dissabte, 31 de desembre de 2016

PARIS NOUS APPARTIENT


El 2011 vam comentar la que havia de ser l'última pel·lícula de Jacques Rivette, mort al començament d'aquest 2016. Avui, quan l'any ja toca al seu final, comentarem el primer llargmetratge que va dirigir un dels pares de la Nouvelle Vague.

"Paris nous appartient" (1961) és un títol característic del moviment. Una mena de Godard sense ínfules literàries, amb molts exteriors parisencs i interiors força austers. Tots els personatges -una mica desorientats- són intel·lectuals i estan preocupats per una presumpta conspiració global. La simpàtica protagonista prova d'averiguar el misteri que s'amaga rere la mort d'un refugiat espanyol mentre assaja un petit paper per a una adaptació teatral del Pericles shakespearià. Recordem que el teatre era l'assumpte central en l'obra de Rivette. I, tret potser de la innocent Anne Goupil, tothom amaga algun secret, de manera que les seves vides són també, en certa manera, una representació. Al repartiment, trobem alguns noms il·lustres del cinema francès dels seixanta: Godard, Chabrol, Jacques Demy, el mateix Jacques Rivette.

Anne i els monstres:

dilluns, 26 de desembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 9: LA CRUZ DE HIERRO


Tot i que la crítica nord-americana se la va carregar, m'heu de fer cas si us dic que "La cruz de hierro" (1977) és un dels millors films de Sam Peckinpah i també un dels millors films de guerra de, com a mínim, la dècada en què es va estrenar.

No resultava gaire habitual -i potser explicaria el fracàs als Estats Units- que un film ambientat a la Segona Guerra Mundial estigués protagonitzat pels soldats alemanys. I els nazis hi tenen una presència testimonial, mentre que els homes de la Wehrmacht manifesten el seu odi cap a Hitler i els seus acòlits. Tot això no és anecdòtic: resulta prou útil per emfatitzar que la guerra no és una lluita entre bons i dolents sinó més aviat una salvatjada en què tothom surt perdent; a més, permetia situar l'acció al front soviètic, on els combats van ser més durs i la situació de l'exèrcit alemany va esdevenir més dramàtica a partir de la segona meitat del conflicte (els crèdits inicials ens informen que som a Crimea, l'any 1943).

A diferència d'altres títols de Peckinpah, els antagonistes no han estat mai amics ni hi ha possibilitat que ho siguin. Tenim, d'una banda, el sergent Steiner (James Coburn), un veterà desenganyat que renega del seu uniforme, indisciplinat peró eficaç en el combat i lleial als homes del seu escamot, a qui procura mantenir vius. De l'altra banda, el capità Stransky (Maximilian Schell), un aristòcrata prussià que s'ha traslladat voluntàriament al front de l'Est per aconseguir una creu de ferro que faci bonic quan torni a casa, un individu altiu i poca-solta que vol guanyar la guerra ell sol, tot i que es revela un traïdor i un covard, un fatxenda que amb prou feines sabrà fer anar una metralleta quan les circumstàncies l'obliguin a sortir de les trinxeres en un dels finals més càustics de la història del cinema; el diàleg amb Steiner és breu però contundent:

STRANSKY: Ara li mostraré com lluita un oficial prussià.
STEINER: I jo li mostraré on creixen les creus de ferro.

La imatge congelada de Steiner, rient com un boig mentre avança entre la mort i la destrucció precedeix uns títols de crèdit finals que mostren fotografies reals de la barbàrie, de la Segona Guerra Mundial i d'altres conflictes del segle XX, mentre sona una cançó infantil (com en els crèdits del principi). L'esperit anti-bel·licista i pessimista del film és present en les seves imatges i resulta explícit amb els personatges del coronel Brandt (James Mason) i el capità Kiesel (David Warner, qui ja havia col·laborat amb el director a "La balada de Cable Hogue" i "Perros de paja"), dos oficials més lúcids que el capità Stransky, convençuts de la derrota; "Què farem quan s'acabi la guerra?", pregunta el primer, i el segon respon: "Esperar la següent".

dissabte, 24 de desembre de 2016

ROGUE ONE: UNA HISTORIA DE STAR WARS


Una altra pel·lícula que només està dissenyada per fer molts diners i per entretenir els fans de la nissaga Star Wars, respecte de la qual es presenta com un spin-off.

