dijous, 31 de desembre de 2015

EL MUNDO SIGUE


Fernando Fernán Gómez (fa poc parlàvem d'una altra de les seves millors pel·lícules, "El viaje a ninguna parte") va dirigir el 1963 "El mundo sigue", pel·lícula maleïda que ha gaudit no fa gaire d'una restauració a càrrec del fill del productor i una reposició en sales que ha permès el seu descobriment (no dic redescobriment perquè en la seva fugaç estrena en un cinema de Bilbao, dos anys després de la seva realització, no la va poder veure ningú).

No és d'estranyar que fos una pel·lícula maleïda. Adaptació de la novel·la de l'escriptor falangista Juan Antonio Zunzunegui, contravenia totes les pautes del cinema espanyol de l'època. Filmada al barri madrileny de Maravillas amb cert aire documental, presenta una família gens exemplar: un pare guàrdia urbà autoritari i conservador que acabarà, però, tolerant que la seva filla Luisita es prostitueixi en veure la rendibilitat econòmica de la qüestió; un fill beat que fa més nosa que servei, i dues germanes (la Luisita i l'Eloísa, interpretades respectivament per Gemma Cuervo i Lina Canalejas) que s'odien a mort. A més de la prostitució, el film aborda més temàtiques que devien ser tabú en aquella època: el masclisme i la violència de gènere, la ludopatia, l'avortament.

Un rètol sobreimpressionat a l'inici del film reprodueix unes paraules extretes de la "Guía de Pecadores" de Fray Luis de Granada: "Verás maltratados a los inocentes, perdonados los culpados, menospreciados los buenos, honrados y sublimados los malos; verás los pobres y humildes abatidos, y poder más en todos los negocios el favor que la virtud". Paraules que ens preparen per a una representació ferotge de la misèria moral i econòmica d'uns personatges incapaços d'estimar, atrapats en les seves obsessions patètiques; com en Faustino (Fernando Fernán Gómez), el marit de l'Eloísa, que fa travesses a veure si treu una de catorze mentre la seva família passa gana i ella, que va ser reina de la bellesa quan era jove, veu com se li escapen la vida i la joventut.

Fernando Fernán Gómez acabava d'obtenir un gran èxit amb "La venganza de Don Mendo" (1962) i volia consagrar-se com a director apel·lant a la tradició del melodrama neorealista (tot i que "El mundo sigue" recull també algunes influències de la Nouvelle Vague, com els flash-backs de la infància d'Eloísa). Però el neorealisme ja quedava una mica lluny i, paradoxalment, la pel·lícula (realitzada el mateix any de l'èxit de "La gran familia") es va avançar al seu temps.



dimarts, 29 de desembre de 2015

STAR WARS: EL DESPERTAR DE LA FUERZA


La totpoderosa Disney aparta George Lucas amb el mètode expeditiu de comprar-li el negoci per la mòdica suma de 4.000 milions de dòlars i encara l'anunciada tercera trilogia de la nissaga Star Wars com si es tractés d'un remake de la ja llunyana en el temps "La guerra de las galaxias".

Un remake i una refundació en què compareixen els mítics Han Solo, Leia, Luke Skywalker (interpretats pels mateixos actors de l'any 1977!), Chewbacca, C3PO i R2D2, i coincideixen, en una aventura -com dic- idèntica a la de la primera pel·lícula, amb el relleu generacional compost per: una parella interracial, ell (John Boyega) un soldat de l'Imperi (perdó, ara se'n diu la Primera Ordre) renegat, ella (Daisy Ridley) una noia òrfena que viu de recullir ferralla en un planeta desert i té alguna cosa a veure amb la mítica Força (tot això, no us resulta familiar?); un robot, tan simpàtic com R2D2, batejat com BB8, que (també) amaga un missatge secret; el millor pilot de la Resistència (Oscar Isaac); i un senyor molt dolent que es vesteix de negre com en Darth Vader, tot i que ara li diuen Kylo Ren (Adam Driver).

No es tracta, doncs, d'un guió gaire original i no hi ha gaire marge per a les sorpreses, tot i la insistència de la publicitat a fer-nos creure el contrari, i malgrat la col·laboració de Lawrence Kasdan, qui ja va guionitzar "El imperio contraataca" i "El retorno del Jedi" i a qui han rescatat de l'atur després del fracàs de la seva última pel·lícula, "El cazador de sueños" (del 2003!).

