dimarts, 30 d’octubre de 2012

LOOPER


"Looper", de Rian Johnson, és un thriller de ciència-ficció d'aparença modesta però ple a vessar de bones idees. Què és un looper? Doncs és un senyor que es dedica a matar les víctimes que li són enviades des del futur per les màfies -que controlen els viatges temporals- i a fer-ne desaparèixer els cadàvers; és una feina molt ben pagada però sempre hi ha el perill que t'hagis de matar a tu mateix (és a dir, al teu jo futur). Les trames sobre desplaçaments en el temps i les paradoxes que impliquen són tan atractives com perilloses, però el director i guionista esquiva tots els perills i ens condueix amb bon pols narratiu cap a un final sorprenent. Joseph Gordon-Levitt i Bruce Willis fan el mateix personatge; tot ho arreglen a trets i tenen bona punteria, més el segon perquè n'ha anat aprenent amb l'edat; però el problema no és com matar sinó a qui i a quin preu.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

MÁTALOS SUAVEMENTE


"Mátalos suávemente", un film sobre uns mafiosos de poca volada que pateixen la crisi de 2008, té un to molt tarantinià, amb llargues escenes de diàlegs delirants flanquejades per moments de violència extrema. Però no li vull treure mèrits a Andrew Dominik, l'home que va dirigir "El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford" (2007); a més, el film està basat en una novel·la de George V. Higgins, i no resulta impostat com algunes còpies molt descarades de l'estil del creador de "Pulp Fiction". La trama és lleu però conté actuacions molt notables de James Gandolfini o Richard Jenkins i un discurs final del personatge de Brad Pitt, molt clarificador i que s'imposa al d'Obama, quan va dir allò de "yes, we can".

divendres, 26 d’octubre de 2012

BLANCANEU


Diran que "Blancaneu" (Pablo Berger, 2012) està calculada per aprofitar l’èxit de "The artist", el títol que la darrera temporada va triomfar revivint el to i les maneres del cinema silent.

Bé, podria ser que aquesta circumstància hagués animat la producció; però Berger afirma que ja portava temps pensant en el film, i qui hagi vist la seva pel·lícula anterior, "Torremolinos 73" (2003), sabrà que aquest director -de moment no gaire prolífic pero ja importantíssim en la història del cinema espanyol- fa gala d’una vasta cinefília i conrea els homenatges i les combinacions impossibles. En aquell cas, barrejava Bergman amb la comèdia de "destape" dels setanta, utilitzant la mateixa fotografia de colors esvaïts i transcendint el gènere amb molta intel·ligència i sentit de l’humor. Ara, ens ofereix el conte de la Blancaneu en format de cinema mut i ubicant-lo als anys vint, a Sevilla, amb toros i flamenc.

Novament, el tractament d’un material tan delicat resulta molt hàbil: Berger no evita el comentari irònic i alguns acudits –els nans toreros- són obligats. Però la història de la pobra Blancaneu se’ns presenta com allò que és en essència: un folletó al voltant dels traumes edípics que apel·la als nostres sentiments més elementals, amb tragèdia i suspens, i personatges malvadíssims, com la madrastra (esplèndida Maribel Verdú) i el seu xofer (Pere Ponce), o tan bondadosos com la Carmen (Macarena García / Sofía Oria), passant per alguns de més ambigus, com els nans interpretats per Emilio Gavira i Sergio Dorado o l’empresari mefistofèlic (Josep Maria Pou). Això no impedeix alguna variació interessant, com la rellevància del personatge del pare, molt oblidat en d’altres versions, aquí un torero torturat i tetraplègic a causa d’una cogida (excel·lent Daniel Giménez Cacho), la substitució del mirall màgic pel reportatge gràfic d’una revista del cor o un final amb ressò necròfil.

