dijous, 30 de gener de 2014

LA NOCHE MÁS OSCURA


Sobre el paper, no sembla especialmente estimulant un thriller nord-americà al voltant de la persecució durant anys i captura final d'Osama Bin Laden. Però dirigeix "La noche más oscura" (2012) Kathryn Bigelow, amb la mateixa energia que va demostrar a "En tierra hostil" i amb la col·laboració del mateix guionista, Mark Boal.

El tema és delicat i controvertit: Tot i que la seva eficàcia sembla evident, és lícit que els investigadors facin servir la tortura? Tot i que s'ho va guanyar a pols, calia assassinar Bin Laden a sang freda, obviant d'aquesta manera els riscos d'un judici públic?

Bigelow i el seu guionista no entren en la segona qüestió i, respecte de la primera disjuntiva, no la plantegen de forma abstracta sinó en relació als seus efectes sobre els protagonistes de la pel·lícula. Bé, estem parlant d'això, d'una pel·lícula, i com a tal resulta molt lloable; esquiva el risc del maniqueisme, manté la tensió al llarg de tot el metratge (com passava a "Argo", superant l'inconvenient que implica que tots en coneguem el desenllaç); i, en la millor tradició del cinema nord-americà, presenta uns herois solitaris, obssessius i professionals que només demostren la seva fragilitat a través de gestos molt concrets i sempre quan ja han enllestit la feina, com quan Dan (Jason Clarke) es lamenta de la mort d'uns micos engabiats al costat dels presoners talibans o Maya (esplèndida Jessica Chastain) deixa anar una llàgrima mentre abandona Pakistan en un avió militar en el qual viatja com a única passatgera (és això -una certa desolació- el que se sent quan tu solet has acabat amb l'enemic públic número u, assolint una venjança tant col·lectiva com personal?).

dimarts, 28 de gener de 2014

GENTE EN SITIOS


Afirmàvem en un post recent que la producció més interessant del cinema espanyol es troba en els marges dels sistema. "Gente en sitios" (2013), de Juan Cavestany, en podria ser un bon exemple, tot i que hi participa un grup nombrós d'intèrprets professionals, alguns de cert prestigi. En qualsevol cas, no es tracta d'una proposta gaire comercial i gens convencional: un seguit d'esquetxos filmats amb un estil casual, fonamentalment surrealistes, que juguen a introduir l'absurd en la quotidianeïtat i provoquen sensacions diverses en l'espectador, des de la complicitat i la rialla fins al calfred en els episodis més inquietants.

divendres, 24 de gener de 2014

LA DOLCE VITA


A la meva ressenya de "La gran belleza" em vaig estendre més del que calia comparant el film de Sorrentino amb l'obra mestra de Federico Fellini. En el fons és perquè tenia moltes ganes de dedicar-li un post a "La dolce vita" (1960), que considero entre els millors títols de la història. Per vèncer la temptació cauré en ella (incloent spoilers, qui avisa no és traïdor).

En els inicis d'aquest bloc, sense atrevir-me amb una monografia més exhaustiva, vaig repassar alguns aspectes de la filmografia felliniana, centrant-me sobretot en l'evolució des d'un neorealisme ja una mica en els marges del moviment fins a l'onirisme i el surrealisme que dominen el seu cinema des de mitjans dels seixanta.

"La dolce vita" és un film bàsicament realista que introdueix, però, molts elements simbòlics.

L'escena d'obertura és tan espectacular com rica en significats: Un helicòpter sobrevola Roma mentre tragina l'estàtua enorme d'un Crist amb els braços oberts; passa per damunt d'unes ruïnes romanes i de blocs de pisos en construcció; passa sobre un àtic on prenen el sol unes noies en bikini; el periodista del cor Marcello i el seu fotògraf Paparazzo (l'origen de l'apel.latiu "paparazzi"), que viatgen en l'aparell, proven de dialogar amb les noies però ho han de fer amb signes perquè el soroll que fan les hèlices és massa intens. L'escena ens ha situat en l'escenari de l'acció: un lloc en què el pretèrit i el futur es confonen, un univers paradoxal i quasi absurd en què domina el soroll, en què la gent parla molt i en molts idiomes però no es comunica i es limita a festejar el no res, a ofegar les pors i les incerteses en música, alcohol i sexe al llarg d'una nit perenne.

Marcello (Mastroianni) observa la fauna noctàmbula que l'envolta amb una distància irònica que no impedeix que ell mateix en sigui un dels membres més conspicus.

