Pablo Larraín ens parla a "No" (2012) del referèndum que Augusto Pinochet va convocar l'any 1988 per reafirmar la seva presidència a Xile, a causa de la pressió internacional, i de com l'oposició, sense gaire expectatives, va contractar el publicista René Saavedra per fer-se càrrec de la campanya televisiva a favor del "no".

René Saavedra (esplèndid Gael García Bernal) va tenir clar des de bon començament que calia abordar la campanya amb criteris estrictament publicitaris, defensar el "no" amb esperit optimista i positiu; una paradoxa que va escandalitzar molts opositors, que volien aprofitar la cessió de quinze minuts diaris de televisió per denunciar els crims del règim, i va descol·locar els artífexs de la campanya oficial, curiosament assessorats per un amic de Saavedra.

El film està rodat en U-màtic, de manera que no hi ha cap diferència de textura visual entre la part de ficció i el nombrós material documental (els reportatges televisius que constitueixen el nucli de la història). Una aposta que no minva l'interès d'un film apassionant, tens i absorbent com el millor thriller i que ens permet reflexionar sobre el pragmatisme en política, sobre la seva utilitat, també a entendre una mica millor la nostra pròpia transició democràtica.

CURS DE CINEMA

Oi que em permeteu una mica d'auto-promoció?

http://www.ateneuigualadi.cat/2013/03/curs-el-cinema-unes-imatges-que-ens-parlen/

MÉS SOBRE ALMODÓVAR I ALTRES EXEMPLES DE COMÈDIA CONTEMPORÀNIA

Darrerament, estic una mica trist perquè els esperits dolents que viuen a l'ordinador s'han aliat en contra meu. Ja he demanat ajuda al meu informàtic -però es veu que no hi entén de blocs-, a dues empleades de Movistar molt simpàtiques que han promés traslladar el meu cas a un company friki, i a una amiga blocaire que està sent molt sol·licita (gràcies, Pilar, ja parlarem). Mentrestant, procuro distreure'm veient pel·lícules de riure, altrament dites comèdies; no les millors comèdies, sinó les que he enxampat aquesta setmana per la televisió. Això m'ha permès alguna rialla escadussera i unes quantes reflexions per alimentar el bloc amb noves entrades, com aquesta.

Al programa sobre cinema espanyol de la Cayetana Guillén Cuervo van convidar Almódovar perquè fes promoció de la seva darrera pel·lícula (com si li calgués) i, aprofitant l'avinentesa, van passar "Entre tinieblas" (1983), un film importantíssim en la carrera del director ja que significa el salt del naïf absolut dels seus primers títols ("Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón", "Laberinto de pasiones") cap a un estil més elaborat i al servei d'una història amb interès per si mateixa, més enllà dels gags que emplenen la trama; "Entre tinieblas" és, doncs, el necessari pas previ a la seva millor etapa -almenys, la més compacta-, que va de "¿Qué he hecho yo para merecer ésto?" a "Mujeres al borde de un ataque de nervios".

Algú ha defensat la fallida "Los amantes pasajeros" comparant-la amb els seus títols primerencs i citant "Entre tinieblas". Però després de veure les dues amb pocs dies de diferència, constato que:

- "Entre tinieblas" manté l'encant de la seva etapa primitiva però la direcció és més fluïda, tot i que no assoleix encara l'exquisidesa de produccions més recents. Explica de manera transparent la història d'amor-desamor entre una monja lesbiana i drogaaddicta (genial Julieta Serrano) i una prostituta que també canta (Cristina Sánchez Pascual) i que ha trobat refugi al convent de les "redemptores humiliades".

- El concepte -la mare superiora intenta salvar el convent de la ruïna econòmica recorrent al xantatge i al tràfic de drogues- és absolutament transgressor. El capellà del convent (Manuel Zarzo) aprèn a cosir per amor a la germana Sor Víbora (Lina Canalejas), la qual se li declara al confessionari al final de la pel·lícula: l'home, lluny d'escandalitzar-se, li diu que això no és pecat perquè Déu vol que ens estimem. En aquest moment magnífic, Almodóvar -que recorrerà en mols altres títols de la seva filmografia a històries d'amor entre capellans i dones o bé transvestits-, es treu i ens treu del damunt el pes de segles de moral hipòcrita propiciada per l'Església catòlica.

