divendres, 31 d’octubre de 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 7: OCEANS DE TEMPS

A la dècada dels noranta, Coppola dirigeix dues pel·lícules en què la seva obsessió pel pas del temps esdevé tema central, tot i que des de perspectives prou diferents.


"Drácula" (1992) parla de la immortalitat i d'un amor que roman al llarg dels segles fins que el vampir protagonista retroba la seva estimada Elizabeta, morta tràgicament a mitjan segle XV, reencarnada en una noia de casa bona al Londres de finals del XIX. L'escena en què el comte transilvà i la Mina coincideixen en un teatre on es projecta una pel·lícula dels Lumière relaciona de manera molt bella i elegant el naixement del cinema amb la seva capacitat per preservar la realitat, i la història dels amants per als quals un instant és etern i el temps tan incert i inabastable com les onades que es perden en l'oceà.

La referència al cinema primitiu, en el film de Coppola, no és només argumental. L'extraordinària escena inicial, amb Vlad lluitant contra els turcs i empalant tothom qui arreplega, simula una projecció d'ombres xineses. L'arribada a Londres està filmada amb una primitiva càmera Pathé. Cap dels nombrosos efectes visuals està fet per ordinador i tots remeten a trucs quasi tan antics com el mateix cinema. La part de la visita de Jonathan Harker al castell d'un Dràcula l'ombra del qual va per lliure és una interessant reelaboració dels elements més característics de l'expressionisme cinematogràfic i conté els moments més memorables de la pel·lícula.

"Drácula" és un experiment que combina una gran fidelitat a la novel·la de Bram Stoker (com s'anuncia des del títol), recuperant el seu caràcter epistolar, o l'esmentat homenatge als inicis del cinema, amb elements més sofisticats i, fins a cert punt, post-moderns: l'espectacular disseny de vestuari d'Eiko Ishioka o les nombroses referències sexuals, explícites en alguns diàlegs (Van Helsing fa un joc de paraules entre civilització i sifilització, i d'aquesta manera relaciona també la mossegada del vampir amb el contagi d'una malaltia venèria; Lucy fa un acudit de mal gust en veure els seus pretendents tan ben armats), o implícites en l'argument: Mina sembla més púdica que la cosina Lucy però el magnetisme animal de l'aristòcrata eslau que la reclama al seu costat i, de vegades, es transforma en el llop del conte, resulta una temptació irresistible en l'entorn repressiu de l'Anglaterra victoriana; o la part final -la menys aconseguida del film-, quan uns genets armats amb rifles i abillats com en un western persegueixen al comte fins al castell on l'espera la mort redemptora.

Té algun aspecte discutible però "Drácula" és un dels films més atractius del director, visualment fascinant i delicadament romàntic. L'aportació de Gary Oldman resulta essencial i Winona Ryder compleix en el paper ambigu de Mina (o Elizabeta). El director havia volgut l'actriu per al paper de Mary Corleone a "El padrino III" i es va treure l'espina que duia clavada. A més, va aconseguir el primer èxit comercial en molt de temps, que fins i tot va inaugurar una franquícia que consistiria a recuperar els personatges clàssics del terror en luxoses produccions que apel·larien al seu original literari; així, doncs, a "Drácula de Bram Stoker" va seguir "Frankenstein de Mary Shelley", produïda per Coppola dos anys més tard i dirigida per Kenneth Branagh; però aquest títol no va tenir gaire èxit i l'experiment no va tenir continuïtat.


L'any 1996, Coppola va dirigir "Jack", protagonitzada per Robin Williams, que tractava d'un nen amb un transtorn genètic que el feia envellir a una velocitat quatre vegades superior a la normal; de manera que l'actor fa el paper d'un nen de deu anys amb l'aspecte d'un home de quaranta, amb tots els problemes que això comporta. El film, que manté un delicat equilibri entre el drama i la comèdia, va ser molt mal rebut per la crítica; personalment, crec que no és menyspreable en absolut: el llibret no és res de l'altre mon i l'invent té un cert aire de telefilm de sobretaula; però Coppola i Williams es mostren en tot moment sensibles i respectuosos amb el drama quotidià d'un nen que sap que és diferent però no vol renunciar a portar una vida normal, sobretot quan intueix que no serà gaire llarga.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

NEBRASKA


"Nebraska" (2013) té diversos punts en comú amb la pel·lícula precedent d'Alexander Payne, "Los descendientes" (2011): hi ha una relació paterno-filial i un procés de redescobriment, uns familiars mesquins i interessats, un paisatge que sembla determinar un caràcter. També, com passava a "A propósito de Schmidt" (2002), un personatge de la tercera edat (Bruce Dern) fa un viatge llarg per carretera; no condueix ell sinó el seu fill, i no busca les seves arrels sinó un presumpte premi d'un milió de dòlars, però la col·lisió amb el passat serà inevitable.

