diumenge, 31 de gener de 2016

PHOENIX


No és recomanable per respecte als qui encara no l'hagin vista explicar gran cosa de l'argument de "Phoenix", pel·lícula dirigida el 2014 per l'alemany Christian Petzold. N'hi ha prou amb dir que està ambientada en els dies immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, que és un melodrama tan pulcre com rocambolesc i tan ric en suggerències com en influències que van dels "Ojos sin rostro" de Franju a Vértigo, d'Alfred Hitchcock.

Més enllà del drama de la protagonista, una jueva supervivent d'Auschwitz que reneix de les seves cendres (d'aquí el títol, que també respon al nom d'un club dels molts que proliferaren al Berlín de la postguerra) i que prova de recuperar la seva vida mentre s'enfronta a la paradoxa de sentir gelos de si mateixa, el film constitueix una esplèndida denúncia en clau metafòrica del negacionisme en relació amb l'Holocaust.

divendres, 29 de gener de 2016

LA CAZA


Les cases d'"Ana y los lobos" i "Cría cuervos" representen Espanya. Però "La caza" (1966), l'obra mestra precoç de Carlos Saura, transcorre en un escenari erm, el terreny propietat de José (Ismael Merlo), un vedat de caça que havia estat escenari d'una batalla de la Guerra Civil en la qual ell mateix havia combatut, en companyia de Paco (Alfredo Mayo). Ells dos, amb Luis, un empleat del primer (José Maria Prada), i amb el jove Enrique, cunyat del segon (Emilio Gutiérrez Caba), s'hi traslladen un dia d'estiu per a una cacera de conills (el títol original era "La caza del conejo" però la censura el va escurçar -sic-).

Fa calor i l'alcohol pretén apagar la set mentre la tensió augmenta entre uns personatges enfrontats per raons diverses però, sobretot, per les relacions de poder que han establert entre ells. El personatge d'Alfredo Mayo (l'actor que va protagonitzar "Raza") és un feixista de manual, a qui l'incomoden els discapacitats i afirma que no hi ha res d'innoble a matar conills: "El pez grande se come al chico". Paco menysprea José, qui té problemes econòmics i vol demanar-li un préstec (per això ha organitzat la cacera). José odia Paco per la seva arrogància, però ell mateix tracta els masovers sense cap mena de consideració, més o menys com als animals que van apareixent (un ruc, un gos, insectes, conills malalts). I humilia Luis, un individu feble i alcoholitzat que es refugia de la realitat llegint novel·les de ciència-ficció. Enrique, al seu torn, representa una joventut que contempla desconcertada aquestes actituds atàviques, que reprodueixen les mateixes actituds que anys enrere van conduir a la Guerra Civil.

Més enllà de les metàfores i simbolismes, "La caza" és un film de suspens extraordinari, en què la tensió augmenta de forma constant gràcies a petits detalls pertorbadors que s'infiltren progressivament enmig d'una situació aparentment quotidiana; però, sobretot, gràcies a un treball de muntatge magnífic, en què els primers plans dels gestos i de la suor al front dels protagonistes expliquen millor que els seus pensaments expressats en off l'angoixa que els conduirà irremissiblement a la catarsi violenta amb què finalitzarà l'atzarosa jornada.

diumenge, 24 de gener de 2016

CRÍA CUERVOS


"Cría cuervos" (1975) va significar un gran èxit en la carrera de Carlos Saura i la seva definitiva consagració internacional. A la qual cosa van contribuir de manera decisiva la mirada immensa de la nena Ana Torrent, descoberta per Víctor Erice a "El espíritu de la colmena, i una cançó escrita per José Luis Perales i interpretada per Jeanette que portava per títol "¿Por qué te vas?".