- El film és divertit i surrealista, replet de personatges i diàlegs impagables: Sor Perdida (Carmen Maura) amaga un tigre al convent; Sor Estiércol (Marisa Paredes) té al·lucinacions com Santa Teresa gràcies al LSD; Sor Rata de Callejón (Chus Lampreave, en la seva primera col·laboració amb el manxec) escriu novel·la rosa amb el pseudònim de Concha Torres, tot ignorant que la seva germana (Eva Siva) s'està fent rica després d'usurpar la seva personalitat, fet que descobreix finalment en una visita al seu domicili acompanyada de la prostituta Yolanda (una nena li pregunta a la noia si també és monja i ella respon: "No, soy puta"; "Ah, pero ¿eso no está prohibido?").

- L'humor no exclou el drama, o més ben dit el melodrama, tan estimat per Almodóvar, que esclata en el crit de dolor de Julieta Serrano en l'escena final, extraordinàriament concebuda des d'un punt de vista cinematogràfic (la càmera s'allunya per una finestra del convent mentre veiem com Sor Víbora abraça la mare superiora).

Si comparem tot això amb "Los amantes pasajeros", veurem que aquesta és més professional, fins i tot més ambiciosa, però coixa com l'avió protagonista, mancada de l'enginy de tots aquells títols esplèndids. Molt elemental en la seva voluntat de denúncia i/o provocació, sense diàlegs ni personatges interessants i amb tan sols dos o tres moments, que citaré perquè no digueu que no hi poso bona voluntat:

L'empleat de l'aeroport, després d'un accident lleu causat per (cameo) Antonio Banderas i Penélope Cruz, envia un missatge de mòbil dient "me estoy desangrando vivo", i una gota de sang cau sobre la pantalleta; el ball dels hostessos i l'orgia a bord; l'aterratge en off visual en un aeroport desert; el gran Carlos Areces caminant de bracet amb les altres hostesses.

Poca cosa per a un film d'hora i mitja de durada.

També peca d'un metratge excessiu (o de falta d'idees per omplir-lo) el treball de Nacho Vigalondo "Extraterrestre" (2011).

Si al seu curt "Domingo" (2007) l'aparició d'un OVNI gairebé acabava amb una relació de parella, aquí marcarà el seu inici després d'una nit de disbauxa i un matí de ressaca. La idea de situar una comèdia romàntica en el context d'una invasió alienígena és tan brillant com la mitja hora inicial d'"Extraterrestre", protagonitzada per Julián Villagrán, Michelle Jenner i els ínclits Carlos Areces i Raúl Cimas ("Muchachada Nui"). Després, el film perd gas però queda com una comèdia raonablement divertida i intel·ligent i, sobretot, peculiar.

I ara, ens allunyem de les peculiaritats per examinar dues comèdies força més adotzenades:

- "Juntos, nada más" (Claude Berri, 2007).

A diferència de la moderna comèdia romàntica nord-americana, la francesa és més reposada i creïble i no pretén donar lliçons de moral. No obstant això, caldria retreure-li al senyor Berri que el seu film basi el seu interès exclusivament en l'star system patri (protagonistes molt populars al seu pais com Audrey Tautou, Guillaume Canet, Laurent Stocker de la Comèdie Française) i no es preocupi d'amanir la previsible trama amb algun gag simpàtic o, almenys, algun conflicte significatiu. Em temo que aquests problemes afecten a la immensa majoria del cinema comercial francès.

- "American Pie: El reencuentro" (Jon Hurwitz, Hayden Schlossberg, 2012).

La majoria de les comèdies nord-americanes contemporànies tracten sobre les obsessions sexuals dels adolescents o bé sobre les obsessions sexuals de senyors que afronten la maduresa amb la nostàlgia de l'adolescència perduda, per patètica que fos aquesta.

