divendres, 30 d’octubre de 2015

MARTE


Després d'"Alien", "Blade Runner" i "Prometheus", Ridley Scott aborda novament el gènere de la ciència-ficció, tot i que "Marte" és també -i sobretot- una pel·lícula d'aventures en què el protagonista, abandonat a Mart, lluita per sobreviure en un escenari que recorda el Monument Valley (en realitat, és Jordània); de manera que, si vam afirmar arran d'"Exodus: Dioses y reyes", que Scott s'havia convertit en Cecil B. DeMille, aquí sembla més a prop de John Ford.

I tot és molt americà: l'esponsorització de la NASA -que té el projecte d'enviar exploradors al planeta vermell i deu necessitar diners-, el tarannà optimista i resolutiu de l'astronauta Mark Watney (Matt Damon, molt còmode en el paper), la intervenció d'un setè de cavalleria integrat per funcionaris i científics i pels heròics companys d'aquest Robinson Crusoe del futur, fins i tot els hits musicals dels setanta que amenitzen la funció i distreuen les solitàries tardes marcianes. També el sentit de l'espectacle, la facilitat narrativa d'aquest film emocionant però tan lleuger com l'atmosfera d'allà dalt.

dilluns, 26 d’octubre de 2015

LA COLMENA


Mario Camus va dirigir el 1982 "La colmena", adaptació de l'obra homònima de Camilo José Cela que retrata les misèries del Madrid de la postguerra.

El cafè de Doña Rosa -que diu "nos ha merengao"- reuneix els patètics personatges d'aquesta obra coral amb esbossos de comèdia i rerefons de tragèdia individual i col·lectiva, una cort dels miracles que conviu amb la por i amb la gana, formada per poetes i putes, proxenetes i estraperlistes. Tots ells miren de sobreviure -amb o sense dignitat- enmig d'una societat dividida.

Camus serveix una pel·lícula digna i entretinguda ajudat per uns diàlegs incisius i les actuacions d'un repartiment en estat de gràcia que acull molts noms del cinema espanyol de sempre: Victoria Abril i Ana Belén (totes dues ensenyen els pits, és clar), José Sacristán, Concha Velasco, Francisco Rabal, Mario Pardo, Fiorella Faltoyano, José Sazatornil, José Luis López Vázquez, Mary Carrillo, José Bódalo, Emilio Gutiérrez Caba, Charo López, Marta Fernández Muro, Elvira Quintillá, Luis Ciges, Francisco Algora, Agustín González, Imanol Arias, Rafael Alonso, Antonio Resines, Queta Claver o María Luisa Ponte. El gran Luis Escobar fa una intervenció memorable en el paper d'un jurista cregut però entranyable que recita incansablement un discurs propi sobre la usucapió als poetes del cafè, que aplaudeixen la seva prosa mentre beuen amb delectació els cafès amb llet que els ha pagat. I el mateix Camilo José Cela també compareix a la taula dels literats en el paper d'inventor de paraules (sic); i n'hi regala una al jurista: "Bizcotur: dícese del que sobre ser bisojo y mal encarado, mira con aviesa intención. Puede usarse también como sustantivo."

Però el millor diàleg és força més prosaic. Al final, quan un dels guàrdies de la comissaria li pregunta a l'altre qui són els qui marxen l'endemà al matí del seu arrest, respon: "Nadie. Dos maricas y uno que escribe". Frase memorable per la manera com resumeix el pensament únic i l'escassa consideració envers els intel·lectuals en l'Espanya trista i mesquina sorgida de la Guerra Civil.

dissabte, 24 d’octubre de 2015

WOODY ALLEN EN NEGRE


En el darrer film de Woody Allen, "Irrational Man", unes notes manuscrites en un exemplar del "Crim i càstig" dostoievskià resultaran determinants per resoldre el conflicte plantejat.

La novel·la de l'escriptor rus ha estat motiu d'inspiració en moltes de les incursions del director en el gènere negre o, per ser més precisos i ja que les adscripcions genèriques poden ser enganyoses en el cas d'Allen, en aquelles de les seves pel·lícules que giren al voltant d'un assassinat o més d'un.

"La última noche de Boris Grushenko" (1975), probablement la millor pel·lícula de la seva primera etapa i un títol que tot allenòfil hauria de conèixer, està ambientada a Rússia, la qual cosa potser no és casual, i ja planteja un dilema semblant al de Raskòlnikov, el personatge de Dostoievski, o del professor de filosofia interpretat per Joaquin Phoenix a "Irrational Man": Boris (Allen) és un pacifista convençut; però se li presenta l'ocasió de matar Napoleó i salvar Europa de la guerra. Seria aquest un assassinat just?