Situada cronològicament entre els episodis tercer i quart ("La venganza de los Sith" i "La guerra de las galaxias" -recordem que la primera en ser estrenada era el quart episodi de la sèrie imaginada per George Lucas-), narra el robatori dels plànols de l'Estrella de la Mort, que permetria la seva destrucció mostrada al film del 1977.

Cal reconèixer la utilitat de "Rogue One" per explicar perquè els rebels ho van tenir tan fàcil per carregar-se la sofisticada arma total de Darth Vader. Més enllà d'això i d'uns escenaris tan espectaculars i diversos com ens té acostumats la nissaga, el film de Gareth Edwards, director de la infausta "Godzilla", convoca un plàcid avorriment, ideal per a una tarda d'hivern (deu ser per això que sempre les estrenen en aquesta època de l'any).

diumenge, 18 de desembre de 2016

TORO


El març del 2012 vaig comentar al bloc el primer llargmetratge de Kike Maíllo, "Eva", una proposta de ciència-ficció sorprenentment reeixida que em va fer afirmar que el seu responsable anava camí de convertir-se en un gran director.

Lamentablement, el temps no ha confirmat la meva predicció. A falta de veure "Tú y yo" (2014), protagonitzada per David Bisbal fent de David Bisbal (no promet gaire, oi que no?), "Toro" (2016), la seva realització més recent, és, sens dubte, un competent exercici de cinema d'acció, una pel·lícula que podria ser nord-americana si canviéssim Málaga i la Costa del Sol per Miami.

El problema és que no transcendeix en cap moment la seva condició de producte de consum i els esforços per dotar els personatges de certa densitat dramàtica no fan sinó augmentar la impressió de trobar-nos davant de la còpia d'una còpia, en què Mario Casas fa de conductor lacònic empès a un destí tràgic i violent, com Ryan Gosling a "Drive" però amb patilles, en què Luis Tosar fa de Luis Tosar quan fa de dolent, en què surt una nena en perill perquè el guió ho diu, i, finalment, un José Sacristán que repeteix fil per randa el seu paper ja icònic a la -aquesta sí- magnífica "Magical Girl", un gàngster implacable i sentimental, entre Vito Corleone i Jesús Gil, amb debilitat per les imatges i les confraries de Setmana Santa.

dissabte, 17 de desembre de 2016

TRES RECUERDOS DE MI JUVENTUD


El protagonista d'aquest film dirigit l'any passat per Arnaud Desplechin rememora la seva infantesa i la seva adolescència amb els tres records anunciats des del seu títol. Tot i que dos dels episodis serveixen per contextualitzar i només un és veritablement rellevant, aquell que explica la història d'amor entre el jove Paul Dédalus i la bella, promíscua i, en certa manera, enigmàtica Esther.

"Tres recuerdos de mi juventud" és, en el fons i la forma, una pel·lícula de la Nouvelle Vague, tan tendra i encisadora com les petites grans històries filmades fa dècades per Truffaut o Rivette, però sense veure's antiga en cap moment.

divendres, 16 de desembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 8: LOS ARISTÓCRATAS DEL CRIMEN


Després dels fracassos consecutius de "Pat Garrett y Billy the Kid" i "Quiero la cabeza de Alfredo García", Peckinpah va dirigir un producte de clara voluntat comercial, tot i que el punt de partida de "Los aristócratas del crimen" (1975) participa al cent per cent del seu catecisme cinematogràfic: Mike Locken (James Caan) i George Hansen (Robert Duvall) són dos amics que treballen per a una organització molt secreta vinculada a la CIA; la seva missió és protegir persones importants, però, un mal dia, Hansen decideix passar-se al cantó fosc, es carrega l'home a qui vigilaven i (quasi) al seu company.

Aquesta traïció és el més interessant d'un títol molt irregular, tot i que divertit, que després transita per diverses variants del cinema d'acció, des de les típiques escenes en què el protagonista ferit s'entrena de manera salvatge per superar les seves lesions, fins a lluites amb guerrers ninja (damunt la coberta d'un vaixell!).