El film de Payne avança, com el cotxe dels protagonistes, tranquil·lament però sense pausa, al ritme de la música de Mark Orton i de la fotografia en blanc i negre, esplèndida, de Phedon Papamichael, enmig dels paisatges de l'Amèrica Profunda, camps immensos i pobles minúsculs, fins a un final revelador que esdevé un dels moments més bells del cinema recent.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

PERDIDA


Diré sobre "Perdida" quelcom molt semblant a allò que vaig afirmar arran de la pel·lícula precedent de David Fincher ("Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres", 2011): el material literari de partida llasta el resultat final. Gillian Flynn signa el guió a partir de la seva novel·la; cal reconèixer que és enginyós, però la seva voluntat evident de despistar l'espectador acaba per limitar la credibilitat d'una trama que tampoc no es decideix clarament entre el thriller pur o una sàtira que arremetrà sense pietat contra la institució matrimonial i els realities televisius. De fet, és una barreja una mica extravagant, que en mans de qualsevol altre director hauria estat indigerible. Sortosament, la ferma mà de Fincher, ja molt bregat en arguments de suspens, mantindrà l'espectador clavat a la butaca al llarg de tota la durada del film, que no és poca. Potser no cal demanar més.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

BORGMAN


Ja n'hi ha prou de comèdies i de bon rotllo! "Borgman" (Alex van Warmerdam, 2013), guanyadora al Festival de Sitges de l'any passat, és una de les pel·lícules més terrorífiques dels darrers anys.

El Borgman del títol sembla al principi del film un pidolaire vulgar, no especialment perillós; però la circumstància que visqui sota terra i que el persegueixen tres individus armats fins a les dents, un d'ells capellà, ens hauria de fer sospitar. Una família burgesa li obre les portes de casa seva i el nouvingut, a més de fer augmentar exponencialment la factura de l'aigua passant-se hores a la banyera, els portarà problemes encara més greus. Però potser Borgman no és ningú en realitat sinó la materialització amb trets dimoníacs de la mala consciència d'una classe benestant enfrontada a la seva misèria moral.

divendres, 17 d’octubre de 2014

ATRAPA A UN LADRÓN


Continuem parlant de comèdies i ara li toca a "Atrapa a un ladrón" (1955).

Una comèdia d'Alfred Hitchcock? Bé, no és tan estrany; el mateix any en va dirigir una altra, molt negra però comèdia: "Pero... ¿quién mató a Harry?".

"Atrapa a un ladrón" és allò que en diríem una comèdia sofisticada. Conté elements de thriller però no ens els podem prendre seriosament: John Robie (Cary Grant), un antic lladre de guant blanc rehabilitat després de lluitar amb la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, viu una existència plàcida i agradable en una casa a la Costa Blava -la qual cosa ens fa pensar que no deu haver tornat els calés-, fins que algú es dedica a robar els milionaris que visiten el casino imitant els seus mètodes, de manera que els seus antics socis, la policia i un agent d'assegurances molt flegmàtic sospitaran d'ell. Robie, per demostrar la seva innocència i atrapar el dolent autèntic, ordeix un pla molt sofisticat consistent a amagar-se rera una xemeneia i esperar que apareguin el lladre i les joies.

