diumenge, 30 de desembre de 2012

LOS MISERABLES


Les adaptacions cinematogràfiques de la famosa novel·la de Victor Hugo són nombrosíssimes. Una de les més recents la va dirigir Bille August el 1998, amb Liam Neeson fent de l'ex-convicte Jean Valjean, Geoffrey Rush en el paper de l'implacable inspector Javert, Uma Thurman fent de la pobra Fantine i Claire Danes de la seva filla Cosette; era notablement feixuga i un seriós advertiment sobre el perill de les adaptacions literals de melodrames decimonònics a l'albada del segle XXI; i consti que ho dic sense voler desmerèixer la que sens dubte és una gran obra literària que tracta temes eterns com són els límits entre el bé i el mal o la pobresa extrema (avui encara existent, tot i que erradicada cap al Tercer Món -o no?-).

"Los miserables" versió 2012, dirigida per Tom Hooper ("El discurso del rey"), no adapta la novel·la en sentit estricte, sinó el musical de Broadway homònim. Aquest sub-gènere també té perills. Vegem sinó l'encarcarada adaptació de "The Phantom of the Opera" que va dirigir Joel Schumacher l'any 2004.

Hooper devia ser prou conscient del risc de la proposta i no es complica la vida: un parell d'escenes espectaculars (sobretot, la que obre el film) amb l'ajut dels efectes digitals, dos o tres números filmats segons l'ortodòxia del gènere musical modern (moviments de càmera grandiloqüents combinats amb un muntatge espasmòdic) i -la nota més peculiar del film- primeríssims plans sostinguts en els solos més notables, que ens permeten gaudir de la qualitat de la música i de les interpretacions (fixeu-vos que no he dit de les veus) de Hugh Jackman, Russell Crowe, Anne Hathaway i la resta del repartiment (vull destacar el jove Eddie Redmayne, molt convincent en el paper de Marius).

Finalment, una pregunta: Ja em sembla lògic que no es doblin i se subtitulin les cançons, però calia doblar els escassíssims moments en què els actors no canten i només parlen, breus interludis en què canvia la veu i l'idioma només perquè poguem entendre sense haver de llegir que han dit "bon dia" o "passi-ho bé"?

dijous, 27 de desembre de 2012

FOLLOWING


"Following", el primer film de Christopher Nolan, és un treball amateur rodat el 1998 a la seva Anglaterra natal mentre encara estudiava. Comença amb una idea interessant (un escriptor a l'atur es dedica a seguir gent pel carrer) i, després, transita pels terrenys del cinema negre més tradicional, mostrant una perícia narrativa molt considerable i algunes característiques que esdevindran habituals en la seva obra posterior: una estructura amb salts temporals i la persecució d'una sorpresa final. El caràcter premonitori del film resulta definitiu en el moment que descobrim el símbol de Batman sobre la porta de l'apartament del protagonista.

dimarts, 25 de desembre de 2012

BRANDED TO KILL


Quan va realitzar "Branded To Kill" (Koroshi no rakuin, 1967), Seijun Suzuki ja portava una pila d'anys dirigint sèries B de yakuzas i experimentant amb el llenguatge cinematogràfic. Aquesta vegada, però, els productors van dir que prou, que les seves pel·lícules no s'entenien i no donaven diners i li van tallar l'aixeta, condemnant-lo a l'ostracisme fins que, a mitjans dels vuitanta i arran d'una retrospectiva a la Mostra Internazionale del Nuovo Cinema de Pesaro, se'l va descobrir a Occident i Tarantino i altres van començar a reinvindicar-lo.

Una mica difícil de seguir sí que resulta el film, en els seus primers compassos. Suzuki prescindeix de qualsevol ortodòxia i, com un Godard qualsevol, se salta totes les regles del raccord. Però, a mesura que ens situem en la trama, també descobrim que aquesta no té gaire importància, una enèssima revisitació de l'ètica dels yakuzas, amb assassinats per anar omplint i abundants escenes eròtiques entre el protagonista i les seves amants; l'interès del film radica en la seva llibertat formal, una posada en escena barroca i pròdiga en imatges inquietants (la noia morta al vàter, la col·lecció de papallones dissecades...), més alguns detalls surrealistes com l'obsessió del protagonista per l'olor de l'arròs bullit.

