dilluns, 30 d’abril de 2012

CARTA BLANCA


Les pel·lícules dels germans Farrely (Peter i Bobby) tenen, al meu parer, diverses virtuts. La principal -i que ha creat escola- és la seva incorrecció política militant:

- Als seus films, apareix tota mena de gent discapacitada i la seva situació i els seus infortunis són la base de nombrosos gags o, fins i tot, el centre de l'argument; la incomoditat que això pot provocar en l'espectador vé matitzada habitualment per una gran comprensió cap als personatges, que assumeixen i superen les seves tares amb una actitud positiva. La discapacitat pot ser intel·lectual ("Dos tontos muy tontos", 1994) o física: recordem el jugador de bitlles manc de "Vaya par de idiotas" (1996) o els germans siamesos de "Pegado a ti" (2003). A "Amor ciego" (2001), la seva pel·lícula més rodona (i no vull fer acudits fàcils), els dos protagonistes, tot i que ells mateixos no són físicament atractius, només se senten atrets per les noies més guapes; un d'ells, sota els efectes de la hipnosi, començarà a veure boniques les noies lletges i se n'enamora d'una que pateix obesitat mòrbida; al final, revelada la veritat, venç els seus prejudicis; el missatge és molt clar: cal acceptar tothom amb els seus defectes i també els propis, de manera que l'amic del protagonista perdrà el complex que li ocasiona tenir cua (sic).

- L'escatologia deixa de ser un tabú. De la diarrea de "Dos tontos muy tontos" al gag (genial) del semen al cabell a "Algo pasa con Mary" (1998), tot està permès.

Amb "Amor en juego" (2005) i "Matrimonio compulsivo" (2007), el seu cinema sembla haver-se civilitzat i apuntar cap a una comèdia romàntica de característiques més convencionals. Encara trobarem detalls escatològics, però la popularització dels mateixos -precisament gràcies al seu exemple-, provoca que els seus films siguin difícils de distingir de la resta en el marc d'un gènere que, com ja hem dit altres vegades, no passa pel seu millor moment.

L'argument de "Carta blanca" (2011) -dues parelles d'amics que s'avorreixen en la placidesa de la seva vida matrimonial; ells necessiten desesperadament sexe i diversió; elles opten per donar-los, i donar-se, una setmana de llibertat- no és un argument sinó un gènere. I la resolució del film, que no revelaré però tampoc no és difícil d'imaginar, resulta igualment convencional.

Això vol dir que el sistema ha engolit ja totalment els germans Farrelly? Doncs potser sí, però això no impedeix que la personalitat dels seus autors s'imposi i faci que el resultat s'elevi clarament per sobre de la mediocritat imperant.

En les nombroses comèdies matrimonials de l'actual cinema nord-americà, estan molt ben descrits l'avorriment i l'erosió que comporta el dia a dia de la vida en família. Un exemple recent el trobem a "Noche loca" (Shawn Levy, 2010): els quinze minuts inicials són definitius; però ni l'adulteri ni el divorci es presenten mai com una alternativa i els arguments acaben caient en el despropòsit, com en aquest cas, en què l'alegria torna al matrimoni després que la parella visqui una aventura d'espies l'única nit de l'any que es permeten sortir a sopar; i l'aventura és molt més ensopida que la de "Mentiras arriesgadas" (James Cameron, 1994), film que participava d'una premissa similar però molt més ben resolt.

