indistintament intranscendents o molt profundes en interiors il·luminats amb llum natural o als carrers de París, com el famós travelling que segueix els protagonistes pels Camps Elisis, amb Jean Seberg anunciant el "New York Herald Tribune".

Godard filma els clatells i talla enmig del pla-seqüència, sense manies.

Coutard filma amb llum natural.

La pel·lícula de Godard obté igualment un èxit enorme, tot i la divisió de parers que genera la seva radicalitat formal. La franquesa de les situacions i els diàlegs contribueix al rebombori causat per un film que anuncia l'esperit revolucionari de la dècada prodigiosa que acaba de començar.

Sense perdre gaire temps, Truffaut i Godard comencen a dirigir una segona pel·lícula.

CONTINUARÀ...

MIDNIGHT IN PARIS

2011-05-24T12:18:00.000-07:00

La darrera pel·lícula de Woody Allen té molts punts en comú amb "Vicky Cristina Barcelona": la producció de Mediapro, l'homenatge a una ciutat europea presumptament molt estimada pel director, i un argument centrat en un personatge que s'ha de casar i que, en el decurs d'un viatge, es replanteja el rumb de la seva vida.

No sóc dels qui opinen que "Vicky Cristina Barcelona" és un títol mensypreable, tot i que estic d'acord que no és dels més rodons filmats per Allen, però és evident que "Midnight in Paris" resulta molt superior. Amb un inici que recorda el de "Manhattan" (vistes d'una ciutat força fotogènica, amb fons musical), la trama és molt més compacta malgrat incorporar un component fantàstic que situa el protagonista (Owen Wilson) davant d'una opció romàntica més atractiva que el seu festeig però amb algun inconvenient similar al que dificultava la història d'amor entre Mia Farrow i un personatge de ficció a "La rosa púrpura de El Cairo". De fet, és l'afer intemporal amb una musa dels anys vint representada per la bellíssima Marion Cotillard el que atorga al film els moments més emotius. Sense que el discurs d'Allen sigui, com hem dit, gaire diferent del de molts dels seus films sobre intel·lectuals desorientats, la gràcia de tota l'aventura viscuda pel protagonista i el to de conte de fades subratllat per una fotografia de tons càlids cortesia de Darius Khondji, fan d'aquesta pel·lícula si no la millor sí una de les més agraïdes d'entre les que ha dirigit al llarg de la darrera dècada.

El ángel exterminador.

Ha volgut la casualitat que, el mateix cap de setmana, veiés dues pel·lícules que contenen referències explícites a l'obra mestra de Luis Buñuel (i -més casualitats- objecte del darrer post de l'amic Jesús al seu bloc "Las mejores películas de la historia del cine").

A la pel·lícula d'Allen hi ha un gag molt divertit al respecte, que no revelaré.

L'altre títol és "Week End" (1967), de Jean-Luc Godard. Narra les aventures d'una parella de burgesos que transiten durant un cap de setmana per carreteres plenes de cotxes que han patit terribles accidents amb molts morts -la qual cosa no sembla impressionar ningú- i camins on troben personatges de conte, proletaris que els alliçonen sobre el maoïsme i, finalment, una banda de revolucionaris caníbals. Com la majoria de pel·lícules de Godard, fascina i irrita a parts iguals, anticipa la seva etapa més compromesa amb l'extrema esquerra i és famosa per un parell de travellings: el de l'embús a la carretera...

...i un travelling circular que mostra un concert de piano i una dissertació sobre Mozart i la seva influència en la música pop, enmig d'una granja.

En una altra escena, els burgesos caminen per un camp ple de vehicles destrossats que, de cop i volta, desapareixen i són substituïts per un ramat de bens que els condueix novament a la carretera. El fragment, per si algú no ho tingués clar, ve precedit del rètol "l'àngel exterminador".

TWO LOVERS

2011-05-20T09:03:00.000-07:00

Leonard, un xicot de Brooklyn amb trastorn bipolar (magnífic Joaquin Phoenix) es troba davant de dos camins a seguir: dirigir la tintoreria de la família i fusionar-la i fusionar-se ell mateix amb la Sandra, una noia jueva encantadora (Vinessa Shaw); o bé fer-se fotògraf i fer-s'ho amb la Michelle, la veïna (Gwyneth Paltrow). La segona opció és més atractiva, però també més complicada: la rossa abusa dels estupefaents i de les amistats pijes; potser ni tan sols no és jueva.

