divendres, 31 de juliol de 2015

CAPRICCIO ALL'ITALIANA


El film d'episodis "Capriccio all'italiana" (1968) és ben bé això, un caprici, una col·lecció de gags no especialment brillants, com tots els interpretats per Silvana Mangano, a les ordres de Mario Monicelli ("La Bambinaia"), Mauro Bolognini ("Perché?") i Franco Rossi ("Viaggio di lavoro"). L'episodi de Steno "Il mostro della domenica" participa d'una de les característiques dels films d'episodis italians: la confrontació entre la tradició i la modernitat; però el plantejament és més caspós que una comèdia de Paco Martínez Soria: Totó (ja era mort quan la pel·lícula es va estrenar) es dedica a afaitar el cap de joves peluts i hippies, presentats com una colla de brètols.

L'altre episodi dirigit per Mauro Bolognini, "La Gelosa", ens presenta una parella molt moderna que visita una boite; però a ella no li convencen els balls moderns i, tot i que el marit procura mentalitzar-la que ja no es porta ser gelós, a ella acaba sortint-li la vena mediterrània més atàvica. En fi, tampoc no és més que un mal acudit, però, si més no, Bolognini dota la narració de cert estil visual i la protagonista, Ira Von Fürstenberg, és guapíssima. Contemplar-la a ella i als seus modelets pop dissenyats per Mila Schön justifica la visió d'aquest fragment.

Com a "Las brujas", l'episodi dirigit per Pasolini destaca del conjunt. El discurs sobre la representació és prou evident en aquesta raresa fílmica, darrera col·laboració entre el director i la parella Totó-Ninetto Davoli. Es tracta, ni més ni menys, que d'una escenificació de l'Otel·lo de Shakespeare feta amb titelles, on els actors fan de titelles; uns cables els subjecten mentre actuen i sobreactuen i es fan preguntes sobre la naturalesa del seu destí, sobretot Otel·lo (Davoli), qui es pregunta per què està destinat a matar Desdèmona; i el titellaire li respon que ell vol assassinar-la perquè ella vol ser assassinada.

Els titelles actuen en un teatre molt rònec davant d'un públic que imaginem proletari i no gaire cultivat, ja sigui per la manera com van vestits o per la seva reacció furibunda a les intrigues de Iago (Totó pintat de verd) i la violència d'Otel·lo (Davoli pintat de color xocolata). Al final, els titelles, "assassinats" per l'audiència, són carregats en un camió que condueix Domenico Modugno mentre canta una de les seves peces melòdiques. Van a parar a un abocador d'escombraries i allà resten, de cara al cel i preguntant-se "Che cosa sono le nuvole?" (que és el títol de l'episodi).

dimecres, 29 de juliol de 2015

THE IMITATION GAME


"The Imitation Game" (Morten Tyldum, 2014) detalla la fins fa poc secretíssima gesta d'Alan Turing i dels homes (i una dona) que van aconseguir desxifrar el codi que permetia llegir els missatges enviats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, facilitant la victòria aliada. Però l'interès del film va més enllà: exposa la prevalença dels càlculs estadístics per damunt de qualsevol consideració moral en el marc d'un conflicte bèl·lic; i presenta la figura d'un geni prototípic, totalment inepte per a les relacions socials -de fet, gairebé autista, la qual cosa el devia fer especialment apte per al pensament matemàtic-, que no solament no va ser reconegut com un heroi sinó que va esdevenir un màrtir a causa de la seva orientació sexual, no gaire ben vista en l'Anglaterra dels anys quaranta i cinquanta. Benedict Cumberbatch fa una interpretació memorable d'aquest personatge singular.

dissabte, 25 de juliol de 2015

EDIPO REY


Si la tragèdia i la impossibilitat d'escapar al destí són elements presents en tota l'obra de Pasolini, fins i tot en algunes de les seves comèdies, resulta conseqüent que acabés adaptant Sòfocles i la seva coneguda història sobre Edip.

A "Edipo rey" (1967), el director italià es manté fidel al text literari i el fa seu. Edip mata el seu pare i fa l'amor amb la seva mare, com va predir l'Oracle, a causa d'un destí capriciós però també del seu caràcter volcànic.