Els homenatges cinèfils són variadíssims, del cinema folclòric espanyol d’abans de la guerra a l’expressionisme alemany, Hitchock en les escenes al cortijo, Renoir en les escenes campestres, i un final que evoca el clàssic de Tod Browning "Freaks"; però "Blancaneu" no és només un collage erudit sinó un compendi d’emocions aconseguides a força de convicció i a força d’imatges impactants –la multitud avançant cap a la Maestranza mentre un dirigible sobrevola la plaça de braus; el castell de focs i la nit de gresca al campament dels nans; qualsevol primer pla de la bellíssima Macarena García- subratllades per una fotografia hipnòtica de Kiko de la Rica. Però "Blancaneu" tampoc no és una col·lecció de postals amb intertítols; com en les avantguardes del cinema silent, hi ha molts travellings, sobreimpressions, transicions imaginatives (els motius circulars centrats en els ulls enormes de la Blancaneu, els ulls-mirall del brau i la visió zenital de la plaça) i un muntatge trepidant.

I si no us agrada el flamenc i la corrida, tant-se-val. En gaudireu igualment. I Pablo Berger té el detall simpàtic de no deixar que mori cap toro, ni en la ficció.

dimarts, 23 d’octubre de 2012

ELS GERMANS SCOTT # 5: PROMETHEUS


En els seus dos darrers treballs ("Asalto al tren Pelham 123" -2009- i "Imparable" -2010-), tots dos protagonitzats pel seu inseparable Denzel Washington, Tony Scott es relaxa una mica i demostra que és un gran director de pel·lícules d'acció dignes i entretingudes.

També "Prometheus" (2012) en el cas de Ridley Scott ens dóna la mida exacta de la seva vàlua com a director, si més no en el moment actual.

Recuperar el nivell i l'originalitat de títols com "Alien" o "Blade Runner" sembla ja impossible. Scott renuncia a fer experiments i el que fa és ni menys ni menys que un remake de la primera (i ja s'anuncia la seva continuació), amb molts mitjans però amb esperit de sèrie B, amb un guió amb més forats que un formatge de gruyère i una realització tan exquisida com convencional. El resultat és entranyable com ho eren els clàssics d'aventures de ciència-ficció que "Prometheus" recorda en cadascuna de les seves imatges transparents. Com a producte d'entreteniment, és perfecte. Una introducció brillant ens presenta l'excusa d'un remake disfressat de preqüela: la investigació al voltant dels space-jockeys de la primera versió, ara revelats com els enginyers extraterrestres que potser ens van dissenyar; però aquest punt de partida tan ambiciós aviat deixa pas a una senzilla trama de suspens amb monstres i ensurts que no té alts i baixos narratius i que conté uns quants moments destacables:

- L'androide de rigor (Michael Fassbender) que vetlla la son dels humans que viatgen a l'espai es distreu mirant "Lawrence de Arabia" i es pentina com Peter O'Toole.

- Tot i ser estèril, l'arqueòloga Elisabeth Shaw (Noomi Rapace) porta al ventre un extraterrestre amb molt mala pinta, que no expulsarà de manera tan expeditiva com John Hurt a "Alien" sinó via una cesària self-service, en una escena tan angoixant com divertida.

- El robot David tradueix a l'únic "enginyer" sobrevivent la pregunta transcendental dels humans: Per què ens vau crear, per què ens voleu destruir? Aquest enfrontament entre la creació i el creador, el fill i el pare, en què el primer demana explicacions al segon, remet a "Blade Runner" i "Gladiator"; allà, el fill matava el pare perquè els arguments d'aquest no el convencien; ara, la situació s'inverteix: el presumpte creador no gasta saliva i, per tota resposta, arrenca el cap de l'androide (que no és exactament la creació de l'extraterrestre, sinó una creació de la creació, vull dir dels humans, una rèplica de la rèplica).