Amb aquest punt de partida relativament senzill, James Gray factura una de les millors pel·lícules que haureu vist els darrers anys: "Two lovers" (2008); exquisida, plena de matisos, sincera i romàntica, molt ben interpretada i amb una banda sonora en què tots els sons -no només la música, també excel·lent- tenen la seva importància. A tall d'exemple, citem l'escena en què, mentre Michelle i el nòvio pijo són a la llotja que el seu bufet d'advocats té en propietat al Metropolitan Opera House, Leonard es consola escoltant també òpera al seu reproductor de cedés, amb el soroll de fons del veïnat.

BRIAN DE PALMA # 7 (CLOENDA): UN FUTUR INCERT

2011-05-17T11:32:00.001-07:00

Després de "Corazones de hierro", De Palma vol continuar fent films de denúncia, com quan era jove però amb la saviesa narrativa que ha anat adquirint amb els anys, i s'atreveix amb l'adaptació del best-seller de Tom Wolfe "La hoguera de las vanidades", un fresc satíric al voltant dels grups de poder a la ciutat de Nova York i la manera com l'exerceixen, corrompent qualsevol noció de transparència i de justícia.

Comprimir en una pel·lícula de dues hores de durada la narrativa prolixa de Wolfe era un exercici complicat, i De Palma fracassa en l'intent; la sàtira es converteix en una caricatura i el film no té un eix definit. De manera que "La hoguera de las vanidades" (1990) va resultar un fracàs sonor de públic i de crítica, malgrat un repartiment ple d'estrelles com Bruce Willis, Tom Hanks, Melanie Griffith, Morgan Freeman o F. Murray Abraham. Personalment, crec que és un exercici fallit però tampoc menyspreable del tot, amb moments brillants com la presentació del personatge de Hanks, visualment barroc, ple d'enquadraments en contrapicat a l'estil d'Orson Welles i un pla-seqüència inicial protagonitzat per Bruce Willis (en el paper de narrador, absolutament prescindible) que anticipa el tour de force de "Ojos de serpiente".

Presumiblement desconcertat i decebut pel fracàs dels seus intents de fer un cinema "seriós", De Palma retorna als seus pastiches hitchcockians de suspens a "En nombre de Caín" (1992), que novament gira sobre un cas de doble personalitat. Però torna a fracassar a causa d'un guió massa recaragolat i de la sobreactuació de John Lithgow.

Tant "Atrapado por su pasado" com "Misión: Imposible" són també retorns a territori conegut: tragèdies protagonitzades per gàngsters llatins o adaptacions d'antics serials televisius ("El precio del poder", "Los intocables de Eliot Ness"). Cal dir, si més no, que en aquests dos casos De Palma va estar més afinat.

Arribem a "Ojos de serpiente" (1998), un altre film compendi. Comença, com dèiem, amb un pla-seqüència espectacular i llarguíssim que culmina en una escena amb un assassinat, un testimoni no sabem si del tot innocent, una noia que són dues i una investigació dels fets a partir de la gravació d'un combat de boxa a través de múltiples pantalles de televisió.

"Ojos de serpiente": un inici espectacular.

Després d'aquest film, molt brillant en la seva primera meitat i progressivament decebedor (com passa en la majoria dels seus thrillers), De Palma afronta un gènere nou per a ell: la ciència-ficció a "Misión a Marte" (2000). En aquest cas, la decepció abasta la totalitat de l'invent, i l'homenatge explícit a "2001: una odisea en el espacio" resulta simpàtic i prou.

Amb "Femme Fatale" (2002), De Palma retorna per enèssima vegada al thriller hitchcockià; terreny conegut però lloc de filmació inexplorat: França, amb festival de cinema de Cannes incorporat a l'argument, que gira al voltant d'un fotògraf (Antonio Banderas) obssessionat per una dona misteriosa (Rebecca Romijn-Stamos) que pot ser la doble d'algú altre ("Vértigo").

Després d'aquest títol, que va passar sense gaire pena ni glòria tot i ser un dels més divertits de la seva carrera, nous fracassos de públic ("La dalia negra", "Redacted") posen punt final, almenys a dia d'avui, a l'obra d'un dels directors més controvertits de la nova generació de cineastes nord-americans sorgida els anys setanta. S'anuncia de fa temps una preqüela de "Los intocables de Eliot Ness" amb el sots-títol de "Capone rising", però només el temps dirà si el projecte es farà realitat o serà senzillament un miratge enmig de l'ocàs i De Palma passarà a engrandir la llista de "los olvidados".

EL TIO BOONMEE QUE RECUERDA SUS VIDAS PASADAS

2011-05-14T11:04:00.000-07:00

Un dels màxims representants del cinema minimalista actualment de moda entre els cinèfils més radicals, Apichatpong Weerasethakul, aconseguia la Palma d'Or del darrer Festival de Cannes amb "El tío Boonmee que recuerda sus vidas pasadas".

