divendres, 29 d’agost de 2014

LA FLAQUEZA DEL BOLCHEVIQUE


Després de veure "Caníbal", em va semblar interessant revisar aquest altre títol que Manuel Martín Cuenca va dirigir el 2003, adaptació d'una novel·la de Lorenzo Silva.

I descobreixo que "La flaqueza del bolchevique" va del mateix: un sociòpata (Luis Tosar) quasi redimit per l'amor d'una noia guapíssima, en aquest cas una María Valverde adolescent. Que el protagonista no es mengi la gent i treballi d'executiu en un banc d'inversions no implica una diferència considerable i la història no sembla tan terrorífica però té el mateix alè tràgic.

María Valverde (dedicat al David).

dimarts, 26 d’agost de 2014

EL BAZAR DE LAS SORPRESAS (CONCURS # 6)


"El bazar de las sorpresas", dirigida per Ernst Lubitsch el 1940, és una comèdia romàntica d'una perfecció aclaparadora. En el limitat escenari d'una botiga d'articles de marroquineria a Budapest, es produeixen un seguit d'embolics: l'encarregat Alfred Kralik (James Stewart) manté una relació per correspondència sense saber que la noia que rep i que respon les seves amables cartes és la nova venedora Klara Novak (Margaret Sullavan), amb qui sempre discuteix; d'altra banda, el cap de l'establiment, el senyor Matuschek, sospita que Kralik l'enganya amb la seva dona.

El missatge contingut en l'argument és molt clar: cal malfiar-se de les aparences i no prejutjar les persones. Mentre anem coneixent uns personatges entranyables i les seves il·lusions senzilles, les seves febleses que els fan més humans i també la seva generositat, un guió que és un prodigi de concisió i elegància conduirà tots aquests embolics cap a la seva resolució, en una nit de Nadal en què ningú no estarà sol (ni el pobre senyor Matuschek gràcies al nou aprenent) i que inclou un pla de les cames i els mitjons de James Stewart precedint el petó final.

Potser seria llarg d'explicar perquè "El bazar de las sorpresas" és una obra mestra. Podem destacar la importància dels objectes en la trama (una corbata, un vestit, una capsa de cigars que fa música quan se l'obre), l'ús del fora de camp o la delicadesa d'alguns enquadraments (tots els personatges ens donen l'esquena mentre contemplen desconcertats com Kralik deixa la botiga després d'haver estat acomiadat); són detalls de gran cinema, dels quals va prendre bona nota Billy Wilder, el deixeble més destacat de Lubitsch. Però la prova definitiva que ja no es fan comèdies romàntiques com aquesta és el seu mediocre remake, "Tienes un e-mail", que Nora Ephron va dirigir el 1998, amb Tom Hanks i Meg Ryan i substituint les cartes i els apartats de correus per internet.

I el concurs:

Pot semblar que entre un film com "El bazar de las sorpresas" i "El resplandor", de Kubrick, hi ha d'haver ben poques coincidències.

Doncs n'hi ha, almenys, una. I força curiosa. Però l'heu d'endevinar.

diumenge, 17 d’agost de 2014

ABRE LOS OJOS


Un any abans de "La niña de tus ojos", Penélope havia protagonitzat una altra gran pel·lícula, el títol del qual també feia referència als ulls. "Abre los ojos" (1997) és el segon film que va dirigir el nen prodigi del cinema espanyol Alejandro Amenábar, i el millor al meu parer.

César (Eduardo Noriega), un pijo de manual, acaba de conèixer Sofía (Cruz) i ja se l'estima, però la seva relació passarà per un mal moment quan ell quedi desfigurat a causa d'un accident de cotxe provocat per la seva amant Núria (Najwa Nimri); després, les coses es compliquen fins a extrems d'absoluta paranoia i César es desespera mentre veu com la realitat se li escola entre els dits.

"Abre los ojos" té una capacitat sorprenent per inquietar l'espectador i per filtrar enmig d'una trama molt alambinada, amb elements de terror i de ciència-ficció, un drama romàntic ple de suggerències i de moments emocionants, fins i tot pertorbadors.