En un títol d'aquestes característiques acostumen a destacar els efectes especials, però no les interpretacions. En aquest cas, els efectes són notables però l'encert més remarcable es troba, curiosament, en les actuacions; almenys, és el cas de Noomi Rapace, que no solament aconsegueix fer oblidar Sigourney Weaver sinó que crea un personatge molt matisat, de mirada vulnerable i físic indestructible; i, com no podia ser d'altra manera, de l'extraordinari Michael Fassbender, impecable i subtilíssim en el difícil paper de robot. Aquest home pot amb tot! I Ridley Scott ha tornat a reclamar els seus serveis a "The counselor", el film que està a punt d'estrenar, amb guió de Cormac McCarthy, que promet ser un treball irreprotxable i potser impersonal que, si més no, endarrirà una mica les anunciades continuacions de "Prometheus" i... "Blade Runner"!

diumenge, 21 d’octubre de 2012

10.000 x 3

El bloc ja ha complert els tres anys d'existència i les visites ja en són més de 10.000. No ha canviat gaire des que vam engegar l'estiu de 2009, potser perquè sóc més aviat conservador. Continuo comentant les estrenes i alternant-ho amb monogràfics i ressenyes de títols antics, fent servir la inspiració del moment com a criteri gairebé únic per a la tria; l'única diferència deu ser que ara penjo menys vídeos perquè la meitat desapareixen al cap de quatre dies, i tot i que sóc conscient que aquest és un mitjà precari, m'agrada pensar en una certa vocació de permanència.

Aprofito per agrair a tots els meus seguidors la fidelitat i les mostres d'ànim que demostren amb els seus comentaris. Que no decaigui i a veure si aguantem tres anys més. De títols per comentar, n'hi ha per donar i per vendre.


dijous, 18 d’octubre de 2012

CONCURS # 2: LA SOLUCIÓ

Deu que ser que poca gent ha vist la darrera pel·lícula de Woody Allen (irregular però divertida); el cas és que ningú no s'ha atrevit amb el concurs.

Recordem que la pregunta era:

Allen homenatja el cinema italià i el món del cinema, i també incorpora un gag que al·ludeix a King Vidor. Us n'heu adonat?

La resposta:

En l'episodi interpretat per Jesse Eisenberg i Ellen Page, ella cita arquitectes que l'han impressionada. Entre d'altres, anomena Howard Roark, que no és un personatge real sinó el protagonista del film de King Vidor "El manantial", fictici tot i que inspirat en la figura de Frank Lloyd Wright.

El premi, doncs, el declarem desert.




Sabríeu dir a quines pel·lícules corresponen les imatges?

dimarts, 16 d’octubre de 2012

HOLY MOTORS


Léos Carax és l'etern jove geni maleït del cinema francès, tot i que ja en té més de cinquanta; i és que d'ençà de la seva fulgurant aparició amb "Boy Meets Girl" (1984), només ha dirigit cinc llargmetratges, tots ells igualment irregulars, escandalosament pretensiosos però, ocasionalment, brillants, apassionants i apassionats.

"Holy Motors", la gran triomfadora del Festival de Sitges d'enguany, no és una excepció. El protagonista (gran creació de Denis Lavant, actor fetitxe de la primera etapa del director) no té una personalitat pròpia, en sentit literal. Viatja en una limusina que va fent parades a diversos indrets de Paris, en cadascuna de les quals, i amb l'ajuda d'un equip complet de maquillatge, adoptarà diferents personalitats i durà a terme tasques d'allò més variades; així doncs, serà, successivament, un banquer, una captaire, un intèrpret de motion capture, el senyor Merda (Carax recupera el personatge del seu segment al film col·lectiu "Tokyo!" -2008-), un assassí i la seva víctima, un acordionista, el pare d'una nena amb problemes d'integració social, un moribund i el pare humà d'una família de ximpanzès. Desconec si tot plegat té algun sentit, però és el que tenen els films surrealistes: la seva interpretació és tan lliure com el procés de llur creació. La majoria d'episodis, amb menció especial del fragment on el senyor Merda rapta una top model amb la fesomia d'Eva Mendes per acabar component amb ella una Pietà singularment provocadora, resulten sorprenents i irritants a parts iguals; però algun d'ells, sobretot l'únic en què, tècnicament, el protagonista no fa cap paper i on comparteix pla amb Kylie Minogue en una escena en clau musical que transcorre de nit als grans magatzems de la Samaritaine, plens només de pols i de deixalles, certifiquen el talent d'un gran creador d'imatges a qui li aniria bé una cura d'humilitat.