La seva dona morta i el seu fill desaparegut, ara convertit en un simi d'ulls vermells, tornen per visitar un Boonmee malalt; enmig, la hìstòria d'una princesa que fa l'amor amb un peix i altres coses que no explico per no espatllar les sorpreses d'un film insòlit i fascinant, en què els elements fantàstics sorgeixen amb tota naturalitat, com apareix la lluna per il·luminar la selva a la nit; mentrestant, els personatges assumeixen els trànsits de la vida a la mort i de la mort a la vida amb serenor característicament oriental.

JUEGO DE TRONOS

2011-05-13T10:49:00.000-07:00

La cadena televisiva HBO, responsable de "Boardwalk Empire", novament demostra tenir uns estàndars de qualitat altíssims amb l'adaptació de l'obra literària de George R. R. Martin "Juego de tronos", que ara podem veure a Digital +.

Amb l'eficaç Tim Van Patten rere la càmera i un disseny de producció senzillament extraordinari, és una nissaga de fantasia heroica ambientada en una Edat Mitjana imaginària, una mica en la línia d'"El Senyor dels Anells" però més dirigida a un públic adult, amb les dosis justes de violència i de sexe bastant explícit (és a dir, la tendència que triomfa en els darrers serials televisius que transcorren en temps pretèrits: "Roma", "Los Tudor", "Spartacus", "Els Borgia", "Hispania").

"Juego de tronos" compta amb molts personatges i subtrames, però és, en essència, una senzilla història de traïcions i de lluita pel poder, de bons i de dolents, captivadora en la seva elementalitat, amb detalls força inquietants (almenys va ser així en el primer episodi, emès dilluns passat): l'amenaça d'un hivern que s'anuncia llarguíssim (estem en un univers paral·lel, no sabem quant duren les estacions); uns misteriosos personatges d'ulls blaus que s'oculten en els paratges nevats dels límits del regne; dues pedres amb uns ulls pintats posades sobre els ulls closos d'un ministre mort en circumstàncies estranyes; corbs missatgers; el casament concertat entre una nimfa d'ulls blaus i un individu salvatge que no ha sentit parlar mai de les carícies prèvies... Sean Bean n'és el protagonista; fa de senyor de les terres del nord, honrat però implacable quan cal ser-ho; i el nan Peter Dinklage observa amb cinisme les intrigues d'un món en què regna la força i que l'exclou per la seva deformitat.

EL ECLIPSE

2011-05-08T11:36:00.000-07:00

Després de "La aventura" y "La noche", Antonioni tanca amb "El eclipse" (1962) una etapa fonamental de la seva filmografia.

Trobem novament els burgesos amb problemes de comunicació que viuen als afores d'una gran ciutat italiana (Roma, en aquest cas). La protagonista (Monica Vitti), que acaba de partir peres amb Riccardo (Francisco Rabal), un home de bona posició, visita el centre, l'edifici de la Borsa per ser més precisos, on hi ha la seva mare, tan enganxada al tema de les accions com una altra ho estaria al bingo o les escurabutxaques si ja s'haguessin inventat. La mare perd un grapat de milions i la Vitti aprofita l'avinentesa per iniciar un festeig -que endevinem condemnat al fracàs- amb el corredor de borsa de sa mare (Alain Delon).

Més encara que en els films anteriors de la trilogia, l'essència de la pel·lícula es troba en la seva forma. En la contraposició del silenci de les àrees suburbanes amb el brogit del centre de Roma i, sobretot, de la Borsa: allà tothom crida i és difícil entendre res; és la mateixa incomunicació però amb soroll.

I després d'una trobada amorosa i un llampec de felicitat, i quan els protagonistes retornen a la seva angoixa quotidiana, la càmera d'Antonioni, en un gir sense precedents, s'allunya dels personatges i filma edificis, cantonades, rostres anònims, la gent que torna a casa després de la jornada laboral i es tanca als seus cubículums mentre s'encenen els fanals i els carrers tornen a quedar deserts.

BRIAN DE PALMA # 6: EL CINEMA BÈL·LIC

2011-05-01T12:23:00.001-07:00

Després de les aportacions de Cimino, Coppola, Stone i Kubrick, Brian De Palma aborda el conflicte de Vietnam a "Corazones de hierro" (1989).