La posada en escena és més experimental i revela l'interès del director -ja anunciat en les seves comèdies i confirmat en títols posteriors- per evidenciar la representació que l'obra cinematogràfica implica; ho fa, en aquest cas, jugant amb l'escenografia. La infantesa d'Edip transcorre en la Itàlia dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, la qual cosa pot implicar una referència a la infantesa del mateix director i també a un període feliç, previ a la tragèdia. Ja en aquestes escenes, tan belles com ho és Silvana Mangano en el paper de Iocasta, la narració s'apropa al model del cinema silent; gairebé no hi ha diàlegs i molts estan substituïts per rètols.

Quan Edip creix, adopta els trets de Franco Citti i les localitzacions, situades ara al Marroc, esdevenen àrides, desèrtiques, sovint presentades en pla general. Els vestits, dissenyats pel gran Danilo Donati, no pretenen en absolut evocar la Grècia clàssica: estan fets d'una llana gruixuda i els personatges semblen pastors, encara que siguin reis; i els abillaments i les armes són també molt rústics i remeten a les cultures africanes antigues.

Al final, com també acostuma a passar en les seves pel·lícules, els protagonistes proven d'expiar els seus pecats. Edip es treu els ulls i fuig a l'exili en companyia de l'inefable Ninetto Davoli. En la darrera escena, caminen pel centre de la Bolònia contemporània; tot i els anys o els segles transcorreguts, el protagonista es retroba aquí amb les sensacions de la seva infantesa.

divendres, 24 de juliol de 2015

[REC]4: APOCALIPSIS


Darrer títol de la sèrie iniciada el 2007 per Jaume Balagueró i Paco Plaza, "[REC]4: Apocalipsis" (2014), dirigida pel primer en solitari, certifica l'esgotament de la fòrmula. Ni tan sols no s'han preocupat de continuar aplicant les maneres del mockumentary, tot i que encara hi ha molta presència de càmeres de seguretat i vídeos.

L'única variant destacable és la filmació en un vaixell, excusa idònia per a la claustrofòbia i la impossibilitat de fugir, que són elements consubstancials als arguments de la sèrie. Manuela Velasco torna a tenir protagonisme, però trobo que ha perdut l'encant que tenia a "[REC]"; amb paràsit o sense.

diumenge, 19 de juliol de 2015

DEL REVÉS


Com tots sabem, el segell Pixar, d'ençà del seu primer llargmetratge ara fa vint anys -"Toy Story"-, ha significat per al gènere d'animació un salt evolutiu potser tan important com per a la ciència-ficció ho va ser "2001". Només una ullada als tres darrers títols que va presentar consecutivament la passada dècada ("Ratatouille", "Wall-e", "Up") és suficient per valorar la fins ara insuperada qualitat tècnica i artística de les seves propostes, tan vàlides per al públic infantil com per als adults (que no caiguin en el prejudici absurd segons el qual els ha passat l'edat d'anar a veure pel·lícules d'animació de Walt Disney).

Els darrers anys, semblava que els estudis havíen perdut empenta, amb títols menys memorables ("Brave", 2012) i altres que es limitaven a aprofitar èxits pretèrits ("Cars 2" -2011-, "Monstruos University" -2013-). Doncs bé, gràcies a "Del revés", no solament recuperen el seu prestigi sinó que assoleixen un nou cim del gènere, per no dir del cinema en general.

El primer que cal agrair és que s'han arriscat moltíssim. El concepte argumental de "Del revés" no es presta a una pel·lícula fàcil. Mostrar el cervell humà com si fos en sentit literal el centre de control d'una sofisticada maquinària ja ho havía fet Woody Allen en un divertidíssim episodi de "Todo lo que usted siempre quiso saber sobre el sexo y no se atrevía a preguntar". Però el film de Pete Docter i Ronaldo del Carmen, que és, evidentment, divertit, va molt més enllà i parteix d'una disciplinada investigació per presentar al públic -infantil o no- els processos d'aprenentatge i de maduració en una etapa tan difícil de la vida com és el final de la infantesa, amb un rigor absolut, gairebé com si fos un documental però sense que sembli un documental, convertint en personatges empàtics -i simpàtics- les emocions que fan possibles els nostres actes (l'Alegria, la Tristesa, la Por, la Ira, el Fàstic), experimentant amb la imatge i la narració per il·lustrar conceptes com l'inconscient o el pensament abstracte. Però "Del revés" no es limita a parlar-nos de les emocions de la nena protagonista i apel·la a les nostres pròpies emocions amb intel·ligència i sensibilitat; ens ofereix, com feia temps que ningú no ho feia, una hora i mitja de màgica felicitat.

