diumenge, 25 de març de 2012

DRIVE

"Drive" (Nicolas Winding Refn, 2011) recorre transversalment el cinema nord-americà de gènere i n'extreu l'essència per oferir el millor títol de la temporada; un clàssic modern de la sèrie B amb heroi lacònic (i un conductor excel·lent, de manera que ens recorda aquell admirable "The driver" que va compondre Ryan O'Neal a les ordres de Walter Hill, l'any 1978) que posa la seva habilitat i la seva capacitat per a la violència al servei d'un grup familiar amb problemes, com el protagonista de "Raíces profundas" (George Stevens, 1953) però més salvatge.

"Drive" és un film estilitzadíssim i, a la vegada, concís i sobri; és poètic i romàntic i, alhora, d'una violència espantosa, que Irene (bellíssima Carey Mulligan) no pot concebre però que se'ns mostra com a lògica en una trama d'alè tràgic en què el sacrifici és l'únic camí possible, on només hi ha una direcció, tot i que el conductor no té manies per circular en sentit prohibit o, fins i tot, marxa enrere; tampoc no porta pistola, però això no afecta la seva capacitat de matar.

Desconec l'obra precedent de Nicolas Winding Refn, un director bregat en la sèrie B i la televisió, però intueixo que ell ha vist molt cinema. O simplement és un geni que el reinventa. No sembla que copïi ningú, però els seus enquadraments en format panoràmic, dissenyats amb precisió geomètrica, evoquen Welles i Kazan; els travellings semblen de Kubrick; els interiors aspres i foscos recorden David Lynch; els exteriors de Los Angeles, les persecucions automobilístiques, la violència, destilen la tradició forjada pel thriller urbà dels anys setanta. És difícil explicar la capacitat hipnòtica de les seves imatges: estem cansats de veure plans aeris nocturns de grans ciutats, però aquí les imatges que sobrevolen Los Angeles de nit tenen una densitat que aclapara l'espectador; probablement la banda sonora, inspiradíssima, hi tingui molt a veure. També tenim un repartiment en estat de gràcia: Ryan Gosling, sense canviar gaire d'expressió, confirma la vàlua demostrada ja en títols com "Half Nelson"; els secundaris estan tots perfectes en el seu paper (dels televisius Bryan Cranston i Christina Hendricks als veterans Ron Perlman i Albert Brooks). Però "Drive" mai no seria el que és sense el talent demostrat per Nicolas Winding Refn, que sap fer allò que només és a l'abast dels grans creadors: explicar una història, transmetre una emoció, sense necessitat de paraules, confiant plenament en la planificació i el muntatge: fixem-nos, per exemple, en l'escena inicial, en què les mirades i les accions del conductor defineixen clarament la seva personalitat i modus operandi; o el pla en què el rostre del protagonista apareix al costat del de la noia reflectit en un mirall per damunt de les fotografies del fill i del marit. Winding Refn narra com els clàssics amb la intuïció dels postmoderns: el rostre de làtex que mira rere la porta de vidre de la pizzeria és un exemple d'imatge inquietant, no explicativa però generadora de suspens. I l'escena, ja famosa, de l'ascensor, combina en tres minuts, enmig d'una atmosfera que sembla de cinema fantàstic, el petó més romàntic i desesperat amb la violència més cruel; comença emocionant i acaba explicant, només amb la imatge de la porta automàtica tancant-se sobre el rostre d'Irene, qui són, què senten i quin és el destí dels dos protagonistes.

Un drama tens.


Un drama romàntic.


Una planificació cuidada (proveu a traçar una diagonal sobre cada una de les imatges -d'esquerra a dreta, de baix a dalt en la primera i tercera imatges, de dalt a baix en la segona-).



dissabte, 24 de març de 2012

INTOCABLE


L'amistat entre perdedors ha donat al cinema grans pel·lícules. "Cowboy de medianoche", per exemple.