De manera que el veritable interès se centra en el setge a què el sotmet una milionària molt atractiva amb els trets de Grace Kelly que també el vol atrapar però per casar-s'hi (tan tranquil que vivia!). Els diàlegs de doble sentit entre la parella són enginyosos i l'escena en la penombra de la cambra de l'hotel amb el castell de focs al fons és tan brillant com les joies que llueix la futura princesa de Mònaco. Finalment, hi ha una escena en què viatgen amb un cotxe a tota velocitat per una carretera amb molts revolts cèlebre per dos motius: anticipa seqüències gairebé idèntiques a "Con la muerte en los talones" o "La trama" i presagia una situació similar en la vida real, que li va costar la vida a la Grace. Justament va ser en el decurs d'aquest rodatge a la Costa Blava que l'actriu va segellar el seu destí de conte de fades (amb final tràgic).

dilluns, 13 d’octubre de 2014

SOMOS LOS MILLER


Rawson Marshall Thurber, el director de "Somos los Miller" (2013), no és Billy Wilder, per descomptat. Però el viatge que emprenen una colla d'arreplegats per recullir a Mèxic una càrrega de marihuana i portar-la cap als Estats Units recorda algunes comèdies del mestre, particularment "Con faldas y a lo loco": els protagonistes també es disfressen -un camell de poca volada, una stripper, un adolescent friqui i una joveneta desarrelada aparenten ser una família tradicional i ben avinguda-; també els persegueixen uns gàngsters. I, el més rellevant i que origina els millors gags, és la manera com els personatges obliden que estan fent un paper i assumeixen els seus rols quasi com Jack Lemmon exercia de Daphne al film de Wilder. El final no és tan vitriòlic a "Somos los Miller" -al cap i a la fi, no pot deixar de ser una comèdia nord-americana contemporània- ni l'humor és tan subtil, però li reconeixem al guió certa habilitat, compleix amb la seva funció de distreure i ens regala un strip-tease de Jennifer Aniston força impactant, tot i que ens queda el dubte de si hi havia doble de cos.

Aquí sí que sembla ella:

dissabte, 11 d’octubre de 2014

TORRENTE 5: OPERACIÓN EUROVEGAS


El darrer lliurament de la nissaga de Torrente, el policia feixista i fastigós creat per Santiago Segura, transcorre l'any 2018, en què el protagonista surt de la presó. Espanya ha anat a pitjor si això és possible; Torrente reacciona iradament (atenció a l'homenatge a "El planeta de los simios") i decideix convertir-se definitivament en un fora de la llei i organitzar amb una colla de friquis realment memorable l'atracament a un casino d'Eurovegas, el complex lúdic somniat per la Comunitat de Madrid i finalment executat amb els diners aportats per uns quants corruptes il·lustres. És a dir, que "Torrente 5: Operación Eurovegas" vindria a ser una barreja de film vintage (vegeu, si no, els títols de crèdit) on s'homenatja "La cuadrilla de los once" (res de George Clooney: Frank Sinatra, que és el "Fary" americà) i distòpia que funciona com a comentari irònic sobre la realitat espanyola actual. D'altra banda, encara que l'acció avanci cap al futur, el film significa un cert retorn als orígens, i tornen a aparèixer Chus Lampreave i Neus Asensi, de la mateixa manera que continuen apareixent Cañita Brava, el Cuco (Julián López en un paper que havia estat de Gabino Diego), Barragán, Xavier Deltell, José Mota, Buenafuente o Florentino Fernández. No em vull allargar sobre els cameos per no espatllar-vos la festa però sí destacar que, en aquest to nostàlgic que assumeix la pel·lícula, Segura se les empesca per fer reaparèixer Tony Leblanc (un Tony Leblanc dels anys cinquanta) i ajuntar novament en la pantalla la parella més mítica de la comèdia tipical spanish: Pajares i Esteso.

Més enllà d'aquests matisos, la fòrmula no varia excessivament. No falta l'enèssima variació del gag de les pajillas ni el bateig enginyós d'una modalitat de sexe oral. Els signes d'esgotament són clars, però no més que en la tercera i la quarta; en realitat, si el termòmetre és la intensitat i freqüència de les rialles que provoca, "Torrente 5: Operación Eurovegas" vindria després de les dues primeres parts (la més divertida, pel meu gust, continua sent la segona, la de Marbella).

