diumenge, 29 de març de 2015

LOREAK


De vegades, hem vist al peu de la carretera un ram de flors que recorda una mort injusta.

La trama de "Loreak" (José María Goenaga, Jon Garaño, 2104) es construeix al voltant d'aquesta imatge. Comença amb un misteri i continua amb un seguit de revelacions i de canvis que afecten les tres protagonistes femenines d'aquest drama realitzat amb elegància però també amb certa fredor, com si els directors assumissin el punt de vista de Beñat, l'obrer que fa anar la grua i mira la gent des de les altures, finalment transformat ell mateix en objecte d'estudi.

divendres, 27 de març de 2015

EL SUEÑO DE ELLIS


Després de la magnífica "Two Lovers", James Gray aborda el seu projecte més ambiciós amb "El sueño de Ellis" (2013).

Ens trobem a Nova York, l'any 1921. Milers d'immigrants arriben a l'illa d'Ellis cercant un futur i, entre ells, dues germanes poloneses, Ewa i Magda. La segona és confinada a causa de la tuberculosi i la primera podrà trepitjar Manhattan gràcies a l'ajuda d'un pinta que li buscarà feina però no precisament de costurera.

Una fotografia (de Darius Khondji) i ambientació excel·lents i la temàtica recorden poderosament les escenes al Lower East Side d'"El padrino II". El to melodramàtic i els ulls enormes de Marion Cotillard remeten als estereotips del període mut. Però "El sueño de Ellis" vol tenir personalitat pròpia i no és tant un fresc històric, tot i la denúncia d'una societat cínica i corrupta, com un estudi de personatges contradictoris. Bruno (Joaquin Phoenix, actor fetitxe de Gray), és el macarró jueu a qui li toca el paper de villà, però acabarà intercanviant amb l'Ewa el paper de víctima i resultarà ser el més honest en aquest drama en què els diners i les passions assenyalen el destí tràgic dels seus protagonistes.

dilluns, 23 de març de 2015

OTRA TIERRA


Un bon dia apareix al cel una rèplica exacta de la Terra i dels seus habitants. Al mateix temps, la Rhoda Williams, una estudiant aplicada que somia ser astronauta, té un accident automobilístic que canvia tràgicament el seu destí.

Barrejar el drama intimista d'estil i inspiració indie amb la ciència-ficció pot semblar una bestiesa però Mike Cahill ("Orígenes") se'n surt prou bé a "Otra tierra" (2011). Sap mantenir l'interès i evita allò que els passa a la majoria de produccions nord-americanes independents actuals: que semblen còpies idèntiques, com els terrícoles duplicats de la pel·lícula.

divendres, 20 de març de 2015

RELATOS SALVAJES


Gran èxit del cinema argentí, el film de Damián Szifrón és irregular, com passa sempre en els films d'episodis. Els dos primers són impactants però tanmateix irrellevants. El tercer, protagonitzat per Leonardo Sbaraglia, ve a ser una versió d'"El diablo sobre ruedas" sense misteri i en clau d'humor negre, i resulta força divertit; com el darrer episodi, el del casament que acaba com el rosari de l'aurora, un relat tan salvatge com anuncia el títol de la pel·lícula i idoni per tancar aquest notable divertiment.

Però el quart i cinquè episodis, el de l'enginyer expert en explosius (Ricardo Darín) enfrontat a una administració inclement, i el de la família benestant disposada a subornar qui calgui per evitar que es faci justícia, tenen el valor afegit de denunciar una societat cínica i corrupta; i és terrible perquè és la nostra i no podem fer-hi res, tret -potser- d'alguna venjança poètica com la de l'enginyer "bombita", finalment redimit i convertit en heroi del poble gràcies a les xarxes socials.

dissabte, 14 de març de 2015

JULES ET JIM


La tercera pel·lícula dirigida per François Truffaut ("Jules et Jim", 1962) adapta una novel·la d'Henri-Pierre Roché i se centra en la relació entre dos amics que mantenen una gran amistat d'ençà que es coneixen l'any 1912 fins que la tragèdia els separa definitivament poc abans de la Segona Guerra Mundial. Tenen temperaments ben diferents: Jules és tímid i Jim és més extravertit i aventurer. I Jules és alemany i Jim francès, la qual cosa genera alguns problemes durant la Gran Guerra. Però ambdós són intel·ligents i sensibles i comparteixen un gran amor per la literatura i també per una dona, la Catherine.

Catherine es casa amb Jules i tenen una filla però ella no se sent del tot realitzada i li és reiteradament infidel, fins i tot amb l'amic. Jules no s'enfada perquè se'ls estima i, de bon rotllo, acaben vivint tots tres junts; comparteixen però no posseeixen una dona que representa la passió viscuda amb llibertat, més enllà de les convencions i de la mateixa raó.

Una veu en off ens va posant al corrent dels sentiments dels personatges i ens acompanya durant una acció que, com hem dit, abasta quasi tres dècades. Es podria objectar que és un recurs poc cinematogràfic però, en aquesta obra mestra de la Nouvelle Vague, la intervenció de la narració en off permet que la càmera se centri en allò que realment interessa el director: captar amb total llibertat petits instants en què sembla que no passi res però que són, en canvi, molt reveladors. Per exemple, quan Catherine fuig amb en Jim i passen la nit junts en un hotel prop de l'estació, la veu en off explica tot allò que senten; mentrestant, la càmera es limita a enfocar el rostre de Jeanne Moreau davant del mirall i aquesta imatge diu molt més que totes les paraules. Truffaut aprofita la poesia de la paraula i la poesia de la imatge i les fa treballar en paral·lel, creant una història d'amor bellíssima, emocionant i atípica que és alhora trista i alegre, una celebració de la vida encerclada per la mort.

dilluns, 9 de març de 2015

LA NOVIA ENSANGRENTADA

Després de ser un dels representants de l'Escola de Barcelona, moviment que va conrear un cinema sofisticat, una mica críptic, molt allunyat dels paràmetres de la producció comercial espanyola de l'època, Vicente Aranda es va apuntar al cinema de terror que tan de moda estava al nostre pais en els primers anys setanta, amb "La novia ensangrentada" (1972), adaptació bastant lliure de "Carmilla", de Le Fanu.