D'altra banda, el film no és gens fàcil i recorda, salvant les distàncies, els drames bergmanians. Com ja va fer a "La prima Angélica" (1974), el director barreja els espais temporals fins i tot en el mateix enquadrament. Una Ana adulta (interpretada per Geraldine Chaplin) narra mirant a càmera la tristesa de la seva infància, situada cronològicament en l'actualitat -del moment en què es va rodar el film-, a les acaballes del franquisme. I la infància contemplada en temps present incorpora moments anteriors, que corresponen a quan la mare (també Geraldine Chaplin) encara vivia. La nena culpa de la mort de la seva mare al pare (Héctor Alterio), un militar masclista i tirànic, i es rebel·la de la manera més expeditiva possible. Ana té poder sobre la vida i la mort -almenys, ho creu així-, i la seva fantasia li permet alliberar-se de l'ambient opressiu i corrupte que regna en una mansió familiar que Saura presenta aïllada del temps i del món, ancorada en el passat que reflecteixen les fotografies que contempla la iaia invàlida, aliena a la irrupció d'una modernitat que, malgrat tot, amenaça amb engolir-la, representada per les tanques publicitàries que encerclen la propietat i que descobrim en plans aeris com el que serveix per cloure el film, amb la cançó de Jeanette de fons musical.

dissabte, 23 de gener de 2016

ANA Y LOS LOBOS


"Ana y los lobos" (1972) és un dels títols més coneguts i més representatius de la primera etapa de la carrera de Carlos Saura, quan Elías Querejeta produïa les seves pel·lícules, Geraldine Chaplin les protagonitzava, Luis Cuadrado les fotografiava i Rafael Azcona les escrivia, en col·laboració amb el mateix director.

Característica també habitual en aquests títols, el film es pot llegir com una metàfora de l'Espanya franquista. Ana (Geraldine Chaplin) és una noia estrangera que arriba a una casa isolada (representa Espanya) per fer de mainadera de les tres filles del matrimoni format per Juan (José Vivó) i Luchy (Charo Soriano) que hi viuen en companyia d'una iaia dominant -una lloba-, epilèptica i presumptament invàlida a qui passegen dalt d'una cadira (el director es va inspirar en una imatge de Goya, el pintor, a qui dedicaria un film en la seva etapa més recent), interpretada per l'actriu de comèdia Rafaela Aparicio (una elecció tan audaç com encertada), i dels dos germans de Juan, els altres llobatons, José (José María Prada) i Fernando (Fernando Fernán Gómez).

La presència de la noia revoluciona els germans: Juan, el casat, és un depredador sexual; però José també la vol conquerir i es vesteix de militar per semblar més imponent; Fernando, "el mejor de todos", és un místic que es retira a una cova per meditar i levitar però també té cops amagats. Els tres germans representarien, respectivament, la burgesia sexualment reprimida, l'estament militar i l'estament religiós. Però, més enllà d'aquestes metàfores en què el director se sentia còmode i que perdrien vigència amb l'arribada de la democràcia, "Ana y los lobos" funciona molt bé com allò que també és, un thriller negríssim ple de situacions patètiques i surrealistes que probablement haurien complagut Buñuel.

Saura recupera la majoria d'aquests personatges a "Mamá cumple 100 años" (1979), accentuant el to de comèdia negra. El film pot ser vist com una al·legoria de la transició, alhora que clausura aquesta primera etapa de la seva carrera centrada en el franquisme i farcida de segones lectures i d'elements surrealistes. Així, doncs, "Deprisa, deprisa" (1981), tot i el seu evident compromís ideològic, és un títol molt més immediat i realista (neorealista, quasi).

dimecres, 20 de gener de 2016

LOS ODIOSOS OCHO


En el seu darrer, vuitè llargmetratge, Quentin Tarantino repeteix en el gènere del western. Però "Los odiosos ocho" és un film menys espectacular que "Django desencadenado", bàsicament perquè té menys personatges (vuit i algun més) i només dos escenaris, una diligència i l'interior d'una cabana, en la qual es refugien els viatgers, atrapats enmig d'una terrible tempesta de neu. Els personatges han anat explicant qui eren i perquè anavan a Red Rock; però no tothom és qui diu ser. El film de Tarantino versa sobre la impostura; el personatge interpretat per Samuel L. Jackson farà de detectiu i descobrirà algunes falses identitats però mai no sabrem si totes les coses que s'expliquen en el film són veritat o només una mentida que els personatges utilitzen en el seu benefici. De fet, més que un western sembla una obra de teatre inspirada en alguna novel·la d'Agatha Christie; però també és un western, amb cops d'humor i una banda sonora esplèndida del gran Ennio Morricone; i la part final, amb un bany de sang com s'ha vist poques vegades en el cinema del director, que ja és dir, apropa el film al gènere del terror gore.

