dissabte, 28 de febrer de 2015

BIRDMAN


A "Birdman", Alejandro González Iñárritu ens torna a oferir un retrat de personatges estressats, centrat ara en la figura de Riggan Thomson, actor de Hollywood famós pel paper d'un superheroi, que vol donar un gir a la seva vida i a la seva carrera en decadència estrenant a Broadway una obra de Raymond Carver i que, com és lògic, té por de fracassar.

Que el protagonista sigui Michael Keaton, oblidat protagonista del "Batman" de Tim Burton, té la seva gràcia. La concepció visual del film, plantejat com un únic pla-seqüència -tret del pròleg i de l'epíleg- és arriscada i admirable i contribueix a transmetre la claustrofòbia i la tensió que es viu rere l'escenari en els dies previs a l'estrena. Les interpretacions són de nivell i especialment destacables les d'Edward Norton, en el paper d'artista egocèntric, i Emma Stone, la filla del protagonista que busca el seu lloc en aquest drama humà. El conjunt és divertit i cool. No obstant això, penso que Iñárritu s'excedeix en la seva voluntat d'impactar, ja sigui mitjançant les explosions de fúria i violència entre els personatges o amb el realisme màgic que amaneix la funció, i que aquesta història sobre la desesperació d'un home i el món del teatre hauria necessitat un tractament més bergmanià. O potser m'equivoco; però tant se val: Bergman és mort i "Birdman" vol tenir, com el seu protagonista, reconeixement, premis i taquilla.

dijous, 26 de febrer de 2015

HERMOSA JUVENTUD


A "Hermosa juventud" (2014), Jaime Rosales aplica la seva mirada bressoniana al jovent de l'Espanya de la crisi econòmica i l'atur. L'acció pot transcórrer lentament o molt ràpida quan s'expressa mitjançant missatges i fotografies de mòbil, però no condueix enlloc en aquesta història circular, tot i el viatge a Alemanya de la protagonista (Ingrid Garcia-Jonsson, tot un descobriment).

diumenge, 22 de febrer de 2015

MAGICAL GIRL


"Magical Girl", no és gaire diferent de "Diamond Flash": posseeix la mateixa estructura circular, el mateix caràcter coral, el mateix flirteig amb els gèneres (aquí, el thriller i uns apunts sobre pràctiques sado-masoquistes que converteixen en carícies simpàtiques les fuetades de "50 sombras de Grey"). Carlos Vermut disposa ara de més mitjans i de millors actors (excel·lents, de fet) però manté incòlume la seva voluntat de ser radical, de sorprendre i d'incomodar l'espectador.

Els personatges de "Magical Girl" s'enfronten a situacions i a decisions terribles generades en cadena, originades en altres situacions i decisions terribles que poden ser les que veiem o les que queden ocultes en el passat dels personatges, reflectit només en les seves cicatrius, morals o físiques. Ho podem entendre quasi tot però ens passarà com al personatge de José Sacristán, que li falta una peça per poder completar el puzzle.

dissabte, 21 de febrer de 2015

MÀGIA A LA LLUM DE LA LLUNA


La darrera estrena de Woody Allen aborda temes i personatges habituals en la seva filmografia: Stanley Crawford (Colin Firth) és l'intel·lectual que presumeix de no creure en res però que enyora trobar un sentit a les coses; també és un home desorientat a punt de casar-se amb una dona que no estima en el fons però que li sembla idònia des d'un punt de vista racional.

Crawford aplica la racionalitat a tot; la paradoxa és que és un mag (un altre motiu allenià). Un mag que no creu en la màgia ni en els poders d'una vident (Emma Stone) que té fascinada una família de l'alta societat que passa les vacances a la Riviera francesa (afegirem que la pel·lícula està ambientada als anys vint). Però una tarda, mentre passegen el mag i la vident a qui vol desemmascarar, els enxampa la pluja i es refugien en un observatori il·luminat per la lluna plena; aquell estrany moment marcarà un abans i un després.

"Màgia a la llum de la lluna" és una comèdia romàntica lleugera només en aparença, semblant a altres títols d'Allen però alhora única, filmada admirablement i tan distingida i deliciosa com els seus protagonistes (ell i ella, respectivament).

dimarts, 17 de febrer de 2015

ROMEO Y JULIETA


L'any 1968, Franco Zeffirelli va adaptar el clàssic de William Shakespeare "Romeo y Julieta". La fidelitat al text literari no va impedir una formulació estrictament cinematogràfica, força brillant. Tampoc el fet que l'obra sigui una tragèdia impedeix que ens trobem davant d'una celebració de la joventut i de l'amor, present en les lletres del dramaturg però igualment reflectida en el film mitjançant una escenografia de colors vius i uns dinàmics desplaçaments de la càmera pels racons renaixentistes de Verona on es barallen uns Montescos i Capuletos que traspuen testosterona. Van contribuir a l'èxit del film la inspirada banda sonora de Nino Rota i l'elecció d'uns actors protagonistes tan joves i fotogènics com eren Leonard Whiting i Olivia Hussey. Que sortissin nus en una escena al llit era una audàcia per a l'època però totalment conseqüent amb l'esperit de la proposta.

