diumenge, 30 de novembre de 2014

EL CONSEJERO


"El consejero" (2013) és el primer guió que ha escrit Cormac McCarthy, qui ja havia vist adaptades al cinema dues de les seves novel·les ("No es país para viejos", "La carretera"). Això semblava una garantia, com també ho semblava la direcció de Ridley Scott o la presència en el repartiment de Michael Fassbender, Penélope Cruz, Cameron Díaz, Javier Bardem, Brad Pitt o Bruno Ganz. Contràriament, però, el llibret de McCarthy, excessivament literari, acaba resultant un llast per a un títol que tampoc no aporta gran cosa als films sobre el narcotràfic i que Ridley Scott filma exactament com ho hagués fet el seu germà Tony. En qualsevol cas, la seva duresa argumental transforma allò que semblava destinat a ser un thriller molt comercial en un títol de culte, una raresa quasi simpàtica.

dissabte, 29 de novembre de 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 8: CAP A LA INDEPENDÈNCIA I... MÉS ENLLÀ?


Després de "Jack", Francis Coppola va dirigir "Legítima defensa" (1997), pulcra adaptació d'una novel·la de John Grisham sobre un jove advocat (Matt Damon) enfrontat a una companyia d'assegurances que ha permès que un xicot mori de leucèmia perquè la seva pòlissa no cobria el transplantament de medula òssia. Cal aclarir que l'acció del film transcorre fa algunes dècades, quan aquest tractament encara no era habitual, però no ho dic pas per defensar les companyies d'assegurances tot i que em serveixin per pagar la hipoteca (jo treballo amb una d'elles i la primera recomanació que faig als meus clients és que no es pensin que tracten amb una oenagé).

Com algú ha observat molt encertadament, la història del jove lletrat Rudy Baylor és la d'un quixot modern que, acompanyat d'un simpàtic Sancho Panza que és Deck Shifflet (Danny DeVito), empleat del bufet sense gaires coneixements tècnics però molta experiència, s'enfronta als gegants representats per Leo F. Drummond (John Voight), un advocat prestigiós i sense escrúpols (com que jo també sóc advocat, puc afirmar amb coneixement de causa que normalment aquestes qualitats són indissociables); fins i tot trobarà la seva Dulcinea en la Kelly (Claire Danes), casada amb un maltractador.

El més curiós d'aquest film de bons i dolents és que els primers tampoc no estan lliures de culpa: el cap del bufet on treballa el protagonista (Coppola recupera Mickey Rourke de l'oblit per al paper) és empresonat per les seves pràctiques irregulars, i el mateix Rudy Baylor es converteix en un criminal per una sèrie de circumstàncies (atenuants). Una altra paradoxa: el triomf final de la justícia no canvia res, com passa sovint en el món real. De fet, el llibret és molt interessant. I Grisham va afirmar que el film de Coppola era la millor de les moltes versions cinematogràfiques dels seus best-sellers.

Coppola va dirigir amb la major senzillesa possible el film, d'altra banda esplèndidament fotografiat i interpretat; segurament no calien, les vel·leitats autorals.

Però, després d'aquest exercici de modèstia, devia semblar-li que ja n'hi havia prou de fer d'artesà. Així, doncs, va posar-se a treballar en el guió d'una pel·lícula futurista que havia de portar per títol "Megalopolis". Però la megalomania ja no té cabuda en el firmament cinematogràfic d'avui dia i el retorn de Coppola a la independència es va concretar -deu anys més tard!- en un film de pressupost modest, tot i que temàticament ambiciós: "Youth Without Youth", adaptació de la novel·la de Mircea Eliade, un filòsof romanès.


Narra l'estranya peripècia del professor Matei (Tim Roth), qui, en vigílies de la Segona Guerra Mundial, treballa en un estudi enciclopèdic sobre els origens del llenguatge. Un dia, viatja a Bucarest i li cau un llamp al cap. Però, en comptes de morir-se, es torna jove (una altra variació sobre el tema del pas del temps), com un Benjamin Button qualsevol. Després, els nazis volen apoderar-se del seu secret i ell fuig i coneix una noia misteriosa que, de tant en tant, perd la consciència i comença a parlar en idiomes extingits fa mil·lenis.