Sent llàstima pel seu pare, que no entén l'univers de Via Vèneto i que admira la vida de galant del seu fill. Marcello, al seu torn, admira Steiner, intel.lectual que aparenta mantenir-se lúcid i té una família meravellosa. Però tot plegat són miratges: Anita Ekberg banyant-se a la Fontana de Trevi és un miratge; l'aparició de la verge a uns infants és un engany; i Steiner, un dia sense més ni més, agafa una pistola i mata els seus fills per suïcidar-se després.

Marcello passa de la deriva existencial a la rendició absoluta. Després d'una nit de festa, aterra, en companyia d'altres bohemis, en una platja on reposa el cadàver d'un peix monstruós. Una noia rossa de bellesa immaculada (simbolitza la innocència, la puresa, tot allò que Marcello està a punt de perdre per sempre més) el reclama; però el mar fa molt soroll i tot i que ella li fa signes (passa com en l'escena inicial) ell no la pot o no la vol entendre; s'acomiaden amb la mà, ell marxa amb els seus companys de borratxera i ella mira directament l'espectador. Fi.

Fellini domina els múltiples registres d'aquest film inabastable, ple de moments meravellosos. L'escena de la festa al Trastevere, quan els protagonistes conversen sense dir gran cosa al voltant d'una taula mentre Anita Ekberg balla al so d'"Arrivederci Roma", del mambo "Patricia" o del rock'n roll d'Adriano Celentano, seguida per la càmera a través de majestuosos travellings, resumeix com poques en la història del cinema l'essència de la festa i de la nit, la seva màgia, l'atractiu d'allò que troba sentit en la seva manca de sentit. Us ho dic jo, que m'agrada anar de festa quasi tant com anar al cinema.

dissabte, 18 de gener de 2014

LA GRAN BELLEZA


Les similituds entre "La gran belleza", de Paolo Sorrentino, i "La dolce vita", de Federico Fellini, són considerables:

- El protagonista és un escriptor fracassat que exerceix de periodista; en el cas de "La dolce vita", especialitzat a cobrir els excessos de les celebritats que pul·lulen per la nit romana; a "La gran belleza", es dedica a entrevistar artistes d'avantguarda.

- El protagonista surt de festa cada nit i col·lecciona amants.

- El protagonista coneix tots els aristòcrates i bohemis adinerats de Roma.

- El protagonista té alguns amics assenyats amb qui li agrada parlar de l'essència de les coses -o de les coses més senzilles, que ve a ser el mateix-.

- El film té una estructura episòdica.

- Surten molts capellans.

Les semblances amb l'univers fellinià s'amplien amb l'aparició de tota mena de frikis i d'animals exòtics en els indrets més insospitats (una girafa en unes ruïnes, uns flamencs a la terrassa). Les estranyes performances executades pels artistes que visita Jep Gambardella aporten el surrealisme present també en moltes obres de Fellini.

Dic això sense cap intenció d'infravalorar l'excel·lent film de Paolo Sorrentino. De fet, ni tan sols penso que vulgués emular el director de Rímini. Resulta prou comprensible que si algú vol parlar del mateix que parlava "La dolce vita" faci servir arguments similars. A més, i encara que pugui semblar una paradoxa, Fellini no hauria fet mai un film com "La gran belleza".

L'estil no és el mateix: no es basa tant en l'enquadrament com en els moviments de la càmera. La pel·lícula de Sorrentino és més concreta, més realista. El personatge protagonista tampoc no és com en Marcello: Jep Gambardella reflexiona com el personatge de Fellini sobre la mort i la decadència, però Marcello era jove i Jep, als seus seixanta-cinc anys, i tot i que folla i beu gintònics amb una vitalitat envejable, ja es comença a sentir una mica vell. Paradoxalment, els qui es moren són molt més joves. Això el fa sentir desemparat, i algun intent per obtenir consell espiritual fracassa estrepitosament.

