diumenge, 24 de febrer de 2013

LES PITJORS PEL·LÍCULES

No acostumo a fer males crítiques, però darrerament he estat una mica dur amb la nominada a l'Òscar "El lado bueno de las cosas" i, fins i tot, amb dos films de Stanley Kubrick, un director al qual admiro gairebé fanàticament.

Aquesta circumstància coincideix amb un article al suplement Estils de Vida de La Vanguardia del dissabte 23 de febrer, signat per Piergiorgio M. Sandri, que es titula i parla de "Les pitjors pel·lícules", comentant entre d'altres referències el llibre dedicat al tema per Roger Ebert, senyor molt prestigiós si es vol però que no invalida la meva afirmació (vegi's el post "Literatura cinematogràfica") que cal fugir dels crítics nord-americans com de la pesta.

Doncs tinc prou excuses per dedicar un post a l'assumpte en qüestió. I, en un moment en què s'atorguen molts premis a les pel·lícules més destacades de la darrera collita en gales presumptament glamuroses (els Òscars de Hollywood, òbviament i, aquí, els Gaudí o els Goya), començaré per recordar que també hi ha premis, que coincideixen en el temps amb els abans esmentats, que premien no les millors sinó les pitjors pel·lícules, com els Razzies -també coneguts com anti-Òscar- o els Yoga -doncs, això-:

http://www.catacric.org/

Si fer una llista de millors pel·lícules ja és complicat, fer-ne una amb les pitjors comporta encara més dificultats, tota vegada que:

- Caldria remenar en les escombraries del cinema i empassar-se tota mena de sub-productes i nyaps.

- Caldria establir un criteri clar sobre què és i què no és una mala pel·lícula, o bé quines pel·lícules són mereixedores d'una crítica negativa.

En aquest sentit, sempre he pensat el següent:

Fer crítiques negatives és molt més fàcil i divertit que cantar les excel·lències d'una obra magistral o notable. No obstant això, implica un cert terrorisme i, moltes vegades, una injustícia del crític respecte de l'autor del film, qui sempre podria dir allò de "doncs fes-ho tu, si en saps tant!". I és que fer una pel·lícula, fins i tot una pel·lícula dolenta, no és una tasca senzilla ni agraïda; molts directors tenen il·lusió, fe, potser fins i tot talent, però han de bregar amb guions insolvents, actors inútils, pressupostos ridículs; i amb tot això és difícil fer una bona pel·lícula (i, si no, que li ho diguin a Francis Coppola). Un bon crític pot arribar a ser un bon cineasta, però tampoc necessàriament. Per acabar-ho d'adobar, de vegades "la maïonesa no queda lligada" (algú li va dir això a Truffaut, que va pensar "quina bestiesa! Una pel·lícula no és una maïonesa!"; fins que va dedicar-se ell mateix a fer pel·lícules...).

En qualsevol cas, penso que la pitjor de les producciones pot resultar simpàtica quan els seus responsables l'han feta amb amor. I això sempre es nota.

Diuen que Ed Wood és el pitjor director de la història i "Plan 9 from Outer Space" (1959) la pitjor pel·lícula (qualificació que li ha valgut l'estatus de film de culte i una carrera comercial prou digna molts anys després de la seva desastrosa estrena). I sí, és un producte infumable i ridícul; però, si hem de fer cas a Tim Burton, l'entusiasme dels seus responsables i, particularment, del seu estrambòtic director, la seva passió -paradoxalment, causa immediata de la seva ceguesa davant dels defectes- només pot generar admiració cap a la seva figura; hàbilment, Burton enfronta en la seva hagiografia magistral "Ed Wood" (1994) al realitzador de "Plan 9" o "Glen or Glenda" amb Orson Welles, i els agermana en la seva condició d'outsiders i amants del cinema.



"Plan 9 from Outer Space" era dolenta perquè Wood era inepte, però també perquè estava feta sense calés. Llavors, una pel·lícula amb un pressupost elevat que resulti fallida, és pitjor? O estem parlant de lligues diferents, com passa en el futbol?

Crec que la resposta no es troba en la qüestió dels pressupostos, que caldria obviar (entenent, però, que una pel·lícula barata sempre tindrà defectes que serien imperdonables en produccions cares), sinó que cal centrar-se en les intencions.