"Intocable" (Eric Toledano, Olivier Nakache, 2011) és una història d'amistat entre dos personatges que arrosseguen problemes ben diferents: Philippe (François Cluzet) és tetraplèjic des que va patir un accident amb un parapent, però és escandalosament ric; Driss (Omar Sy) és un noi de barri d'origen subsaharià que acaba de sortir de la presó i que no té gaires expectatives en el seu entorn social i familiar, però és sa, jove i fort; el film, basat en fets reals, narra la seva convivència quan el milionari lloga el noi perquè li faci d'assistent. Amb aquest argument, hom podia caure fàcilment en diversos clixés, des d'un comentari socio-polític massa obvi al drama lacrimogen (massa fàcil). Però "Intocable" sorteja aquests perills gràcies a uns diàlegs molt naturals i plens de sentit de l'humor (negre, en més d'una ocasió). No ens trobem davant d'una pel·lícula extraordinària; segur que us n'han parlat molt bé, però és que està pensada per agradar. A mí també em va agradar, no us penseu; em va fer riure i em va entendrir; però no puc obviar que moltes situacions són estereotipades (la relació ente Driss i la secretària guapa; la festa d'aniversari). Si més no, una banda sonora que combina la música clàssica i el funky (estils que corresponen, com us podeu imaginar, als gustos personals de cadascun dels personatges) i una interpretació memorable de François Cluzet són raons prou poderoses.

I si penseu que, tant com sempre dic que m'agrada el cinema francès, em mostro poc entusiasta davant de títols com "Pequeñas mentiras sin importancia" o aquest "Intocable", us respondré que sóc pefectament conscient que aquest material, en les mans de productors nord-americans, hauria donat com a resultat un nyap de proporcions considerables, probablement interpretat per Jack Nicholson i Martin Lawrence.

divendres, 23 de març de 2012

CONCURS # 1


Relacionar "Eva" amb "2001" resulta relativament fàcil; però us plantejaré un repte més complicat:

Quina relació hi ha entre "The artist" i un altre clàssic de la ciència-ficció? Us deixo una setmaneta per anar rumiant i contestant si s'escau. Podeu donar tantes respostes com vulgueu, però no n'hi ha prou amb saber la pel·lícula de ciència-ficció: heu d'explicar quin és el nexe entre ambdós títols. Els tres primers encertants tindran premi (però tampoc no us emocioneu gaire).

dissabte, 17 de març de 2012

EVA


"Eva" (Kike Maíllo, 2011) és una producció sorprenent. Bé, potser no tant si tenim en consideració que el seu director també ho és de la gran sèrie d'animació "Arròs covat" (ho dic pel talent que demostra, no pas perquè la sèrie i la pel·lícula tinguin gran cosa a veure).

Amb una posada en escena sòbria i precisa, Maíllo presenta una història de robots molt humana, plena de delicadesa, de silencis eloqüents, plena de passió, càlida en el sentit més ampli de la paraula, malgrat transcórrer en un escenari sempre nevat. Gairebé no es nota que sigui l'obra d'un director novell, i aventuro que serà un gran director. A més, l'esforç de producció és prou notable i els efectes especials són eficaços i elegants. Probablement, Kubrick hauria aplaudit aquesta pel·lícula sobre nens i robots i que conté almenys un homenatge explícit a "2001" que és també un advertiment als futurs fabricants d'androides: no els ensenyeu a llegir els llavis!

LA INVENCIÓN DE HUGO


Martin Scorsese, a "La invención de Hugo", fa un homenatge al cinema pioner des del cinema del futur. Com molt bé ha destacat algun company, la màgia del 3-D -imprescindible veure-la en aquest format- és el reflex de la màgia en els films de Méliès: aquests transformaven la realitat en meravella; el film de Scorsese, per mitjà d'un sistema que, hipotèticament, ha d'apropar el cinema a la realitat, inventa un món que només existeix en la imaginació, fet de panoràmiques impossibles (la Torre Eiffel vista des de les altures, per exemple) i d'estampes d'un París que potser tampoc no ha existit mai.