Menys espectacular, doncs, i potser menys agraït que treballs anteriors, però intens i brillant. I molt dur en el seu discurs sobre el racisme i els traumes de la Guerra Civil. Sí, l'acció se situa pocs anys després de la contesa, i segurament a ningú no se li acudiria avui dia fer com els protagonistes del film quan divideixen l'interior de la cabana en dos àmbits, un per als meridionals i l'altre per als nordistes, però això no vol dir -i fets recents ho testimonien- que la fractura hagi desaparegut del tot als Estats Units.

dissabte, 16 de gener de 2016

KINGSMAN: SERVICIO SECRETO


Matthew Vaughn ja havia demostrat la seva perícia a "Kick-Ass" i "X-Men: Primera generación", dues pel·lícules comercials tan espectaculars com imaginatives.
A "Kingsman: Servicio secreto" (2014) reprèn un tema central en els títols esmentats: l'aprenentatge d'un superheroi (o quasi), la relació amb el seu mentor i l'enfrontament amb un super dolent. I juga amb el gènere d'agents secrets estil James Bond (ja era un referent a "X-Men: Primera generación"), amb dos protagonistes que semblen antagònics, ja que un fa de sastre a Saville Road i l'altre va amb xandall, però que no poden ser més britànics (Colin Firth és l'agent secret veterà i Taron Egerton l'aprenent), ambdós enfrontats a un dolent amb aspecte de ianqui raper i amant del fast-food (Samuel L. Jackson).

El ritme és trepidant i les escenes d'acció magnífiques, però el millor de "Kingsman: Servicio secreto" és el seu sentit de l'humor irreverent, la conya de tot plegat i la manera com transforma la violència més desfermada en gags antològics com l'aniquilació d'una colla de fonamentalistes cristians o el castell de focs final, rematant la funció amb el rescat d'una princesa sueca particularment agraïda (no consten queixes de l'ambaixada però alguna ressenya destaca el masclisme latent en el títol més políticament incorrecte de la temporada).

divendres, 15 de gener de 2016

MOMMY


"Mommy", dirigida el 2014 pel canadenc Xavier Dolan, narra la complicada relació entre una mare i un fill adolescent que pateix una mena de transtorn bipolar que li provoca reaccions violentes contra els altres i contra si mateix. D'entrada, pot semblar un producte indie tan irrellevant com la majoria de poductes indies que arriben (o no) a les nostres pantalles. Però el film de Dolan té bellesa i misteri: el personatge de la veïna, una professora casada amb un nerd i que ha hagut de deixar la feina a causa d'un quequeig símptoma de la seva inseguretat, és tendre i fascinant; i la pantalla quadrada que empresona els personatges i que es fa ampla en els escassos moments de felicitat no és únicament una idea enginyosa sinó que serveix al jove director per aconseguir composicions suggerents en un format insòlit i que confereixen una rara poesia a un film molt dur en el seu plantejament.

dilluns, 11 de gener de 2016

ESCENES CLÀSSIQUES # 149: MALDITOS BASTARDOS

La setmana que ve s'estrena la darrera de Tarantino, "Los odiosos ocho". Per amenitzar l'espera, una de les millors escenes de "Malditos bastardos" que ens serveix també d'homenatge al gran David Bowie.

Potser cal explicar que la cançó "Cat People" està treta de la pel·lícula que Paul Schrader va dirigir l'any 1982 amb Nastassja Kinski de protagonista, que aquí es va titular "El beso de la pantera" i que era un remake de la magistral "La mujer pantera", dirigida per Jacques Tourneur el 1942.

diumenge, 10 de gener de 2016

EL CAPITAL HUMANO


Paolo Virzí, el director de "Caterina va in città", retrata novament a "El capital humano" (2014) una societat dividida en castes en què els més rics s'aprofiten dels no tan rics i els no tan rics s'aprofiten dels més pobres. També hi ha uns adolescents confosos i un pare que voldria prosperar. L'estructura d'aquest film, en clau de thriller i que parteix d'una anècdota que recorda el film de Bardem "Muerte de un ciclista", és més complexa i més coral i el seu desenllaç és encara més irònic.

divendres, 8 de gener de 2016

QUÉ DIFÍCIL ES SER UN DIOS


La novel·la dels germans Strugatsky en què es basa la pel·lícula ja havia estat adaptada l'any 1989 per l'alemany Peter Fleischmann, amb el títol d'"El poder de un dios". No conec la pel·lícula en qüestió, però els escriptors la van repudiar i van dir que haurien preferit una adaptació menys acadèmica, potser a càrrec d'Aleksei German.

Ja morts els dos germans Strugatsky, el senyor German va estar treballant tretze anys en l'adaptació i tot seguit es va morir. No sabem si a causa de l'esforç.

Els germans Strugatsky conreaven el gènere de la ciència-ficció i la seva novel·la "Pícnic a la vora del camí" ja havia estat portada al cinema per Andrei Tarkovsky en la mítica "Stalker" (1977). "Qué difícil es ser un dios" no és una excepció i se centra en la peripècia d'un científic que viatja d'incògnit (es fa passar per un noble) a un planeta ancorat en una Edat Mitjana que es preveu eterna ja que maten tots els sospitosos de ser intel·lectuals o artistes i que podríen fer evolucionar el món cap al Renaixement. De manera que és una novel·la de ciència-ficció però també vol ser un retrat de la nostra Edat Mitjana i, probablement, una al·legoria política.

Si d'alguna cosa no es pot acusar l'adaptació cinematogràfica de 2013 a càrrec d'Aleksei German és d'acadèmica. La seva posada en escena és radical, es miri com es miri. Seguir l'argument no resulta senzill (potser impossible sense llegir abans la sinopsi -vegeu el paràgraf anterior-), i només podem estar segurs que el retrat que fa el film d'una hipotètica Edat Mitjana europea és tan plausible com espantós. Al llarg de tres hores, amb una fotografia en blanc i negre impecable i referències visuals al pintor Brueghel en els plans generals i al cineasta Welles en els interminables plans-seqüència, assistim a un festival de violència i de brutícia en què una colla de personatges a qui els pengen els mocs malviuen entre la pluja, el fang, la sang i la merda en totes les seves accepcions. És tan brillant com esgotadora.

dimecres, 6 de gener de 2016

SEGON ORIGEN


La mort de Bigas Luna va fer que la direcció de la seva ansiada adaptació de l'obra més coneguda de Manuel de Pedrolo anés a càrrec de Carles Porta, qui ja havia col·laborat en el llibret però no tenia experiència com a realitzador més enllà dels seus documentals i treballs per a televisió. I això potser explica que "Segon origen" (2015) tingui cert aire televisiu malgrat una direcció artística notable.

Mai no sabrem com hauríen estat les aventures de l'Alba i el Dídac explicades per Luna. Potser el film hauria estat millor o potser no, al cap i a la fi el director d'"Angoixa" no destacava per la seva regularitat. Però li devem, sens dubte, l'elecció d'una protagonista guapíssima, tot i que no respon a la descripció que fa la novel·la d'una noia bruna: Rachel Hurd-Wood; i l'obsessió de l'enigmàtic personatge interpretat per Sergi López pels seus pits alletant recorda altres obsessions mamàries en l'obra del director (els pits de "La teta i la lluna", els pits que tenen gust de truita de patates de "Jamón jamón").

Una altra per a la col·lecció:


diumenge, 3 de gener de 2016

LES PEL·LÍCULES DEL 2015 (I DEL 2014)

Pot ser un símptoma de bona salut de la cinematografia mundial el gran esforç que he hagut de fer per limitar la meva llista anual a deu títols.

I també he patit en refer la del 2014: ha estat quasi dramàtic haver d'apartar pel·lícules -i no pas dolentes- de Jim Jarmusch, Roman Polanski o Lars Von Trier. Podia no haver-ho fet i deixar la llista com estava, tal com vam fer el 2012, però volia esmentar un documental modèlic de Wim Wenders i la millor pel·lícula espanyola d'aquesta i de moltes temporades. I encara m'han quedat fora Wes Anderson, Woody Allen i Xavier Dolan.

Pel que fa a enguany, em falten molts títols presumptament interessants per veure, tot i que ara tinc un cinema més a prop de casa i això em permet estar una mica més al dia de les estrenes. I, tot i així, la tria ha estat igualment difícil i dolorosa. S'hi afegia la presència de títols interessants d'índole molt diversa: cinema d'autor però també cinema de gènere de molta qualitat; bon cinema europeu o asiàtic però també molt bon cinema nord-americà. He tingut la temptació de fer llistes més llargues, de quinze títols. Però això no hauria impedit l'arbitrarietat i el caprici que tota llista d'aquesta mena implica, de manera que opto un any més per assumir els meus errors i la meva patètica falta de criteri mentre preservo l'ortodòxia de la llista de deu títols; que són els següents:


2015



1. DEL REVÉS, de Pete Docter i Ronaldo del Carmen

Un nou triomf de Disney-Pixar, una pel·lícula original, intel·ligent, divertida i emocionant, pura màgia, en un any en què l'animació ha assolit nivells de qualitat sense precedents. L'altre títol presentat per la productora -i escrit per la mateixa guionista-, "El viaje de Arlo", no és ni de bon tros tan original però la seva factura tècnica és impressionant. I 2015 també ha estat l'any de "La oveja Shaun: La película", de la productora Aardman britànica, uns altres especialistes extraordinaris que fonen la clàssica stop-motion amb plastil.lina amb les tècniques més modernes per oferir uns entreteniments magnífics, plens de gags memorables que remeten al millor cinema silent (com sabran els qui han vist la pel·lícula o han seguit la sèrie de televisió, les ovelles no parlen); per no complicar-me més la vida, no em plantejo incloure aquest títol entre els deu de l'any, però que consti que no hauria estat cap injustícia.

2. EL PUENTE DE LOS ESPÍAS, de Steven Spielberg

Spielberg aplica tota la seva saviesa narrativa al gènere tradicional dels espies. Tot i que l'adscripció genèrica del film no és tan clara com sembla o com suggereix el seu títol: bàsicament, és un film históric dels que li agraden al director, amb els excessos patriòtics suavitzats per la col·laboració dels germans Coen en el guió, i també és un film sobre la integritat d'un home senzill entregat a la seva feina, un home generós, enfrontat als sistemes (en plural) i a la gent per salvaguardar un ideal de justícia.

3. FOXCATCHER, de Bennett Miller

Un altre títol amb trampa. Sembla una pel·lícula esportiva però és un drama sobre la solitud, una solitud extrema que ni la força ni la riquesa no han pogut impedir. El fet que estigui basada en fets reals i l'elegància i sobrietat de la posada en escena potencien el seu caràcter de gran tragèdia americana.

4. FUERZA MAYOR, de Ruben Östlund

Insòlita i lúcida pel·lícula sueca que parteix d'una anècdota trivial -o no tant- per mostrar com les nostres conviccions burgeses poden ensorrar-se en un tres i no res sota el pes d'una allau d'instints.

5. MAD MAX: FURIA EN LA CARRETERA, de George Miller

Trenta anys després de l'últim títol de la nissaga que el va fer famós, Miller recupera el personatge de Mad Max, ara amb els trets de Tom Hardy i ajudat per la Charlize Theron, en una aventura que és un remake de "Mad Max 2" en versió millorada, amb més efectes digitals però amb un esperit i una empenta visual que remeten als clàssics del gènere d'acció i aventures des del cine mut. Si més no, feia temps que no es veia una pel·lícula de pura acció tan adrenalítica i tan imaginativa.

6. IT FOLLOWS, de David Robert Mitchell

Més cinema de gènere en la tria d'aquest any, en aquest cas un film d'horror del gènere adolescents en zel amenaçats per forces malèfiques. Una atmosfera quasi onírica, una premissa original i una posada en escena elegant i imaginativa diferencien aquest títol d'altres exploits i l'eleven a la categoria de film de culte immediat.

7. IRRATIONAL MAN, de Woody Allen

El darrer Allen s'assembla molt en la forma i en el fons a d'altres títols de la seva filmografia. Nogensmenys, destaca entre la resta d'estrenes pel seu plantejament, aterridor de tan lúcid.