diumenge, 15 de febrer de 2015

SÓLO DIOS PERDONA


Director i protagonista de la celebrada "Drive" viatgen a Tailàndia per oferir-nos un thriller de venjances hiper-violent. Gosling surt lacònic com sempre i elegant com sempre, tant si va amb samarreta blanca i texans com quan porta vestit negre i armilla i sopa en companyia de la seva mare (Kristin Scott Thomas) i d'una prostituta molt atractiva. Ell és l´únic personatge que es permet mostrar compassió, potser per compensar el greu pecat que porta a la consciència. Tots els altres, des de la pèrfida mare fins al policia que regna als baixos fons, faran tot el mal possible, actes monstruosos que Nicolas Winding Refn mostra en primer pla sense renunciar a una estilització absoluta aconseguida a força de travellings i enquadraments molt precisos i d'una fotografia de colors primaris a càrrec de l'especialista Larry Smith ("Eyes Wide Shut").

dissabte, 14 de febrer de 2015

DUES ¿COMÈDIES? AMB RAÚL ARÉVALO

1994 va ser un bon any per a la comèdia espanyola gràcies a dues pel·lícules tan àcides com divertides al voltant de la guerra de sexes i les relacions de parella: "Los peores años de nuestra vida", d'Emilio Martínez-Lázaro, i "Todo es mentira", d'Álvaro Fernández Armero. Protagonitzades per Ariadna Gil, Gabino Diego, Jorge Sanz, Penélope Cruz i Coque Malla, eren, a més, molt representatives del star-system més juvenil del moment.


Álvaro Fernández Armero mai no va ser capaç de repetir aquell èxit i portava molts anys refugiat a la televisió. Potser es va delir de l'èxit d'Emilio Martínez-Lázaro amb "Ocho apellidos vascos", el cas és que torna al cinema amb "Las ovejas no pierden el tren" (2014), novament una comèdia sobre les relacions de parella canviant els personatges més joves de "Todo es mentira" per gent a punt d'entrar en la maduresa, una cosa que sempre es fa costa amunt. Raúl Arévalo, omnipresent i que havia treballat amb el director en la sèrie televisiva "Con el culo al aire", fa el paper d'un escriptor sense idees que fa sempre cara de tres déus, casat amb Imma Cuesta ("Tres bodas de más"); els altres personatges en crisi permanent són un quarantí que intenta refer la seva vida amb una noia molt més jove (el sempre eficaç Alberto San Juan) i una cunyada/germana soltera a punt de perdre el tren (Candela Peña).

Hem dit que era una comèdia però els gags de "Las ovejas no pierden el tren" grinyolen i la pel·lícula només funciona gràcies a les interpretacions i a un cert aire malenconiós.

Una altra pel·lícula amb Raúl Arévalo que sembla una comèdia però no ho és i que també parla de trens que s'escapen no va gaudir de cap ressò en el moment de la seva estrena, el 2013. Ens referim a "La vida inesperada", escrita per Elvira Lindo i dirigida per Jorge Torregrossa.


És ben cert que els noms de l'autora de "Manolito Gafotas" i del director de la fallida "Fin" no convidaven precisament a l'entusiasme, però, inesperadament, "La vida inesperada" resulta un títol interessant. Presenta a Juanito (Javier Cámara), un actor espanyol que malviu a Nova York esperant una oportunitat que mai no arriba i que un bon dia rep la visita del seu cosí Jorge (Arévalo), un triomfador que vol conèixer Wall Street de prop. El progre Juanito no li té cap simpatia al cosí pijo i amb més èxit amb les dones. Però aviat ens adonarem que la sort és també de qui la busca i que el destí cal acceptar-lo o canviar-lo però que tan absurd és nedar sempre contra la corrent com fer-ho a favor si ens porta cap a les roques. Una existència burgesa pot ser una oportunitat però també un càstig per als covards. De manera que ambdós personatges hauran d'acceptar que a la vida cal prendre decisions i que, rere les seves màscares d'intel·lectual d'esquerres i de iuppie respectivament, només són homes indefensos i desorientats.

divendres, 13 de febrer de 2015

ESCENES CLÀSSIQUES # 146 / LLIÇONS DE CINEMA # 1


A "Irma la Dulce" (Billy Wilder, 1963), Jack Lemmon és molt tímid. La prostituta Irma (Shirley MacLaine) l'acull al seu petit apartament, commoguda i enamorada perquè ell ha estomacat el seu macarró. Ella li ha explicat que dorm tota nua; bé, tota nua, no: porta un antifaç.