No hi ha res més reprobable que una pel·lícula feta amb l'única intenció de fer diners (que no vol dir una pel·lícula cara: la majoria de subproductes responen a aquest objectiu). I si el propòsit és exclusivament mercantilista -que també es nota-, el crític ha de ser lliure per denunciar les mancances del producte sense por d'ofendre ningú. Perquè no hi pot haver ofensa quan tampoc no hi ha ànim d'agradar.

Dit això, em reservo el dret de fer alguna mala crítica de tant en tant i amb independència de si la intenció dels autors ha estat fer art o fer bossa. Sóc així de cafre i inconseqüent.

Per cert, les dues pitjors pel·lícules que recordo haver vist són espanyoles i estaven concebudes només per fer diners fàcils: "El E.T.E. y el Oto" (Manuel Esteba, 1983) i "Aquí llega Condemor, el pecador de la pradera" (Álvaro Sáenz de Heredia, 1996). La segona, pitjor que la primera, perquè fer una pel·lícula digna amb els germans Calatrava de protagonistes és una empresa condemnada al fracàs, però concebre un títol a major glòria del gran Chiquito de la Calzada i no deixar-lo ni explicar un acudit i, a més, emparellar-lo amb Bigote Arrocet, això, senyors del jurat, és nocturnitat i traïdoria.

dimecres, 20 de febrer de 2013

KILLER'S KISS


L'estrena de "Fear and Desire" va ser un fracàs absolut. Kubrick es va adonar que el problema més greu era el desequilibri entre les pretensions del film i uns resultats marcats per la inexperiència dels seus artífexs.

En una decisió no exempta d'intel·ligència, en la seva segona pel·lícula, "Killer's Kiss" (1955), va optar per partir d'una trama molt senzilla sobre un boxejador que vol alliberar una veïna de les urpes d'un gàngster i centrar-se en els aspectes visuals.

Per a les escenes de boxa ja tenia l'experiència del seu curtmetratge "Day of the Fight" (1951); va incloure també unes escenes de dansa, impostades i estàtiques. En fi, els diàlegs en les escenes íntimes no eren gran cosa i la música d'aires cubans que acompanyava les aparicions del dolent feia una mica de riure. Més enllà d'aquests defectes i d'unes interpretacions lamentables, "Killer's Kiss" resulta un producte molt més àgil que "Fear and Desire", i visualment molt atrevit; les escenes més impactants són les persecucions al carrer, que incorporen un travelling fotografiat en negatiu, i l'enfrontament final en un magatzem ple de maniquís.




A Kubrick li preocupa que la il·luminació sigui lògica i utilitza bombetes d'alta intensitat.


diumenge, 17 de febrer de 2013

TRES PEL·LÍCULES (3) DE NICOLAS WINDING REFN

"Drive" va resultar per a mi una sorpresa, sobretot perquè desconeixia totalment no ja la filmografia sinó l'existència del seu autor, el danès Nicolas Winding Refn.

Darrerament, he pogut veure tres dels títols que havia dirigit abans de l'esmentada i magnífica "Drive": "Pusher" (1996), el seu debut cinematogràfic, també coneguda com "Un paseo por el abismo"; "Pusher II" (2004), continuació de la trilogia, també coneguda com "Con las manos ensangrentadas"; i "Bronson", del 2008.

A falta de veure "Pusher 3" (2005), direm que les dues primeres parts de la trilogia no tenen cap lligam argumental però comparteixen alguns personatges (Milo, traficant de drogues afeccionat a la cuina interpretat per Zlatko Buric; Tonny, un xoriço molt penjat interpretat per Mads Mikkelsen afaitat al zero i amb la paraula "respecte" tatuada al clatell), l'ambient dels baixos fons de Copenhague, i sengles trames que versen sobre gent que deu calés a gent a qui seria millor no deure'ls-hi, personatges summament violents i que cerquen el seu lloc en un univers sòrdid en el qual només compta el present, tenir diners per comprar coca, escapolir-se dels creditors, i on les oportunitats de felicitat són escasses i complicades: Frank (Kim Bodnia) estima una puta però no sap com demostrar-l'hi ("Pusher"); Tonny busca una família però sa mare mor, son pare l'odïa i la mare del seu fill el menysprea ("Pusher II"); al final, supera el seu complex edípic de manera expeditiva i fuig en un autobús amb un nen que pot ser el seu fill (tot i que mai no ha arribat a fer-se la prova de paternitat) cap a un destí incert. Ambdós films són excel·lents exercicis de cinema negre amb anti-herois tràgics; vaja, com "Drive"; i la posada en escena, d'un to proper al documental, no és tan calculada i brillant però també resulta ocasionalment estilitzada i àgil en tot moment, amb nombrosos travellings.