En aquest joc de falsos contrastos que és "La invención de Hugo", el nen Hugo Cabret descobreix el nen que el vell Méliès porta a dins (no endebades regenta una botiga de joguines). Conseqüentment, el relat adopta la forma de conte per a infants, i la nostra mirada es torna innocent per poder gaudir com els espectadors dels inicis del segle XX ho van fer en veure un tren sortint de la pantalla del cinema (i sense 3-D!) o un projectil impactant contra un ull de la lluna.

dissabte, 10 de març de 2012

LUCES ROJAS


Després d'haver fet una pel·lícula magnífica amb els mínims elements ("Buried"), Rodrigo Cortés disposa de més pressupost i d'un repartiment internacional prestigiós (Cillian Murphy, Sigourney Weaver, Robert De Niro) per al seu següent film, "Luces rojas". Ara, el guió és seu, però parla del mateix: de la solitud de les persones i de la gent que se n'aprofita; també hi ha suspens i una sorpresa final.

Malauradament, però, els resultats no estan a l'altura de les expectatives i aquesta història d'investigadors que desemmascaren vidents i xarlatans que torcen culleres com Uri Geller, entre el thriller i el film d'horror amb tocs de David Lynch, resulta entretinguda i simpàtica però també irrellevant; i, com als mentalistes que surten en el film, se li veu massa el llautó.

PEQUEÑAS MENTIRAS SIN IMPORTANCIA


Després de l'esplèndid remake de "Perdición" que era l'òpera prima de Lawrence Kasdan "Fuego en el cuerpo", el director va abordar una temàtica més personal a "Reencuentro" (1983), història d'una colla de vells amics que es retroben arran de la mort inesperada d'un de la colla i passen junts un cap de setmana ple de revelacions.

Segurament, Kasdan no s'imaginava que aquest film sense gènere n'inaugurava un de molt definit, ni que un britànic -Kenneth Branagh- en filmaria un virtual remake l'any 1992: "Los amigos de Peter". El film de Branagh seguia fil per randa l'esquema definit a "Reencuentro":

- Una colla d'amics de la universitat es retroben al cap d'uns anys, quan encaren la maduresa amb certa indecisió, i passen un cap de setmana sota el mateix sostre.
- Un dels personatges és actor.
- Durant el parèntesi que suposa l'estada de cap de setmana, es produiran alguns canvis i revelacions.
- Tota l'estona sonen hits musicals una mica retro, per ambientar i transmetre emocions compartides.
- El to oscil.la entre el drama i la comèdia de situacions.
- Un de la colla ho té cru.

Normalment, són els nord-americans que copien els europeus, però en el cas de "Reencuentro" és ben bé a l'inrevés, i, amb "Pequeñas mentiras sin importancia" (Guillaume Canet, 2010), França s'apunta a l'invent. Amb alguns matisos:

- Els amics no són tan intel·lectuals com ho eren els d'en Peter. De fet, són una colla de pijos insuportables amb encefalograma pla que no desentonarien en un viatge organitzat del Club Mediterranée.
- No s'han deixat de veure al llarg dels anys.
- La reunió no és conseqüència de l'agonia/mort d'un dels amics, sinó a pesar de la mateixa.
- L'estada vacacional és més llarga (la pel·lícula també).

Però la resta d'elements hi són presents: els amics mengen i jeuen, un d'ells és actor; hi ha revelacions (algunes voregen el ridícul, amb tots els meus respectes per als sentiments de Vincent cap a Max) i hits anglosaxons molt coneguts acompanyen les escenes que mostren el lleure de la colla de francesos pijos. Fins i tot, la casualitat ha volgut que l'actor que fa de l'amic accidentat (Jean Dujardin) hagi esdevingut una estrella (per "The artist") després de la seva aparició breu però decisiva en aquest film, tal com va passar amb Kevin Costner, que ni tan sols sortia en el muntatge final de "Reencuentro".