"Delitos y faltas" (1989) també s'inspira en l'obra de Dostoievski, però el crim perpetrat per Judah (Martin Landau) té una motivació molt més egoïsta i el sentiment de culpa que segueix a l'acció criminal cedeix ben aviat davant l'evidència que no es farà justícia i que s'ha aconseguit la fi perseguida: mantenir l'assassí en el seu estatus social i la seva còmoda vida burgesa. Déu, si és que existeix, ha tancat els ulls, fet que Allen reflecteix metafòricament en el cas del rabí (Sam Waterston) que s'està quedant cec.

"Match Point" (2005) és una reedició del mateix argument que incorpora la idea de l'atzar. I, per extensió, la idea que, sense Déu, només el caos regeix el nostre univers. Aquest atzar i la preeminència del caos també apareixen a "Irrational Man" (2015), desmentint les teories del protagonista sobre la possibilitat de canviar l'ordre de les coses. Abe (Phoenix) pretén realitzar un crim que sigui alhora perfecte i moralment justificat i el cert és que els seus arguments resulten perversament convincents; tot i que, finalment, ens adonarem -com Raskòlnikov s'adonava al final del llibre- que la idea del súper-home és una falàcia.

Sense ser obertament una comèdia, "Irrational Man" conjuga la sordidesa de la seva proposta amb la lleugeresa narrativa del seu tractament (d'altra banda, habitual en els darrers treballs de Woody Allen). No és la primera vegada que combina comèdia i cinema negre, sent els exemples més clars "Misterioso asesinato en Manhattan" (1993) i "Balas sobre Broadway" (1994), un altre cas de crim amb motivació intel·lectual (artística, per ser més exactes). Finalment, la història de la noia enamorada del criminal remet a "Scoop" (2006), una altra comèdia.

No és el cas d'"El sueño de Casandra" (2007), una tragèdia en tota regla en què l'acte criminal només origina més maldat. Bé, això també passa a "Match Point" i a "Irrational Man", en què aprendrem que els crims sempre vénen de dos en dos i que la sort no fa distincions entre els assassins i les seves víctimes.

dijous, 22 d’octubre de 2015

EL CAMÍ MÉS LLARG PER TORNAR A CASA


Mentrestant, el cinema català continua buscant un nou guru i sembla que ja l'ha trobat i que es diu Sergi Pérez. "El camí més llarg per tornar a casa" (2014), el seu debut finançat per Verkami, ha estat saludat amb crítiques ditiràmbiques.

I, no obstant això, no em convenç una història narrada imitant l'estil dels germans Dardenne sobre un senyor que ha perdut la seva dona i la seva autoestima i que es passeja amunt i avall traginant un pobre gos a punt de morir de set, que no pot tornar a casa perquè s'ha deixat les claus a dins i perquè els manyans del seu barri resulten ser uns incompetents. La metàfora i el misteri s'esgoten ben aviat i els 85 minuts que dura el film es fan eterns sense que les gratuïtes escenes de sexe -amb una cambrera molt predisposada- i violència -amb el pobre gos- ajudin a mantenir l'interès de l'espectador no masoquista.

Puc estar equivocat i no veure la presumpta obra mestra que tinc al meu davant. Ja m'ha passat alguna cosa semblant amb pel·lícules d'Albert Serra i de Ventura Pons (ah, perdó, que aquest últim ja no està de moda entre els crítics).

diumenge, 18 d’octubre de 2015

APRENDIENDO A CONDUCIR


"Aprendiendo a conducir" (2014) és una faula modesta sobre dos personatges que viuen a Nova York però en dos móns diferents: Wendy és una escriptora i crítica que viu còmodament a Manhattan; Darwan és un hindú de la secta sikh que treballa de professor d'autoescola i de taxista i que viu a Queens en un pis pastera. Ambdós tenen en comú que ja no són de la primera volada i que es troben en la necessitat d'aprendre, no només a conduir sinó a viure sense parella o a conviure en parella, respectivament. Tot és prou complicat.