"Bronson" sí que és totalment estilitzada, amb una banda sonora potent i eclèctica que barreja música dels vuitanta i clàssica. I violentíssima; no endebades narra la vida de Michael Petersen (Charles Bronson, si es vol), un personatge que només sap expressar-se amb els punys; ell i el sistema són incompatibles i per tal motiu es passa la vida entre reixes. El gran encert -i potser la debilitat- d'aquest film és el seu caràcter purament conductista; Bronson no té cap motiu aparent per ser com és. Perdó: sí, vol ser famós.

Els anti-herois de Nicolas Winding Refn.

"

diumenge, 10 de febrer de 2013

FEAR AND DESIRE


El mateix Kubrick va vetar l'exhibició pública del seu primer llargmetratge. Era molt perfeccionista i "Fear and Desire" (1953), que finalment podem veure en format digital, dista molt de ser una obra rodona.

Es tracta d'un drama de guerra amb poca acció i moltes pretensions, una obra característicament amateur que li va escriure un company d'institut (Howard Sackler), més preocupat per revelar el sentit de la vida a la Humanitat que per ordir una trama coherent. Els diàlegs són poc naturals, per no dir una mica estranys, com els pensaments dels soldats protagonistes, que escoltem en off. Però no li donem tota la culpa a Sackler; al cap i a la fi, la història d'uns homes moguts, com indica el títol, pel desig i per la por, és coherent amb el pessimisme lúcid que travessa tota l'obra de Stanley Kubrick. I les ganyotes que fa el personatge interpretat per Paul Mazursky són força patètiques però, en el fons, no tan allunyades de les que fan George C. Scott a "Teléfono rojo", Jack Nicholson a "El resplandor" o -un altre soldat neuròtic- Vincent D'Onofrio a "La chaqueta metálica.

"Fear and Desire" funciona molt millor en l'apartat visual que en el literari, tot i que no és una pel·lícula cartesiana com la majoria de les seves obres posteriors; és imperfecta però també molt inventiva, molt arriscada; hi ha molts errors de raccord però és perquè algunes escenes s'estructuren a través d'un muntatge molt ràpid de primers plans, en alguns casos amb resultats excel·lents, com en l'escena de l'assalt a la cabana; curiosament, aquest recurs no tindria continuïtat en la carrera del director. Kubrick no tenia experiència com a cineasta tret dels dos curts que havia dirigit, però sí una carrera com a fotògraf, i això és trasllueix en un gran treball d'il·luminació, tant en els exteriors al bosc com en els plans expressionistes a la cabana del general.

En resum, una obra fallida però feta amb passió, amb ambició i amb alguns espurneigs de la genialitat que avui dia (quasi) ningú no li nega al realitzador novaiorquès.

dissabte, 9 de febrer de 2013

UNA PISTOLA EN CADA MANO


Tot i que brinda alguna gran interpretació femenina (per exemple, la de Candela Peña, guardonada amb un Gaudí), "Una pistola en cada mano", la darrera pel·lícula de Cesc Gay, parla dels homes. Dels homes que han traspassat la frontera dels quaranta i de com s'equivoquen, de com fan el ridícul, dels secrets que amaguen i de les coses de les quals no gosen parlar (en això, les dones sempre ens han passat al davant).

Amb una estructura més episòdica que no pas coral, no és un film rodó però sí molt estimulant. I molt ben interpretat per Eduard Fernández, Javier Cámara, Clara Segura, Ricardo Darín, Luis Tosar, Eduardo Noriega, Leonor Watling...

dimecres, 6 de febrer de 2013

EL LADO BUENO DE LAS COSAS


David O. Russell es va fer un nom amb la simpàtica comèdia bèl·lica "Tres reyes" (1999), protagonitzada per George Clooney, Mark Wahlberg i Ice Cube. Però els deus anys següents només va dirigir la marciana i molt coral "Extrañas coincidencias" (2004) i la seva figura semblava haver-se eclipsat fins que va retornar el 2010 amb "The Fighter", un títol molt interessant que es presentava com un drama pugilístic i que retratava una família de perdedors; va ser candidata a set premis Òscar, inclòs el de millor pel·lícula, i en va guanyar dos per als actors de repartiment Christian Bale (incommensurable en el seu paper de drogaaddicte) i Melissa Leo.