Si la primera meitat del film és visualment compacta i dramàticament intensa, els nombrosos meandres narratius de la segona meitat el convertiran en una marcianada sense ritme i sense lògica, fins i tot irrellevant estèticament.

Coppola s'ha tornat com Orson Welles: un paio gras i bon vivant que filma projectes impossibles amb rodatges itinerants i justets de pressupost. Però Welles, en les pitjors condicions, mantenia la seva empremta visual. A Coppola, en canvi, la seva indecisió perenne entre un estil clàssic de narració i els experiments formals -una característica que tant pot ser un llast com originar obres mestres, cas d'"El padrino"-, el perjudica clarament a "Youth Without Youth". Un projecte que barreja gèneres (especulació filosòfica, ciència-ficció, cinema d'espies, drama romàntic), rodat en llocs tan distants com Romania o la Índia, demanava a crits una certa uniformitat estilística; i no la veiem per enlloc.

També caldria dir que el guió, signat pel mateix Coppola, no acaba de funcionar. De fet, aquest inconvenient resultarà habitual en aquesta darrera etapa de la seva carrera, la qual cosa és sorprenent si tenim en compte la seva experiència prèvia: no únicament havia col·laborat en el llibret de quasi tots els seus films, sinó que va tenir els primers èxits no com a director sinó com a guionista (va obtenir un Òscar per "Patton").


"Tetro" (2009), rodada a l'Argentina amb un repartiment internacional que inclou les actrius espanyoles Maribel Verdú i Carmen Maura, també falla per la banda del guió. La posada en escena és més equilibrada que a "Youth Without Youth", tot i que no exclou certa experimentació. El film incorpora nombrosos flash-backs que revelen els motius del torturat protagonista; quan filma en present, Coppola ho fa en blanc i negre i format scope, i capta sense grans esforços la quotidianeitat afable dels ambients bohemis a Buenos Aires; per als flash-backs, utilitza el color i la pantalla quadrada i, paradoxalment, un to molt més ombrívol, ocasionalment barroc amb referències explícites al film de dansa "Las zapatillas rojas" (Emeric Pressburger, Michael Powell, 1948).

L'alternança del blanc i negre i el color i la temàtica recorden "La ley de la calle". A "Tetro", trobem igualment un germà petit (Alden Ehrenreich) que retroba un germà gran a qui admira però no comprèn. Però la semblança s'acaba aquí i el film acaba explicant-nos un trauma paterno-filial que vol ser qui sap què i acaba resultant ridícul, com un melodrama que hagués dirigit Almodóvar passat de calimotxos (la presència d'una Carmen Maura fent de diva intel·lectual reforça aquesta impressió).


Si aquests dos films es poden considerar, com a mínim, irregulars, "Twixt" (2011) esdevé el súmmum de la decadència. Si més no, tanca el cercle d'aquest retorn a la independència amb una estranya lògica: si Coppola va començar la seva carrera amb un film de terror de sèrie B ("Dementia 13"), la culmina (almenys, de moment) amb un altre títol de les mateixes característiques.

"Twixt" incorpora una vegada més l'experimentació amb el color (i el 3-D, en aquest cas) i els rellotges avariats (com els de la torre de l'església del poble en què transcorre l'acció). Però la història d'un escriptor alcohòlic turmentat per la mort de la seva filla que col·labora amb Edgar Allan Poe (sic) en la resolució d'un enigma amb vampirs i crims d'inspiració satànica no s'aguanta ni amb pinces; fins i tot els autors semblen admetre-ho en la inquietant escena final al despatx de l'editor. No hi ajuda gens el protagonisme d'un Val Kilmer en hores baixes i greus problemes de sobrepès. Elle Fanning ofereix una imatge suggerent de fantasma gòtic, però no hi ha gran cosa més de destacable en aquest despropòsit. A "Dementia 13", tenia l'excusa de la manca d'experiència; però ara, què pot al·legar el director en la seva defensa?

Ens estimem molt Coppola, continuarem veient els seus films tot i els problemes d'exhibició, però tant de bo comenci a tocar de peus a terra i no abordi nous projectes sense tenir un guió amb cara i ulls. Les seves ànsies de fer cinema són molt lloables però el preu d'ensorrar el seu prestigi pot resultar massa car. Tot i que imagino que això ja no li preocupa al director i potser no cal ser injustos; fa molts anys va tenir un somni, el va perdre i ara només li queda el plaer de treballar.




dissabte, 22 de novembre de 2014

EL GRADUADO


Ha mort Mike Nichols, un director especialitzat en la comèdia càustica amb elements de crítica social i un dels noms més rellevants del cinema nord-americà i internacional a finals dels anys seixanta i primers setanta.