Tot plegat una mica surrealista, com també ho havia estat l'excessiva -però infinitament millor- "Quiero la cabeza de Alfredo García". Diuen que Peckinpah, fent honor a la seva mala fama, es va passar el rodatge borratxo o provant la droga de moda, la cocaïna, amb la col·laboració inestimable de James Caan i del seu camell de confiança.

dimarts, 13 de desembre de 2016

THE NEON DEMON


Amb "The Neon Demon", Nicolas Winding Refn ens lliura el títol més estilitzat de la temporada (de moltes temporades, en realitat). Fascinació visual per a un relat sòrdid sobre una joveneta òrfena que, a la manera dels contes de fades, irromp en un bosc ple de llops. El bosc són les passarel·les de moda i els llops les top-models i altres impresentables que habiten aquest univers en què només importa la bellesa física.

El film del danès ha estat rebut amb diversitat d'opinions, però cal dir que el director demostra -potser més que mai- la seva capacitat de narrar en imatges i de crear intel·ligents metàfores visuals: la discoteca en què la llum passa del blau al vermell i que reflecteix l'entrada de la protagonista en un sub-món infernal; la sessió fotogràfica en què un blanc celestial cedeix davant la foscor i la pintura d'or és escampada sobre el cos nu de la verge Jessie a manera de violació simbòlica; animals salvatges vius en motels infectes, i més felins, ara dissecats, al palau on s'oculten els morts vivents.

La història explicada a "The Neon Demon" no és exactament realista, tot i que podria ser real. En qualsevol cas està representada en clau onìrica, i l'ús de colors primaris i les referèncias visuals i argumentals al gènere fantàstic converteixen el director danès en el deixeble més avantajat de Dario Argento, sense que oblidi el seu deute amb Lynch (els interiors sinistres) o Kubrick (els enquadraments simètrics).

diumenge, 11 de desembre de 2016

LA DONCELLA


A la darrera pel·lícula de Park Chan-wook, com ja passava a "Oldboy" -el seu títol més conegut-, els pops, molt apreciats en la gastronomia coreana, tornen a tenir certa rellevància argumental. Aquesta vegada, però, no serveixen per menjar i el famós gravat del "Somni de la muller del pescador" és citat explícitament en un film en què l'erotisme, amb imatges o amb paraules, té una importància cabdal.


El sexe com a instrument de dominació i l'engany s'alien en una trama que implica una dama japonesa, la seva donzella coreana, i un estafador i un vell pervertit que menteixen sobre la seva nacionalitat, tot això en els anys de l'ocupació japonesa de Corea. La dualitat dels personatges i les seves ànsies de poder queden prou reflectides en l'aspecte de la mansió meitat d'estil britànic i meitat d'estil japonès en què transcorre una acció amb trets de melodrama gòtic (la pel·lícula es basa en una novel·la d'aquest gènere, de la britànica Sarah Powers).

Sense voler revelar gran cosa d'un argument amb algunes sorpreses, direm que "La doncella" s'estructura en tres segments, que representen diversos punts de vista i que presenten també estils diferents, delicadament eròtic el primer tram i més aspres i torbadors els següents. Però Park Chan-wook enllaça amb habilitat tots els registres d'un film fascinant, inquietant i alhora bellíssim, elegant i alhora provocador.

divendres, 9 de desembre de 2016

TRUMBO


Entrevistat amb motiu de la seva arribada a centenari, Kirk Douglas diu que el millor que ha fet en la seva vida és ajudar a acabar amb la cacera de bruixes a Hollywood.

Per si algú no ho sabia o no ho recorda, l'anomenada cacera de bruixes és la vergonyant i inquisitorial persecució a què van ser sotmesos actors, directors, guionistes i productors de Hollywood sospitosos de simpatitzar amb el Partit Comunista i, per tant, de ser traïdors a la pàtria, durant els primers anys de la Guerra Freda. Un afer sorprenent en un país que presumia de ser bastió de la democràcia i que va propiciar episodis tan lamentables com el cas dels anomenats Deu de Hollywood, persones incloses a la llista negra que van negar-se a declarar davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes apel·lant a la Primera Esmena de la Constitució i que, com a conseqüència, van patir empresonament acusats de desacat al Congrés i, acte seguit, l'acomiadament par part dels estudis i l'ostracisme. L'altra cara de la moneda van ser els episodis de delacions davant del Comitè, ja fos per convicció o -més habitualment- per temor a perdre la feina.