Ahir a la nit, arran d'una presentació al Cine-club d'Igualada, vaig sopar amb una coneguda actriu i directora catalana. Parlant de la crisi del cinema al nostre país, vaig comentar l'èxit de "Torrente". Però, com que eren gent fina i intel·lectual, només vaig obtenir com a resposta una mirada de menyspreu. No va ser com en una altra trobada de cinèfils en què vaig gosar dir que Albert Serra potser estava un pèl sobrevalorat i una mica més i em pengen del pal major (n'hi havia un on dinàvem; era el pal d'una bandera o només estava allà a propòsit per penjar infiltrats?), però quasi. També va dir la nostra amiga que no entenia la devoció de les masses pel cinema de terror, que això només podia agradar als qui estaven malalts (sic). Després, li va tocar el rebre al futbol, màxim exponent del pla de les dretes per rentar el cervell a la plebs; en aquest cas, no em vaig haver de sentir tan estrany, però vaig intentar defensar la gent que innocentment es distreia de les misèries quotidianes veient el Barça. Va ser endebades; tothom qui llegeixi el Mundo Deportivo pot considerar-se un ésser menyspreable i si algú afirma que sense el futbol no sabria viure doncs més val que es mori (sic). La cultura està condemnada i no entenia la nostra amiga com la Mònica Terribas li havia pogut parar un projecte sobre la gauche divine amb l'argument que "no interessava", quan va ser la clau de volta de tot, el moment que Barcelona es va obrir al món i tot va canviar. O no ho veieu així?

Potser ella té raó; potser jo sóc un infra-home a qui li fan gràcia les bajanades d'en Santiago Segura i menja crispetes (sí, ho confesso!) i no mereixo continuar vivint, o almenys continuar vivint com un impostor que té la gosadia d'escriure un bloc sobre cinema. Tot i que, ara que hi penso, de cinema no se'n va parlar, al llarg del sopar. Es va parlar dels cine-fòrums, del cinema com a eina d'integració social i de divulgació de la cultura. Però de cinema com jo l'entenc, no se'n va parlar. De fet, sospito que a molts directors catalans no els agrada, realment, el cinema (*). I per això fan el que fan.

(*) En un altre d'aquests sopars, ara fa uns quants anys, el gran director català Francesc Bellmunt va afirmar que les pel·lícules de Quentin Tarantino no tenien cap valor cinematogràfic, que només eren pornografia, sang i fetge gratuïts.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

NOVES TECNOLOGIES


La parella protagonista de "10.000 Km" (Carlos Marqués-Marcet, 2014), després de set anys de convivència, s'han de separar quan ella marxa de Barcelona i se'n va a Los Angeles amb una beca per aprendre fotografia. Les noves tecnologies (skype, facebook, internet en general) els hauríen d'ajudar a comunicar-se malgrat la distància i fer més suportable l'absència. Però hi ha coses que les màquines encara no poden resoldre. Ells són Natalia Tena ("Juego de tronos") i David Verdaguer, que surt en tots els programes que fan gràcia de TV3; però no us enganyeu: això no és una comèdia.

Als protagonistes de "The Bling Ring" (2013), l'última pel·lícula de Sofia Coppola, internet els serveix per saber si els famosos (Paris Hilton, Megan Fox, Lindsay Lohan i catèrvola per l'estil) són a casa seva o de viatge per Europa i per localitzar a Google Earth la casa en qüestió, entrar-hi, emprovar-se els models de les estrelles i endur-se'n uns quants, més uns ròlex de propina. Després, es fan selfies amb els objectes robats i pengen les fotografies a Facebook. Gran idea. Però això no és el més sorprenent sinó la constatació que a Hollywood Hills la gent no tanca les portes de casa seva i tampoc no fa servir alarmes. Tot plegat resultaria prou increïble si no fos perquè el film està basat en fets reals. Sofia Coppola gaudeix d'allò més mostrant col·leccions aclaparadores d'objectes de luxe mentre acompanya el reportatge amb una banda sonora esplèndida, és a dir més o menys com ja va fer a "María Antonieta" (2006); al cap i a la fi, els membres de la casta privilegiada que apareix al film no semblen tan diferents dels aristòcrates francesos. I el comentari sobre l'absència de valors resulta força pertinent, de manera que, tot i parlar bàsicament del mateix, el film ens ha agradat més que "Somewhere"; i si la roba-escenes d'aquella pel·lícula era l'Elle Fanning, aquí trobem unes quantes joves promeses, cap de les quals, però, li fa ombra a una magnífica Emma Watson (sí, la noia de "Harry Potter").

divendres, 3 d’octubre de 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 6: RETORN AL PASSAT

Robert Evans, productor d'"El padrino", no havia tingut gaire sort amb les seves darreres estrenes: "Cowboy de ciudad", protagonitzada per John Travolta quan era verí per a la taquilla; i "Popeye", l'adaptació del famós còmic a càrrec de Robert Altman, una raresa que va esdevenir un dels fracassos més espectaculars de la història de Hollywood, gràcies a la qual el senyor Altman es passaria els deu anys següents dirigint telefilms (tot i que cal reconèixer que Robin Williams i Shelley Duvall no podien haver estat més ben triats atesa la seva semblança física amb els personatges d'E. C. Segar).

