dilluns, 31 d’agost del 2015

WHIPLASH


"Whiplash" (Damien Chazelle, 2014) planteja una reflexió més aviat inquietant sobre els límits de l'ambició i sobre els límits de l'ensenyament; en definitiva, un dilema, o més d'un: cal que l'artista sigui bàsicament infeliç perquè el públic pugui gaudir del seu talent? És preferible morir jove després d'una vida aterridora i que després la gent et recordi com un geni -el cas de Charlie Parker, esmentat en el film com el millor músic del segle XX-, o viure una existència plàcida perquè et recordin la teva família i quatre amics?

Per poder assolir el seu somni de tocar la bateria al Lincoln Center, el jove Andrew Neiman ha de patir, ha de sagnar, ha de renunciar a tot. Té el millor professor, en Terrence Fletcher, però els seus mètodes són terrorífics, no té res a envejar al sergent Hartman de "La chaqueta metálica".

El jove Miles Teller i el veterà J. K. Simmons (guardonat amb un Òscar) interpreten de manera superlativa ambdós personatges, lliurats a una guerra sense quarter que el realitzador i també guionista retrata amb un sentit del suspens i de l'espectacle insòlits en una pel·lícula independent. Ens deixa sense alè i ens condueix cap a un final apoteòsic, ben bé com els millors solos de bateria.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Malgrat hi hagi música li hauré de donar una oportunitat. Si de cas no m'agrada ja et vindré a buscar...

ricard ha dit...

Per si de cas, canviaré d'adreça.

Pedro Rodríguez ha dit...

Gran interpretación de J.K. Simmons, la película me aburrió.

Un abrazo.

ricard ha dit...

¡Ah, pues yo la encontré divertida! La vi como una historia de suspense, casi de terror. Simmons, desde luego, borda el personaje.

Un abrazo.