I mentre ella fuma i l'espera al llit, contemplant-lo divertida, ell es despulla amb molta cerimònia. Abans de treure's els calçotets, avergonyit, li recorda a la Irma que li ha dit que dormia amb antifaç i ella se'l posa. Ell treu el gos a l'escala i una el·lipsi ens porta al matí següent.

Tot i que el moment del gos a l'escala ja resulta eloqüent, la censura -i l'elegància de Wilder i del seu guionista I.A.L. Diamond- no permetrà que veiem als protagonistes fent l'amor. Llavors, atesa la timidesa i innocència demostrades en les escenes precedents pel personatge de Lemmon, podria l'espectador tenir dubtes, fins i tot pensar que han dormit com Josep i Maria.

Però no ha estat el cas. I com ho faran saber a l'espectador Wilder i I.A.L. Diamond?

Senzill: al matí, els veiem dormint al llit i és ell qui porta l'antifaç (i fa cara de content, és clar).

diumenge, 8 de febrer de 2015

CAMINO A LA ESCUELA


"Camino a la escuela" (2013) és un documental del francès Pascal Plisson que presenta l'aventura diària d'uns nens per anar a l'escola.

Jo tinc una veïna que porta els seus fills amb cotxe a l'escola, que es troba a uns cent metres de distància. L'únic gran perill és un semàfor. Els infants de "Camino a la escuela", que viuen a Kenya, al Marroc, a l'Argentina i a l'Índia, hi van tots sols, després de rebre la benedicció dels seus pares, i han de travessar, respectivament, la sabana plena d'elefants, les muntanyes de l'Atles, el desert de la Patagònia (dalt d'un cavall els dos germans), o han d'arrossegar una precària cadira de rodes per uns camins igualment precaris.

No hi ha cap veu en off que comenti l'acció i aquesta és molt directa, sense subratllats. Només al final, els nens es dirigeixen a la càmera per explicar les raons del seu esforç per anar a l'escola i aprendre. Podria ser que el director hi hagués afegit una mica de dramatisme (al cap i a la fi, els elefants de Kenya semblen força pacífics) però el conjunt resulta versemblant i emotiu i, tot i el seu caràcter relativament anecdòtic, el missatge és contundent: l'educació és un objectiu vital; i no sabem la sort que tenim de viure al Primer Món, potser ens hauria de fer una mica de vergonya i tot.

Em sembla que ja he comentat alguna vegada que a Igualada, el meu poble, ens hem quedat sense cinema, tret de les sessions que el Cine-club programa amb periodicitat quinzenal i ara amb més dificultats que mai atès que no tenim DCP i no hi ha còpies en cel·luloïde i només disposem d'un projector de blue-ray. Però, coses de la vida, al costat d'Igualada hi ha un poble, Sant Martí de Tous, que és quaranta vegades més petit i, en canvi, disposa d'una sala de dues-centes localitats equipada amb DCP que programa cada diumenge dos títols d'estrena; aquest cinema subsisteix gràcies a la fidelitat del públic igualadí i la intel·ligència de la seva programació, habitualmente apta per a molts públics. Doncs bé, amb la col·laboració del representant igualadí de la Unesco, van pre-estrenar aquest modest documental i ja porten quatre setmanes programant-lo amb un èxit que no havíen tingut a la comarca moltes super-produccions de Hollywood. Tot i que no disposo ara mateix de dades fiables, em sembla que van camí de batre algun rècord.

dissabte, 7 de febrer de 2015

MI OTRO YO


La Coixet acaba de presentar a la Berlinale el seu film amb Juliette Binoche i Rinko Kikuchi. Les crítiques no són del tot favorables però estic convençut que no serà pitjor que "Mi otro yo".

Es tracta d'un thriller de suspens -un gènere que encara no havia tocat la directora-, rodat al Regne Unit el 2013 i protagonitzat per Sophie Turner (la Sansa Stark de "Juego de tronos").

Que el final sigui decebedor no el faria diferent d'altres títols del gènere i quasi se li podria perdonar si, a canvi, oferís, no sé, alguna cosa... Una posada en escena elegant, un clima angoixant, algun ensurt. Res de tot això. Una mica d'estètica publicitària i l'avorriment més absolut presidint una història impossible de secrets familiars, fantasmes i instituts amb adolescents uniformades que només se salvaria si inclogués alguna escena lèsbica entre les noies que es barallen per protagonitzar una adaptació teatral del "Macbeth" shakespearià, no pas per vocació sinó perquè el director de l'obra és Jonathan Rhys Meyers, tot i que surt especialment lleig. De fet, Isabel Coixet dilapida un repartiment interessant (Claire Forlani, Rhys Ifans, Leonor Watling) que es mostra tan escàs d'inspiració com la directora. La presència de Geraldine Chaplin sembla un acudit i la fotogènica Turner és tan sonsa com la Sansa (vaja, veig que la manca d'inspiració també se m'ha encomanat).