La nissaga "American Pie", amb aquest darrer lliurament, fa el trànsit del primer model al segon. L'excusa dels antics companys de high school que es retroben al cap del temps ha cimentat multitud de pel·lícules, fins i tot algunes de memorables. No serà el cas d'aquesta "American Pie: El reencuentro", que, com el 99 % dels títols en la seva línia, aposta per l'humor groller i s'estavella contra un mur de conformisme i alliçonaments morals. En qualsevol cas, cal reconèixer l'eficàcia d'un argument que es basa en la identificació de l'espectador: ara, els nois protagonistes es venjaran d'uns joves brètols que, en el fons, són com eren ells fa uns anys; si la manera de fer-ho passa per cagar-se a la nevera portàtil de les cerveses ja tenim assegurada la rialla en família.

KATMANDÚ, UN ESPEJO EN EL CIELO

Basada en la peripècia vital de la catalana Victòria Subirana, que va muntar una escola per a nens "intocables" al Nepal superant tota mena de dificultats, "Katmandú, un espejo en el cielo", dirigida el 2011 per Iciar Bollaín, incideix en la línia oenagista de la directora i s'estructura més com un melodrama que com un document. Això no és necessàriament un defecte: la convicció de la directora i de la seva protagonista, una excel·lent Verónica Echegui, desperten el nostre interès, però no hi fa cap mal la inclusió en la trama d'una història d'amor a partir d'un matrimoni de conveniència i d'una història d'amistat entre la valenta protagonista i la jove nadiua Sharmila, trist exemple de les dificultats que pateixen les dones en una societat compartimentada, presonera de tradicions i prejudicis absurds.

Menció especial per a la fotografia atmosfèrica del mexicà Antonio Riestra.

ADAPTATION. EL LADRÓN DE ORQUÍDEAS

El talent enorme del guionista Charlie Kaufman es fa palès en aquesta pel·lícula del 2002, "Adaptation", que en la versió espanyola inclou un subtítol en el nostre idioma (una combinació que sempre m'ha fet ràbia; com aquella que es deia "Enemigos: A Love Story" -és un acudit?-).

Cinema dintre del cinema, exercici metalingüístic, la història s'inicia durant el rodatge de l'anterior col·laboració entre Kaufman i Spike Jonze, "Cómo ser John Malkovich". Nicolas Cage fa de Kaufman i del seu germà bessó; el primer rep l'encàrrec d'adaptar un llibre sobre un individu aventurer que es dedica a robar orquídies del parc natural dels Everglades; és la primera vegada que afronta el repte d'adaptar un text aliè i s'obssessiona per ser-hi fidel; no el vol espatllar introduint una trama que al llibre és inexistent i vol que el seu guió capti l'encís de les flors. La por del guionista davant la pàgina en blanc i la confessió dels seus problemes de relació per la seva timidesa converteixen "Adaptation" en una mena de "8 y 1/2", d'estructura tant o més sofisticada que la del film de Fellini. No vull comparar ambdós títols. El de Jonze-Kaufman no revoluciona el cinema però conté tones de sensibilitat i aborda la profunditat de la seva reflexió a quatre bandes (els dos germans, l'escriptora interpretada per Meryl Streep, l'aventurer que fa Chris Cooper) sobre el sentit de la vida sense resultar pretensiós i amb un gran sentit de l'humor. Per no saber com afrontar la pàgina en blanc, a Charlie Kaufman li va sortir un guió rodó: introspectiu i poètic i que parla de flors però que no avorreix en cap moment i, fins i tot, assoleix un clímax amb acció, aventura i la revelació d'un secret que ha marcat la vida dels seus protagonistes.

LOS AMANTES PASAJEROS

Almodóvar va anunciar que tornava a la comèdia dels seus orígens amb "Los amantes pasajeros". I cal reconèixer que el film conté molts dels elements presents a "Mujeres al borde de un ataque de nervios": un escenari gairebé únic (en aquest cas, l'interior d'un avió, especialment la cabina i la classe business); un galant que fuig i un intent de suïcidi; una noia que perd la virginitat (Lola Dueñas vs. Rossy de Palma); un personatge que no pot mentir i una portera xerraire; un beuratge que fa adormir o alliberar sexualment (del gaspatxo a l'Aigüa de València); un objecte que cau al buit i és recullit casualment per un altre dels personatges implicats en la trama (el mòbil, que pren el relleu dels telèfons fixos de "Mujeres..."; tot i que els telèfons de l'avió també tenen molt protagonisme); i el motiu icònic de les cabelleres alliberades (allà, el monyo de Julieta Serrano; aquí, el cabell de Lola Dueñas mentre fa l'amor o el de Laya Martí quan llisca per la rampa d'emergència).

Dels primers títols d'Almodóvar, recuperem l'esperit provocador: tots els tripulants de l'aparell son homosexuals o bisexuals i parlen (només) de mamades i de drogues; Cecilia Roth fa de prostituta de luxe (dominatrix, per ser més precisos) que té clients molt importants, fins i tot un de molt re(i)al -malgrat que els títols de crèdit han advertit que tot és ficció-. Aquest joc amb l'excés culmina en el millor fragment del film, quan els tres hostessos gais (Javier Cámara, Carlos Areces i Raúl Arévalo) ballen per a la parròquia "I am so excited!" i tothom es posa a follar.

I també hi ha referències explícites i implícites a les trames de corrupció que omplen les pàgines dels nostres diaris. Però aquesta aportació resulta oportunista i irrellevant i molt il·lustrativa del problema que fa que "Los amantes pasajeros" sigui una pel·lícula impròpia del talent del seu autor: molts auto-homenatges i moltes sortides de l'armari no poden retornar l'esperit ni l'enginy de l'Almodóvar dels vuitanta. I és que el film té moltes coses d'aquella època i repeteix moltes troballes presents a "Mujeres al borde de un ataque de nervios"; però aquella pel·lícula tenia uns personatges empàtics i un conflicte; tenia rèpliques i situacions enginyoses. "Los amantes pasajeros", en canvi, per no tenir no té ni guió; ni tan sols un acudit que faci riure, encara que sigui una poca-soltada. Posem per cas l'escena de "Torrente 4" en què Barragán treu un mòbil del seu cul i Santiago Segura li diu que "podías haberle puesto un plastiquillo"... No és el súmmum de la subtilesa, però resulta divertit; aquí, Miguel Angel Silvestre també treu del seu cul unes pastilles de mescalina, més ben embolicades que el mòbil de Torrente, i tothom va comentant que fan una mica de pudor. I això no em fa riure ni molt ni poc; em provoca una sensació d'estranyesa, com quan es pretén fer un acudit de la confusió entre "llamada" i "mamada" (em veig obligat a donar-li la raó a Carlos Boyero). Tot plegat avança pesadament i en cercles, com l'avió protagonista. Hi ha alguns plans que recorden que el director és un cineasta notable, però el conjunt sembla una pel·lícula de Mariano Ozores en hores baixes, un producte insòlit i marcià que potser tindria alguna possibilitat com a obra de culte, si no fos perquè l'objectiu de recuperar el favor de la taquilla s'ha assolit amb escreix. Ja poden dir els crítics missa en llatí.

Comèdia almodovariana, requiestat in pace.

MAMÁ

(Post dedicat a la Pilar de "A encesa de llum")

L'any 2008, l'argentí afincat a Barcelona Andy Muschietti, amb producció de la seva germana Bárbara, dirigia "Mamá", un curtmetratge d'horror de només tres minuts de durada, absolutament genial.

Ara, amb l'aval de Guillermo del Toro, converteix el gag en un llargmetratge i assoleix el número u a la taquilla dels Estats Units. El producte és competent i entretingut i confirma la seva qualitat com a narrador i creador d'atmosferes. La llàstima és que la història d'aquesta mare sui gèneris, en la seva versió llarga, resulta previsible, i en cap moment no se supera l'impacte de la "Mamá" original; que podeu veure aquí, presentada pel senyor Del Toro:

HABEMUS PAPAM

Amb tota aquesta moguda de la renúncia del Sant Pare, pot ser oportú revisar "Habemus Papam", una curiosa pel·lícula que Nanni Moretti va dirigir el 2011 sobre un Papa que, després de ser escollit, pateix una mena de crisi escènica i fuig abans de prendre possessió del càrrec. És més simpàtica que incisiva però Michel Piccoli fa una gran interpretació del personatge protagonista i les escenes en què Moretti -que fa el paper d'un psiquiatre agnòstic contractat pel Vaticà vista la gravetat dels fets- organitza el lleure dels cardenals reunits al conclave, són divertides i surrealistes.

EL ATLAS DE LAS NUBES (Quo Vadis, Wachowski?)

Doncs mira, hauré tardat ben poc en fer una altra mala crítica.

Els germans Wachowski (Andy i Larry -o Lana després del seu canvi de sexe-) van comparèixer el 1996 amb una pel·lícula de cinema negre barata però molt divertida i de factura visual exquisida: "Lazos ardientes".

Tres anys més tard, revolucionaven el gènere de la ciència-ficció amb "Matrix", el primer dels seus arguments de caire mesiànic que contenia una idea molt inquietant i prou ben plantejada (i si tot plegat només fos un somni generat gràcies a la realitat virtual i a un sofisticadíssim sistema informàtic?) i unes escenes d'acció filmades de manera revolucionària gràcies a la tècnica denominada bullet time. El projecte tenia els seus perills (i, a més, estava protagonitzat per Keanu Reeves) però els Wachowski el van resoldre amb eficàcia i amb elegància.

El cas és que van voler esprémer la mamella i van rodar dues continuacions, "Matrix Reloaded" i "Matrix Revolutions" (2003), que completaven el relat de la lluita entre Zion, l'Escollit i les màquines però que no aportaven gran cosa en realitat, tret d'alguna seqüència d'acció brillant com la de l'autopista en el segon títol de la trilogia.

El 2008 es despengen amb "Speed Racer", una versió molt acolorida d'un anime dels anys seixanta, el mític "Meteoro" (*), la història d'una família de pilots automobilístics en un futur molt naïf. Un cert impacte visual no evitava l'avorriment i la perplexitat davant d'un dels títols més patètics de la història recent.

Ara s'alïen amb Tom Tykwer (la qual cosa no és cap garantia, vista la pobra adaptació que va fer de la magnífica novel·la "El perfum") i perpetren "El atlas de las nubes", un collage de diferents relats ubicats en llocs i èpoques diverses, que potser pretenen tenir algun nexe en comú; tots parlen de persones que s'alliberen de l'opressió dels dolents o els poderosos, i comparteixen els actors, la qual cosa no aclarim si vol al·ludir a la reencarnació o és senzillament un homenatge a "El último de la lista" (1963), pel·lícula poc memorable de John Huston en què actors coneguts compareixien camuflats sota maquillatges terribles (aquí, com llavors, els títols de crèdit finals "revelen" a l'espectador qui s'amaga rera la màscara). El muntatge en paral·lel dels distints fragments sembla voler amagar un missatge transcendent, però en acabar la projecció (bé, molt abans, en realitat), tinc la sensació que m'han pres el pèl i els diners de l'entrada. Les històries, analitzades per separat, revelen la seva buidor i una ingenuïtat més pròpia d'un treball literari d'escola primària: les ambientades al segle XIX són tan òbvies i insulses com formalment acadèmiques; la trama (per dir-ho d'alguna manera) conspirativa ubicada a San Francisco l'any 1973, és un homenatge al gènere blaxpoitation?; tampoc no aporta res en absolut la història d'uns vells que fugen d'un asil i que transcorre en l'actualitat; el fragment dels robots comença més bé -la fotogènia de Du-na Bae hi ajuda bastant- però finalment resulta un plagi sense gràcia de "Cuando el destino nos alcance" (Richard Fleischer, 1974); l'episodi final resumeix l'esperit de la proposta: fer passar per quelcom metafísic el no-res més absolut.

(*) Veia els dibuixos de "Meteoro", anime creat per Tatsuo Yoshida al final dels seixanta, en la programació infantil de Televisió Espanyola quan jo era petit. M'agradaven molt però seguir la sèrie era frustrant perquè cada episodi acabava amb una situació de perill imminent per al cotxe i el seu conductor que s'havia de resoldre en el següent; però, malauradament, els capítols no s'emetien per ordre cronològic (ni per cap altre ordre); vaja, que en aquell temps el menyspreu envers l'espectador no adult era absolut.