8. LEVIATÁN, d'Andrei Zvyagintsev

Retrat terrorífic d'un país dominat per la corrupció en què la gent sobreviu a base de vodka.

9. WHIPLASH, de Damien Chazelle

L'epopeïa d'un estudiant de bateria narrada amb un vigor i un sentit del suspens inexistents en la majoria del cinema independent, i que planteja un dilema interessant sobre els límits de l'ambició i els límits de l'ensenyament. El muntatge i l'actuació de J. K. Simmons tenen la intensitat que el professor Fletcher exigeix als seus alumnes.

10. AGUAS TRANQUILAS, de Naomi Kawase

La vida i la mort, la civilització i la naturalesa, i la necessitat de trobar una harmonia en aquest món de contrastos.


2014



1. HER, de Spike Jonze

La pel·lícula de ciència-ficció més poètica i més romàntica. La insòlita relació amorosa entre un xicot solitari i un sistema operatiu convertida en un drama universal.

2. NEBRASKA, d'Alexander Payne

Una road-movie irònica i emotiva a càrrec d'un dels noms més interessants del recent cinema nord-americà.

3. BOYHOOD, de Richard Linklater

Filmar la vida d'un noi al llarg de dotze anys és un punt de partida sense precedents. Però el mèrit és transcendir l'experiment per apropar-nos als interrogants de la nostra existència.

4. IDA, de Pawel Pawlikowski

Ambientada als anys seixanta i filmada com ho feia el cinema d'autor europeu en la mateixa època (sense oblidar les referències visuals a Dreyer), el film del polonès Pawlikowski ens remet a un període encara anterior, la Segona Guerra Mundial, per parlar-nos de la complicitat dels seus compatriotes en el genocidi dels jueus. L'actual govern ultradretà diu que aquest film és fals i que no representa de cap manera la història del seu país; no espereu, doncs, més pel·lícules com aquesta i sí molts drames de guerra per a consum intern en què els polonesos lluitaran contra els turcs i venceran.

5. DOS DÍAS, UNA NOCHE, de Jean-Pierre i Luc Dardenne

La precarietat laboral i altres misèries de la societat contemporània explicades amb la força i la immediatesa del millor cinema europeu. Protagonitzada per la imprescindible Marion Cotillard.

6. EL LOBO DE WALL STREET, de Martin Scorsese

Un embolcall superficial només en aparença serveix a una anàlisi molt lúcida i oportuna del capitalisme salvatge que ens ha tocat patir. El film, estructurat de manera similar a "Uno de los nuestros", participa de la mateixa energia narrativa.

7. SUEÑO DE INVIERNO, de Nuri Bilge Ceylan

La dura vida quotidiana a la Capadòcia serveix al director per parlar de l'egoisme de les persones i de la solitud que els fa egoïstes.

8. LA SAL DE LA TIERRA, de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado

El millor mèrit del treball de Wenders és que no pretén imposar-se sobre el treball que mostra: l'obra fotogràfica de Sebastiao Salgado, les imatges del qual ens mostren un món que sembla sorgit dels nostres pitjors malsons però que, per desgràcia, és ben real.

9. A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS, de Joel i Ethan Coen

Un retrat de l'artista incomprès i egocèntric en un viatge homèric a l'Amèrica dels anys seixanta i l'eclosió del folk-rock. La ironia dels germans Coen, la seva capacitat d'observació i de síntesi i la perfecció de la seva posada en escena brillen com mai.

10. MAGICAL GIRL, de Carlos Vermut

Un puzzle i una cadena de situacions al límit en el segon llargmetratde de Carlos Vermut, el debut més rellevant en el cinema espanyol dels darrers anys, ara amb més diners però amb la mateixa radicalitat dels primers treballs. En els seus films, tot és possible perquè no hi ha límits, com en el joc sado-masoquista al qual es veu impel·lida la protagonista. La majoria de situacions són xocants i d'una violència inaudita, però Vermut no perd mai els papers i es mostra tan elegant i decidit com el personatge de José Sacristán quan s'arregla per complir la seva missió, al so de la música de Manolo Caracol ("La niña de fuego").