El senyor Merda en acció:


La bella i la bèstia:


Denis Lavant i Kylie Minogue en la millor escena del film:


Edith Scob emmascarada: un doble homenatge a Georges Franju.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

LO IMPOSIBLE


No s'hi han trencat gaire les banyes amb el guió de "Lo imposible". La història de la família espanyola -aquí reconvertida en anglosaxona per exigències de la coproducció i del repartiment- atrapada pel tsunami del 2004 té tots els elements necessaris per commoure l'espectador. J. A. Bayona es limita -que no és poc- a filmar-ho tot de manera espectacular i creïble; i els actors, adults i nens, estan perfectes. L'aparició de Geraldine Chaplin a mitja pel·lícula és a punt d'espatllar la màgia de l'invent, però salva l'escena un dels escassos diàlegs amb contingut.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

ELS GERMANS SCOTT # 4: LA RESURRECCIÓ DE RIDLEY

Després d'"Amor a quemarropa" i "Marea roja", Tony Scott realitza un dels seus pitjors treballs, "Fanático" (1996), que és també una de les pitjors actuacions de Robert De Niro. "Enemigo público" (1998), amb Will Smith, i "Spy Game" (2001), amb Robert Redford i Brad Pitt, resulten entretingudes i prou.

Ridley ha perdut el prestigi crític guanyat amb els seus primers films després de la successió de títols mediocres de la dècada dels noranta. Però començarà el nou mil·leni amb bon peu i una pluja d'Òscars.

El tigre a punt de menjar-se el gladiador:


"Gladiator" (2000) no és un film especialment original, una barreja entre "Espartaco" i "La caída del imperio romano". Ara bé, cal reconèixer que recuperar el gènere oblidat del peplum amb efectes digitals del segle XXI -el Col·losseu en tot el seu esplendor- és una bona pensada. El vigor narratiu d'un director que aquí es retroba a si mateix fa la resta i "Gladiator" ens atrapa des de la primera escena, espectacular i brillant, amb la batalla entre els legionaris i els bàrbars enmig del fang i de la boira. Scott esquitxa de foc un paisatge de tons blavosos i reserva el daurat per a l'escena següent, quan el destí de l'imperi es decideix de manera violenta dins les tendes del campament romà; una escena, com ja vaig assenyalar, similar a la de "Blade Runner" que enfronta el replicant Batty amb el seu creador, filmada en el mateix to daurat.

La segona meitat de la història ens porta, doncs, al Col·losseu, on Màxim exercirà de gladiador mentre rumia com venjar-se del malvat emperador Còmmode. Aquí, Ridley Scott ens regala un seguit d'escenes de lluita molt bèsties i impactants; filma la violència amb un muntatge menys frenètic i el·líptic que el dels seus primers films, més coreogràfic i igualment brillant. Aquest virtuosisme renovat el perfeccionarà en els seus films següents, sobretot "Black Hawk derribado".

No podem obviar la contribució a l'èxit de la proposta de les composicions de Russell Crowe, que dota al seu personatge d'honorabilitat i grandesa fins i tot quan està brut de sang i de pols -que és tot el metratge-, i Joaquin Phoenix, genial en el paper de dolent capriciós i torturat. Crowe es convertirà en la present dècada en actor fetitxe del director.