Resulta palesa la seva voluntat de fer un film seriós de denúncia. No hi ha grans escenes espectaculars i l'argument gira al voltant de la violació i assassinat d'una noia vietnamita per una colla de marines; un d'ells, l'únic que no ha participat activament en l'acte criminal, intentarà denunciar-lo als seus superiors, enfrontant-se a la llei del silenci.

No obstant això, és un film cent per cent De Palma, amb una estructura molt similar a la dels seus thrillers hitchcockians: tenim un assassinat que centra la trama (i parteix simètricament la pel·lícula), amb un testimoni (Michael J. Fox) que intentarà que es faci justícia topant amb la indiferència o la hostilitat dels seus superiors. Quan els secuaços del sergent Meserve (Sean Penn) intenten matar el soldat Eriksson (Fox), De Palma utilitza la càmera subjectiva per generar suspens, com en molts altres títols, de "El fantasma del paraíso" a "Los intocables de Eliot Ness".

"Corazones de hierro" és, en qualsevol cas, una pel·lícula senzilla i sòbria, directa i eficaç, i exposa amb molta lucidesa les motivacions d'un acte tan salvatge: no tant la luxúria com la voluntat de fer prevaler, en un context de lluita per la sobrevivència, el poder i l'exercici absolut de la força més enllà de qualsevol altra consideració.

"Redacted" (2007) explica bàsicament la mateixa història (violació i assassinat d'una nena per un escamot de soldats), però en el marc del conflicte iraquià. L'argument és el mateix, però conté un parell de diferències importants respecte a "Corazones de hierro":

- Formalment, és més experimental; tota l'acció ens és mostrada a través de càmeres que són al lloc dels fets, básicament les imatges de vídeo que capta el soldat Salazar (que aspira a entrar en una escola de cinema després del conflicte gràcies al seu reportatge), les imatges d'un hipotètic documental francès sobre l'activitat diària dels soldats nord-americans en territori ocupat i la difícil convivència amb la població civil, imatges captades per càmeres de seguretat, altres vídeos domèstics, noticiaris televisius o imatges de pàgines d'internet. De Palma utilitza aquest recurs narratiu amb molta saviesa, no endebades ja l'havia experimentat en els seus primers llargmetratges ("Hi, mom!"), i aconsegueix que la figura del testimoni, representada a "Corazones de hierro" per Michael J. Fox, sigui omnipresent i alhora despersonalitzada, doncs el testimoni són les càmeres, que tot ho veuen al segle XXI, que no jutgen (com si calgués!) i només enregistren els fets.

- La voluntat de denúncia és la mateixa, però el conflicte que De Palma enfoca a través de les seves càmeres és ara contemporani. De Palma no es talla ni un pèl i -com si la història narrada no fos suficient per escalfar els ànims- afegeix un epíleg titulat "danys col·laterals" que mostra imatges reals de nens iraquians morts o malferits. No és gens estrany que l'acusessin d'anti-patriota i que el film fos un fracàs. No ha tornat a dirigir però ha demostrat que té un parell de... films bèl·lics molt bons.

DRACULA: PAGES FROM A VIRGIN'S DIARY

2011-05-01T03:40:00.000-07:00

Aquests dies es pot veure a Barcelona una retrospectiva sobre el director de Winnipeg (Manitoba, Canadà), Guy Maddin (al bloc del nostre company David Amorós, trobareu molta informació al respecte: http://losthighwayblog.blogspot.com/2011/04/cronica-festival-cinema-dautor-de.html). Curiosament, però, jo l'he descobert amb una mínima antelació gràcies a una projecció a la meva ciutat de "Dracula: Pages from a Virgin's diary" (2002), pel·lícula que fou premiada a Sitges però -com la resta de la filmografia del senyor Maddin- no es va estrenar comercialment, almenys que jo sàpiga.

És una adaptació de l'obra de Bram Stroker en forma de ballet a càrrec de la companyia Royal Winnipeg Ballet, amb música de Gustav Mahler, posada en imatges per Maddin com si es tractés de cinema mut expressionista, amb intertítols i en blanc i negre (amb pinzellades de color). Malgrat l'aparent anacronisme de la proposta, Maddin utilitza el muntatge de manera molt moderna i poc convencional i incorpora a la història ja prou coneguda de Lucy i Mina i els seus pretendents mortals i no-morts alguns apunts molt irònics, com l'assimilació entre l'arribada de Dràcula a Londres i la immigració dels països de l'Est o la insistència de Mina a Harker perquè li exposi de manera pràctica les seves experiències amb tres vampires seductores que ha relatat en el seu diari.