Els germans Farrelly també resolen amb enginy aquest punt de partida argumental i hi afegeixen una escena de la seva collita: la masturbació al cotxe contemplada per una parella de policies. I, quan els marits es queden sols i volen passar a l'acció, acompanyats d'una colla d'amics frikis, els directors tornen a demostrar el seu coneixement de les debilitats humanes i la seva capacitat per extreure'n escenes divertides. Com ja he dit, el final és convencional, però digne, i inclou un detall romàntic prou bonic, quan el protagonista (el sempre eficaç Owen Wilson) revela que sí que recordava la data en què va perdre la virginitat. D'altra banda, algunes de les millors escenes es troben en aquest tram final: la intervenció impagable de Richard Jenkins i un parell de gags que no desmereixerien en l'etapa més salvatge dels Farrelly: el de l'esternut alliberador i la "menjada falsa". Potser no està tot perdut.

diumenge, 29 d’abril de 2012

LOS JUEGOS DEL HAMBRE


Gary Ross, el director de "Los juegos del hambre", té una trajectòria interessant com a escriptor ("Big", "Dave, presidente por un día", "El valiente Despereaux") i com a director ("Pleasantville", "Seabiscuit, más allá de la leyenda"). Però aquesta adaptació del best-seller de Suzanne Collins, una barreja entre "El malvado Zaroff" i "Gran Hermano", molt similar a "Battle Royale" però més ensopida i retòrica, no aporta gaires al.licients més enllà de la solvència interpretativa de Jennifer Lawrence ("Winter's bone").

Si la pel·lícula és tan dolenta, quin és el secret de l'èxit de taquilla espectacular que ha obtingut als Estats Units? Com que atribuir-ho al mal gust dels espectadors ianquis seria una resposta plausible però potser insuficient, llançaré una hipòtesi més atrevida:

"Los juegos del hambre", a més d'apel·lar a l'instint de superació, de lloar el valor de la gent senzilla i de ser, en definitiva, una història de bons i dolents sense subterfugis, incorpora una història d'amor a tres bandes de provada tradició i eficàcia dintre del gènere d'aventures: la noia estima un xicot bru amb molts bíceps, mentre un de ros, una mica pijo i més maldestre però amb bon cor, la pretén. Com que no us vull aixafar el final, no revelaré quina és l'elecció (si és que n'hi ha, perquè ens queden encara dues seqüeles).

L'amor pur és el del xicot moreno, però al llarg de la trama, la relació amb el ros passa del rebuig inicial a una certa afinitat després que aquest demostri que és capaç de sacrificar-se per ella. El rebuig inicial de la noia és compartit d'alguna manera per l'espectador, doncs com ja hem dit el xicot és un pijo repel.lent; aquí, és quasi tan pobre com els seus companys de districte però d'un estatus superior, ja que la seva família regenta una botiga.

El mateix passa amb el triangle protagonista de "Caperucita roja" (Catherine Hardwicke, 2011): el xicot bru és un camperol i el ros, amb qui la família la vol casar, el ferrer del poble, ni més ni menys.

Remuntant-me una mica més en el temps, recordo també el clàssic del cinema d'aventures "El último mohicano" (la versió de Michael Mann, del 1992): la noia -Madeleine Stowe- s'enamora d'un individu una mica salvatge i que presumeix d'una llarga cabellera morena (Daniel Day-Lewis); un oficial britànic ros, amb el cabell recollit en una cua i un bonic uniforme, també la pretén, però ella no li fa ni puto cas; l'anglès és també força repel.lent però, quan cal, per salvar la noia, accepta que els indis el cremin viu (poca broma!).

I és que ser ric i pretendre la nòvia del protagonista resulta molt arriscat. I, si no, que li preguntin a Harry Osborn...

divendres, 27 d’abril de 2012

LE HAVRE


A "Le Havre" (2011), el finlandès Aki Kaurismäki es trasllada a França, a la ciutat portuària que dóna títol a la pel.lícula, per filmar un conte de fades fusionant el seu estil lacònic amb un homenatge als clàssics del cinema francès.