Quins són, doncs, els al·licients de "Star Wars: El despertar de la fuerza", més enllà de la recuperació nostàlgica dels orígens de la nissaga? Doncs, jo diria que Daisy Ridley, en segon lloc Daisy Ridley, i en tercer lloc la direcció de J.J. Abrams, expert en aquestes operacions de reciclatge, elegant i dinàmica, trepidant fins i tot en les seqüències menys espectaculars.

dijous, 24 de desembre de 2015

EL PUENTE DE LOS ESPÍAS


Després d'abordar la guerra civil del seu país a "Lincoln" (2012) i les guerres mundials a "War Horse" (2011), "Salvar al soldado Ryan" (1998), "La lista de Schindler" (1993) o "El imperio del sol" (1987), Spielberg ens parla a "El puente de los espías" (2015) de l'anomenada Guerra Freda, que va enfrontar la Unió Soviètica amb els Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del mur. No va ser una guerra oberta ni es van lliurar batalles en sentit estricte però les dues super-potències competien per la seva hegemonia i s'amenaçaven respectivament amb un arsenal d'armes nuclears que hauria posat punt i final a la humanitat sencera en cas que el conflicte s'hagués escalfat més del compte.

La por al conflicte nuclear ja va ser exorcitzada en l'àmbit cinematogràfic a començaments dels anys seixanta, amb títols com "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú", de Kubrick, o "Punto límite", de Lumet. Spielberg només s'hi refereix explícitament en una escena a l'escola on estudia el fill del protagonista, però és una escena molt important ja que, a més de fixar el rerefons històric, expressa de manera prou eloqüent que la por està en l'origen de l'odi.

Al film, basat en fets reals, James Donovan (Tom Hanks), un advocat de Brooklyn especialitzat en assegurances -tot i que se'ns informa que va intervenir en els judicis de Nuremberg- rep l'encàrrec de defensar un presumpte espia soviètic (Mark Rylance). Com ben aviat averiguarà Donovan, la seva tasca es pretén purament ornamental ja que tothom vol veure l'espia mort; però ell és un home íntegre i lluitarà pel seu client amb tots els seus arguments.

"El puente de los espías" té un guió brillant, en el qual han intervingut els germans Coen (la qual cosa es nota sobretot en la part de les negociacions a Berlín, una mica surrealistes i plenes de detalls irònics), però és, sobretot, una pel·lícula de Steven Spielberg; i el director ofereix una lliçó de com transmetre missatges i conceptes a través de les imatges i del muntatge. Així, doncs, per explicar que el judici de l'espia es veurà condicionat per les circumstàncies de la Guerra Freda i per la por, fa el següent: el judici, el resultat del qual està cantat, no el veiem; el director talla després de mostrar els actors -fiscal, defensa, jutge, jurat- saludant la bandera dels Estats Units amb la mà al cor i, immediatament, ens mostra una imatge idèntica a l'escola del fill de l'advocat, on el nens també juren la bandera abans que els projectin un documental sobre els efectes de la bomba atòmica. És l'escena que abans hem esmentat, i el fet de relacionar-la mitjançant el muntatge amb un pla idèntic al jutjat serveix per suggerir que aquells homes que han de jutjar l'espia han estat educats des de petits en la por i els prejudicis i encara hi conviuen.

L'advocat recorre la sentència al Tribunal Suprem i el director relaciona, novament a través del muntatge consecutiu de plans idèntics (el travelling amb Donovan caminant cap a la seu del tribunal i el travelling dels pilots apropant-se a l'avió-espia), la seva lluita amb la lluita dels militars, en un cas amb l'arma de les paraules com a únic argument i, en l'altre, utilitzant ginys fruit d'una tecnologia avançada.

Aquests arguments narratius remeten a l'altra gran tema sobre el qual gira la història mostrada a "El puente de los espías": la dualitat. Tot té dues cares: la bandera al jutjat o a l'escola pot representar la justícia però també el seu revers; els espies són a les dues bandes i es tractarà, finalment, d'intercanviar-los, en un indret que separa dos móns, en una ciutat -Berlín- dividida per un mur la construcció del qual es mostra al film en imatges impactants. I l'escena en què Donovan contempla el mur mentre viatja en un tren elevat i veu el destí tràgic de tres figures que proven de saltar-lo enllaça amb l'escena final, a Brooklyn, en què també viatja en un tren elevat i veu uns nens que salten una valla, però només per passar al pati del veí.