"La gran belleza" parla de la buidor i de la fragilitat de la vida i de la necessitat de cercar-hi alguna cosa que valgui la pena, quelcom que tingui una bellesa imperible. Paradoxalment, per mostrar aquesta recerca, Sorrentino ens submergeix en una ciutat plena de tresors artístics. Tampoc les imatges del film estan mancades de bellesa, fins i tot durant les festes amb música de mariachis i de Rafaella Carrá. L'escena inicial, amb un cor que canta des d'un monument sobre un estany mentre uns turistes japonesos fotografien la Ciutat Eterna dóna la mesura d'un film visualment espectacular. Quan Toni Servillo-Jep Gambardella es dirigeix a l'espectador per fer-lo saber que ja de petit preferia l'olor de les cases dels vells als conys, sabem que el text estarà a l'altura.

divendres, 17 de gener de 2014

LE WEEK-END


Una comèdia romàntica sobre un matrimoni de professors a punt de jubilar-se que visiten París per intentar retrobar els sentiments de la seva lluna de mel, dirigida per Roger Michell ("Notting Hill")? Doncs és molt més àcida d'allò que hom podia imaginar; i també està molt ben escrita. El guió és de Hanif Kureishi ("Mi hermosa lavandería") i conté les dosis justes d'humor i de tragèdia. Els personatges són esplèndids, tant el matrimoni protagonista com l'escriptor d'èxit interpretat per un efervescent Jeff Goldblum. Arrodoneix la funció un homenatge a "Bande à part", de Godard.

No cal insistir en què Jim Broadbent és un actor magnífic, però Lindsay Duncan, probablement la dona madura més atractiva de la història, és tot un descobriment.

dimarts, 14 de gener de 2014

3 BODAS DE MÁS


Ara que la comèdia romàntica nord-americana ens arriba passada per aigua, potser a causa del tràngol d'haver de creuar l'Atlàntic, cal donar una ullada a alguns productes nacionals que intenten emular-la, amb fortuna desigual però amb més ganes -que tampoc no és difícil-.

"3 bodas de más", de Javier Ruiz Caldera, conté els elements que van fonamentar l'èxit dels seus models: un (una, en aquest cas) protagonista que ha de superar un seguit d'obstacles i que canviarà a millor; una tria entre dos pretendents; una galeria de secundaris excelsa; situacions divertides i reunions (casaments) on el (la) protagonista fa el ridícul.

Afegim-hi una eclèctica selecció musical, el sex-appeal d'Inma Cuesta i gags escatològics i tenim un producte que permet passar una estona agradable, imperfecte i groller però manufacturat amb entusiasme.

Falla el final, esguerrat pel trailer que s'exhibeix, i que hauríem volgut més apoteòsic.

dissabte, 11 de gener de 2014

A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS


Un film precedent dels germans Coen -"O Brother!" (2000)- ja s'inspirava obertament en l'Odissea. "A propósito de Llewyn Davis" torna a narrar un viatge de ressonàncies homerianes que inclou el cant de les sirenes que tempten el protagonista perquè s'aparti del seu camí (cada vegada que li ofereixen formar part d'un grup vocal) i un gat anomenat Ulisses. Però es tracta d'un viatge circular que no porta enlloc tret del mateix punt de partida d'aquesta història malencònica sobre un cantautor fracassat que pernocta als sofàs dels seus coneguts al Greenwich Village novaiorquès, l'any 1961. El protagonista sembla arrossegar una maledicció -fins i tot abans de conèixer l'inquietant personatge interpretat per John Goodman- que el manté en l'ostracisme i que també porta la malastrugança a tothom qui se li apropa; el seu caràcter no hi ajuda gaire: és antipàtic i egocèntric i li passa com a molts artistes, que per preservar la puresa del seu art i la seva elecció vital no dubten a menysprear i aprofitar-se dels qui els envolten, ja siguin altres artistes que toquen més de peus a terra o progres que s'hi senten obligats.

Els Coen ubiquen aquest retrat d'un personatge inspirat vagament en el músic Dave Van Ronk i d'una època i un lloc molt concrets en un univers expressionista marcat per un cel d'hivern permanentment encapotat, fotografiat en tons apagats per Bruno Delbonnel (i no pel seu operador habitual Roger Deakins). Qui sí que torna a col·laborar amb els directors és T-Bone Burnett: va treballar en la banda sonora d'"O Brother!" i aquí és el màxim responsable d'una acurada selecció musical que no únicament il·lustra sinó que manté sempre una funció narrativa. Als Coen no se'ls escapa cap detall en aquest film aclaparadorament perfecte. En tenen prou amb un pla per definir cada personatge i no tenen cap problema per filtrar el seu humor esquiu en una història tirant a tràgica.

No hem de desmerèixer el treball esplèndid de tot el repartiment, des del guatemalenc Oscar Isaac a l'esmentat John Goodman, passant per la imprescindible Carey Mulligan, Justin Timberlake o F. Murray Abraham.

dilluns, 6 de gener de 2014

I EL CINEMA ESPANYOL, QUÈ?