BRIAN DE PALMA # 5: SÈRIES TELEVISIVES DE L'ANY DE LA PICOR

2011-04-28T11:12:00.000-07:00

El 1987, Brian De Palma dirigeix "Los intocables de Eliot Ness", adaptació a la gran pantalla de la sèrie mítica "Los intocables", (1959-1963), protagonitzada per Robert Stack i basada en el llibre que va escriure aquest Agent del Tresor que, els anys de la Llei Seca, va lluitar contra Al Capone i els seus secuaços a la llavors violenta ciutat de Chicago.

De Palma va aconseguir un èxit enorme amb aquest títol, que, com la sèrie, no pretenia ser especialment fidel a la realitat (tot i que respectava algunes qüestions històriques, per exemple la condemna de Capone no pels seus assasinats o pel tràfic de licor, sinó per no fer la declaració de la renda -amb Hisenda no s'hi juga!-). El triomf del film es pot explicar per diversos motius, sobretot l'habilitat de De Palma a l'hora de conjugar una narració linial apta per a tot tipus de públic amb el seu proverbial virtuosisme i les referències cinèfiles que adornen els seus films, que esclaten en seqüències determinades, com aquella a les escales de l'estació, que homenatja sense manies l'escena de les escales d'Odessa d'"El acorazado Potemkin" (una picada d'ull als crítics, ja que és improbable que el norant-nou per cent del públic que va gaudir de la pel·lícula conegués el títol amb què Sergei Eisenstein va revolucionar el muntatge cinematogràfic l'any 1925); homenatja el western i el cinema d'aventures en l'escena a la frontera canadenca, el suspens hitchcockià en l'escena de la nena i la bomba a l'inici del film, inclou l'escena típica de càmera subjectiva i muntatge en paral·lel (mort del policia Malone) i dues o tres escenes de violència espectacular (la del terrat del palau de justícia o la ja mítica de Capone-De Niro il·lustrant els seus homes sobre les virtuts del bèisbol). A diferència de la pífia de "La dalia negra", el càsting resulta encertadíssim, amb nous valors com Andy Garcia i veterans de prestigi com Sean Connery fent de policia íntegre i Robert De Niro, adequadament sobreactuat, en el paper d'Al Capone; Kevin Costner encara no era gaire famós en el moment de l'estrena del film: amb la seva cara de bona persona, és l'actor idoni per al paper d'heroi idealista. Finalment, es tracta d'una pel·lícula de bons i dolents que juga a complaure l'espectador amb el triomf final de la justícia sobre el crim i la corrupció, després de molts problemes i sacrificis, mantenint un to èpic ben subratllat per la música excel·lent d'Ennio Morricone.

De Palma no va inventar el muntatge, com va fer Eisenstein, però demostra que el sap utilitzar:

Després d'un seguit de fracassos comercials ("Impacto", "Wise Guys", la mateixa "El precio del poder"), l'èxit de "Los intocables de Eliot Ness" va donar oxígen al director i el va animar a encarar l'etapa més seriosa de la seva carrera ("Corazones de hierro", "La hoguera de las vanidades"). Del fracàs d'aquests títols i dels posteriors "En nombre de Caín" i "Atrapado por su pasado" el rescabalarà, novament, una adaptació cinematogràfica d'una sèrie televisiva de culte: "Misión imposible" (1966-1973), protagonitzada per Peter Graves i Martin Landau.

Però aquesta història d'espies (la versió cinematogràfica del 1996, si més no) resulta força més ombrívola que "Los intocables de Eliot Ness"; al film protagonitzat per Kevin Costner sabíem de seguida qui eren els bons i qui els dolents, només de veure'ls aparèixer en pantalla. A "Misión: imposible", amb Tom Cruise, no està gaire clar qui va de bona fe o qui s'ha venut per un plat de llenties; la trama, com pertoca en un film d'espies, és força intricada des del seu inici a Praga, nocturn en sentit literal i metafòric amb la mort de tot l'equip d'Ethan Hunt-Cruise, fins al final a l'euro-túnel. La qual cosa no va impedir que l'experiment fos també un gran èxit de taquilla. Molt adequats novament els secundaris (Kristin Scott-Thomas, Jon Voight, Emmanuelle Béart, Jean Reno, Ving Rhames, Vanessa Redgrave) i la música (de Danny Elfman). A part del final espectacular a l'euro-túnel, l'escena més recordada és la del robatori del disquet a la mateixa seu de la CIA, amb Cruise fent equilibrismes penjat del sostre.

L'èxit va propiciar la continuïtat de la franquícia, però amb altres directors, noms de prestigi en el cinema de gènere que -com el mateix De Palma- miren d'imposar la seva personalitat als pressupostos astronòmics i la personalitat egòlatra de Tom Cruise.