divendres, 17 de juliol de 2015

NUNCA PASA NADA


Juan Antonio Bardem és justament famós per dues pel·lícules: "Muerte de un ciclista" (1955) i "Calle Mayor" (1956). El cicle de cinema espanyol que continua a la 2 ens ha ofert l'oportunitat de recuperar -i reivindicar- un títol de 1963 en què el director ens trasllada un cop més als ambients mediocres de la vida a províncies: es tracta de "Nunca pasa nada", una co-producció amb França amb força línies de diàleg en francès i el protagonisme de dos actors d'aquest país, Jean-Pierre Cassel i Corinne Marchand, la inoblidable protagonista de "Cleo de 5 a 7" d'Agnès Varda (Julia Gutiérrez Caba i Antonio Casas encapçalen la contribució espanyola en el repartiment).

L'anècdota d'una guapa corista francesa obligada a romandre en un poble mesetari per culpa d'un atac d'apendicitis podria haver estat punt de partida d'una comèdia castissa, però Bardem ho aprofita per denunciar sense cap subtilesa la repressió i el masclisme imperants a l'Espanya de Franco i per muntar un drama existencial en què del primer a l'últim són molt desgraciats i no es cansen de repetir-ho.

Aquesta manca de subtilesa perjudica el film però no podem obviar les seves virtuts: la naturalitat amb què el director capta l'ambient asfixiant d'un poble de províncies molt semblant al que apareixia a "Calle Mayor"; el detall inquietant dels camions que travessen els carrers constantment i il·luminen a ràfegues el trist menjador en què la dona del metge faldiller veu com fugen els dies i les il·lusions; l'escena final, desoladora, que certifica que en aquest indret, efectivament, mai no passa res (tret dels camions).

¡Que guapos, els francesos!


diumenge, 12 de juliol de 2015

DOCTOR ZHIVAGO


La mort d'Omar Sharif ens porta a la memòria dos dels seus títols més coneguts, els que va protagonitzar a les ordres de David Lean: "Lawrence de Arabia" (1962) i "Doctor Zhivago" (1965).

En la primera, Sharif té un paper secundari que li va obrir, però, les portes del cinema a Occident i una merescuda nominació a l'Òscar. El veritable protagonista, com tots sabem, fou el llavors tampoc gaire conegut Peter O'Toole, que hi fa el paper del britànic T.E. Lawrence.

Durant la Primera Guerra Mundial, a Lawrence li van encarregar la missió estratègica de donar suport als àrabs en la seva lluita contra els turcs, que eren enemics comuns. Però ningú no s'esperava que el jove oficial es convertiria en un cabdill admirat pel seu coratge i que uniria sota un projecte comú les tribus del desert.

"Lawrence de Arabia" és un film col·lossal, el súmmum del gènere d'aventures èpiques. La música de Maurice Jarre, la fotografia de Freddie Young (i la fotogènia del desert), la interpretació arravatada d'O'Toole i la sàvia direcció de David Lean, qui aconsegueix moments de cinema pur tan contundents com la desfilada de Lawrence sobre els vagons del tren que han fet descarrilar, o la incursió al desert per trobar un home que s'ha quedat enrere, en fan una pel·lícula irrepetible.


"Doctor Zhivago" també juga a la lliga dels films èpics i grandiloqüents que el director britànic va conrear des d'"El puente sobre el río Kwai" (1957). Basada en la novel·la del premi Nobel Boris Pasternak, presenta les peripècies del metge i poeta Yuri Zhivago (Omar Sharif) durant els anys de la Revolució Russa. Novament, es tracta d'un gran esforç de producció, amb un repartiment luxós (acompanyen Sharif: Julie Christie, Geraldine Chaplin, Tom Courtenay, Alec Guiness, Rod Steiger i Ralph Richardson) i altra vegada la música de Maurice Jarre i la fotografia de Freddie Young.

Es tracta sens dubte d'un film vistós, ple de grans moments subratllats per una partitura inspiradíssima de Jarre. No obstant això, el trobo un títol insatisfactori, allunyat de l'obra mestra que voldria ser. Al meu parer, és dispers; en cap moment sabem què ens vol explicar. Sí, hi ha la gran història d'amor entre Zhivago i Lara (una guapíssima Julie Christie), però la seva hipotètica intensitat es perd entre postals de l'estepa russa (ja siguin paisatges glaçats o camps de girasols a la primavera assolellada). Els comentaris sobre la revolució soviètica o sobre la relació entre l'artista i la societat del seu temps són superficials i tenyits d'un ferotge anti-comunisme. I la majoria de personatges resulten sorprenentment poc atractius i mancats de relleu: Zhivago es limita a posar cara de pena, un benaventurat superat per les circumstàncies; Tonya (Geraldine Chaplin), una altra benaventurada, només acluca els ulls i ensenya les dents; els bolxevics fan cara de pal tota l'estona. Els personatges més interessants són els més ambigus: Lara i Komarovsky (Rod Steiger).