Després del gran èxit de "¿Quién teme a Virginia Woolf?" (1966) i "El graduado" (1967), va dirigir dos títols de culte: "Trampa 22" (1970) i "Conocimiento carnal" (1971). La seva carrera posterior va alternar èxits i fracassos però sempre movent-se en uns paràmetres molt més convencionals.

"El graduado" va gaudir d'un èxit de públic enorme gràcies a la conjunció dels factors següents:

- La història d'una dona madura (Anne Bancroft) que seduïa un jove tímid (Dustin Hoffman en la seva revelació cinematogràfica) resultava escandalosa, sobretot atès que ella eludia qualsevol implicació que anés més enllà de l'estrictament sexual.

- En un moment en què els joves es rebel.laven contra l'aventura de Vietnam i altres contradiccions d'una societat tan opulenta com mesquina, el film enfrontava la innocència i inseguretat dels joves Ben (Hoffman) i Elaine (la bellíssima Katharine Ross) a la hipocresia i altivesa dels seus pares, membres de l'alta societat californiana.

- "El graduado" és, en essència, un conte de fades amb una disfressa molt moderna, en què Ben és un príncep amb aspecte d'anti-heroi, Elaine la princesa tancada a la torre i la senyora Robinson la bruixa dolenta i manipuladora.

Cal dir que aquest argument, tan eficaç com -en certa manera- esquemàtic i superficial, està molt ben estructurat per dos guionistes de nivell: Calder Willingham ("Senderos de gloria", "Los vikingos", "El rostro impenetrable", "Pequeño gran hombre") i Buck Henry ("Trampa 22", "¿Qué me pasa, doctor?").

No podem obviar una banda sonora mítica, composta fonamentalment per cançons de Simon & Garfunkel (per cert, Art Garfunkel va aparèixer com a actor en els dos films següents de Nichols: a "Trampa 22" i, compartint protagonisme amb Jack Nicholson, a "Conocimiento carnal").

Però també hem de parlar de la posada en escena de Mike Nichols. Potser no era un gran mèrit en un moment en què, si volies destacar, havíes de fer servir el teleobjectiu en tots els plans d'exteriors i copiar els travellings dels films d'en Godard, però "El graduado", des de l'escena de l'arribada de Ben a l'aeroport (idèntica a l'inici de "Jackie Brown", de Tarantino) fins als travellings filmats amb objectiu angular que segueixen l'esportiu vermell del protagonista mentre viatja per la costa de Califòrnia, passant per les transicions que porten Ben des de la piscina de casa dels seus pares al llit de la senyora Robinson, està plena d'imatges suggerents, bellament fotografiades pel gran Robert Surtees. Entre la tradició narrativa clàssica i l'esperit avantguardista de finals dels seixanta, entre el moviment paroxístic i els plans fixos sobre el rostre-recipient de Dustin Hoffman, en tot moment als acords de la música de Simon & Garfunkel, "El graduado" potser ha perdut part de la seva càrrega crítica però preserva intacta la seva capacitat hipnòtica.

CONCURS # 7: LA SOLUCIÓ

Ningú no s'ha atrevit amb la pregunta que fèiem arran de la nostra entrada sobre els monstres. Recordem-la:

"El lobo de Wall Street" inclou un homenatge a la pel·lícula de Browning, quan els brokers planegen contractar uns nans per llançar-los contra una diana (a Espanya, algunes discoteques de polígon van muntar shows com aquest) i canten "Google Gobble". Però encara hi ha una altra connexió entre el film de Scorsese i els dos títols sobre monstres que hem comentat. ¿Sabríeu dir quina és?