I, més enllà d'aquesta eficàcia narrativa, el to del film remet als clàssics del cinema nord-americà i preserva la capacitat d'emocionar l'espectador dels seus referents, de "Matar a un ruiseñor" als films de Frank Capra.

dimecres, 23 de desembre de 2015

HABLAR


Entre 1993 i 1996, Joaquín Oristrell va escriure el guió d'algunes comèdies molt ben resoltes dirigides pel llavors força inspirat Manuel Gómez Pereira: "Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?", "Todos los hombres sois iguales", "Boca a boca", "El amor perjudica seriamente la salud". A partir de llavors, va iniciar ell mateix una carrera com a director, amb resultats incerts. Va col·laborar encara amb Manuel Gómez Pereira però, a partir del desastre de "Desafinado" (2001) -un títol massa premonitori-, l'un i l'altre van veure com la seva fama i el seu talent s'esvaïen i van acabar dirigint sèries televisives tan dubtoses com "Cheers" -la versió espanyola, aclareixo- o "Gran Reserva" (Pereira), i "Majoria absoluta" o "A la romana" (Oristrell).

Veient "Hablar" (2015), hom pensa que Oristrell volia reinventar-se. Si havia perdut la inspiració com a guionista, potser li calia un tour de force com a realitzador. I es treu de la màniga una tragicomèdia ambientada al madrileny barri de Lavapiés, filmada en un únic pla-seqüència.

Tot i que sóc amic dels plans-seqüència, ho admeto, i que cal valorar-ne la dificultat intrínseca, no puc pas dir que m'hagi agradat el darrer film escrit i dirigit per Joaquín Oristrell. Aquesta trama de petites històries que pretenen reflectir la complicada situació social derivada de la crisi econòmica m'ha semblat escassament inspirada i maniquea fins a uns extrems difícils de pair. Sembla un pamflet electoral a major glòria de Pablo Iglesias i Podemos (esmentats al film explícitament); fins i tot hostien un paio només perquè duu corbata (jo he voltat pel centre de Madrid amb corbata i us asseguro que ningú no m'ha dit res). "Hablar" és el film perroflauta per antonomàsia i només el puc recomanar als perroflautes, que l'aplaudiran segur. Però no sé si Oristrell en tindrà prou amb aquest públic per rellançar la seva carrera.

diumenge, 20 de desembre de 2015

FELICES 140


"15 años y un día", el treball anterior de Gracia Querejeta, ja no era res de l'altre món. Però, després de veure "Felices 140", costa pensar que la directora va ser al seu dia considerada un nom important del nostre cinema, gràcies a títols com "Siete mesas de billar francés" (2007) o "El último viaje de Robert Rylands" (1996).

"Felices 140" té un greu problema de credibilitat. No em refereixo a la circumstància que la protagonista hagi guanyat 140 milions d'euros a la rifa -a algú li deu tocar de tant en tant- sinó a que convidi amb motiu del seu aniversari a una colla d'energúmens que ningú no podria voler per amics. Que la noia (Maribel Verdú, novament) estigui grillada no em sembla una excusa.

I si els amics i parents fan fàstic des de la primera escena en què apareixen, que el seu comportament posterior sigui moralment reprobable no pot constituir una sorpresa, de manera que no sé quin sentit té fer-ne un llargmetratge de tot plegat. Potser a la directora li passa com als seus personatges: s'ha de menjar calent.

dissabte, 19 de desembre de 2015

OCHO APELLIDOS CATALANES


La pluja de males crítiques no ha afectat la taquilla de la continuació d'"Ocho apellidos vascos", de la qual cosa em congratulo ja que, com vaig manifestar en el post corresponent, els responsables em cauen força simpàtics.