César no és un personatge a priori gaire simpàtic. Ric i escandalosament atractiu, no té cap problema per xafar-li la conquesta al seu amic de l'ànima Pelayo (Fele Martínez), que no és ben bé un friqui com el seu personatge a "Tesis" però també es lamenta de la trista condició dels qui no són especialment afavorits (*); aquesta circumstància és clarament un recurs dramàtic per emfatitzar l'impacte que implica per al protagonista veure's convertit en un monstre i experimentar elevada al quadrat l'enveja que abans havia sentit el seu amic envers ell, però, tanmateix, introdueix una qüestió sovint obviada en el cinema romàntic (no tant en les comèdies): la dictadura de la bellesa física.

L'antipatia del protagonista no impedirà que compartim la seva fascinació per Sofía. L'escena en què ell se n'enamora mentre observa les fotografies que decoren el senzill apartament de la noia és tan tendra i eficaç que esdevé insòlita. Segueixen més bons moments: les passejades al parc que li porten a César records de moments somniats mentre confessa haver oblidat allò que va succeir la nit anterior; també al parc, quan Sofía fa de mim i la pluja imita les seves llàgrimes. A la discoteca, quan ell, convertit ara en un monstre, intenta reconquerir la noia repetint les mateixes frases de quan es van conèixer, moment tristíssim i novament un comentari força càustic sobre la rellevància de la bellesa física; o quan es posa la carota al clatell i Amenábar aprofita per introduir dues imatges de sorprenent força plàstica i dramàtica: la silueta amb dues cares retallada sobre els llums que travessen el local com si fossin espases; el rostre sense vida que substitueix el rostre real deformat i que ens observa mente el personatge vomita la seva ràbia i els litres d'alcohol que ha hagut de beure per esmorteïr la pena.

En resum, moments de gran cinema i una història absorvent i impredictible fins al final que converteixen "Abre los ojos" en un dels millors títols del cinema espanyol i la prova que Amenábar és un director brillant, o ho ha estat si més no.

El 2001, Cameron Crowe, amb la presència i els diners de Tom Cruise, va dirigir el remake nord-americà, "Vanilla Sky". Penélope Cruz va repetir el paper de Sofía mentre Cameron Diaz i Jason Lee substituïen, respectivament, Najwa Nimri i Fele Martínez. Aquest film és la demostració científica d'allò que va dir Truffaut sobre les pel·lícules i la maionesa: repetint quasi pla per pla el film espanyol, la màgia en resulta totalment absent. Fins i tot Penélope està lletja i no ens creiem que Cruise es pugui enamorar d'ella ni que passi a l'inrevés (amb rostre deformat o sense), i els intents de Crowe per relativitzar l'aspecte purament fantàstic amb les referències musicals i iconogràfiques i amb la introducció d'una trama paral·lela sobre una presumpta conspiració dels socis del protagonista resulten simplement patètics.

(*) Paradoxalment, Jordi Costa ens explica a "Mis problemas con Amenábar" (vegi's el meu post de 23 d'abril de 2011) que els còmplices del director es van fotre d'ell perquè era lleig, quan va anar a cobrir el rodatge de "Tesis".

dissabte, 16 d’agost de 2014

LA NIÑA DE TUS OJOS


Dintre de la filmografia irregular de Fernando Trueba, "La niña de tus ojos" (1998) és molt probablement el seu títol més aconseguit.

Partint d'una anècdota real protagonitzada per Imperio Argentina, narra la peripècia d'una colla de cineastes espanyols que, en plena Guerra Civil, accepten la invitació de la UFA per rodar a l'Alemanya nazi una pel·lícula d'ambient andalús protagonitzada per l'estrella Macarena Granada (Penélope Cruz). El film el rodaran en una doble versió, com era habitual en aquests tractes: el galant de la versió espanyola és el feixista Jorge Sanz i, el de l'alemanya, un ari molt ben plantat.