L'amic Borgo ha mencionat un altre homenatge a l'escena famosa a "El juego de Hollywood", de Robert Altman. Però la cosa no anava per aquí:

Tant a "El hombre que ríe" com a "Freaks", l'actriu russa Olga Baclanova té un paper important. Doncs resulta que l'any 1929 -l'any del crac- va protagonitzar, juntament amb George Bancroft, el film de Rowland V. Lee "El lobo de Wall Street"; també tractava d'un especulador borsari.

dissabte, 15 de novembre de 2014

INTERSTELLAR


L'apocalipsi observada des d'una granja al costat d'un camp de blat: el Christopher Nolan d"Interstellar" emparentat amb el M. Night Shyamalan de "Señales"? Però això només és l'inici d'un film dens i prolix que ens conduirà als confins de l'univers i que, entre problemes i oportunitats que es deriven de la teoria de la relativitat, i imatges que recorden la solemnitat i profunditat de "2001", tindrà temps per explicar-nos un parell d'històries d'amor (per exemple, entre un pare i una filla).

En anteriors films de Nolan, es notava un cert desequilibri entre els diversos nivells narratius, però això no passa a "Interstellar"; malgrat que és, de llarg, el seu projecte més arriscat, sobreviu al perill de quedar empresonat en un forat negre d'ambicions desmesurades. Podria ser un títol rodó si no fos per l'escena que revela tot el misteri, adornada amb un muntatge en paral·lel, que és espessa però gens misteriosa, i assenyala la distància -sideral?- que encara separa el director de "Batman Begins" de Stanley Kubrick.

El final, en un món que es plega sobre si mateix, ens retorna el Nolan d'"Origen".

dissabte, 8 de novembre de 2014

MONSTRES (CONCURS # 7)


Gràcies a la gentilesa del nostre amic Borgo, que n'és un gran admirador, vaig descobrir una obra mestra del cinema mut, "El hombre que ríe" (1928), adaptació de la novel·la de Victor Hugo a càrrec de Paul Leni, cineasta alemany del moviment expressionista que havia estat reclutat pels estudis Universal (entre 1927 i la seva mort prematura l'any 1929, va dirigir quatre pel·lícules als Estats Units, entre elles la molt influent "El legado tenebroso").

"El hombre que ríe", protagonitzada per Conrad Veidt (*), narra la dramàtica peripècia vital de Gwynplaine: fill d'un noble caigut en desgràcia, el segresten quan és un nen uns bandits coneguts com els "comprachicos" (en espanyol, a l'original) que li practiquen una sàdica intervenció quirúrgica que fa que mostri una rialla permanent (inspiraria el personatge del Joker del còmic de Batman) i el convertirà en una barreja de monstre i pallasso de circ. De fet, acabarà fent de pallasso amb un firaire que l'acull, juntament amb una nena cega -Dea- que Gwynplaine s'ha trobat pel camí després d'escapar dels segrestadors.

Gwynplaine i Dea arriben a l'edat adulta i estan molt enamorats. Però ell defuig el compromís perquè és conscient de la seva lletjor i pensa que ella no se l'estimaria si el pogués veure. No se m'acut una situació més tendra ni més tràgica. Després, una duquessa molt marxosa se sent atreta per Gwynplaine i ell està força content perquè si una dona pot veure el seu rostre i, malgrat tot, estimar-lo, sabrà que és mereixedor de l'amor de la Dea. El tema es complicarà i molt quan la duquessa descobreixi l'origen noble del monstre. Abans, però, assistim a una escena de seducció entre la guapa aristòcrata i el tímid Gwynplaine que és una de les més morboses que mai he pogut contemplar en una pantalla.

A la segona meitat del film, la complexitat argumental (mai no acabem d'aclarir què pretén aconseguir el pèrfid bufó Barkilphedro més enllà de tocar els collons a tothom) i els excessos melodramàtics (probablement ja presents en la novel·la) afecten l'interès de la proposta. Els millors moments els trobem en la primera meitat, que té un ritme trepidant i una posada en escena d'arrel expressionista amb moments tan brillants com la fugida del petit Gwynplaine a través d'un paisatge nevat ple de cadàvers, solucions narratives molt innovadores (la càmera situada enmig de la gent que entra a veure l'espectacle dels pallassos o la càmera subjectiva a la nòria) i imatges de gran força expressiva com aquella en què veiem enfrontats els perfils del gos llop i del protagonista, tots dos ensenyant les dents.

El personatge de la duquessa està interpretat per la bellíssima actriu russa Olga Baclanova. L'experiència va servir perquè, quatre anys més tard, la fitxessin per a un paper semblant: la trapezista Cleopatra, que es lliga el nan del circ, en Hans, per quedar-se amb els seus diners.