"Doctor Zhivago" és un film notable i té rampells de genialitat però, sovint, el cartró-pedra dels decorats de Gil Parrondo s'apodera de la funció. Entre tantes escenes de masses revoltades, el millor continuen sent els primers plans dels ulls blaus de Julie Christie.



divendres, 10 de juliol de 2015

LAS BRUJAS


El 1967 Pasolini participa en un altre film d'episodis, "Las brujas", en què totes les històries són protagonitzades per Silvana Mangano.

Alguns dels personatges interpretats per l'actriu són misteriosos, però el títol és enganyós; hi ha una mica de tot i en cap cas a l'altura dels seus directors, tret del mateix Pasolini, responsable del que és, de lluny, el millor episodi.

"La bruja quemada viva" està dirigit per Luchino Visconti. Presenta el drama d'una actriu (Mangano) amb seriosos problemes emocionals, a qui el tribut a la seva imatge impedeix realitzar-se com a dona. El més remarcable és que passa als Alps bàvars i surt Helmut Berger en un petit paper, de manera que sembla un aperitiu de la trilogia alemanya del director, inaugurada un parell d'anys més tard amb "La caída de los dioses".

"Sentido cívico", de Mauro Bolognini, és un acudit sobre dones al volant que aprofita la vis còmica d'Alberto Sordi.

"La siciliana", de Franco Rossi, sobre les venjances sicilianes, és un altre acudit. En aquest episodi, com en el de Bolognini, el personatge interpretat per Silvana Mangano sí que és una mica mala bruixa, causant d'un gran nombre de víctimes innocents entre la població masculina.

El seu paper en l'episodi de Vittorio de Sica, "Una tarde como las demás", és més ambigu: una mestressa de casa molt enamorada del seu marit (Clint Eastwood, qui devia aprofitar una pausa en el rodatge dels seus spaghetti-westerns amb Sergio Leone), amb el qual comparteix una existència monòtona, més que res perquè l'home és avorrit amb ganes. Les ànsies de sexe i emocions se sublimen en escenes oníriques un pèl ridícules que permeten, però, a Silvana Mangano excel·lir en tota la seva bellesa.

Bella i enigmàtica apareix en l'episodi de Pasolini -"La Tierra vista desde la Luna"- sense necessitat de maquillatges sofisticats i vestits esplendorosos. Ara ja en colors (fotografia del gran Giuseppe Rotunno), el director italià ens porta novament Totó i Ninetto Davoli, pare i fill. Ambdós viuen en una barraca i ploren la mort de la seva esposa i mare. Tot i la gravetat d'aquestes circumstàncies, el to és festiu i el director emfatitza encara més el caràcter còmic i naïf present a "Pajaritos y pajarracos": la tomba de la mare és de cartró pedra i l'efígie de la dona és una caricatura; Totó i Ninetto, amb els cabells tenyits de taronja, semblen dos pallassos.

Com que ara no hi ha ningú que els netegi la barraca i els cogui els espaguetis, busquen desesperadament una substituta. Contra pronòstic, la troben en una jove muda amb la fesomia de Silvana Mangano. I la noia no només els planxa els calçotets i escalfa el llit de Totó, sinó que els ajuda a aconseguir algun ingrés ensarronant turistes i vianants. Però, en una d'aquestes, la pobra pateix un accident (cau de dalt del Col·losseu romà) i mor. No obstant això, quan Totó i Ninetto tornen a la barraca, sembla que res no hagi canviat. I és que, com diu el rètol que tanca l'episodi: "Morale: essere morti o essere vivi é la stessa cosa" (estar viu o estar mort, és el mateix).