ESPECIAL SANT JORDI: LITERATURA CINEMATOGRAFICA # 2

2011-04-23T05:53:00.001-07:00

Estic molt content dels regals que m'han fet les meves veïnes blocaires: La Carme, de Col·lecció de moments, m'ha regalat "El quadern gris", de Josep Pla, i l'Adriana, d'El meu racó :), "Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine", d'Albert Espinosa.

És Sant Jordi i jo també vull recomanar un parell de llibres. No renuncio a la meva especialitat i seran llibres de cinema. Però no us espanteu: res de totxos erudits; dos llibres de fàcil lectura i amb molt sentit de l'humor.

Mis problemas con Amenábar, de Jordi Costa i Darío Adanti (2009, Ediciones Glénat):

És en format de còmic, però això també és literatura. Un títol que tenia curiositat per llegir i vaig trobar finalment al Saló Internacional del Còmic de Barcelona, fa una setmaneta tot just.

Jordi Costa és un conegut crític de cinema i carrega contra Alejandro Amenábar, les seves pel·lícules i la influència perniciosa que han significat -en opinió de Costa- en el cinema espanyol. És un llibre divertidíssim però que convida a la reflexió, sobre allò que exposa i sobre l'abast de la missió del crític de cinema.

Podem estar més o menys d'acord amb el punt de vista de l'autor, que no oculta que els seus problemes amb Amenábar néixen d'una qüestió personal amb el director i amb algun dels seus col·laboradors pijos, com el que se'n va enfotre de la seva presumpta lletjor quan el crític va anar a cobrir el rodatge de "Tesis" per encàrrec d'un programa de televisió. Podem estar més o menys d'acord amb la valoració que fa de les pel·lícules, que Costa troba infumables sense excepció; jo potser estic abduït -com la resta de mortals segons l'autor-, però "Abre los ojos" és encara un dels meus títols favorits. Probablement, la seva opinió sobre Amenábar com a professional i com a persona esdevé massa radical; i això ens porta a la pregunta que és la mare de totes les preguntes: quin dret té un senyor que potser sap escriure però que mai no ha demostrat que sabria dirigir una pel·lícula a desqualificar algú que es dedica a la feina dificilíssima de director de cinema.

Però la teoria de Jordi Costa segons la qual l'home a qui pretén desemmascarar és miserable i calculador i té una ambició desmesurada que supleix la seva manca de talent, està massa ben exposada com per no resultar inquietant. D'altra banda, la trajectòria professional d'Amenábar, que sembla que abordi reptes abans que pel·lícules, sobretot a partir de "Mar adentro", abonaria la tesi. I, després d'haver vist "L'escafandra i la papallona" (Julian Schnabel, 2007), m'adono que es pot fer un film sobre un individu atrapat en un cos immòbil sense necessitat d'afegir-hi missatges.

Cómo sobrevivir a una película de terror, de Seth Grahame-Smith (Alba Editorial):

Un altre llibre (aquest no és un còmic, però conté algunes il·lustracions) que fa riure molt. El títol respon de manera literal al seu contingut: potser estàs atrapat en una pel·lícula de terror i destinat a ser carn de psicòpata; llavors, el llibre és una guia per a la teva salvació, amb consells molt útils com no freqüentar els campaments d'estiu amb un índex molt elevat de ties bones, o abstenir-te de contestar el telèfon mentre fas de cangur. Bromes a part, l'autor demostra el seu coneixement exhaustiu dels mecanismes del cinema de terror modern, d'altra banda força recorrents.

Després d'haver-lo llegit, ja podeu anar a veure "Scream 4" i comprovar in situ que els protagonistes no ho han fet. I tenint en compte la nul.la originalitat del film, sembla que tampoc el director, Wes Craven, no hagi llegit el llibre de Seth Grahame-Smith, però això ja és més estrany perquè n'ha escrit el pròleg.

I si voleu veure una pel·lícula que parli del pas del temps, i "La noche", que vaig recomanar l'altre dia, us fa mandra perquè és de l'Antonioni i és una mica rotllo, "Scream 4" també us valdrà, amb els seus esforços patètics per estar al dia (referències constants a internet, els telèfons mòbils, etcètera) i l'aparició d'una Courteney Cox totalment recautxutada (impactant; qui avisa, no és traïdor).

ESPECIAL SANT JORDI: EL REGAL!

2011-04-22T13:10:00.001-07:00

Com que aquest és un bloc cinèfil, les roses són de pel·lícula.