"Freaks", de Tod Browning, està interpretada per monstres reals, integrants del circ Barnum i d'altres espectacles de fira: persones amb malformacions congènites gravíssimes, mancades d'extremitats, afectades per la malaltia coneguda com cap d'agulla, siameses, dones barbudes, nans... A la pel·lícula, formen una mena de gran família, s'estimen i s'ajuden. Paradoxalment, la bella trapezista i el seu còmplice Hèrcules, el forçut, són agraciats físicament però moralment menyspreables. Quan Cleopatra es casa amb Hans, els monstres ho celebren i l'accepten com un d'ells ("Gooble Gobble One of Us"); a la noia no li fa gaire gràcia.

"Freaks" és una de les pel·lícules més insòlites de la història del cinema. El públic de l'època la va considerar repugnant i va ser un fracàs majúscul; redescoberta als anys seixanta, actualment està considerada una obra mestra del cinema fantàstic. La part final, deutora de l'estètica expressionista, és terrorífica. La resta del film és un cop de puny a les consciències endormiscades.



El concurs:

"El lobo de Wall Street" inclou un homenatge a la pel·lícula de Browning, quan els brokers planegen contractar uns nans per llançar-los contra una diana (a Espanya, algunes discoteques de polígon van muntar shows com aquest) i canten "Gooble Gobble". Però encara hi ha una altra connexió entre el film de Scorsese i els dos títols sobre monstres que hem comentat. ¿Sabríeu dir quina és?

(*) Conrad Veidt és un personatge realment interessant. Entre moltes altres interpretacions, cal destacar el paper de Cesare a la mítica "El gabinete del Doctor Caligari" (1920) o el nazi Strasser a "Casablanca" (1942). Era molt famós i Goebbels volia guanyar-lo per a la causa o, almenys, retenir-lo a Alemanya, però Veidt no era gaire amic dels nazis i defensava els jueus de la mateixa manera que més endavant lluitaria pels drets dels homosexuals. L'any 1934 va protagonitzar "El judío Süss", però la versió anglesa, que no era pas antisemita sinó tot el contrari. Els nazis no li van perdonar i Veidt es va quedar a viure al Regne Unit amb la seva esposa jueva.

divendres, 7 de novembre de 2014

IDA


L'aspecte visual d'"Ida" (Pawel Pawlikowski, 2013), i no ho dic només pel seu blanc i negre impecable, remet a Dreyer i també al cinema europeu dels seixanta, quan als directors els preocupava moltíssim l'enquadrament i la llum idònia de cada pla. De fet, no només sembla un film dels seixanta sinó que l'acció transcorre en aquells anys; els anys seixanta a Polònia, quan la gent vivia reclosa (en un convent o en un pis rònec), refugiada en l'alcohol o en les conviccions polítiques o religioses, provant d'oblidar un passat abjecte. La jove protagonista, una novícia a punt de prendre els vots, emprèn un viatge que la conduirà cap als seus orígens i al descobriment de la realitat que hi ha més enllà de la ficció de la seva existència, una realitat estranya i, fins a cert punt, igualment fictícia.

dimarts, 4 de novembre de 2014

LA VENUS DE LAS PIELES


"La venus de la pieles" (Roman Polanski, 2013), vindria a ser una adaptació de l'obra homònima de Leopold von Sacher-Masoch plantejada de manera molt original. Wanda (Emmanuelle Seigner) es presenta a una audició per al paper femení d'una representació teatral basada en el llibre; amb l'adaptador (Mathieu Amalric), assagen l'obra i progressivament es fiquen en els personatges fins a confondre's-hi. La relació de poder entre l'adaptador i l'aspirant s'inverteix i ell passa a ser esclau de la noia, com el Severin de la novel·la del senyor que va donar nom a les relacions masoquistes i legitimació literària als vestits de pell o cuir de les dominatrix.

Polanski mou de manera magistral els fils d'una trama que transcorre en un dels seus característics espais claustrofòbics i quasi onírics, i treu tot el partit dels actors: tot i la seva edat, la Seigner resulta insultantment atractiva; Amalric, insuperable en el paper de titella, sembla un doble de Polanski i, en l'escena final, es transforma literalment en el protagonista indefens i transvestit d'"El quimérico inquilino".