"Los amigos de Peter" incomodava per la seva semblança amb el film de Kasdan, però tenia un guió molt ben tramat. No es pot dir el mateix de "Pequeñas mentiras sin importancia", que avança a batzegades. Però cal dir que, quan més es dispersa, quan menys s'assembla als seus models, la pel·lícula de l'actor-director Guillaume Canet és millor perquè és més autèntica. Com podeu deduir dels meus comentaris, moltes coses no em van agradar, però sí que ho van fer moltes altres: em va agradar molt l'inici impactant, em va agradar l'excursió desesperada a París dels dos enamorats i l'excursió a la platja de l'amic hippie de la Marie; i em va agradar el personatge de la Marie, incapaç de trobar l'estabilitat, molt ben interpretat per la sempre meravellosa Marion Cotillard.



Quina trepa!

divendres, 2 de març de 2012

WAR HORSE


"War horse", la darrera pel·lícula d'un Steven Spielberg molt treballador darrerament, narra -com és habitual en la seva filmografia- una pèrdua i un retrobament final, aquesta vegada entre un noi i un cavall. Spielberg aprofita aquesta història, escrita per Lee Hall i Richard Curtis a partir de la novel·la de Michael Morpurgo, per exercir de John Ford en la primera part de la pel·lícula, que transcorre en un poble que sembla el d'"El hombre tranquilo", habitat per grangers abnegats però lleugerament alcoholitzats i terratinents que abusen de la debilitat de les persones, i després per abordar la Primera Guerra Mundial (on va a parar la bèstia), primer amb la mirada de David Lean, però ben aviat i quan es fa evident que el primer gran conflicte del segle XX no pot ser ja una guerra entre cavallers, amb una rudesa similar a la que havia mostrat ell mateix en retratar la Segona.

La peripècia del cavall i els seus propietaris successius resulta un pèl carrinclona; una carrincloneria, tot s'ha de dir, no gaire allunyada de la de molts films nord-americans dels anys trenta i quaranta en què el film sembla clarament emmirallar-se. El més destacable és la potència visual de moltes escenes (les càrregues dels soldats britànics, el cavall saltant damunt les trinxeres...), novament subratllada per la fotografia esplèndida de Janusz Kaminski.

VAMPYR, LA BRUJA VAMPIRO


"Vampyr, la bruja vampiro" és un relat de vampirs (per si el títol no ho deixa prou clar) que adapta a la pantalla l'univers de Sheridan Le Fanu (escriptor irlandès del segle XIX, inspirador al seu torn de Bram Stoker i el seu "Drácula") i que va dirigir l'any 1932 Carl Theodor Dreyer, el responsable d'obres mestres com "Ordet" o "La pasión de Juana de Arco".

Si comparem aquesta pel·lícula amb obres posteriors del seu autor, caracteritzades totes per un gran ascetisme visual, sorprèn el seu caràcter avantguardista, amb moviments de càmera espectaculars i gran abundància d'efectes de tota índole, potenciant una atmosfera molt inquietant i compensant la insipidesa de l'actor protagonista, que fa el paper de l'excursionista que arriba a una casa en què una noia presenta símptomes estranys com la marca d'uns ullals al coll; l'actor en qüestió era el baró Nicolau de Gunzburg: no era un intèrpret extraordinari però havia pagat la pel·lícula i aquest és un valor que calia tenir en consideració.

El to oníric del relat i l'esmentada gosadia narrativa han fet de "Vampyr" una obra de culte, que compleix a més amb els requisits d'haver estat en el seu moment un fracàs de taquilla absolut (fins a l'extrem que Dreyer va estar onze anys sense tornar a dirigir) i contenir un parell d'escenes antològiques: quan el protagonista somia el seu propi enterrament i veu passar el cel i els arbres des de dins el taüt, o la mort del dolent al molí fariner, plagiada per Peter Weir a "Unico testigo".



El que s'ha de veure!