Per a la Joana de Llum de dona:

UN MATÍ IDÍL·LIC, PLE DE LLUM, OBSERVO EL TEU SOMRIURE;
QUE OFEREIXES AL MÓN EN RESPOSTA A LA SEVA CALIDESA.
PERÒ NO OBLIDIS QUE TOT PLEGAT ÉS LA SUMA DE MOLTES COSES,
NO TOTES TAN BONIQUES.
SENTIM-NOS AFORTUNATS DE SER TAN JOVES
I AGRAÏM A TOTS ELS ÉSSERS DE LA NATURA
EL SEU ESFORÇ PER CONSTRUIR UN LLOC TAN BELL
A DESGRAT DELS RACONS SÒRDIDS QUE S'HI AMAGUEN.

(la fotografia i la inspiració corresponen a "Terciopelo azul", de David Lynch)

Per a la Joana d'El teler del record:

S'AMAGA EN UN RACÓ,
S'OCULTA EN UN LABERINT,
RERE UN NÚVOL,
RERE UN ARBRE,
SOTA EL LLIT
RESTA AMAGAT
EL RECORD
D'UNA ROSA.

La rosa de la foto és de "La bella y la bestia" (Disney).

LA NOCHE

2011-04-19T12:11:00.000-07:00

"La noche" (1961), una altra obra mestra de Michelangelo Antonioni, és la pel·lícula definitiva sobre el pas -i el pes- del temps.

Paradoxalment, l'acció es concentra en menys de vint-i-quatre hores. El matrimoni format pel novel·lista Giovanni Pontano (Marcello Mastroianni) i Lidia (Jeanne Moreau) visiten a l'hospital un amic comú malalt en fase terminal (paper interpretat per l'actor-director Bernhard Wicki); després, ella passeja fins als afores de Milà mentre ell l'espera a l'apartament. Per avorriment o per apaivagar la seva angoixa existencial, surten de nit i van a espetegar a la festa d'un industrial multimilionari, que dura fins l'endemà al matí.

El pas de les hores està retratat de manera magistral, amb l'ajut de la fotografia de Gianni Di Venanzo (aquesta és una especialitat d'Antonioni i d'altres mestres del cinema italià, recuperada recentment per Abbas Kiarostami en un film que passa precisament a Itàlia, "Copia certificada").

El temps comporta el canvi, la degradació i la mort. Milà és una ciutat que veu com els seus edificis més antics són substituïts per gratacels de vidre i acer. L'industrial milionari reflexiona sobre el canvis que comporta el progrés i com adaptar-s'hi. Els protagonistes s'enfronten a la mort de l'amic, noten que envelleixen i senten la necessitat d'aferrar-se a la vida, encara que això impliqui alguna petita traïció, festeigs desesperats amb una nimfòmana que ronda per l'hospital, amb un milionari calavera, amb la Monica Vitti... A l'escena final, Giovanni i Lidia passegen de bon matí pels jardins de la mansió; ella li revela els seus sentiments més profunds i li llegeix una carta que evidencia com el pas del temps els ha fet oblidar qui eren i què esperaven; aquesta seqüència podria ser perfectament el millor que Antonioni hagi filmat mai, i això és dir molt.

ESPECIAL SANT JORDI: ROSES LLIBRES I BLOGS

2011-04-18T11:58:00.002-07:00

JO ANAVA A DEIXAR UNA PISTA, PERÒ EM FA POR RESULTAR MASSA EVIDENT. UNA PISTA QUE VALDRIA PER A LES DUES VEÏNES. PERÒ... (VAJA, SI JA ESTÀ!)

ESCENES CLÀSSIQUES # 93: PUNTO LÍMITE

2011-04-17T09:11:00.000-07:00

Sidney Lumet ha mort deixant-nos una llarga filmografia amb un grapat de bones pel·lícules, i també alguns fracassos.

L'any 1964 va realitzar "Punto límite", un film protagonitzat per Henry Fonda i Walter Mathau, entre d'altres, que narrava com, a causa d'un error, els nord-americans llançaven un parell de bombes atòmiques sobre Moscú i, com a prova de la seva bona fe i solució extrema per evitar un conflicte nuclear a gran escala, el president (Fonda) ordenava llançar dues bombes més sobre Nova York, sense ni tan sols evacuar la ciutat. Potser era un argument simplista i, en qualsevol cas, l'estrena el mateix any de l'obra mestra de Kubrick "¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú", amb una temàtica molt similar, la va perjudicar. Però vaig veure aquesta pel·lícula fa molts anys i em va impressionar molt, sobretot les escenes finals, que reproduïm seguidament (les paraules del comandant que llença les bombes sobre Nova York -"el matador, era jo..."- fan referència a un somni que el persegueix des de l'escena inicial en què s'imagina fent de torero).