Els actors madurs d'"Elegy" (2008), Ben Kingsley i Patricia Clarkson, es retroben amb la seva directora, Isabel Coixet, en un nou encàrrec per a aquesta, que factura un film sense pretensions però digne i simpàtic, infinitament superior a les seves últimes relliscades.

dissabte, 17 d’octubre de 2015

MAPS TO THE STARS


A "Maps to the Stars" (2014), David Cronenberg viatja a Hollywood per retratar les misèries que s'amaguen rere les piscines i les mansions luxoses. La bogeria plana sobre uns personatges malvats i egocèntrics, obligats a enfrontar-se a si mateixos i als seus fantasmes arran de l'aparició d'una noia amb l'aspecte de Mia Wasikowska que té cremades a la cara, als braços i les cames. Robert Pattinson condueix una limusina però el seu personatge està molt allunyat del protagonista de "Cosmopolis". Julianne Moore ens ofereix una altra de les seves interpretacions extremes que no exclou l'escatologia. John Cusack i Olivia Williams són els pares d'un nen prodigi (Evan Bird) que es comporta com un dictador després d'haver fet una pel·lícula que ha recaptat 700 milions de dòlars. Però els diners no fan la felicitat i la merda és merda encara que es vengui a preu d'or per internet.

dijous, 15 d’octubre de 2015

LA TRILOGIA DE LA VIDA


Després de tantes tragèdies i mirades pessimistes sobre la gent i la seva història, Pasolini es mostra més positiu a la "Trilogia de la Vida", que és com s'anomena el conjunt de tres pel·lícules que adapten reculls de contes medievals més o menys eròtics, contes divertits que festegen la vida i l'amor carnal.

O potser no volia fer tres pel·lícules i el va obligar el productor -Alberto Grimaldi- en vista de l'èxit comercial sense precedents de l'adaptació dels contes de Boccaccio a "El Decamerón" (1971).

Segons l'obra original, cent són els contes que set noies i tres nois s'expliquen per distreure la seva estada en una villa on romanen tancats fugint de la pesta que assola Florència.

El film de Pasolini redueix el nombre de relats a nou, els quals preserven, però, l'esperit lúdic i humanístic de l'obra de Boccaccio. Els herois són lladregots i joves que només pensen en follar i les víctimes de llurs astúcies són els marits enganyats i monges i capellans que representen una autoritat que tant l'autor renaixentista com Pasolini rebutgen i ridiculitzen. Vegem dues de les històries: un noi entra en un convent per treballar de jardiner i es fa passar per sord-mut; el jove és ben plantat i les monges se'l repassen l'una rere l'altra, confiades que ell no ho dirà a ningú; fins que li arriba el torn a la mare superiora i el noi decideix parlar per queixar-se de l'excés de feina; llavors, les germanes celebren el fet com un miracle. Una altra: un jove li fa prometre al seu amic que el primer que mori dels dos tornarà a la vida per aclarir-li al sobrevivent si realment follar és pecat o poden fer-ho sense por d'anar a l'infern; dit i fet: un d'ells mor i ressucita només per informar el seu company que no és pecat; el viu corre a celebrar-ho amb la seva amant.

Entre el cel i l'infern.




Els personatges són homes del poble, molt guapos els joves i lletjos i esdentegats la resta. Tots ells serviran de models per a un fresc que ha de pintar el gran Giotto, interpretat pel mateix Pasolini. Novament, l'interès per la pintura i el discurs sobre la representació; i el director que es presenta com un artista del Renaixement que troba la inspiració en els somnis però també en l'observació de la realitat que l'envolta.


El 1972, Pasolini viatja a Anglaterra amb el mateix equip (el músic Ennio Morricone, el fotògraf Tonino Delli Colli, l'escenògraf Dante Ferretti i l'encarregat de vestuari Danilo Donati) i alguns dels seus actors habituals (Ninetto Davoli, Franco Citti), i realitza "Los cuentos de Canterbury", adaptació del conjunt de relats escrits per Geoffrey Chaucer (interpretat pel mateix Pasolini) i que, teòricament, recullen els contes narrats pels pelegrins que viatgen a Canterbury, per tal de distreure el seu viatge.


Retrata una Anglaterra del segle XIV força plausible, bruta i humida, habitada per putes i lladres, estudiants lascius i esposes nimfòmanes que se les empesquen per fer l'amor a pesar dels seus marits. No tots els contes són eròtics, alguns inclouen una lliçó moral. En l'episodi en què Franco Citti fa de dimoni (paper que repetiria a "Las mil y una noches") i en un altre en què veiem un infern en què els dimonis expulsen frares pel cul (sic), observem una paradoxa que devia ser habitual a l'època contemplada: d'una banda, se'ns presenten els monjos i altres religiosos com uns rapinyaires sense escrúpols; però aquesta visió lúcida i presumptament laïcista del món sembla conviure sense problemes amb el temor al Més Enllà i la por al càstig diví.


