diumenge, 10 d’agost del 2014

ESCENES CLÀSSIQUES # 144: LA VENTANA INDISCRETA

Ara que es compleixen seixanta anys de l'estrena d'aquest títol mític del gran Alfred Hitchcock, és una bona ocasió per recordar els minuts inicials de "La ventana indiscreta" i veure com es poden dir moltes coses només amb les imatges, una lliçó que no han d'oblidar ni els cineastes ni els espectadors actuals.



Ja sabem com és el pati de veïns que serà protagonista d'una trama de suspens basada en el joc de mirar; ja sabem que fa calor; també sabem que James Stewart està reclòs al seu apartament perquè s'ha trencat una cama en un accident que té a veure amb la seva professió de fotògraf. A més, subtilment, se'ns proporciona la informació que el nostre amic gaudeix fent reportatges de cert risc però que també treballa per a revistes de moda i actualitat per guanyar-se la vida; aquesta dicotomia és rellevant per entendre els seus dubtes a l'hora de deixar la solteria per abraçar el matrimoni i una vida més tranquil·la al costat de la Grace Kelly. Finalment, quan ni la seva atenta mirada no pugui esbrinar si les noies que prenen el sol a la terrassa de l'edifici del davant ho fan amb banyador o sense, sabrem que és un voyeur; i això -i els maleïts angles morts- li portarà molts problemes al llarg de la història.

Aquesta escena va ser una de les triades al curs sobre llenguatge cinematogràfic que vam impartir a Igualada durant la primavera de 2013 (el meu post de 28 de març d'aquell any).

6 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Una gran pel.licula amb un meravellós decorat (és van inspirar en un lloc real a NY, el carrer Galveston, 125 que ara és un lloc de peregrinatge per els fans del film) i on tots els detalls tenen importància. L´encarregat del vestuari de Grace Kelly va dir que el color dels seus vestits reflectien l´estat d´ànim del protagonista.
Salut. Borgo.

ricard ha dit...

Borgo: Prenc nota de les teves observacions.

pons007: Molt divertit, l'episodi dels Simpson!

Salutacions i gràcies pels comentaris.

David ha dit...

Un començament mític i un exemple, com dius, de la capacitat de Hitchcock per dir sense que calgui ser massa explícit. Salutacions, Ricard!

ricard ha dit...

És un dels millors començaments que recordo; però el miracle és que la pel·lícula no decau ni un moment.

Per cert, estic revisant la filmografia de Visconti a veure si en surt un article. Ja et tindré al corrent.

Salutacions.

David ha dit...

Mi peli favorita de Hitchcock.

ricard ha dit...

Y la mía.