El fet que Coppola estigués arruïnat després del desastre de "Corazonada" i disposat a qualsevol penitència li va fer pensar al productor més eixerit i també més desesperat de Los Angeles que seria una bona idea fitxar-lo per fer un altre film de gàngsters que pugués revalidar l'èxit de la seva anterior col·laboració.


No van escatimar recursos per dur a terme "Cotton Club" (1984), una atrevida barreja de musical i thriller al voltant del club de jazz més famós de Nova York als anys de la Llei Seca, al qual els negres només podien entrar per actuar sobre l'escenari per als blancs rics que omplien el local.

La trama, tan alambinada com finalment lleugera, presenta en paral·lel la peripècia dels germans Dwyer (Richard Gere i Nicolas Cage) i dels afroamericans i també germans Williams (Gregory i Maurice Hines). Dixie Dwyer (Gere) toca la trompeta i actua a Hollywood fent de gàngster de mentida mentre s'entén d'amagat amb l'amistançada (Diane Lane) de Dutch Schultz, un gàngster de veritat (James Remar); el seu germà (Cage) es passa de frenada i acaba convertit en l'enemic públic número u (qualificatiu que es portava bastant a l'època però no sempre implicava tenir bona sort). Sandman Williams vol ballar al Cotton Club i potser ho aconseguirà si abans no li trenquen les cames per gosar fer-li proposicions indecents a la ballarina més bufona i més descafeÏnada del local (Lonette McKee). Encara una parella més pintoresca: la formada per l'amo del club, el totpoderós Owney Madden i el seu acòlit Frenchy Demange, dos amics inseparables de físic prou divers, interpretats respectivament per Bob Hoskins i per Fred Gwynne, que era el paio que feia de Frankenstein a "La família Munster".

La profunditat dramàtica d'"El padrino" brilla per la seva absència, la qual cosa no impedeix que "Cotton Club" sigui un film vistós, discutible en el seu conjunt més aviat dispers però ple a vessar d'escenes brillants, totes les de ball (recordem que Coppola tenia certa experiència en el gènere gracies a "El valle del arco iris") i moltes de les escenes de violència. Una de les seqüències finals, la que relaciona el soroll dels peus de Gregory Hines mentre balla claqué amb el que fan les metralletes dels homes de Lucky Luciano (Joe Dallesandro) quan resolen expeditivament els problemes amb Schultz, és clarament deutora dels muntatges en paral·lel de la nissaga d'"El padrino" i el millor exemple de la falta de definició que llasta el film.

"Cotton Club" va ser un desastre financer que no va resoldre els problemes de Robert Evans. Al seu torn, Coppola assumia la seva condició de director d'encàrrec i, dos anys més tard, emprenia la realització de "Peggy Sue se casó", protagonitzada per Nicolas Cage novament i per l'estrella del moment Kathleen Turner.


La guapíssima protagonista de "Fuego en el cuerpo" i "El honor de los Prizzi" és aquí una dona madura que s'acaba de separar del seu marit (Cage) i que, en el transcurs d'una trobada amb els seus antics companys d'institut, viatja misteriosament al passat i es converteix sense maquillatge en una adolescent addicta al rock'n roll i els drive-in que mirarà d'aprofitar l'ocasió per no cometre alguns errors que en el futur li passaran factura. Però les coses no són tan senzilles; potser no es tracta tant de voler canviar la gent i la seva circumstància com d'aprendre a acceptar-les.

No queda clar si "Peggy Sue se casó" és un intent de repetir l'èxit de "Regreso al futuro" des d'una perspectiva feminista o una reflexió més profunda, en la línia de "Fresas salvajes" d'Ingmar Bergman, disfressada de comèdia romàntica. Com sigui, Coppola despatxa l'encàrrec amb professionalitat i integra en un producte molt comercial les seves preocupacions sobre el pas del temps i els problemes de la vida en parella.