La jugada li va sortir tan bé que decideix repetir-la amb "El lado bueno de las cosas" (2012). A hores d'ara no sabem si obtindrà algun Òscar però ja guanya en nominacions (vuit) a la seva predecessora. Diguem-ho, doncs, d'entrada: "El lado bueno de las cosas" està dissenyada per ser "la pel·lícula independent que s'esquitlla en la cursa dels Òscar i pot donar més d'una sorpresa". Aquesta condició de producte prefabricat llasta el film irremissiblement.

O. Russell, com a "The Fighter", ens presenta unes famílies que viuen en un barri popular, no tan humils potser però també amb problemes econòmics. Pat (Bradley Cooper) pateix un transtorn bipolar; acaba de sortir d'un centre per a malalts mentals i prova de ser millor persona i més optimista per poder recuperar l'amor de la seva esposa Nikki, a la qual no pot acostar-se per una ordre judicial. El pare d'en Pat (Robert DeNiro) és tan obsessiu com ell. La mare (Jacki Weaver) s'ho munta perquè el nano es distregui amb una veïna, Tiffany (Jennifer Lawrence), que també té seriosos problemes de depressió i ansietat després d'haver-se quedat vídua per culpa d'un accident estúpid. En fi, que tots estan més o menys tocats de l'ala però són alhora molt propers i entranyables, de manera que així s'assoleixen dos objectius clau en la cursa cap a l'estatueta: personatges discapacitats permeten als intèrprets sobreactuar a plaer; personatges perdedors permeten al públic identificar-s'hi i, alhora, distanciar-se'n, la qual cosa acostuma a generar una íntima i no gaire sana satisfacció.

La narració avança de manera més aviat feixuga mentre manté un to equidistant del drama i de la comèdia que resulta innocu; no hi ha grans esdeveniments i alguns resulten inversemblants, com les "transformacions" del psiquiatra o del germà repel·lent. "El lado bueno de las cosas" podria ser perfectament un telefilm de sobretaula una mica més ben interpretat. El tram final, però, incorpora un crescendo emocional i una oportunitat de redempció als personatges per mitjà d'un concurs de ball de resultat incert. Seria l'equivalent del combat a "Rocky" (John G. Avildsen, 1976), un altre film oscaritzat centrat en personatges populars i mediocres que ambicionen una vida millor; o del concurs de "Pequeña Miss Sunshine" (Jonathan Dayton, Valerie Faris, 2006). A més, s'obre un altre interrogant: tornarà Pat amb la seva ex o es quedarà amb la veïna? Això, però, no resulta cap misteri per a l'espectador atent: Pat és una mica raret però Nikki el va enganyar amb un senyor calb que es va ficar a la seva banyera. Ergo, és dolenta. No només això, també té cara de cavall. Tiffany, en canvi, és promíscua i malparlada però la seva actitud està justificada pel seu trauma. Ergo, en el fons és una gran noia. Seria l'equivalent del personatge de Renée Zellwegger a "Jerry Maguire" (Cameron Crowe, 1996; fixeu-vos que tot són pel·lícules oscaritzades); coi, si fins i tot s'assemblen!

I heus aqui on radica l'interès d'aquesta proposta tan mel·líflua: Jennifer Lawrence enamora la càmera; les seves llàgrimes en l'escena del concurs de ball són l'única nota d'autenticitat d'una pel·lícula més falsa que les declaracions d'un dirigent del PP negant haver cobrat en negre.