La dualitat, un tema profundament pasolinià, s'expressa clarament en el penúltim episodi, que comença mostrant una colla de joves follant amb unes prostitutes (celebrant la vida), per mostrar, acte seguit, com la Mort se'ls endú, malgrat llur joventut i servint-se de la seva cobdícia.

Afegirem que Pasolini aprofita un dels episodis, interpretat per Ninetto Davoli, per fer un homenatge explícit a un cinema mut que sempre va ser referent de la seva filmografia. L'actor és un doble de Charlot a qui persegueixen uns policies medievals que recorden els de la Keystone.


El 1974, Pasolini dirigeix "Las mil y una noches". És el film més llarg de la trilogia i potser el menys divertit, però també el més sofisticat en forma i contingut. Si "El Decamerón" i "Los cuentos de Canterbury" es limitaven a empalmar una història rere una altra, només amb el lleu nexe d'unió de Giotto pintant un fresc o Chaucer escrivint el seu llibre entre migdiada i migdiada, "Las mil y una noches" prescindeix de tota referència a la Xahrazad i adopta una estructura circular i de caixes xineses; comença i acaba presentant la història de l'esclava Zumurrud i el seu amant Nourredine i, enmig, enllaça contes que inclouen personatges que expliquen altres contes, alguns dels quals molt extensos i extraordinàriament delicats, com la història del triangle amorós al voltant del personatge interpretat per Ninetto Davoli (història potser dolorosament propera al director, qui acabava de trencar la seva relació amb l'actor quan aquest va descobrir que també li agradaven les dones). D'altra banda, el film permet al director, com en les seves adaptacions de tragèdies gregues, viatjar a terres llunyanes per cercar escenaris que recordin un Orient que es perd en la nit dels temps, i situa les seves històries en indrets tan diversos com el Iemen o Nepal.

Els àrabs eren més sofisticats que els europeus:


I les noies, quines belleses!



diumenge, 11 d’octubre de 2015

LA VISITA


Estàvem impacients per comprovar si M. Night Shyamalan recuperava el seu pols cinematogràfic després de les notables ensopegades d'"Airbender" i "After Earth".

Si més no, "La visita" és un retorn al gènere del terror, dintre del qual s'inscriuen les seves millors pel·lícules. És, però, una producció molt modesta, amb un caràcter de sèrie B prou assumit en el plantejament i en la seva resolució. Els productors són els mateixos de "Paranormal Activity", i potser aquest és el primer peatge que ha hagut de pagar el director i el motiu perquè hagi substituït el seu estil clàssic per la tècnica del found footage (tot ho veurem per mitjà d'una gravació o unes gravacions realitzades pels mateixos protagonistes). Com vaig dir en el post sobre el mockumentary, aquesta tècnica limita les possibilitats creatives i ja no es pot dir que sigui original; els autors de "[REC]" van acabar la nissaga prescindint-ne, precisament per aquesta raó.

En fi, potser per això no em va entusiasmar gaire l'inici d'un film que, a més, tarda a entrar en matèria. Però Shyamalan demostra que encara és un paio intel·ligent i troba la manera d'adaptar la tècnica del found footage a la seva narrativa: la majoria de les imatges que veiem -no totes- són obra de la nena protagonista, qui viatja amb el seu germà petit a una granja enmig del bosc sense trànsit ni internet per visitar els seus avis; resulta que la noia vol aprofitar l'estada per filmar un reportatge sobre els seus familiars i, de passada, esbrinar els motius que van fer que la seva mare hagués fugit per sempre més de la llar dels seus progenitors; se'ns explica que la nena vol ser directora de cinema i tot plegat justifica que la seva filmació sigui plausiblement correcta i que la càmera trobi gairebé sempre l'emplaçament idoni. En definitiva, Shyamalan acaba portant les limitacions de producció al seu terreny i serveix un producte menys brillant -i menys elegant- que els títols que el van fer famós però molt digne i molt divertit, tan terrorífic com calia però amb un sentit de l'humor notable. Cal dir que, per aconseguir-ho, recorre a alguns dels seus arguments habituals: com passava a "El sexto sentido" i "El bosque", hi ha una sorpresa que ens obligarà a replantejar la nostra actitud davant allò que estem veient; i, com en el cas de "Señales" i el personatge interpretat per Joaquín Phoenix, un trauma relacionat amb l'esport serà determinant en l'enfrontament final entre els bons i els malvats. Shyamalan, doncs, s'inspira en la seva obra anterior; però la trama s'alimenta de molts altres referents, que van del terror modern a la literatura gòtica fins arribar al conte d'en Hansel i la Gretel.

divendres, 9 d’octubre de 2015

CLEOPATRA


La pel·lícula eròtica més cara de la història del cinema. I la més llarga.