Acompleixen l'objectiu d'allunyar-se de la guerra i el rodatge va més o menys bé però topen amb un parell de problemes: el ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels vol beneficiar-se la cantaora sí o sí, tot i que Macarena i el director espanyol (Antonio Resines) són amants; i, a falta de gitanos per fer d'extres, fitxen una colla de jueus d'un camp de concentració.

El guió, en el qual van col·laborar Rafael Azcona i el germà del director, David, combina hàbilment els elements de comèdia i de drama i aconsegueix un ritme molt fluid que integra sense problemes el somriure, l'emoció i les cançons interpretades per Macarena-Penélope. Trueba s'acosta més que mai als models del cinema clàssic nord-americà i el final s'assembla molt en la forma i el fons al final de "Casablanca".

Els personatges són divertits i patètics i estan molt ben interpretats, però el millor de la funció és Rosa Maria Sardà fent d'una càustica actriu veterana que beu per oblidar que ha estat relegada a papers secundaris; sense oblidar Santiago Segura, director artístic homosexual, la parella d'ambaixadors formada per Juan Luis Galiardo i María Barranco, o el traductor que fa Miroslav Táborsky. I Loles León i Neus Asensi i Jesús Bonilla i Johannes Silberschneider o Hannah Schygulla (el matrimoni Goebbels). Tots ho fan molt bé, però Penélope Cruz se'ls menja amb patates; és la millor basa del film, una estrella que fa d'estrella, racial sense que sembli una paròdia, divertida, apassionada, guapíssima.

dijous, 14 d’agost de 2014

LA ROSA PÚRPURA DE EL CAIRO


Ara que el públic jove pensa que "Match Point" és la millor pel·lícula de Woody Allen, cal recordar que la llarga filmografia del director nord-americà atresora unes quantes obres mestres.

"La Rosa Púrpura de El Cairo" (1985) és una de les meves favorites. Ambientada als anys de la Gran Depressió als Estats Units, narra la insòlita aventura de Cecília (Mia Farrow), una cambrera sense gaire sang casada amb un brivall sense ofici ni benefici (Danny Aiello) que la té enganyada i esclavitzada; Cecília només és feliç les moltes estones que passa al cinema del seu poble veient les pel·lícules que es feien llavors i que, ben lluny de reflectir la realitat del país, mostraven els embolics d'una gent que vivia en apartaments luxosos i estaven sempre de festa, bebent xampany i alternant als clubs de jazz de Manhattan. "La Rosa Púrpura de El Cairo" és una d'aquestes pel·lícules, que la cambrera veu una i altra vegada fins que s'adona que un dels personatges se la mira, un atractiu aventurer amb salacot anomenat Tom Baxter (dels Baxter de Chicago). Tot d'una, l'esmentat personatge surt literalment de la pantalla del cinema i li declara el seu amor a Cecília. La qüestió es complica encara més quan compareix l'actor que interpreta l'aventurer (Jeff Daniels fa el doble paper) per intentar que la seva creació torni al lloc que li ha estat destinat.

Un guió habilíssim aconsegueix que aquesta situació mancada de sentit funcioni amb una lògica inapel·lable. Al món real, davant d'un fet tan insòlit, s'imposa el pragmatisme: els productors de la pel·lícula estan preocupats per les conseqüències legals de l'incident -que començarà a reproduir-se en altres ciutats on es projecta el film-; l'amo del cinema té pèrdues i no pot apagar la projecció perquè, si ho fes, potser el personatge no tornaria mai a la pel·lícula; Cecília s'ha d'enfrontar a la reacció violenta del seu marit i haurà de decidir entre un home perfecte però irreal i l'actor que l'interpreta, que també es declara enamorat de la noia. Al seu torn, els personatges de "La Rosa Púrpura de El Cairo" que continuen en pantalla se senten perduts sense un guió que dirigeixi les seves accions i no poden anar a sopar al club amb Baxter absent; enmig d'aquesta sobtada anarquia, un comunista i un capellà intenten imposar ordre a partir de les seves creences respectives.