Kaurismäki no aborda el problema de l'emigració il·legal; senzillament el mostra i, després, ens presenta uns personatges absolutament entranyables que viuen en un món que només els pertany a ells, on els miracles són encara possibles.

divendres, 20 d’abril de 2012

NUNCA ME ABANDONES


Un altre títol en imperatiu, que correspon a una pel·lícula dirigida el 2010 per Mark Romanek, un senyor especialitzat en vídeos musicals que ja havia fet una incursió molt interessant en el gènere de la ciència-ficció a "Retratos de una obsesión" (2002). Com també passava en aquell cas, "Nunca me abandones" és una mostra molt atípica en què la ubicació en el gènere ve determinada per l'argument però en absolut per l'ambientació, que ens transporta a una Anglaterra intemporal (l'acció se situa entre els anys seixanta i noranta, però resulta una dada ambígua) i icònica, amb camps verds i internats rígids (amb una funció educadora molt específica), no gaire allunyada d'aquella Anglaterra d'aristòcrates i majordoms reflectida a "Lo que queda del día", l'altra novel·la de Kazuo Ishiguro que ha estat adaptada al cinema.

Un altre punt en comú amb la magistral pel·lícula de James Ivory és que la trama conté una història d'amor que no sap com expressar-se, en aquest cas el que senten l'un per l'altre els personatges de Kathy (Carey Mulligan) i Tommy (Andrew Garfield); hi ha una tercera en discòrdia, la Ruth (Keira Knightley), més decidida i manipuladora però finalment tan perduda com els altres en un univers que no entenen i que els ha condemnat, a causa de la seva funció en un sistema sanitari potser més perfecte que el nostre però qüestionable èticament, a perdre l'única cosa de valor que podran tenir al llarg de les seves curtes vides: els amics i els records agredolços de la infància.

Una pel·lícula que retorna a la ciència-ficció la poesia que ja no es troba en el gènere, però tampoc en la majoria de films romàntics que s'estrenen.

dilluns, 16 d’abril de 2012

NO SE LO DIGAS A NADIE


He pogut veure "No se lo digas a nadie", la pel·lícula que Guillaume Canet va dirigir abans de "Pequeñas mentiras sin importancia", l'any 2006. Protagonitzada per l'omnipresent François Cluzet, es tracta d'un thriller d'intriga amb alguna escena d'acció sobre un metge sospitós de l'assassinat de la seva dona que rep per correu electrònic un vídeo en què ella hi apareix com si encara fos viva.

El film és menys pretensiós que "Pequeñas mentiras sin importancia" i una mica inversemblant, però resulta molt entretingut. Veient-lo vaig pensar que els nord-americans en farien un remake i descobreixo a la xarxa que el projecte ja existeix. Fitxaran Cluzet o li passaran el relleu a Harrison Ford?

divendres, 13 d’abril de 2012

CONCURS # 1: LA SOLUCIÓ

Bé, reconec que el repte era difícil: trobar la relació entre "The artist", de Michel Hazanavicius, i un clàssic de la ciència-ficció.

Hem sabut ja que el clàssic era "Blade Runner" (Marta: la pista de la mirada...; l'ull que és el meu avatar és el que apareix en l'inici del film).

Després hem sabut que el nexe d'unió porta el nom d'un escriptor també de ciència-ficció, i que no és Philip K. Dick sinó Ray Bradbury (l'autor de "Fahrenheit 451, molt bé, David!).

Però no era Ray, sinó Lewis Bradbury (desconec si són família), el milionari promotor d'un edifici de Los Angeles que l'arquitecte George Wyman va dissenyar l'any 1893 amb un concepte de la il·luminació interior revolucionari a l'època. Les escales i ascensors constitueixen un conjunt de gran bellesa que es conserva perfectament bé en l'actualitat, ja que "The Bradbury" ha esdevingut un emblema de la ciutat.

L'edifici en l'actualitat:



La bellesa intemporal de les escales del "Bradbury" -i probablement la coincidència del cognom- va ser molt ben aprofitada per Ridley Scott a "Blade Runner", i va convertir l'edifici, tan barroc i eclèctic con la majoria de construccions que apareixen en el film, en la residència de l'empleat de la Tyrrell Corporation J.F. Sebastian, després refugi dels replicants i escenari de la vibrant seqüència final.


Doncs bé, aquestes escales apareixen novament a "The artist", en una de les escenes més belles del film:


Aquest era el misteri.