Segurament ho va fer per sortir de la marginalitat, però també cal considerar que el cinema fantàstic espanyol de l'època alberga obres de notable personalitat i avui dia és objecte de culte cinèfil. Sigui com sigui, la contribució d'Aranda al gènere és un producte digníssim transitat per un erotisme quasi obsessiu que serà habitual en la seva carrera posterior. "La novia ensangrentada" vincla una història de vampirs amb la por atàvica de la protagonista davant la pèrdua de la seva virginitat. La núvia és Maribel Martín, guapíssima, i no queda clar si es fa l'estreta perquè el marit -Simón Andreu- és una mica primitiu o perquè en el fons és lesbiana, la qual cosa explicaria la seva aliança malèfica amb Mircalla Karstein-Alexandra Bastedo. El sagnat de la desfloració evoluciona cap a un bany d'hemoglobina en un final salvatge que no exclou unes gotes d'humor negre.

Al cartell de la pel·lícula, una frase publicitària molt celtibèrica:


El millor del film, a més de la bellesa de les dues protagonistes femenines, són algunes imatges surrealistes francament inspirades, com quan el marit troba Mircalla enterrada a la sorra de la platja protegida per unes ulleres de submarinista.

Bellesa i surrealisme:




diumenge, 8 de març de 2015

EL DESCENSO DE LA MUERTE


Una pel·lícula, amb Robert Redford en els inicis de la seva carrera, sobre esquí? Però "El descenso de la muerte" (Michael Ritchie, 1969) resulta un títol força recomanable per diverses raons.

Hi ha moltes seqüències de proves de descens, una modalitat d'esquí alpí que consisteix bàsicament en lliscar muntanya avall tan ràpid com es pugui sense fotre's de cap. El cinema esportiu ha avançat molt des de l'estrena d'"El descenso de la muerte" però no li podem negar al film de Redford la capacitat d'emocionar l'espectador sense gaires plans aeris ni efectes especials. I no podem obviar el treball de fotografia de Brian Probyn ("Malas tierras").

Però l'interès radica sobretot en les escenes fora pistes. Michael Ritchie (qui repetiria amb Redford en la magnífica "El candidato") brinda un treball de muntatge excepcional: el·líptic i atent a detalls no narratius, aconsegueix un aire documental molt apropiat i aporta informació en termes estrictament visuals a una història sobre personatges que mai no parlen entre ells: l'entrenador de l'equip olímpic (magnífic Gene Hackman) es dirigeix als seus homes sense mantenir amb ells cap mena de diàleg; Chapellett (Redford) no parla gaire amb els seus companys d'equip i encara menys amb el seu pare quan torna a Colorado. Hi ha un parell d'interludis amorosos en què les noies (una jove del poble als Estats Units i una pija bavaresa a Europa) practiquen sengles monòlegs que Redford interromp bruscament, en un cas preguntant a la seva amant si té un xiclet i en l'altre fent sonar la botzina del cotxe esportiu.

La narració estrictament cinematogràfica culmina brillantment en l'escena final, demolidora: després de guanyar la carrera in extremis, el nou heroi de l'equip olímpic nord-americà creua la seva mirada amb l'atleta que ha perdut i s'adona que és jove i fort de cos i d'esperit; l'èxit ha arribat ràpid com el descens sobre la neu però fugirà amb idèntica celeritat i Chappellett, un individu condemnat a la solitud, no podrà fer-hi res.

dissabte, 7 de març de 2015

LA ISLA MÍNIMA


De la guanyadora de l'Òscar a la guanyadora del Goya. "La isla mínima" (2014), com passava en l'anterior pel·lícula d'Alberto Rodríguez "Grupo 7" (2012), ens trasllada a l'Andalusia dels anys vuitanta a través d'una trama policial; ara no és l'Expo sevillana sinó les maresmes del Guadalquivir, on dos policies lacònics, d'idees polítiques antagòniques però idèntica mala llet, investiguen la desaparició d'unes noies.

Ajudat per una fotografia extraordinària d'Alex Catalán, el director brinda un thriller atmosfèric i apassionant que s'assembla molt a la sèrie "True Detective" (els aiguamolls, les supersticions, la mateixa trama) i que no oblida les regles del thriller més ortodox: l'acció és una excusa per mostrar un univers en descomposició, en aquest cas una Andalusia encara subdesenvolupada on cacics i alcaldes que no han canviat els seus mètodes tot i la llavors recentment estrenada democràcia exerceixen el seu domini sobre una població que només pot sortir de la misèria delinquint o fugint a la Costa del Sol (o les dues coses alhora); i els protagonistes són contradictoris, com ho és el personatge interpretat per Javier Gutiérrez, policia franquista enfrontat a la decadència física i als dimonis del passat. I més enllà d'aquesta ortodòxia, "La isla mínima" il·lustra una vegada més la capacitat del bon cinema espanyol per retratar un món rural atàvic i ple de monstres, en una tradició que va de "Furtivos" a "El séptimo día".