CHICO Y RITA

2011-04-17T08:47:00.000-07:00

La col·laboració entre Fernando Trueba (que anava una mica perdut darrerament), Javier Mariscal (que demostra novament la seva categoria de geni) i Tono Errando, que no sé qui és, ha resultat un èxit i una victòria del cinema d'animació, que aconsegueix allò que difícilment cap pel·lícula d'imatge real no podria aconseguir i tampoc els vols low coast: fer-nos viatjar a una època desapareguda per sempre, sentir el seu palpitar a ritme de bolero.

BRIAN DE PALMA # 4: EL CINEMA NEGRE

2011-04-16T12:35:00.001-07:00

Encara que es va estrenar el 1983, abans que "Doble cuerpo", "El precio del poder" inaugura una nova etapa en la carrera de De Palma, d'obertura cap a nous gèneres sense oblidar del tot les seves constants temàtiques i estilístiques.

"El precio del poder" és un remake de "Scarface" (Howard Hawks, 1932), traslladant l'acció al Miami de l'època en què el film es va estrenar i al món dels gàngsters d'origen cubà que es feien rics traficant amb cocaïna (malfactors que Castro va encolomar als nord-americans). Explica l'ascensió al poder i la posterior caiguda de Tony Montana (Al Pacino, molt passat de voltes), un típus obssessiu com la majoria de personatges de De Palma, que manté una relació protectora amb la seva germana (Mary Elisabeth Mastrantonio) ratllant en l'incest, i que és incapaç de controlar tot allò que posseeix, inclosa la seva dona (Michelle Pfeiffer en el seu primer paper rellevant després del fracàs de "Grease 2"). Irònicament, signa la seva sentència de mort quan demostra tenir certa ètica en negar-se a fer esclatar una bomba sota el vehicle de l'home que li han encarregat matar perquè viatja amb la seva família (en una escena de suspens molt hitchcockià); i no pot evitar l'assalt a la seva mansió dels homes que vénen a matar-lo malgrat disposar de desenes de càmeres de televisió que controla des del seu despatx (a la manera del Swan d'"El fantasma del paraíso").

De Palma no es mostra tan destre en la seva descripció de l'univers mafiós com alguns companys de generació (Scorsese, Coppola); el film és, com molts dels seus, irregular, però conté algunes escenes que demostren el seu virtuosisme amb la càmera i d'una violència propera al gènere slasher (tot el fragment del tipus que assassinen a la banyera amb una serra mecànica).

Deu anys més tard, Al Pacino i De Palma tornen a treballar junts en un altre film de gènere negre, "Atrapado por su pasado", que recorda "El precio del poder" no només per l'actor sinó per l'ambientació als anys setanta i les nombroses escenes en la discoteca que regenta el protagonista, igualment d'orígen llatí, un gàngster que prova de redimir-se després de sortir de la presó però que té la desgràcia de tenir per amic un advocat cocaïnòman que l'embolica de mala manera i el traeix (una actuació inspiradíssima de Sean Penn). Però les semblances entre ambdós films no van més enllà: "Atrapado por su pasado" és una magnífica pel·lícula d'acció, fluïda però de factura clàssica sense estridències. Al Pacino també es mostra contingut; la seva història d'amor amb Penelope Ann Miller no resulta tan sòrdida com les relacions de Tony Montana amb les seves dones, tot i que al final la cosa tampoc no acaba bé del tot.

Per a molts (i especialment els crítics francesos), "Atrapado por su pasado" és un dels millors films del seu autor, probablement el seu darrer títol important.

Va reincidir en el gènere negre el 2006 amb "La dalia negra", un títol canònic, amb ambientació d'època, detectius, dones fatals i crims escabrosos, i una història basada en la novel·la homònima de James Ellroy ("L.A. Confidential"), al seu torn basada en el cas real de l'assassinat no resolt de l'aspirant a actriu Elisabeth Short.

Els actors són molt guapos (Josh Hartnett, Scarlett Johansson, Aaron Eckhart, Hilary Swank i la menys coneguda Mia Kirshner) però no semblen gaire còmodes en els seus papers.

El director tampoc no està gaire entonat i la pel·lícula resulta confosa i mancada d'esperit. Només en les escenes en blanc i negre de l'aspirant a actriu una mica pendó, que visiona un bocabadat Josh Hartnett, retrobem el De Palma voyeurista de les bones èpoques; i en la recuperació de William Finley, l'actor fetitxe dels seus primers films, fent de dolent.