Scott sembla haver renunciat a l'etiqueta d'autor i continua fent pel·lícules sense pretensions amb un estil impecable, com n'és un clar exemple "Hannibal" (2001), la seqüela d'"El silencio de los corderos". El personatge del psiquiatra caníbal -una creació indisociable del seu intèrpret, Anthony Hopkins en estat de gràcia- ja era sorprenentment empàtic al film precedent; aquí, Scott explota la seva vena elegant i sibarita en un escenari tan idoni com Florència. La bella ciutat italiana surt molt fotogènica al film, però en ella habita un monstre tan letal com l'extraterrestre d'"Alien", que esventra les seves víctimes abans de penjar-les perquè queda més autèntic, sense pietat però amb un estrany sentit de la justícia i notes d'humor negre, que potser no aprecïin els turistes japonesos quan els budells del policia interpretat per Giancarlo Giannini aterren als seus peus sobre les llambordes de la Piazza della Signoria. Aquesta escena i alguns menús opípars -milionari desfigurat devorat per porcs; cervell de policia saltat amb herbes aromàtiques per a tres comensals, un d'ells el mateix proveïdor de la matèria primera, o acompanyat de delicatessen en un envàs molt elegant i apropiat per a vols transoceànics- proporcionen els millors moments d'un film que aconsegueix divertir gràcies a una barreja insòlita de gore i exquisidesa visual, i malgrat els factors que juguen en contra: la substitució de Jodie Foster per Julianne Moore o un argument impossible.

Ray Liotta a punt de menjar-se a si mateix:


Com hem dit abans, "Black Hawk derribado" (2002) és impecable visualment. Peró aquesta crònica de guerra basada en fets reals que converteix en gesta heroica una missió fracassada dels marines a la ciutat de Mogadiscio (Somàlia) incorpora un comentari d'arrel feixista: davant la inoperància dels polítics, els soldats miren d'imposar la pau i salvar vides amb la força dels seus fusells; se sacrifiquen per tan noble objectiu i dinou (19) marines no tornaran a les seves cases; en l'enfrontament, només van perdre la vida mil (1000) somalís.

Els marines van a la platja.


Sí, els germans Scott tenen una vena feixista que aflora sobretot en els seus films a la major glòria de l'exèrcit nord-americà, sobretot si estan produits per Jerry Bruckheimer, com en aquest cas.

En els anys següents, Scott alterna films de petit format com la curiosa "Los impostores" (2003) o la fallida "Un buen año" (2006) amb superproduccions amb molta acció, unes sense gaire interès tot i que entretingudes ("El reino de los cielos" -2005-, "Red de mentiras" -2008-, "Robin Hood" -2010-) i almenys una força recomanable: "American Gangster" (2007).

La moda dels setanta.


Protagonitzada pel seu actor fetitxe, Russell Crowe, i pel que ho era de son germà, Denzel Washington, explica com l'afroamericà Frank Lucas es va fer l'amo de Nova York quan era una ciutat sense llei a finals dels anys seixanta i primers setanta, important heroïna des de Vietnam, camuflada en els taüts dels soldats morts. Lucas i el seu perseguidor, el policia Richie Roberts, s'assemblen bastant: són intel·ligents i emprenedors i fidels a un codi ètic; però el segon és un solitari i el primer té una família, el segon intenta acabar amb el tràfic de drogues i el primer en ven a preus molt raonables. Aquesta incursió de Scott en el gènere de gàngsters li deu força a Coppola i Scorsese, però també recorda alguns thrillers ambientats a l'època, com "French Connection" i similars; té el mateix look, el mateix vigor narratiu i, a més, no condemna el traficant, el presenta com un personatge conseqüent, un supervivent enmig d'una societat en guerra, esplèndidament retratada.

I, mentre Ridley Scott poleix el seu estil de manera controlada en tots aquests títols comercials, Tony s'especialitza en epopeies de venjança i violència que resulten més personals en la seva desmesura. I, a "El fuego de la venganza" (2004) o "Domino" (2005), mou la càmera i munta com si tingués el mal de Sant Vito, d'una manera tan excessiva que acaba per dinamitar el relatiu interès de la història.

La Domino ja està cremada.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

ROMA


Després de l'homenatge de Woody Allen a Roma, podem recordar el que li va retre Federico Fellini al film de 1972 titulat precisament "Roma".