Doncs aquest any no he trobat cap pel·lícula espanyola que tingués prou al·licients com per situar-la entre les deu favorites. I les úniques que he arribat a considerar per a la tria han estat "La herida" i "Las brujas de Zugarramurdi", la primera una proposta arriscada i la segona molt més comercial i una mica irregular però amb grans moments de bon cinema com passa en la majoria de títols d'Àlex de la Iglesia.

Si més no, i gràcies a la recomanació de Ciudadano Noodles, he descobert un parell de joies que formen part de la iniciativa #littlesecretfilms, que, en base a un decàleg que el bloc citat explicita, permet que vegin la llum propostes al marge de la indústria, fetes amb gran limitació de medis (ningú no cobra, el director ho paga tot de la seva butxaca, el rodatge -en digital HD- es concentra en vint-i-quatre hores), i que es poden gaudir tranquil·lament i legalment a internet (a YouTube, per exemple).

Els dos títols citats pel nostre company són "La lava en los labios" i "Uranes", atribuïdes respectivament a Jordi Costa (el crític de cinema) i Chema García Ibarra, tot i que tant el decàleg com els títols de crèdit assenyalen una autoria col·lectiva.


En qualsevol cas, "La lava en los labios" és clarament una obra d'autor, tan imperfecta com atractiva, que, abans que narrar una història, ens parla sense embuts de l'univers particular d'un gran cinèfil amb una obsessió una mica perversa pel lesbianisme. Plena d'imatges surrealistes i referències al cinema de vampires xucladores, podria haver estat un exploit de Jesús Franco però és, sens dubte, un exercici psicoanalític a través del qual Jordi Costa exorcitza els seus fantasmes. Vaja, com el seu còmic "Mis problemas con Amenábar" però no tan divertit.


"Uranes" és una pel·lícula d'horror total que, saltant-se els límits de la correcció política, presenta un discapacitat i la seva disfuncional família com a protagonistes d'una trama de ciència-ficció tan imaginativa i inquietant com els millors episodis de "The Twilight Zone". Com passava a "Freaks", el terror no deriva únicament de la història narrada sinó de la intervenció de monstres autèntics que ens recorden que la vida pot ser molt injusta i dolorosa. Chema García Ibarra utilitza sàviament els mitjans de què disposa, pràcticament nuls, per tirar endavant un dels títols més insòlits que he pogut veure.

Ambdues propostes són tan radicals que resulta difícil imaginar una continuïtat en l'obra dels seus autors, si més no fora del terreny amateur. També és possible que no assoleixin objectius més ambiciosos en el cas de disposar de diners. En qualsevol cas, ens queda una sensació ambivalent: d'una banda, constatem que de talent i d'imaginació n'hi ha de sobres; de l'altra, és una llàstima que la producció més interessant del cinema nacional (recordem "Diamond Flash") es trobi al marge de la indústria. Una indústria, diguem-ho clarament, devaluada, endogàmica i oportunista, encara més misèrrima en termes d'ambició que econòmics, que ja és difícil.

dissabte, 4 de gener de 2014

LES PEL·LÍCULES DEL 2013

Aquest any m'ha costat molt poc fer una llista de deu pel·lícules, la qual cosa no deixa de resultar inquietant. Tot i que, com ja és costum, em falten per veure uns quants títols presumptament interessants (per exemple, "La gran belleza"). I, per aquest motiu, serà, també com és costum, una llista provisional.

Però d'altra banda, i sense que això serveixi de precedent, no incloc la revisió de la meva llista del 2012 atès que, encara que he pogut veure més títols d'aquesta collita al llarg de l'any i alguns han resultat prou interessants, no he trobat raons de pes per modificar la meva tria. Un dels casos era "La vida de Pi", espectacular visualment però una mica tramposa en el text; un cas semblant al d'aquest any amb "Gravity": visualment és una meravella però l'argument no està a l'altura (tot i que són a 600 quilòmetres sobre el nivell del mar).

O bé m'estic perdent alguna cosa (el divorci entre el cinema d'autor i el cinema comercial, cada vegada més evident, hi pot tenir quelcom a veure), o potser estic afinant més la punteria (mogut per la necessitat, ja que ara haig de fer quilòmetres per anar al cinema), o bé la llista de bones pel·lícules s'escurça (esperem que no i que el problema sigui meu).

Dit això, només dues observacions:

- Tota una curiositat que en la tria figurin dos títols centrats en l'esclavitud a l'Amèrica del Nord de mitjan segle XIX, malgrat que enfoquin el tema amb òptiques dispars: Tarantino amb un to festiu però eficaç en la seva descripció del problema; McQueen amb una visió més presumptament realista. La resposta al duel, acte seguit.

- Tot i que ja he pogut veure (a Manresa, 25 quilòmetres) "Nymphomanic Vol. 1" i que em sembla un títol notable, no em sento capaç de valorar-lo adequadament sense conèixer-ne la segona meitat. Ja és prou fotut fer una aproximació crítica a un Von Trier que es mou en la delicada frontera entre la genialitat i la petulància. Però és que, a més, el director s'ha desentès del muntatge estrenat comercialment; aprofitaré aquesta circumstància per esperar a veure, si no el muntatge de cinc hores, almenys la segona part i, seguint aquest criteri, la consideraré una única pel·lícula i la inclouré (o no) a la llista del 2014.


1. AMOR, de Michael Haneke

Després de l'extraordinària "La cinta blanca", Haneke no abaixa el llistó. El seu nou discurs sobre la violència, ara disfressat d'història d'amor, està impecablement interpretat i executat i la seva duresa només és comparable a la bellesa dels moments que atrapa la seva càmera-bisturí.

2. DJANGO DESENCADENADO, de Quentin Tarantino

Tarantino aborda el gènere del western i brinda un espectacle que prova la seva genialitat a través d'uns diàlegs i unes situacions que transcendeixen tots els models i clixés que els inspiren, amb un domini del tempo i una força visual que la majoria de cineastes amb pretensions més serioses no arribaran mai a assolir.

3. LA VIDA DE ADÈLE, d'Abdellatif Kechiche

Una dissecció de la passió amorosa gairebé proustiana -tot i que al film citen Marivaux-, sentida i sensible i amb l'al.licient d'una jove actriu que enamora la càmera, la quasi debutant Adèle Exarchopoulos.

4. MUD, de Jeff Nichols

El jove Nichols demostra la solvència dels directors clàssics i ens ofereix un dels títols més bells de la temporada, que transita per territoris coneguts de la ficció nord-americana (Tom Sawyer i el relat iniciàtic, el western, les històries de perdedors) sense que res grinyoli. Grans composicions de tots els protagonistes, amb un recuperat Matthew McConaughey al capdavant.

5. 12 ANYS D'ESCLAVITUD, de Steve McQueen

El director de "Shame" brinda l'aproximació definitiva al drama dels esclaus negres al sud dels Estats Units en els anys previs a la Guerra Civil. Didàctic i alhora sensible, observa amb idèntic deteniment la dura rutina de la plantació, els esclats de violència i els sentiments del protagonista a través de la seva mirada. Fassbender està magnífic en el paper del terratinent alcohòlic, despietat i alhora patètic, un personatge sens dubte molt real però que resulta quasi irrellevant si el comparem amb el sinistre i fascinant Candie-DiCaprio del film de Tarantino.

6. BLUE JASMINE, de Woody Allen

Una trama una mica previsible no impedeix que el darrer Allen tingui una qualitat molt superior a la mitjana dels seus darrers títols. L'actuació brillant de Cate Blanchett hi fa molt, però el més impactant és la mirada despietada del director sobre les misèries de la condició humana.

7. NO, de Pablo Larraín

Larraín documenta el referèndum que va provocar la caiguda de Pinochet a través d'una ficció que aparenta no ser-ho però que deriva en un thriller apassionant.

8. SEARCHING FOR SUGAR MAN, de Malik Bendjelloul

Ara sí, un documental pur que explica una història increïble si no fos certa. Els capricis de la fama i del destí i la figura d'un geni -Sixto Rodríguez- descoberta al gran públic gràcies a un dels films més sorprenents dels darrers anys.

9. PARADIES: LIEBE, d'Ulrich Seidl

El turisme sexual retratat sense maniqueisme i amb exactitud per un director habituat a mostrar el cantó més sòrdid de la decadent classe mitjana europea.

10. PRISIONEROS, de Denis Villeneuve

La història d'un segrest i d'uns personatges al límit en un thriller que compensa l'efectisme del seu llibret amb interpretacions excel·lents i una posada en escena sòbria i precisa a càrrec del director canadenc amb més projecció ara mateix, amb permís de David Cronenberg.