I és que està molt bona, caram!

diumenge, 3 de febrer de 2013

BEST BLOG

Li vaig prometre a Miquel-Borgo que continuaria la cadena després que tingués la gentilesa de citar el meu bloc entre d'altres que destacava (tots ells fantàstics). N'haig de dir vint; potser alguns ja han estat citats i també em disculpo per les absències. Tampoc no demanaré a ningú que es prengui la molèstia de repetir l'invent. Tots els que hi són s'ho mereixen (com també molts dels absents) per simpàtics, per divertits, per erudits; i l'ordre és totalment casual, aquí no tenim preferències (o sí, però dir-ho públicament fa lleig).

Al final, hi ha un qüestionari que he d'emplenar perquè forma part del joc.

And the best blogs are:

- Col·lecció de moments
- My Kingdom for a Film
- Citizen Guzz
- La noche de los Wasabis Verdes Fritos
- El último blog a la izquierda
- Después de 1984
- Esculpiendo el tiempo
- Lost Highway Blog
- A encesa de llum
- El Tipo de la Brocha
- Nenúfares efervescentes
- Safari Nocturno
- cinódromo
- Paranoia 68
- Angel... el octavo cinéfilo
- Who's there?
- kika's log
- sessió doble
- La màgia del setè art
- Parlem una mica de cinema?

El qüestionari:

1. Què t'agrada més cuinar: postres o plats de cullera?

Cap de les dues coses. No sé cuinar postres i els plats de cullera no m'agraden.

2. Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?

En general, la personalitat; però si és dona i en circumstàncies determinades, el físic (jo no sé dir mentides).

3. Quan vas començar el bloc?

L'estiu de 2009.

4. Qui et va inspirar per començar en aquest món?

La meva amiga Lola. Jo havia fet el muntatge "Kubrick de la A a la Z" i ella em va suggerir que el podria fer públic a través d'un bloc; em va remetre a la web de blogger i va resultar molt més senzill que no em pensava. Gràcies, Lola!

5. Segueixes molts blocs o t'arriben els seguidors per altres persones que t'han conegut?

No segueixo tants blocs com voldria per falta de temps. Si ho fes, possiblement tindria més seguidors, però estic content amb els que tinc ara, que són molt fidels.

6. Què t'agrada més: cuinar o que cuinin per a tu?

Que cuinin per a mi. Sóc molt mandrós.

7. Menges a casa o a la feina?

No hi ha menjador a la feina. Menjo a casa o en algun bar o restaurant.

8. Acostumes a fer receptes de verdures?

No acostumo, però la samfaina em queda força bé.

9. Quina és la teva millor recepta?

La meva especialitat eren els espaguettis María Barrientos (nom del carrer on tenia el pis quan estudiava i m'havia d'espavilar); darrerament, he concentrat les meves habilitats culinàries al voltant de la truita de patates (sí, no és un plat de Ferran Adrià però la meva dona opina que em queda boníssima).

10. Què li demanes a una persona perquè sigui amiga teva?

Sinceritat, senzillesa, fidelitat.

11. Quina és la millor pel·lícula que has vist?

"2001: Una odisea del espacio".



divendres, 1 de febrer de 2013

DJANGO (CONCURS # 3)


"Django" (Sergio Corbucci, 1966), el títol que inspira el títol del darrer Tarantino, és un espaguetti-western (tècnicament, una coproducció entre Itàlia i Espanya, amb José Bódalo fent de mexicà) avui considerat de culte, molt bàsic pel que fa a la trama però dotat d'unes quantes troballes iconogràfiques: la impactant aparició del protagonista interpretat per Franco Nero, arrossegant un taüt; el poble totalment enfangat.

En el seu moment, el film va destacar per les seves grans dosis de violència. En l'inici, uns mexicans fuetegen la noia protagonista; després, uns sudistes jugen al tir al blanc amb els mexicans; com a venjança, a un li tallen l'orella (Tarantino va prendre nota del succés per a una escena famosa de "Reservoir Dogs"). No hi ha constància que Peckinpah s'inspirés en "Django", però l'escena en què un dels bàndols en conflicte assalta una fortalesa plena de soldats mexicans i els massacra amb una metralladora recorda poderosament el final de "Grupo salvaje" (del 1969).

I ara, el concurs, que em servirà per comentar un detall curiós del Django tarantinià i us hauria de resultar bastant fàcil:

En un film de Tarantino que no és "Django desencadenado", un gag força brillant ja fa referència als esclaus africans als Estats Units de la primera meitat del segle XIX. Cal citar el títol i explicar l'acudit.