I qui millor s'ho passa és Tom Baxter, a qui el món real li resulta fascinant. Se sorprèn que la gent pugui fer l'amor sense que hi hagi prèviament un fos a negre. Descobreix una dona embarassada i explica a una colla de prostitutes, que se l'escolten meravellades, com l'ha impressionat el miracle de la vida. Però també descobrirà que les coses no són fàcils fora de la pantalla, que hi ha molta pobresa i que els seus diners de mentida no serveixen per comprar menjar; i la gent no es comporta gaire cavallerosament.

De fet, "La Rosa Púrpura de El Cairo" és un film sobre l'aprenentatge. Tant l'aventurer com la Cecília s'adonaran que la màgia només existeix rere la pantalla, malgrat que el xampany sigui gasosa. Escapar a la misèria no és tan senzill però el cinema mai no perd la seva capacitat per il·lusionar, com comprovarem en la magnífica escena final amb Cecília mirant les evolucions de Fred Astaire i Ginger Rogers a "Sombrero de copa", la pel·lícula que el cinema local projectarà a continuació de l'accidentada estrena.

Amb aquest film, Allen va tornar al color, però no oblidem que les escenes a l'altra banda de la pantalla són, lògicament, en blanc i negre, la qual cosa li permet jugar amb aquest contrast. En qualsevol cas, el seu film següent, "Hannah y sus hermanas", una altra obra mestra, també és en color; i també finalitza amb l'atribolat protagonista recuperant la joia de viure gràcies a una visita a un cinema on projecten una pel·lícula dels germans Marx.

dimarts, 12 d’agost de 2014

EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS


La inesperada i tràgica mort de Robin Williams ens torna el record d'un dels seus millors treballs.

Williams, no podem passar-ho per alt, tenia una clara tendència a la sobreactuació i a la pallassada. Però Peter Weir, que és un director excel·lent, va saber veure la tendresa i la intel·ligència que emergien dels seus ulls blaus, la profunditat que ocultava rere l'excés, i li va regalar un personatge extraordinari, que permetia a Williams lluir-se amb les seves imitacions i, alhora, convertir-se en un heroi anti-sistema tendre i carismàtic, el professor de literatura John Keating d'"El club de los poetas muertos" (1989), que intenta que els seus alumnes, en un elitista i ultra-conservador col·legi privat de Nova Anglaterra dels anys seixanta, aprenguin a estimar la poesia i esdevinguin lliure-pensadors. Ni la tragèdia que travessa aquesta epopeia sobre l'inconformisme i sobre l'adolescència ni el triomf aparent dels mediocres no hauran impedit que la llavor sembrada per Keating doni el seu fruit.

No penjaré (una altra vegada) la commovedora escena final perquè Disney en té els drets i no estan d'hòsties, però sembla obligat homenatjar Williams reproduint aquell poema que Walt Whitman va dedicar a Abraham Lincoln (la traducció al català és meva, que Whitman i Pompeu Fabra em perdonin):

Oh Capità! Meu Capità! El nostre viatge terrible ha acabat;
el buc ha superat totes les tempestes, hem obtingut el premi que cercàvem;
el port és a prop, escolto les campanes, tothom està exultant,
mentre els ulls segueixen la quilla ferma, el vaixell imponent i agosarat.

Però oh cor! Cor! Cor!
Oh, les sagnants gotes carmesí
damunt la coberta, on jau el meu Capità,
caigut, fred i mort.

Oh Capità! Meu capità! Alça't i escolta les campanes;
alçat, oneja la bandera per tu, per tu sonen les cornetes;
per tu rams i cintes de corones; per tu les ribes a vessar;
a tu et criden multituds oscil·lants que tomben els seus rostres àvids.

Aquí Capità! Estimat pare!
El braç sota el teu cap!
És com un somni en què damunt la coberta
haguessis caigut, fred i mort.

El meu Capità no respon, els seus llavis són pàl·lids i immòbils;
el meu pare no sent el meu braç, no té pols ni voluntat;
el vaixell està ancorat sa i estalvi, el viatge acabat i resolt;
retornat del seu trajecte terrible el vaixell triomfant, acomplert el seu objectiu.

Alegreu-vos, ribes; soneu, campanes!
mentre jo, amb passos afligits,
camino per la coberta on jau el meu Capità,
caigut, fred i mort.


Carpe Diem.

diumenge, 10 d’agost de 2014

ESCENES CLÀSSIQUES # 144: LA VENTANA INDISCRETA

Ara que es compleixen seixanta anys de l'estrena d'aquest títol mític del gran Alfred Hitchcock, és una bona ocasió per recordar els minuts inicials de "La ventana indiscreta" i veure com es poden dir moltes coses només amb les imatges, una lliçó que no han d'oblidar ni els cineastes ni els espectadors actuals.



Ja sabem com és el pati de veïns que serà protagonista d'una trama de suspens basada en el joc de mirar; ja sabem que fa calor; també sabem que James Stewart està reclòs al seu apartament perquè s'ha trencat una cama en un accident que té a veure amb la seva professió de fotògraf. A més, subtilment, se'ns proporciona la informació que el nostre amic gaudeix fent reportatges de cert risc però que també treballa per a revistes de moda i actualitat per guanyar-se la vida; aquesta dicotomia és rellevant per entendre els seus dubtes a l'hora de deixar la solteria per abraçar el matrimoni i una vida més tranquil·la al costat de la Grace Kelly. Finalment, quan ni la seva atenta mirada no pugui esbrinar si les noies que prenen el sol a la terrassa de l'edifici del davant ho fan amb banyador o sense, sabrem que és un voyeur; i això -i els maleïts angles morts- li portarà molts problemes al llarg de la història.

Aquesta escena va ser una de les triades al curs sobre llenguatge cinematogràfic que vam impartir a Igualada durant la primavera de 2013 (el meu post de 28 de març d'aquell any).

dissabte, 9 d’agost de 2014

STOCKHOLM


"Stockholm" (2013), òpera prima de Rodrigo Sorogoyen, és una seriosa advertència als qui freqüenten las aventures amoroses d'una sola nit. L'argument, amb relativa sorpresa final, seria més indicat per a un curtmetratge, però cal reconèixer que els diàlegs estan acuradament escrits, que Aura Garrido és una actriu molt prometedora i que la realització de Sorogoyen és inusualment elegant: només cal esmentar la lenta panoràmica quan els protagonistes estan asseguts a l'escala, o la sàvia utilització de la fotografia digital (del quasi debutant Alejandro de Pablo), que ens condueix dels colors terrosos de la nit al blanc densíssim del dia després.

dimecres, 6 d’agost de 2014

GANGS OF WASSEYPUR


"Gangs of Wasseypur" (Anurag Kashyap, 2012) és una nissaga de gàngsters hindús més cabalosa que el Ganges, clarament inspirada en "El padrino", violenta i amoral però adornada amb episodis amorosos i cançons, com pertoca en una producció de Bollywood. Tot i la seva llarga durada (unes cinc hores; es va estrenar en dues parts), a estones resulta atropellada i confusa, però també té moments visualment atractius i és prou exòtica i entretinguda.

diumenge, 3 d’agost de 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 4: APOCALYPSE NOW


El rodatge d'"Apocalypse Now" va ser llarg i complicat i va haver de patir la destrucció dels decorats per culpa del mal temps i un atac de cor del protagonista Martin Sheen. Quan el film es va estrenar, l'any 1979, ja havíem vist "El regreso" i "El cazador" i la guerra de Vietnam ja no era un tabú al cinema.