Sexe i papallones.



dimarts, 18 de desembre de 2012

LOS IDUS DE MARZO


"Los idus de marzo" (2011) ens presenta un candidat a les primàries del Partit Demòcrata d'idees progressistes, discurs transparent i presència física impactant. Podria ser George Clooney si es dediqués a la política; de fet, és George Clooney, que interpreta i dirigeix la cinta. El protagonista, però, és Ryan Gosling ("Drive"), l'ajudant del seu cap de campanya (Philip Seymour Hoffman), un xicot idealista i intel·ligent amb molt de futur. Però li falta una mica d'experiència. No passa res; en el decurs de la campanya tindrà ocasió d'averiguar que en el món de la política no hi ha un pam de net i que cal renunciar als ideals i pactar amb el diable per obtenir la victòria... O conservar la feina.

Tot i algun gir dramàtic una mica forçat, "Los idus de marzo" és un film d'arrel clàssica sòlid, molt ben interpretat (ja heu vist els noms), eficaç i molt útil per entendre perquè tots els qui ens manen acaben enganyant-nos: doncs perquè els honestos no poden guanyar unes eleccions.

diumenge, 16 de desembre de 2012

EL MANANTIAL DE LA DONCELLA


Precedent culte de "La última casa a la izquierda", "El manantial de la doncella" és un fim dirigit per Ingmar Bergman l'any 1960 que li va valer un èxit de públic notable i el seu primer Oscar de Hollywood. En canvi, no té la consideració crítica d'altres dels seus treballs, probablement perquè narra una història molt senzilla (una antiga llegenda escandinava) sobre la violació i assassinat d'una donzella i la posterior venjança del seu pare, que culmina amb un miracle redemptor. En qualsevol cas, es tracta d'un film dirigit pel mestre suec amb la seva perícia habitual, magníficament fotografiat per Sven Nykvist, i que conté una reflexió més profunda del que sembla a primera vista sobre les pors atàviques, la violència inherent als homes, el sentiment de culpa i, finalment, el seu tema predilecte: el prec de l'home cap a una divinitat que s'entesta a dissimular la seva existència, tot i que en aquest cas, acaba enviant-ne una prova en forma de brollador. Després d'aquesta mostra d'esperança, el cineasta radicalitzarà els seus postulats -també en l'aspecte formal- i abordarà amb més profunditat i causticitat la crisi de la fe i el silenci de Déu en la trilogia que integren "Como en un espejo" (1961), "Los comulgantes" i "El silencio" (1963).

dijous, 13 de desembre de 2012

LA VIDA DE PI


Ang Lee ha tocat totes les tecles en la seva carrera de director. Després de retratar la comunitat taiwanesa en els seus primers films, viatja a l'univers de Jane Austen a "Sentido y sensibilidad", dissecciona la burgesia progre nord-americana dels anys setanta a "La tormenta de hielo", conrea el western a "Cabalga con el diablo", el cinema d'arts marcials a "Tigre y dragón", de superherois a "Hulk", el melodrama romàntic protagonitzat per cowboys homosexuals ("Brokeback Mountain") o per espies xinesos ("Deseo, peligro").

Així, no ens hauria d'estranyar que el seu darrer film sigui també imprevisible i exòtic. "La vida de Pi", definida per algú -no sense raó- com una barreja d'"Amélie" i cinema d'aventures, és una paràbola religiosa a partir d'un naufragi que uneix dos sobrevivents tan poc compatibles com són un noi indi i un tigre de Bengala. La cosa podia derivar fàcilment en el ridícul, però Ang Lee és un director seriós i competent i ens ven la moto amb facilitat a través d'una forma fastuosa -amb un ús modèl·lic del 3D- i una mirada transparent com les aigües de l'Oceà Pacífic.

diumenge, 9 de desembre de 2012

ARGO


"Argo" és la demostració definitiva que Ben Affleck és molt més bon director que actor. Bé, com a actor és més aviat lamentable, o sigui que no era gaire difícil. Diguem-ho, doncs, d'una altra manera: Affleck és un gran director.

Tenia davant seu dues dificultats evidents:

- La història, malgrat ser certa, resulta absolutament increïble.

- Ja en sabem el final; o, si no, ens el podem imaginar fàcilment.

Doncs bé, Affleck bat J. A. Bayona en el mateix terreny dels films basats en històries reals increïbles, i sense efectes especials. Aconsegueix que ens ho creguem tot -gràcies a un treball d'ambientació notabilíssim- i generar un suspens considerable quan els diplomàtics nord-americans intenten fugir de l'Iran en un vol regular de Swissair amb tots els deixebles de l'aiatolà sobre la seva pista.