No hi ha guanyadors, però l'important era concursar, de manera que hi haurà premi per a tots els qui han participat amb els seus comentaris, per rigorós ordre cronològic perquè ningú no s'enfadi:

David Amorós.


Marta.


Javier Simpson.


Bargalloneta.


Enhorabona a tots! (Espero haver-vos endevinat el gust).

divendres, 6 d’abril de 2012

L'AGONIA DEL MOCKUMENTARY

Segons ens informa Wikipèdia, "el fals documental o mockumentary (mock: burla) es un gènere que imita els codis i convencions desenvolupats pel cinema documental en una obra de ficció. Aquest gènere es presenta de vegades com un documental històric amb comentaristes que parlen de successos passats o bé utilitzant un recurs del cinema de realitat, amb personatges als quals seguim a través de diverses situacions".

The War Game


Els exemples més clàssics de mockumentary s'inscriuen en la primera de les dues modalitats que assenyala Wikipèdia, i inclouen títols magistrals com "The War Game" (Peter Watkins, 1965) o "Zelig" (Woody Allen, 1983). Poden semblar, els films esmentats, molt diversos per la voluntat clara de denúncia i el dramatisme del primer i pel caràcter obertament paròdic del segon; no obstant això, ens adonem que tots els falsos documentals contenen una denúncia i una paròdia alhora: un exemple molt clar més recent és "Opération Lune" (2002), fals documental que denuncia que l'arribada dels nord-americans a la Lluna va ser un muntatge de dimensions monumentals orquestrat per l'administració Nixon; aquest mockumentary aconsegueix fer-nos dubtar dels fets reals sense excloure la ironia en la versió que exposa; però malgrat la proposta obertament paròdica que fos el mateix Stanley Kubrick l'encarregat de filmar les escenes que la televisió va transmetre a totes les llars el juliol de 1969, dono fe que molt públic es va creure fins l'últim detall de la versió inventada pels autors d'"Opération Lune".

Holocausto caníbal


De fet, una de les claus de l'èxit dels mockumentarys és la seva capacitat per ensarronar els espectadors més innocents. Com va passar en l'exemple per excel·lència de la segona de les modalitats esmentades al principi, "Holocausto caníbal" (Ruggero Deodato, 1980); una modalitat que, com veurem, ha esdevingut per dret propi una branca del cinema d'horror i que podríem també definir com "pel·lícules sobre gravacions trobades".

El proyecto de la bruja de Blair


Centrant-nos ja en aquesta segona opció, ha viscut el seu moment de glòria els darrers anys, conseqüència de l'èxit clamorós d'"El proyecto de la bruja de Blair" (Eduardo Sánchez i Daniel Myrick, 1999). Però aquest títol -i el seu hereu més directe, "Paranormal Activity" (Oren Peli, 2007)- mostra com l'originalitat i l'eficàcia són esclaves de la limitació expressiva que implica la renúncia a una narrativa i planificació convencionals.

[REC]


Hi ha hagut intents molt hàbils de combinar l'aspecte casual de les "gravacions trobades" amb una planificació no executada però pensada en termes de narrativa convencional. Tant "[REC]" (Jaume Balagueró i Paco Plaza, 2007) com "Monstruoso" (Matt Reeves, 2008) em semblen pel·lícules extraordinàries. Però la dificultat que implica la seva fòrmula fa que sigui difícilment repetible sense caure en el mimetisme més irrellevant.

"[REC2]" (Jaume Balagueró i Paco Plaza, 2009), tot i que no ha fa obertament, fuig en molts moments del model de la seva predecessora i planteja moltes escenes en termes de narrativa convencional que inclou imatges extretes directament de la pel·lícula fundacional sobre les possessions dimoníaques, "El exorcista" (William Friedkin, 1973). A més, l'alternança de punts de vista (càmeres gravant) amplia les possibilitats dramàtiques.