Les egípcies d'abans anaven més destapades:

dilluns, 5 d’octubre de 2015

NUEVE CARTAS A BERTA


Dirigida per Basilio Martín Patino el 1966, "Nueve cartas a Berta" és una pel·lícula insòlita que importava al nostre país elements de la Nouvelle Vague francesa mitjançant la història de Lorenzo (Emilio Gutiérrez Caba), un jove "preocupat perquè no te preocupacions", que ha viatjat a Londres i que torna amb els seus pares a Salamanca, paradigma de la ciutat de províncies en una Espanya ancorada en un passat d'odis i de misèries.

El més curiós és que el protagonista, tot i la seva experiència i l'amistat amb la Berta del títol, filla d'un intel·lectual republicà exiliat, no sembla que vulgui emprendre cap revolució ni maldi per tornar a Anglaterra. La seva rebel·lia es limita a deixar a mitges l'estada ens uns exercicis expirituals per visitar uns amics estrangers que viuen a Madrid i tenen costums més lliberals. Però el tempta tant com l'atemoreix la perspectiva d'una vida burgesa, còmoda i mediocre, amb la nòvia de Salamanca de tota la vida i les tardes al casino.

Estilísticament, el film de Patino és força agosarat. Inclou ralentís i imatges congelades, i les escenes en què Lorenzo passeja la seva buidor existencial per la ciutat antiga i humida tenen una clara vocació documental. De fet, tres dels millors films del director són documentals: "Canciones para después de una guerra" (1976), "Caudillo" i "Queridísimos verdugos" (1977). En aquests treballs, Patino s'allibera de certa ingenuitat i manca de determinació, com les que impedien a Lorenzo escapar del seu destí, i arremet sense embuts contra els fantasmes del franquisme i la Guerra Civil.

El cicle apassionant de cinema espanyol que ens ofereix cada dia la 2 de Televisió Espanyola ens ha proposat darrerament més títols sobre el jovent de la postguerra i les ferides per tancar.


Hem pogut veure "Los chicos" (1959), primera pel·lícula de Marco Ferreri, cineasta italià que fou epítom del cinema d'autor europeu dels anys setanta i que va començar la seva carrera al nostre país, on va dirigir dos títols magistrals sobre guions del gran Rafael Azcona: "El pisito" (1959) i "El cochecito" (1960). Menys coneguda -la censura la va prohibir directament- és aquesta crònica de to neorealista sobre uns joves de barri al Madrid de l'època i les seves senzilles aspiracions, que no podran veure complertes com tampoc no seran capaços de distreure's com déu mana una tarda de diumenge. El tedi dels protagonistes no té el caire existencialista present a "Nueve cartas a Berta" però reflecteix la mateixa absència d'horitzons. Un dels nois, El "Chispa", treballa en un quiosc on sempre es reuneix la colla; el seu cap, quan no rondina perquè li fa mal la cama, parla de la guerra; el xicot comenta que l'avorreix sobiranament.


"El amor del capitán Brando", dirigida el 1974 per Jaime de Armiñán, va ser un dels títols més emblemàtics i exitosos de la transició. Reunia descaradament molts elements per ficar-se a la butxaca el públic de l'època: una mestra presumptament progre (Ana Belén) revoluciona un poble petit de la província de Segòvia, característicament tradicional i conservador, perquè té la barra d'estar bona i perquè consenteix que la festegin un alumne adolescent amb molta imaginació i un republicà que acaba de tornar de l'exili (Fernando Fernán Gómez). L'alcalde (Antonio Ferrandis) és un cacic paternalista, el republicà és un catàleg de virtuts i l'Ana Belén ensenya els pits en diversos angles. Com podia no agradar aquesta pel·lícula a un públic àvid de llibertat? I perquè ningú no se sentís avergonyit, la fotografia de Luis Cuadrado i la presència de l'autocar de línia que no ha de faltar en un film espanyol d'ambient rural certificaven que es tractava d'una pel·lícula seriosa i de qualitat. Vista avui, la seva simplicitat es fa massa evident. De tota manera, em va resultar fascinant la seva revisió. Quan la vaig veure per primera vegada, al cinema, jo devia tenir l'edat del nen protagonista i, és clar, també em vaig enamorar de la mestra.

dissabte, 3 d’octubre de 2015

TENDÈNCIES DE LA COMÈDIA CONTEMPORÀNIA: REGNE UNIT VS. ESPANYA


L'èxit de "Cuatro bodas y un funeral" (1994) i "Notting Hill" (1999) inspira la comèdia britànica molt més recent "Les doy un año", dirigida per Dan Mazer el 2013. També comença amb un casament lleugerament accidentat en què el padrí explica acudits grollers; el nuvi i la núvia tenen caràcters diferents (i d'aquí ve l'escassa fe en el futur de la parella, motiu del títol de la pel·lícula). El noi és maldestre, fins i tot una mica ridícul, i ella és una pija tan maca com sonsa, interpretada per la nord-americana Rose Byrne. Hi ha més americans a la pel·lícula: Minnie Driver, Anna Faris, Simon Baker; però només en el cas del darrer, el personatge també és americà i no anglès. El film narra les dificultats del matrimoni i les seves infidelitats amb parelles que semblen més adequades. Els guapos amb els guapos i els lletjos simpàtics amb els lletjos simpàtics. No diré que el film no sigui realista en aquest sentit, però el missatge resulta una mica depriment, fins i tot contrari a l'esperit de les comèdies en què s'emmiralla. En fi, se salva per dues escenes divertides: la declaració amb música i uns coloms i la sessió de fotos del viatge de noces (aquesta, una situació gens original però tan eficaç com els títols de crèdit finals de "Resacón en Las Vegas").


No és un casament sinó una festa d'aniversari l'esdeveniment que centra "El nostre últim estiu a Escòcia" (Andy Hamilton i Guy Jenkin, 2014). També hi ha una mort, com a "Cuatro bodas y un funeral", una actriu nord-americana en el repartiment (la guapa Rosamund Pike) i parelles desavingudes.

Tot i el precedent del film de Mike Newell i d'una certa tradició de l'humor negre en el cinema britànic, no és usual que una comèdia parli tan obertament de la mort, com tampoc no ho és el protagonisme dels tres nens, excèntrics però entranyables. Una aposta que els directors saben resoldre sense perdre els papers, servint una pel·lícula francament agradable. No passarà a la història del gènere però tampoc no resulta ofensiva com moltes de les comèdies actuals.

Us diré, de tota manera, que la comèdia britànica contemporània que prefereixo és més salvatge que els casos esmentats i l'hem vista a la televisió: la sèrie "Little Britain", deutora de l'humor irreverent i surrealista dels Monty Python.

I ara li toca a Espanya, un altre pais en què les comèdies s'assemblen.


Els films de Javier Ruiz Caldera beuen de la tradició clàssica (i no tan clàssica) nord-americana però també d'alguns èxits més recents del cinema espanyol.

Així, doncs, "Anacleto: Agente secreto" (2015) és una barreja entre "Torrente" i les aventures de Mortadelo i Filemón recreades per Javier Fesser. No endebades, Anacleto era un altre personatge de la mítica editorial Bruguera, paròdia de 007, enfrontat sempre al malvat Vázquez (el dibuixant, ell mateix tot un personatge que també ha merescut una versió cinematogràfica). Ruiz Caldera treballa amb models aliens i elements dispars, però sap combinar-los mitjançant una recepta personal, potenciant la violència i jugant amb el contrast entre un Anacleto veterà i més hàbil que el seu referent tebeïstic (Imanol Arias), i el seu fill i hereu, un noi poc predisposat a l'acció, el típic home comú enfrontat a una situació que el supera (com el protagonista de "Con la muerte en los talones", salvant las distàncies).

A part del fitxatge d'Imanol Arias, el director confia novament en Quim Gutiérrez, Alexandra Jiménez, Rossy de Palma i els impagables Berto Romero i Carlos Areces (en el paper de Vázquez). Tots ells estan esplèndids i constitueixen el millor ingredient d'un film no especialment apassionant però digne i entretingut.

Tot i que aquesta barreja d'humor i cinema d'acció també troba un referent en algunes comèdies britàniques recents, com, per exemple, "Bienvenidos al Fin del Mundo" (Edgar Wright, 2013) o "Kingsman: Servicio secreto" (Matthew Vaughn, 2014). El cinema britànic substitueix al nord-americà com a model per al gènere de la comèdia? No ho sabem, però de moment hem completat el cercle.