"La Tierra vista desde la Luna" és una joia inclassificable i absolutament fascinant. Totó va morir aquell mateix any però encara va aparèixer, a títol pòstum, en un altre curt de Pasolini al film d'episodis "Capriccio all'italiana" (1968).

diumenge, 5 de juliol de 2015

LA SAL DE LA TIERRA


Wim Wenders és famós pels seus films de ficció, entre els quals títols tan emblemàtics com “Alicia en las ciudades” (1974), “El amigo americano” (1977), “Paris, Texas” (1984) o “El cielo sobre Berlín” (1987). Pero també ha conreat el documental, especialitzant-se en el retrat d’altres realitzadors o d’artistes d’altres disciplines que poden ser complementàries amb el cinema i establint-hi (amb els artistes i amb la seva obra) una mena de diàleg en imatges. Tenim els casos de “Relámpago sobre agua” (1980), sobre Nicholas Ray, “Buena Vista Social Club” (1999) i “The Soul of a Man” (2003), sobre diversos músics, i tenim “Pina” (2011), sobre Pina Bausch i les seves coreografies.

A “La sal de la tierra” (2014), Wenders s’apropa a la figura del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, amb la col·laboració en la realització del fill de l’artista, Juliano Ribeiro Salgado. Amb sàvia modèstia, el director alemany deixa parlar en tot moment al fotògraf i a la seva obra, extraordinària.

Els clarobscurs de la fotografia en blanc i negre de Salgado mostren el planeta i els seus habitants com si es tractés de l'infern de Dante. Masses humanes que s'amunteguen com formigues en un formiguer, intentant extraure or d'una mina a cel obert immensa, a Brasil; bombers canadencs que es mouen com ombres entre les flamerades dels pous de petroli de Kuwait incendiats per Saddam Hussein. I, sobretot, el drama dels refugiats; Salgado viatja a Eritrea i fotografia la gent que es mor de gana, els nens que es moren de gana en braços dels seus pares... a finals del segle XX; Salgado viatja a Iugoslàvia i fotografia l'odi i el genocidi... en ple continent europeu a finals del segle XX; Salgado viatja a Ruanda: fotografia excavadores de fabricació francesa que s'utilitzen per poder moure les piles de morts; segueix fins la selva 250.000 refugiats i veu com es moren literalment de gana tots ells. Tot això, a la darrera dècada del segle XX. La mirada del fotògraf ens fa conscients de la nostra ceguesa. Sembla impossible que haguem pogut viure feliços i contents mentre la gent moria per milions en condicions tan miserables.

El fotògraf deixa de creure en la gent i, després d'una etapa de depressió i desconcert, troba un sentit a la seva vida i a la seva tasca com a fotògraf retornant als orígens ("Gènesis" és el títol del seu darrer gran projecte). Fotografia racons del planeta desconeguts, animals i homes que conserven una innocència primitiva. I es dedica a plantar arbres, per milions, en la hisenda deforestada de la seva família.

"La sal de la tierra" és una pel·lícula necessària. Hauria de ser de visió obligatòria.

dijous, 2 de juliol de 2015

PAJARITOS Y PAJARRACOS


En alguna ocasió m'he referit a aquest títol dirigit per Pier Paolo Pasolini l'any 1966 com a "Pajarracos y pajaritos". I ara m'adono que el títol espanyol invertia l'ordre. Penso que l'error és perdonable si ens atenim a l'original italià: "Uccellacci e uccellini".

En fi, això és anecdòtic. El cas és que ens trobem davant d'un títol clau en la filmografia del seu director. Pasolini s'intal·la en l'estil còmic assajat a "RoGoPaG", un estil declaradament naïf, amb solucions que recorden tant la comedia dell'arte com el cinema mut, amb les seves persecucions a càmera ràpida. El fitxatge del popular còmic Totó és tota una declaració d'intencions; l'acompanya, en el paper del seu fill, el jovenet Ninetto Davoli, amant del director i després habitual en la seva filmografia. Tot plegat al servei d'una faula aparentment innocent i finalment radical que planteja la mort de les ideologies i el triomf del capitalisme salvatge.

Totó i el seu fill caminen pels descampats dels afores de Roma, escenari de les primeres pel·lícules del director, acompanyats per un corb que representa els intel·lectuals d'esquerres; quan intenten cobrar el lloguer d'uns camperols absolutament miserables, l'animal els adverteix que sempre hi ha un peix més gran que es menja el xic, la qual cosa es confirma quan l'aristòcrata es nega a perdonar les rendes que Totó i Ninetto li deuen. Però els protagonistes no cedeixen a la fe marxista: caguen, follen i, després d'assistir a l'enterrament del líder comunista Palmiro Togliatti, es mengen el corb.