En definitiva, imposar-se limitacions, fer tours de force, està molt bé de tant en tant, però imaginem que avorrida hauria estat la filmografia de Hitchcock si hagués insistit en experiments com "La soga" (1948), filmada en un únic pla-seqüència, o que Rodrigo Cortés continués fent pel·lícules amb un únic personatge tancat en un espai reduït (sí, "Luces rojas" és pitjor que "Buried" però sempre serà millor que "Buried 2").

Quan un producte resulta original, la seva reiteració és més penible en la mateixa proporció.

Chronicle


Aquest és el problema al qual s'enfronta "Chronicle" (Josh Trank, 2012). Com va fer "Monstruoso" amb les kaiju eiga (pel·lícules japoneses de monstres gegants), aquest títol aplica el procediment de la "gravació trobada" al gènere dels superherois. I, dins d'aquest gènere dels superherois, resulta força original, combinant l'aspecte de film de teenagers amb reflexions més profundes sobre la maldat subjacent en tots nosaltres; conté escenes brillants, com la de la destrucció de l'aràcnid pels poders telequinèsics del protagonista que sorprèn per la seva malignitat, i altres molt emocionants com la del primer vol dels joves superherois, que deu precisament la seva eficàcia al mètode de la filmació en primera persona. Però l'encasellament en el format de "gravació trobada", a pesar de les troballes esmentades, a pesar del recurs enginyós de fer moure la càmera que tot ho enregistra de mil maneres gràcies a la capacitat telequinèsica del seu portador, i a pesar del muntatge de la lluita final, vista a través de càmeres/punts de vista múltiples, em va provocar una desagradable sensació de cansament i de déjà-vu. Dit d'una altra manera, no podia deixar de preguntar-me si no estava assistint a l'esgotament d'una fòrmula prematurament envellida. Al cap i a la fi, experiments a part, no està demostrat que la narrativa clàssica no sigui la millor manera d'explicar una història, sobretot si parlem de films de gènere sense grans pretensions intel·lectuals.

[REC]3: Génesis


Finalment, he anat a veure "[REC]3: Génesis", continuació de la nissaga, dirigida per Paco Plaza en solitari mentre que Balagueró prepara "[REC]4: Apocalipsis". El repte era important, sobretot després de les mostres d'esgotament de la fòrmula, observades com ja he dit en títols coetanis com "Chronicle" però també en la mateixa "[REC]2".

Cal dir que la ubicació de la trama en un casament que, com és normal, algú està filmant (a més, aplicant les maneres del cinema-verité) sembla una excusa perfecta. Però "[REC]3: Génesis" esdevé un producte tan divertit com intel·ligent, i la primera mostra d'aquesta intel·ligència arriba ben aviat, quan el protagonista (Diego Muñoz), en plena massacre zombi, increpa al filmador que ho grava tot i, conseqüentment, li trinxa la càmera d'una puntada de peu. Des d'aquest moment, el film renuncia a la fòrmula dels predecessors (la qual cosa no exclourà una utilització molt hàbil de les imatges gravades per les càmeres de seguretat del complex on transcorre l'acció) i obté a canvi una gran llibertat creativa. "[REC]3: Génesis" no deixa de ser allò que promet, una pel·lícula gore a mig camí entre "El exorcista" i "La noche de los muertos vivientes", i no té la intensitat de la primera "[REC]", però està guarnida amb un gran sentit de l'humor (impagable, la intervenció del membre de la SGAE), referències cinèfiles que van d'"El resplandor" i "Terroríficamente muertos" a "Duelo al sol", i la utilització genial de dos vells hits musicals, com són "Gavilán o paloma", de Pablo Abraira, i "Eloise", de Tino Casal, que propicia els millors moments d'un film que -diguem-ho també- no seria allò que és sense la fotogènia impactant de Leticia Dolera, tan sexi vestida de núvia cursi com exercint de venjadora amb serra mecànica inclosa.



P.S. Abans no pengi la solució al "Concurs # 1", feu una darrera ullada als comentaris, doncs hi ha la pista definitiva (però potser no suficient, la veritat és que era molt difícil).