La pel·lícula -recordem que precedeix "Amarcord"- culmina la seva evolució cap a un cinema que vesteix els records de fantasia i que s'estructura en episodis més o menys independents, substituint la progressió narrativa clàssica per una progressió emocional. A "Roma", a més, combina els records de la seva infantesa a Rímini relacionats amb Roma i de la seva joventut, quan va anar a viure-hi durant els dies de la Segona Guerra Mundial, amb escenes d'un presumpte documental sobre la ciutat, en què ell mateix apareix com a personatge.

Podríem dir que els episodis de "Roma" són delirants, però, paradoxalment, la seva fascinació radica en com reflecteixen una realitat, sublimada si es vol, però realitat al cap i a la fi. L'habilitat del director, en el que considero un dels seus títols més rodons, consisteix a conrear el realisme a través de l'excés, tot i que les escenes culminen sempre amb un detall inquietant:

- La prostituta d'aspecte amenaçador que apareix al final de l'episodi de la seva infància.

- Les imatges fantasmagòriques que es projecten sobre les façanes del barri després de l'escena del sopar pantagruèlic al carrer (seqüència que troba el seu reflex en l'escena final en què també les ombres dansen sobre els monuments il·luminats per les motos).

- En l'episodi del prostíbul, un client misteriós interromp l'activitat frenètica del local.

L'episodi -impagable, divertidíssim- del teatre de varietats també conté un canvi de to sobtat al final, amb l'escena al refugi i amb la imatge de dues figures il·luminades per la llum de l'albada que corren amb desesperació evident després que les bombes hagin caigut per primera vegada a Roma i causat víctimes innocents.

Tret d'aquests i d'altres detalls surrealistes (com el peix monstruós que es mengen al sopar al carrer, que recorda el monstre marí del final de "La dolce vita"), aquests episodis són com una finestra oberta al passat davant de la qual desfilen personatges tan pintorescos i estrafolaris com reconeixibles i autèntics.

En contrapartida, els episodis que formarien part del documental que presenta la Roma actual (de 1972), funcionen a l'inrevés: parteixen de la realitat, presenten personatges reals com Anna Magnani o Gore Vidal, el mateix Fellini, i alguns fenòmens molt representatius de l'època, com els hippies de la Plaça d'Espanya, les manifestacions polítiques, les càrregues policials, la desigualtat social, la passió pel futbol, però resulten finalment episodis quasi fantàstics.

- L'arribada a Roma per l'autopista convertida en un descens als inferns (una escena excepcional, indescriptible; em remeto al post de desembre de 2009 en què -encara- la podeu veure).

- El reportatge sobre el metro en construcció, interromput pel descobriment d'una casa romana intacta; quan els treballadors i l'equip de filmació hi penetren, en una escena que sembla extreta d'un film de ciència-ficció, l'aire provinent de l'exterior en destrueix els frescs, la memòria dels homes i dones que l'havien habitada (que ens recorden molt els protagonistes de "Satyricon").

- La desfilada de moda eclesiàstica (vegeu el meu post, també de desembre de 2009), episodi tan irònic com delirant i gairebé terrorífic.

Desfilen els capellans.


Desfilen les putes.


Com dèiem al principi, "Roma" no té una progressió dramàtica en la mesura que no explica una història (però n'explica moltes) i sí, en canvi, un crescendo emocional, dintre de cada episodi i també en el conjunt (acaba quan es fa de nit i els romans van de festa al Trastèvere). Avui dia, Fellini és un director força oblidat; heu de recuperar la seva filmografia, sempre sorprenent, sempre emocionant, i aquest és un bon títol per posar-s'hi.


Veig que no us esteu atrevint amb el concurs plantejat al meu post anterior sobre la pel·lícula de Woody Allen, tot i que no és tan difícil; la solució es podria trobar en un post del meu bloc. Aquesta vegada, la cosa també va d'arquitectura, i és curiós perquè no n'he estat conscient fins ara.