Les escenes a Sevilla d'"Ochos apellidos catalanes" són divertidíssimes i és veritat que el ritme decau quan els protagonistes viatgen a terres gironines per impedir el casament entre Amaia (Clara Lago) i Pau (Berto Romero), però el guió de Cobeaga i San José no reposa tant en els tòpics com en les situacions i ridiculitza els hipsters tant o més que els catalans; la qual cosa no és en sí cap mèrit però demostra que -tot i l'evident oportunisme i certa precipitació que llasten el projecte- no han optat pel camí més còmode i han volgut fer una comèdia clàssica a l'estil de la precedent.

dimarts, 15 de desembre de 2015

STAR WARS: EPISODIS I, II i III


Si el western i els films de samurais van ser la inspiració més evident en la trilogia fundacional de Star Wars, la preqüela que George Lucas abordava setze anys després d'"El retorno del Jedi"-assumint la direcció dels tres episodis-, semblava inspirar-se en un altre gènere molt codificat: el peplum.

Així, doncs, "Star Wars Episodio I: La amenaza fantasma", presenta una cursa en uns ginys voladors anomenats al film beines que recorda la cursa de quàdrigues de "Ben-Hur". I a "Star Wars Episodio II: El ataque de los clones", els protagonistes cauen presoners en un planeta anomenat Geonosis i quasi moren sacrificats en un ritual sobre l'arena en una seqüència que recorda els sacrificis de cristians i les lluites de gladiadors al circ de Roma.


Temàticament, la segona trilogia, que se situa cronològicament trenta anys abans de la primera, narra en paral·lel la conspiració dels Sith per enfonsar la República Galàctica i convertir-la en l'Imperi que apareixeria als episodis quart, cinquè i sisè (un procés en el qual caldrà desencadenar una guerra, atiada per un exèrcit de guerrers clons, i en darrera instància, eliminar els cavallers Jedi), la infància d'Annakin Skywalker i el descobriment de la Força, la seva relació amorosa amb Padmé Amidala (Natalie Portman), i la seva transformació en Darth Vader.

Les possibilitats que ofereixen els efectes digitals les aprofita George Lucas per crear uns universos més sofisticats que el planeta desèrtic Tatooine: sobretot Naboo, el món idíl·lic que governa Amidala -inspirat en el llac Como i els palaus que l'envolten-, i Coruscant, capital de la galàxia, un planeta que és tot ell una ciutat. En el disseny, es fa evident la influència dels clàssics del gènere, des de "Metrópolis" fins a Flash Gordon.

Tot i així, la nova trilogia no va ser gaire ben rebuda pels fans de la nissaga. El primer episodi, protagonitzat per Annakin Skywalker nen (Jake Lloyd), i que serveix per presentar la majoria de personatges i conflictes, resulta excessivament complex; l'explicació sobre la Força i els midiclorians, que intenta racionalitzar un concepte que era fonamentalment místic en la trilogia anterior, no és gaire afortunada; i si el Jedi Yoda guardava certa semblança amb Jordi Pujol, la política del PP català Alicia Sánchez-Camacho podria haver estat el model de Jar Jar Binks, la patètica aportació còmica de la nova trilogia, un ésser amfibi que camina com els personatges dels còmics dels anys setanta de Robert Crumb.


La intensitat del tercer capítol, "Star Wars Episodio III: La venganza de los Sith", centrat en el conflicte emocional d'Annakin Skywalker (Hayden Christensen), temptat pel Cantó Fosc de la Força, i el final èpic que enllaça molt hàbilment amb l'episodi de 1977, redimeixen la trilogia.

"El despertar de la fuerza", primer títol de la tercera trilogia, que constituiria l'episodi VII de la sèrie, s'anuncia com un retorn a l'esperit mes aventurer i no tan solemne dels títols protagonitzats per Mark Hamill, Harrison Ford i Carrie Fisher (que tornen, una mica més iaions).

Oi que tenen una retirada?

divendres, 11 de desembre de 2015

STAR WARS: EPISODIS IV, V i VI


La imminent estrena d'"El despertar de la fuerza", setè lliurament de la nissaga Star Wars, o la iniciativa de Movistar + de dedicar un canal sencer a la sèrie al llarg de tot aquest mes de desembre, semblen motius suficients per parlar d'una de les franquícies cinematogràfiques més populars de la història, si no la que més.

Tot va començar l'any 1977, amb l'estrena de "La guerra de las galaxias", que va significar tota una revolució. Els efectes especials, encara artesanals, eren excel·lents, només comparables -i superiors en determinats aspectes- als de la mítica "2001: Una odisea del espacio". Però, en certa manera, el film ideat i dirigit per George Lucas era antagònic del de Kubrick: si aquest havia conduït el gènere de la ciència-ficció a un estatus similar al del cinema d'autor més elitista, "La guerra de las galaxias" era un retorn a les clàssiques space operas, pel·lícules amb vocació popular i sense cap rigor científic, que no eren sinó una variant del cinema d'aventures, amb pistoles que disparaven raigs làser i naus viatjant a la velocitat de la llum (*).

El triomf d'aquesta fòrmula tan poc original va ser conseqüència de la convicció amb què la van abordar els seus creadors i de la perícia en la seva execució. I val a dir que no li falten referents de qualitat a la space opera re-inventada per George Lucas, des del western clàssic al cinema d'Akira Kurosawa. Però, sobretot, "Flash Gordon", tant els serials dels anys quaranta com el còmic del gran Alex Raymond: d'aquí prové en darrera instància la barreja d'uns escenaris futuristes -androides que exerceixen de metges o mecànics, cotxes que volen, gratacels en forma de consolador-, amb trets que remeten a una Edat Mitjana idealitzada.

A "La guerra de las galaxias", trobem un jove paladí (Mark Hamill-Luke Skywalker) que ha d'alliberar una princesa (Carrie Fisher-Leia). Tots dos van vestits de blanc i són força eixerits malgrat que la noia es pentina amb dues ensaïmades. Ella està presonera d'un dolent que va vestit totalment de negre (Darth Vader). En l'assalt al castell del dolent (l'Estrella de la Mort), ajudaran el jove protagonista un murri que prefereix els diners als ideals (Harrison Ford-Han Solo), un gegant pelut (Chewbacca) i dos robots que exerceixen de contrapunt humorístic (C3PO, R2D2). Luke Skywalker viurà un procés iniciàtic de la mà del mestre Jedi Obi-Wan Kenobi (Alec Guinness) i Han Solo rebaixarà el seu cinisme i demostrarà el seu valor a mesura que l'acció avança. Les referències medievals i orientals també es concreten en les espases de llum amb què lluiten els cavallers Jedi, dotats d'unes condiciones físiques i mentals extraordinàries gràcies a la seva connexió amb "La Força", un teixit metafísic que abasta tot l'univers i que també té un "cantó fosc" que ha temptat alguns Jedi, com el poderós Darth Vader, presumpte assassí del pare de Luke Skywalker.

De manera que la història narrada a "La guerra de las galaxias" es mou entre l'esperit més pur del cinema d'aventures de tota la vida i uns conceptes més elaborats, d'índole gairebé religiosa.

Gran part de l'èxit obtingut per la pel·lícula es deu a l'enginy i a la força visual del disseny de les naus i de les indumentàries, amb menció especial per al Falcó Mil·lenari conduït per Han Solo i pels uniformes i cascs de les tropes d'assalt imperials i el vestit negre i la màscara del tètric Darth Vader. Avui, a gairebé quaranta anys de l'estrena, romanen com a icones de la nostra cultura. Recordem que Lucas, que va suar tinta per obtenir finançament per a un projecte en el qual no confiaven els productors, va renunciar al seu sou a canvi d'un percentatge en la taquilla i tots els drets del marxandatge (llavors, ningú no sabia què cony era, això). Els productors van acceptar, convençuts d'estar fent un gran negoci.

Tampoc podem oblidar l'extraordinària banda sonora de John Williams, recomanat per Spielberg. Williams va recuperar la música simfònica aplicada al cinema, a la manera dels grans clàssics, i va fer un ús genial del concepte operístic del leitmotiv associat a determinats moments i personatges.

L'èxit va permetre completar la trilogia que Lucas tenia en ment i que, en el seu conjunt, només era la segona part d'un projecte molt més ambiciós. Així, doncs, "La guerra de las galaxias" era l'episodi IV ("Una nueva esperanza") d'una nissaga que calia completar encara amb dues trilogies més: una preqüela i una continuació.


Amb més pressupost, amb un altre director -Irvin Kershner- i la col·laboració d'un guionista de talent -Lawrence Kasdan-, la sèrie continuava el 1980 amb "El imperio contraataca".

Els efectes especials eren millors: l'escena inicial de la batalla a la neu era prodigiosa en el moment de l'estrena del film. Però també va contribuir a fer d'"El imperio contraataca" el millor títol de la sèrie un llibret més orientat al públic adult, segons el qual, mentre Luke Skywalker continua el seu entrenament per fer de Jedi, Leia es decideix per Han Solo; i, quan li confessa que se l'estima, ell respon amb un lacònic "Ho sé". És clar que la relació entre la princesa i el cavaller de blanc no tenia futur atès el seu parentiu, que els guionistes van conèixer abans que els espectadors, en qualsevol cas molt sorpresos davant de la revelació final de Darth Vader en un moment mític de la història del cinema i que propiciava un to més ombrívol a la nissaga i tot el fil argumental que havia de sustentar la preqüela que el mateix Lucas dirigiria anys després.

La solvència del llibret de Kasdan i de la direcció del veterà Irvin Kershner fan fins i tot possible que no esclafim a riure en veure l'instructor del jove Luke, el Jedi Yoda, un titella dissenyat per Frank Oz no gaire diferent dels seus "Teleñecos". Afegiré que el personatge és més entranyable i proper -també més vell, és clar- que la seva versió digital en la preqüela.


El 1983, Richard Marquand dirigia "El retorno del Jedi", títol notablement inferior als precedents i un nou gir cap a la infantil·lització, sobretot per culpa dels ewoks, una mena de ninos de peluix que habiten un planeta selvàtic i ajuden els protagonistes en la seva lluita contra l'Imperi Galàctic. Això sí: la persecució en motos voladores entre els arbres constitueix una nova cimera dels efectes especials cinematogràfics. I Leia, presonera de Jabba el Hutt, apareix notablement més sexi que en els títols anteriors.

La cara:


La creu:


(*) Vaig veure la pel·lícula l'any de la seva estrena amb els companys d'Institut. El professor de francès, que -com tots els professors d'aquella època- portava barba, jersei de coll alt, bufanda, i votava el PSUC, ens va advertir literalment: "La Guerra de las Galaxias no es la verdadera ciencia-ficción; la verdadera ciencia-ficción es El Año 2001". Per estrany que pugui semblar avui dia, la pel·lícula no va agradar ningú i les noies de la classe van dir que "l'únic que val la pena són els tios" (Harrison Ford va guanyar per majoria).




dimarts, 8 de desembre de 2015

MERLÍ


Ahir dilluns va acabar la sèrie de TV3 "Merlí", després d'haver obtingut un èxit incontestable, i ja s'anuncia el making off per a dilluns vinent i tot fa pensar en una segona temporada.

Com pertoca en una sèrie de producció pròpia, la realització és rutinària i els guions són plens de tòpics, tot i que eficaços. I no podem evitar la sensació de trobar-nos davant d'una versió pobra d'"El club de los poetas muertos". Però si li hem de reconèixer una virtut a "Merlí" és la importància atorgada en els arguments a la filosofia, assignatura menyspreada en els nous plans d'estudi, la desaparició de la qual convertiria ja d'una vegada per totes als nostres joves en ignorants i robots al servei del capitalisme, que deu ser exactament allò que volen els nostres governants. Benvingut sigui, doncs, aquest professor de filosofia que ens ha explicat que cal ser crítics amb el sistema i, a més, ho ha corroborat amb els seus actes.

Francesc Orella fa una gran creació del personatge però no podem passar per alt la bona disposició i simpatia dels joves que fan d'alumnes. Simpatia que preserven en el cos a cos, com vam tenir ocasió de comprovar amb motiu de la seva presència al Festival Zoom de ficció per a televisió celebrat fa uns dies a Igualada. El Gerard, el meu fill, va poder conversar amb alguns dels intèrprets i el que fa de Gerard li va confessar que en la vida real lliga tan poc com a la sèrie, la qual cosa devia significar un consol per al primer.

dilluns, 7 de desembre de 2015

EL VIAJE DE ARLO


"El viaje de Arlo" (Peter Sohn, 2015) recorda molts clàssics de la Disney, com "Bambi" o "El Rey León". També aquí, un animal desvalgut -tot i tractar-se d'un dinosaure- perd un dels seus progenitors i emprèn un llarg viatge en el decurs del qual coneixerà el valor de l'amistat.

Disney-Pixar produeixen, per primera vegada en la seva història, dues pel·lícules en un mateix any, les dues signades per la mateixa guionista, Meg LeFauve. Però qui esperi un exercici tan original com ho fou "Del revés" es veurà forçosament decebut, ja que LeFauve, potser esgotada després del devesall d'enginy, recorre, com ja hem dit, a tots els clixés marca de la casa. Però la manca d'originalitat del llibret no implica que no contingui bones idees, com la de convertir l'amic humà en una mascota similar a un gos domèstic. I, en qualsevol cas, "El viaje de Arlo" resulta una pel·lícula d'aventures ben estructurada i ben explicada i, sobretot, realitzada amb una tècnica absolutament aclaparadora. Mai abans, en un film d'animació, haureu vist aquests boscos i aquests rius, aquesta naturalesa esplèndida i terrible que sembla més real que en la realitat.

I si els grans us emocioneu i els petits s'espanten en algunes seqüències, no un sàpiga greu. És la màgia de Disney.

dissabte, 5 de desembre de 2015

TOTS VOLEM EL MILLOR PER A ELLA


Com passava a "El camí més llarg per tornar a casa", "Tots volem el millor per a ella" (Mar Coll, 2013) parla de les conseqüències d'un accident de cotxe. La protagonista, abans una advocada d'èxit, ha esdevingut un ésser fràgil a qui tothom plany però ningú no ajuda. L'argument recorda "A propósito de Henry", però la història és més realista i inclou una visió molt àcida de la institució familiar, que acaba constituint per a la Geni una presó més cruel que el seu cos malmenat.

El film de la Mar Coll no seria el que és sense la interpretació precisa i emotiva de Nora Navas; brilla amb llum pròpia, ben acompanyada per un repartiment força adequat, tot i que el senyor que fa de pare podria optar al premi a la pitjor actuació de la història en un paper secundari.

dijous, 3 de desembre de 2015

LES BORRATXERES MÉS JUSTIFICADES DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA


Quan a "Casablanca" (Michael Curtiz, 1942) el coronel Strasser li pregunta, de manera no oficial, a Rick (Humphrey Bogart) sobre la seva nacionalitat, ell respon: "borratxo". I assistirem a una patètica borratxera del personatge, que necessita beure per pair la reaparició d'Ilsa (Ingrid Bergman), el gran amor de la seva vida, que el va deixar plantat en una estació de tren a París mentre els nazis bombardejaven la ciutat i que ara és a Casablanca, del braç d'un heroi de la Resistència, a la recerca d'un passaport. És quan li diu al negre que toca el piano allò de "toca-la, Sam"; no "toca-la una altra vegada, Sam", que això és el títol de l'obra de teatre de Woody Allen.

Rick ha de prendre una de les decisions més difícils que un home pot haver de prendre: renunciar a l'amor de la seva vida per ser honest i conseqüent. Probablement una borratxera més gran seguís al mític comiat a l'aeroport de Casablanca. Almenys, però, li haurà quedat a Rick l'amistat del capità Renault (Claude Rains); però aquest tampoc no era un gran amic de l'aigua, si més no de l'aigua de Vichy.


L'any 1962, John Ford va dirigir un dels seus millors films, "El hombre que mató a Liberty Valance".

Aquest western parla de dos homes que pretenen imposar la justícia de dues maneres diferents: Tom Doniphon (John Wayne) confia en la seva habilitat amb el revòlver; Ransom Stoddard (James Stewart) va armat amb llibres de lleis i confia en el poder de la paraula, tot i que això no sempre és més útil a la pràctica. Enmig d'aquests dos homes, hi ha una dona, la Hallie (Vera Miles). Doniphon se l'estima però el seu valor a l'hora d'enfrontar-se als malvats és tan gran com la seva timidesa i malaptesa a l'hora de festejar.

Doniphon salva el seu rival i renuncia a la glòria i a la noia. Acte seguit, es beu tot el whisky del saloon i crema la casa que té a mig construir. Sobre les seves cendres s'edificarà el progrés d'un país que no tolera més facinerosos com Liberty Valance però tampoc herois passats de moda com el pobre Tom Doniphon.