El seu film següent va sorprendre encara més els admiradors del seu cinema. "Jardines de piedra" (1987) torna a parlar de Vietnam però des d'una perspectiva en aparença molt menys radical. És un homenatge als homes de la Guàrdia Nacional que, al Cementiri d'Arlington, vesteixen de gala mentre reten honors als caiguts en combat, que als anys de la guerra de Vietnam n'eren uns quants. El sergent instructor Hazard (James Caan, novament a les ordres del director) està una mica cansat de la rutina i els rituals que ben poc tenen a veure amb el camp de batalla i procura alliçonar els joves reclutes que volen anar a guanyar medalles a Indoxina perquè no hagin de tornat en un taüt.

"Jardines de piedra", amb el seu to patriòtic i la seva realització convencional, sembla ben bé el revers d'"Apocalypse Now". En bona mesura ho és: del front a la rereguarda; del caos a la selva a l'ordre de les formacions sobre la gespa immaculada d'Arlington. Però tot això no vol dir que Coppola s'hagi venut per un plat de mongetes. L'obsessió per captar la fotogènia de les formacions i desfilades de la Guàrdia Nacional (ajudat per la fotografia de Jordan Cronenweth en la seva segona col·laboració després de "Peggy Sue se casó") no implica que el director adopti una actitud conservadora (d'altra banda, a John Ford mai li han plogut crítiques per fer el mateix i més descaradament); la presència de la guerra a través dels noticiaris televisius que es mostren en moltes escenes al fons de l'enquadrament, il·lustra la idea que l'horror de les morts en combat pugna per imposar-se sobre la parfernàlia militar. Un taüt cobert per una bandera dels Estats Units és tan elegant com es vulgui però a dins només hi ha un cadàver. En un dels casos, el mort era Gio, el fill de Coppola que va morir d'accident; un detall anecdòtic si es vol però que demostra que en l'ànim del director pesava més la tristesa que el fervor patriòtic. I el film acaba per resultar estranyament malenconiós.

A la seva manera, Hazard és un home enfrontat al sistema. També ho eren Michael Corleone, Harry Caul, Kurtz o els adolescents de les adaptacions de Susan E. Hinton. Però si en l'obra del director hi ha un personatge que va a contracorrent i pot ser vist com un àlter ego del director, aquest és Preston Tucker.


George Lucas, a qui Coppola va ajudar en els seus inicis, s'havia fet d'or gràcies a les sèries de Star Wars i d'Indiana Jones. Va decidir tornar-li el favor a l'italoamericà i li va produir "Tucker: Un hombre y su sueño" (1988), film que explicava la batalla legal que va enfrontar el senyor Tucker (Jeff Bridges) amb les grans companyies automobilístiques després que el primer patentés, el 1948, un vehicle revolucionari. No és difícil veure en l'enginyer i la colla d'amics i parents que li fan costat un transsumpte del director i els seus familiars i acòlits, que van voler aixecar un imperi sense dependre dels grans estudis i van obtenir una certa victòria moral, que no econòmica.

"Tucker: Un hombre y su sueño", que podria haver estat una història trista ja que en definitiva parla d'un projecte fallit, és en canvi un film optimista en el fons i la forma. Jeff Bridges sempre somriu i els colors de Vittorio Storaro són càlids i resplendents. Aquest títol, potser juntament amb el migmetratge "Vida de Zoe" -que forma part del projecte col·lectiu "Historias de Nueva York" i que va escriure la seva filla Sofia- és el més personal de Coppola des de "Corazonada". Lamentablement, no va tenir gaire èxit i el director es va refugiar en un encàrrec aparentment segur i un nou intent de retrobar un passat més gloriós: la tercera part d'"El padrino". Tampoc no va acabar de funcionar, malgrat les seves virtuts evidents.

Resulta curiós comprovar com la filmografia del director constitueix un mosaic de la història dels Estats Units al llarg del segle XX:

1901: "El Padrino II"
1920: "El padrino II"
1923: "Cotton Club"
1946: "El padrino"
1948: "Tucker: Un hombre y su sueño"
1958: "El padrino II"
1961: "Peggy Sue se casó"
1967: "Rebeldes"
1968: "Jardines de piedra"
1969: "Apocalypse Now"
1975: "La ley de la calle"
1979: "El padrino III"