Destaquem les prestacions dels veterans John Goodman i Alan Arkin i una panoràmica final sobre unes joguines que constitueix un moment especialment inspirat.

dijous, 6 de desembre de 2012

CRONENBERG I ELS COTXES

L'any 1996, el director canadenc David Cronenberg va adaptar "Crash", la polèmica novel·la de J.G. Ballard.

Va d'una colla de personatges que comparteixen un hobby peculiar: veient o experimentant en la pròpia carn accidents automobilístics, s'exciten sexualment. Són el matrimoni Ballard (James Spader i Deborah Kara Unger), la doctora Remington (Holly Hunter), Vaughan (Elias Koteas) i Gabrielle (Rosanna Arquette). El film comença, com no podia ser d'altra manera, amb un accident aparatós, que farà que James Ballard entri en contacte amb el grup fetitxista: topa amb el cotxe en què viatgen la doctora Remington i el seu marit; l'home mor i ella queda ferida, però en aquest moment tan tràgic i violent encara té humor per mostrar-li a Ballard el seu pit nu. A partir d'aquí, "Crash" es converteix en una successió metòdica de trobades sexuals molt explícites entre els protagonistes, ben bé com si ens trobessim davant d'una pel·lícula pornogràfica. Aquesta estructura fa del film una experiència lleugerament àrida i hermètica però tanmateix fascinant; i cal dir que conté la majoria de les constants del cinema de Cronenberg:

- L'alienació:

Els personatges viuen fora del món. La seva rara fília els aïlla; però la sensació va més enllà, és una constatació que el director transmet molt bé en termes visuals: els exteriors són freds i impersonals, banyats per una il·luminació blavosa; vehicles desplaçant-se per una autopista entre blocs d'apartaments idèntics, observats per Ballard des de la finestra del seu apartament, igual a tots els altres. Després del primer accident, porten el protagonista a l'hospital més proper, que és el de l'aeroport; com que està pensat per a eventuals desastres aeris, està buit, i ell roman en una sala repleta de llits pulcrament fets que no acullen cap pacient.

- La fusió home-màquina:

És la idea de la Nova Carn, prou assajada pel director en films anteriors, especialment "Videodrome" (1983). Alienat del món que l'envolta, l'home es fusiona amb les màquines. Aquí, són els cotxes, lògicament, però també les pròtesis aparatoses que transformen els seus cossos ferits (amb menció especial per al personatge interpretat per Rosanna Arquette).

- La mutació:

Els personatges veuen com els seus cossos canvien. També el matrimoni Ballard, que busca la manera d'avançar en la seva relació, canviarà a partir de les experiències viscudes amb el grup fetitxista.

Després de l'accident, ella se'l mira amb uns altres ulls:


La ruïna dels planxistes:


La Nova Carn:


No miren un video porno; és el Fernando Alonso.


A "Cosmopolis" (2012), també l'adaptació d'una novel·la, escrita per Don DeLillo i considerada profètica de l'actual crisi del sistema capitalista, Cronenberg presenta un home -el multimilionari Eric Packer, interpretat amb sorprenent convicció per Robert Pattinson- que viu dins d'un cotxe, la seva limusina blanca, que fa servir per creuar Nova York per tallar-se els cabells en una barberia de barri. La ciutat està plena d'embusos de trànsit i manifestacions a causa de la visita del president dels Estats Units i el trajecte s'eternitza. Packer, però, no té temps d'avorrir-se, almenys aparentment; des del seu vehicle ultratecnificat, aposta milions de dòlars contra el yuan xinès mentre folla amb Juliette Binoche i amb una atractiva guardaespatlles, departeix sobre el sentit dels diners i de la vida amb els seus assessors i la seva dona, es fa fer -com cada dia- una completa revisió mèdica, visita una biblioteca, un parell de restaurants i una discoteca, o rep la visita d'un raper que l'informa de la mort del seu músic favorit (en un dels seus ascensors, només s'escoltava la seva música).


Amb uns diàlegs brillants però densos i una voluntat clarament metafòrica (Packer i la seva limusina SÓN el sistema capitalista), "Cosmopolis" sembla massa deutora del seu original literari, la qual cosa no impedeix que, novament, les constants cronenbergianes apareguin:

- L'alienació:

Packer no és al món. Ell viu en palaus i limusines rodejat de tots els luxes imaginables. Mentre el seu vehicle insonoritzat el porta a tallar-se els cabells, veiem els carrers per on circula: són transparències, la qual cosa intensifica la sensació d'alienació; hi veiem imatges terribles de rates mortes i d'homes immolant-se amb gasolina i un llumí. Per a Packer, la gent només són comparses. Té a la seva disposició soldats i prostitutes però se sent sol al davant del seu exèrcit i temptat per l'autodestrucció, que viatja sempre amb ell i que també l'espera al final del camí amb l'aspecte d'un ningú amb un arma (Paul Giamatti).