Elia Kazan, qui posteriorment va dirigir "La ley del silencio" (1954), va ser un dels delators més coneguts.

"Trumbo" (Jay Roach, 2015) mostra també la delació per part d'Edward G. Robinson, un home d'esquerres però que no volia renunciar a la seva vida de luxe per una qüestió d'integritat. No el va frenar la seva amistat amb Dalton Trumbo, guionista brillant i un dels noms més famosos de la llista. El film d'en Roach (director de comèdies com "Austin Powers" o "Los padres de ella", que aquí es posa més seriós), narra l'experiència d'en Trumbo: com a en Robinson, també li agradava la bona vida malgrat els seus ideals progressistes; després de sortir de la presó, es va quedar sense feina i va sobreviure treballant per a estudis més petits i signant els guions amb noms falsos o inventats, algun dels quals va guanyar l'Òscar ("Vacaciones en Roma", de 1953, i "El bravo", de 1956).

Dalton Trumbo va aconseguir rehabilitar el seu nom gràcies, en bona mesura, a la decidida actuació de Kirk Douglas, productor i protagonista d'"Espartaco" (Stanley Kubrick, 1960). L'èxit de la primera pel·lícula que Trumbo va poder signar al cap de molts anys i el declivi del maccarthysme van fer la resta.

El film de Roach, molt ben interpretat per Bryan Cranston ("Breaking Bad"), és prou correcte. Però no pretenc tant destacar-ne els mèrits cinematogràfics com recomanar-lo per la seva exemplaritat, en un moment de la història en què els valors de la democràcia, arreu del globus, es veuen seriosament amenaçats. En una relació de causa-efecte, els principals perills són la crisi econòmica i de valors, la temptació del populisme i la facilitat per estendre fal·làcies mitjançant les xarxes socials, la por a la diferència i la ignorància de la Història.

dimecres, 7 de desembre de 2016

ANIMALES NOCTURNOS


"Animales nocturnos", el segon treball de Tom Ford set anys després del seu debut amb "Un hombre soltero", certifica la seva capacitat per crear un univers visualment atractiu, i conté un discurs interessant sobre la culpa i la venjança. No obstant això, l'estructura, que consisteix en una història de ficció explicada dins d'una altra història "real", nivells de lectura que es complementen i constitueixen la raó de ser del film, resulta prou hàbil però implica l'inconvenient que el thriller i el drama que s'interpel·len mútuament també s'interrompen, la qual cosa impedeix una major densitat dramàtica en les dues pel·lícules que tenim al preu d'una. Si més no, hi surt Amy Adams.

dilluns, 5 de desembre de 2016

ANOMALISA


Després d'escriure guions extraordinaris per a Spike Jonze o Michel Gondry, Charlie Kaufman va fer-se director dels seus llibrets, a partir de la singular "Synecdoche, New York" (2008).

Tan singular era (en vam parlar al bloc, tot i que no es va estrenar al nostre país) que no va fer ni cinc. Potser això va propiciar un atur de sis anys, interromput finalment per un treball per a la televisió ("How and Why", 2014) i després per "Anomalisa" (2015), co-dirigida amb Duke Johnson.

Aquí, Kaufman demostra la qualitat de la seva ploma amb un treball que evoca a través dels seus diàlegs el d'escriptors nord-americans realistes com Raymond Carver o Richard Ford, tot i que seria agosarat definir com a realista l'argument d'"Anomalisa":

L'acció descriu les hores que el protagonista passa a Connecticut, on ha viatjat per fer una conferència motivacional i on gairebé no surt de l'hotel, atrapat pels seus fantasmes i una angoixa existencial que el porta a no distingir entre unes persones i unes altres, excepte quan coneix la Lisa, una noia aparentment vulgar però que oculta una anomalia i que el seduirà tot cantant "Girls Just Want To Have Fun".

"Anomalisa" -no ho havíem dit encara- és un treball d'animació en stop-motion. La fragilitat aparent d'uns ninots que mostren els sécs és un bon reflex de la fragilitat dels personatges que representen. I aquesta elecció estètica, conjugada amb el detall hiperrealista de l'habitació de l'hotel, confereix al resultat una estranya poesia. Un títol fascinant.

dissabte, 3 de desembre de 2016

UN AMOR DE VERANO


"Un amor de verano" (Catherine Corsini, 2015) pot recordar "La vida de Adèle": també narra la intensa relació amorosa entre dues lesbianes, és sensible i emotiva i està interpretada per una actriu relativament veterana -en aquest cas, Cécile de France- i una de menys coneguda, posseïdora d'una simpatia irresistible -Izïa Higelin-.

Però, a diferència del film premiat a Cannes, aquest situa l'acció en un marc temporal més reduït i molt concret i en dos marcs geogràfics que tindran una importància decisiva en l'argument: som a l'any 1971; Delphine treballa al camp, a la granja dels seus pares (Higelin condueix el tractor com si ho hagués fet tota la vida); fins que viatja a París i topa amb el moviment feminista i amb la Carole. Les noies s'estimen amb una passió que sembla poder ensorrar totes les barreres. Però els parisencs s'avorreixen al camp i els pagesos -si més no, els de començaments dels setanta- no veuen gaire clar tot això de l'homosexualitat.

divendres, 2 de desembre de 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 7: PAT GARRET Y BILLY THE KID


Molts experts consideren "Pat Garrett y Billy The Kid" (1973) la millor pel·lícula de Sam Peckinpah. Personalment, prefereixo "Grupo salvaje" o, fins i tot, "Duelo en la alta sierra"; però, gustos a part, és evident que el film conté l'essència del seu cinema en l'estat més pur.

L'argument és el de tots els seus westerns: dos protagonistes que abans eren amics i que ara es troben enfrontats. Pat Garrett (James Coburn) ha deixat la feina de bandit i ara és sheriff del comtat de Lincoln, al servei de la llei i dels ramaders, o sigui del progrés, de la mateixa manera que Deke Thornton ("Grupo salvaje") servia els interessos del ferrocarril. Billy The Kid (Kris Kristofferson) no renuncia a la seva condició de fora de la llei salvatge i lliure. Pat Garrett li va advertir que el mataria si no fugia a Mèxic; malgrat l'amenaça i que sap que la complirà, Billy no el mata quan en té ocasió perquè ÉS EL SEU AMIC. Tampoc no fuig a Mèxic.

- No et vas assabentar d'allò de l'Eben? Es va ofegar al Río Grande. Intentava arribar al Mèxic de què parles. Es va emportar amb ell a dos del grup.
- Ho sento molt. Eben sempre em va caure bé. Almenys va fotre el camp quan tocava.
- Vam passar bons moments, oi? Ha de ser molt dur girar l'esquena a tot això. No és veritat?
- Et puc parlar clar?
- Sé que has vingut per a això.
- La gent d'ordre... vol que te'n vagis. Que surtis del país.
- M'ho exigeixen o m'ho preguen?
- T'ho demano jo. D'aquí a cinc dies t'obligaré a fer-ho. Quan sigui sheriff del comtat de Lincoln.
- El vell Pat. Sheriff Pat Garrett. Benvingut al grup de Santa Fe. Com et trobes?
- És... com si els temps haguessin canviat.
- Els temps potser sí. Jo no.


Quan Garrett dispara contra el seu amic veurem que ho fa contra la seva pròpia imatge reflectida en un mirall. Un pla molt eloqüent.

La violència arrossega altres personatges, com l'interpretat per Slim Pickens, que mor vora un riu il·luminat per la llum del crepuscle en companyia de la seva estimada (Katy Jurado): una de les escenes més commovedores de la història del cinema.

Alias, un membre de la banda de Billy The Kid, es converteix en espectador privilegiat d'aquesta història d'homes que moren o sobreviuen mentre els temps canvien per sempre. El flamant premi Nobel Bob Dylan interpreta aquest personatge i posa música a la pel·lícula; la banda sonora inclou el seu hit "Knocki'n on Heaven's Door".

"Pat Garrett y Billy The Kid" va ser un fracàs majúscul, que va marcar irreversiblement la carrera del director. Peckinpah no realitzaria més westerns, tot i que la violenta i desesperadament romàntica "Quiero la cabeza de Alfredo Garcia" (1974) s'hi assembla bastant.