Però "Apocalypse Now" és molt més que una pel·lícula sobre la guerra que van perdre els americans. Tracta sobre la bogeria dels homes, sobre la incertesa i sobre l'horror. Adaptació molt lliure de la novel·la de Joseph Conrad "El cor de les tenebres", narra com el capità Willard (Sheen) remunta un riu que travessa el territori en guerra fins més enllà de la frontera amb Cambodja per trobar el coronel Kurtz (Marlon Brando), un militar presumptament embogit que lluita pel seu compte amb mètodes considerats poc ortodoxos. Kurtz està rodejat d'un exèrcit de fanàtics que l'adoren com a un déu; sap que Willard ve a matar-lo, com li han ordenat que faci, i no sembla disposat a impedir-l'hi, però, primer de tot, intentarà satisfer la curiositat del capità explicant-li les coses que ha vist i com va comprendre -com si li haguessin disparat una bala de diamant al front- la puresa de l'horror. A les memòries que Kurtz ha mecanografiat al seu refugi enmig de la selva, s'hi pot llegir en grans lletres vermelles: "Tireu la bomba... ja!".

La lúcida radicalitat del pensament de Kurtz entra en contradicció amb la hipocresia dels militars que han ordenat la seva mort. El mateix Willard pensa: "Acusar un home d'assassinat al Vietnam és com posar multes per excés de velocitat a Indianàpolis". Les etapes del viatge de Willard mostren una guerra absurda en què els soldats americans despleguen la seva insultant superioritat material per estavellar-se contra un enemic invisible i un univers mig infernal mig psicodèlic on alguns fan surf mentre cauen bombes al seu costat, esquí aquàtic amb música dels Rolling Stones, embogeixen amb l'arribada d'unes playmates o al·lucinen sota l'efecte de les drogues amb les bengales de colors que solquen el cel nocturn al pont de Do-Lung. Tot plegat és un circ, i les imatges del film insisteixen en aquesta idea: enmig del combat, un equip de la televisió, amb el mateix Coppola al capdavant, insta els soldats a comportar-se amb naturalitat davant de la càmera; un tanc escup flames sobre les cases de l'enemic mentre en primer pla veiem una missa de campanya; en una de les parades al riu, hi ha motos de trial a la venda...

Més enllà del seu discurs ambigu i fascinant, allò que fa d'"Apocalypse Now" una gran obra mestra és la seva energia narrativa sense precedents, la seva potència visual, l'abundància de moments brillants mai gratuïts, sempre pertinents. Des del començament sense títols de crèdit, quan el napalm engoleix un paisatge de palmeres i veiem sobreimpressionat el rostre terminal de Martin Sheen mentre sona "The End", dels Doors; la mítica escena de l'atac amb helicòpters al ritme de "La cavalcada de les Walkiries" de Wagner; Robert Duvall alçant el seu tors nu sobre un fons d'explosions i caos i dient allò de "no hi ha res com l'olor del napalm al matí"; els tons ataronjats del capvespre al riu fotografiats per Vittorio Storaro mentre Willard sua com un pollastre i fuma com un carreter; les topades amb la realitat, quan el capità mata la jove vietnamita ferida o quan mor "Limpio" (Lawrence Fishburne); les topades amb la irrealitat, com quan arriben al campament de Kurtz i els surt a rebre el fotògraf interpretat per Dennis Hopper; els clarobscurs en les escenes de Do-Lung o en la part final en què un Marlon Brando omple la pantalla tot i que només li veiem el front; Willard amb pintura de camuflatge emergint del riu per orquestrar l'apoteosi final del viatge cap a les tenebres.




"Apocalypse Now" és una simfonia visual i el màxim exemple de la capacitat narrativa del director, probablement també de la seva megalomania.

L'any 2001 va presentar "Apocalypse Now Redux", un muntatge que afegia quasi una hora a l'original. Inclou un episodi força interessant en què els americans que viatgen a la barca retroben enmig de la boira un reducte de colons francesos -i Willard fa l'amor amb Aurore Clément sota una tela contra els mosquits-; també coneixerem els seriosos problemes de les playmates després de l'actuació i sabrem que els homes de Willard van robar la taula de surf del coronel Kilgore. La nova versió és curiosa però al meu parer perjudica greument el ritme amb els seus meandres narratius.

En fi, tornem a 1979. El pressupost d'"Apocalypse Now" ha duplicat les previsions i Coppola està esgotat i sense ni cinc. El film no és el gran èxit que ell esperava quan havia imaginat la construcció d'una sala de cinema gegantina que esdevindria l'únic indret del món on s'exhibiria la pel·lícula i lloc de pregrinació de cinèfils de tots els continents.

En fi, tampoc no és un fracàs; rep un parell d'Òscars, molt merescuts, al so i a la fotografia, i guanya la Palma d'Or a Cannes (segona per al director). El prestigi de Coppola roman incòlume i aborda els nous projectes d'American Zoetrope: "El hombre de Chinatown", protagonitzada per Frederic Forrest i dirigida per Wim Wenders, i "Corazonada" (1982), un músical com els d'abans que protagonitzaran novament Forrest, Teri Garr, Raul Julia i Nastassja Kinski.


La idea és narrar una història d'amor senzilla i sincera sobre una parella que discuteixen una nit perquè ell és un sonso i troben nous acompanyants (un pianista i una ballarina) en la nit de neó de Las Vegas el 4 de juliol (la festa grossa dels americans), i rodar-la íntegrament en estudi -les nou sales dels estudis Zoetrope-, amb decorats caríssims però amb un sistema de pre-visualització mitjançant monitors de televisió, que hauria d'abaratir moltíssim els rodatges. Tom Waits hi posa la música, Gene Kelly assessora els números de ball i el director crea una posada en escena molt imaginativa en què la filmació en decorats permet transicions molt elegants i útils en una història que explica les aventures en paral·lel de la parella protagonista en diversos indrets de la mateixa ciutat i al llarg de la mateixa nit. Vittorio Storaro torna a ser el fotògraf del director i l'artífex d'un cromatisme espectacular i al servei de l'argument: el verd és per al xicot i el vermell per a la noia, que té més ganes de marxa i que vol viatjar a Bora-Bora.

"Corazonada" és un treball magnífic però no troba el seu públic. Al cap d'una setmana d'exhibició ha recaptat menys d'un milió de dòlars i n'ha costat vint-i-vuit. El film de Wenders resulta un altre fracàs, els Zoetrope Studios fan fallida i tot plegat se'n va en orris.

divendres, 1 d’agost de 2014

MI TÍO DE AMÉRICA


(El magnífic cartell del film és obra del dibuixant de còmics i també director de cinema Enki Bilal)

La història de tres personatges enfrontats a diversos conflictes servirà per il·lustrar les teories sobre el comportament humà del professor Henri Laborit: René (Gérard Depardieu), és un individu conservador que tem perdre la seva feina de comptable; Janine (Nicole Garcia) sempre ha aconseguit allò que ha volgut -una feina, un home-, encara que hagi estat a costa dels altres, però el destí li jugarà una mala passada; Jean (Roger Pierre), l'amant de Janine, deixa la seva dona i la seva existència burgesa mentre veu perillar el seu futur al món de la política.

"Mi tío de América" (1980) és un dels millors films d'Alain Resnais. Seguint les idees del científic -exposades detalladament en una ficció que juga a ser un assaig-, compara les reaccions dels personatges amb les d'uns ratolins de laboratori; el resultat és prou didàctic però alhora divertit, plantejat des de la prosa més estricta per esdevenir poesia, commovedor en alguns moments com quan Jean i Janine es retroben a l'illa en què el primer passava els estius de la seva infantesa. I la idea que cadascun dels personatges s'emmiralli en un actor (Jean Gabin, Jean Marais, Danielle Darrieux) està tan ben trobada com les cançons d'"On connaït la chanson".

El guió és de Jean Gruault, qui havia col·laborat en alguns dels millors films de François Truffaut -"Jules et Jim", "El pequeño salvaje", "Las dos inglesas y el amor", "Diario íntimo de Adèle H."- i repetiria amb Resnais a "La vie est un roman" (1983) i "L'amour à mort" (1984).