- La fusió home-màquina:

Packer no pot funcionar sense la seva limusina plena de pantalles i d'ordinadors. El món és de les màquines i la vella barberia només és un miratge, un record del passat. A part del cotxe, trobem, a la part final de la pel·lícula, una pistola que només funciona si reconeix la veu del seu portador (sembla molt segura, però...) i l'arma de ciència-ficció amb què el personatge de Paul Giamatti vol materialitzar la seva justícia.

- La mutació:

Si la protagonista femenina d'"Inseparables" (1988) tenia l'úter trifurcat, a "Cosmopolis", Packer té la pròstata asimètrica. Ell es pensa que això és signe d'una malaltia, però Levin-Giamatti li explicarà (massa tard) que el caos no és necessàriament anòmal (tot i així, la seva estranya arma pot ser l'equivalent dels instruments quirúrgics per a dones mutants que dissenyava el doctor Mantle).

El film, com "Crash" i com molts altres títols del director, presenta una evolució del personatge protagonista, que potser el fa més savi però també el pot conduir a la mort. Recordeu allò que li passava al pobre científic de "La mosca" (1986).

diumenge, 2 de desembre de 2012

LUNAS DE HIEL (Polanski i els vampirs)

Polanski va abordar el gènere vampíric en clau d'humor a "El baile de los vampiros" (1967). Però no és la seva única pel·lícula de vampirs. L'altra és "Lunas de hiel" (1992).

Podríem dir també que és una gran història d'amor. La història d'amor d'Oscar (Peter Coyote) i Mimi (Emmanuelle Seigner), que el primer explica, en el transcurs d'un creuer, a Nigel (Hugh Grant), un anglès una mica sonso i reprimit que viatja amb la seva dona Fiona (Kristin Scott-Thomas).

Li explica com va arribar a París des dels Estats Units per convertir-se en escriptor. No va publicar cap llibre però sí que va trobar una musa de trets adolescents i mirada enigmàtica amb la qual va poder compartir una passió tan intensa que no podia acabar com les passions normals, les que es transformen en rutina o simplement desapareixen; la seva es convertí en una dependència masoquista, una relació mòrbida i destructora que Nigel no pot entendre, tot i que el relat d'Oscar encén el seu desig per Mimi.

Finalment, la nit de cap d'any al creuer, hi ha una tempesta tan desfermada com les passions a la pista de ball. La cosa no acaba com el "Titanic" però sí que hi ha un naufragi íntim.

A "Lunas de hiel" trobem un catàleg de sensacions extremes que van del plaer a la humiliació i el patiment, tant a tocar les unes de les altres com els dits d'Oscar i Mimi quan miren de trobar-se, primer en una atracció de fira, més endavant en una habitació d'hospital, quan ell sap que el contacte és un passaport a l'infern però no pot fer res per evitar-ho.

Adjuntem una seqüència fotogràfica d'una de les escenes més eròtiques d'un film fascinant i pertorbador:

dissabte, 1 de desembre de 2012

ÉL

"Él" és un film de l'etapa mexicana de Luis Buñuel, de 1953. En la superfície, un melodrama sobre un marit molt gelós i una dona reclosa a la seva mansió, que recorda situacions similars vistes a, per exemple, "Luz que agoniza" (George Cukor, 1944). Però va més enllà i esdevé una crítica ferotge a una societat masclista i a la influència perversa que l'esglèsia catòlica hi exerceix. Inclou algun detall surrealista marca de la casa i una escena inicial impagable i que resumeix el sentit de l'humor i l'esperit iconoclasta del cineasta aragonès: en una església se celebra la Pàsqua amb molta pompa; el capellà, emulant el gest de Jesús, renta i besa els peus nus dels escolans; mentrestant, la mirada fascinada del protagonista es desvia d'aquesta imatge i va a parar a uns altres peus, uns peus de dona de la qual s'enamora immediatament, fins i tot abans de veure-li cara. I és que l'home té un concepte molt romàntic del tema, com es fa palès en aquesta altra escena: