dimecres, 29 de febrer de 2012

RANGO


Tot i que em sap greu per "Chico y Rita", no trobo immerescut l'Òscar atorgat a "Rango" (Gore Verbinski, 2011), una paròdia del western spaghetti protagonitzada per un camaleó i altres habitants del desert, que inclou homenatges a "Star Wars" o a l'escena dels helicòpters d'"Apocalypse Now", divertida i d'una lluentor formal aclaparadora. "Chico y Rita" era més modesta; potser també més emocionant, però els acadèmics han escombrat cap a casa i han premiat la professionalitat de Verbinski, un senyor que mostra més talent en el terreny de l'animació que quan naufraga intermitentment amb els seus "Piratas del Caribe".

diumenge, 26 de febrer de 2012

AVARICIA


Després de referir-me als clàssics del cinema mut en parlar de "The artist" i del post sobre Urdangarín, quasi resulta obligat parlar d'"Avaricia".

Erich Von Stroheim va adaptar per al cinema la novel·la "McTeague", de Frank Norris, l'any 1924, i la va titular "Avaricia", tota vegada que l'obsessió pels diners és la causa de totes les desgràcies que els passen als protagonistes. Va rodar 96 hores de pel·lícula, bona part de les quals al desert anomenat "Vall de la Mort", amb temperatures per sobre dels cinquanta graus (no diré a l'ombra perquè allà d'ombra no n'hi ha ni una). Amb aquest material, va muntar una versió de nou hores i mitja. Va mostrar-la tot content als productors (entre ells, Irving Thalberg, nom que us sonarà als seguidors dels Òscar), i aquests la van trobar un pèl llarga, la van retallar una mica i van cremar el material sobrant. Von Stroheim va renegar de la versió de dues hores que finalment es va estrenar (va dir que al senyor que n'havia fet el muntatge, el cap només li servia per aguantar el barret).

Vaig veure en el seu dia la versió estrenada comercialment i ja la vaig trobar genial. Ara, gràcies a Turner Classic Movies, he vist una versió de quatre hores que intenta recuperar el muntatge original incloent fotografies i intertítols de les escenes tallades. Aquesta versió, que aporta molts més matisos a la història del primitiu McTeague, la seva esposa garrepa Trina i l'amic traidor, Marcus, i treu a la llum trames paral·leles prou interessants com la relació de la mexicana Maria Macapa amb el jueu Zerkow o l'amor inconfessat dels dos ancians que viuen a la pensió, revela quina havia de ser la principal aportació d'"Avaricia" al setè art: explicar una història com ho fan els novel·listes, amb el detall necessari, amb la mateixa ambició i sense la limitació d'un metratge convencional.

El violent McTeague:


El naturalisme de la narració (i això és palès fins i tot en la versió mutilada) remet a la novel·la del dinou i a les conviccions d'un director observador i crític de la societat del seu temps. Clarament, la versió definitiva hauria estat un gran fresc de la jove societat nord-americana -que Von Stroheim, d'origen europeu, devia observar amb certa curiositat-, una societat construïda per immigrants (McTeague és d'orígen irlandès i la seva esposa, alemany), a cavall entre uns orígens primitius i violents (representats pel personatge protagonista o les escenes a la muntanya i el desert) i la modernitat de les seves ciutats (coneixerem amb gran detall com es vivia al San Francisco de l'època). Conseqüentment amb aquesta concepció naturalista i de manera revolucionària en l'any de la seva producció, "Avaricia" està rodada en escenaris reals, dels quals treu un partit extraordinari. En l'escena del casament, que se celebra al pis on McTeague exerceix de dentista, una finestra oberta al carrer permet que, al mateix temps, vegem un seguici fúnebre que hi desfila (un mal auguri, certament). Una altra escena mostra en un travelling tan llarg com en una producció moderna, la parella McTeague-Trina passejant i discutint per un dels carrers en pendent de San Francisco. En els interiors, podem veure els sostres; però no només en això Von Stroheim es va anticipar a Welles: l'ús de la profunditat de camp és modèlic, com ho és l'ús expressionista de la llum en determinades escenes. I la filmació a la Vall de la Mort va ser traumàtica per a l'equip de rodatge, que havia d'embolicar les càmeres amb tovalloles glaçades perquè no es cremés la pel·lícula, però va permetre escenes tan brillants com la que tanca el film, tan dramàtica com irònica, inspiradora de molts westerns posteriors.

No és Welles, és Stroheim:


Però aquesta concepció naturalista no impedeix que tot el film estigui presidit per una gran expressivitat violenta i romàntica, o que els símbols i les metàfores visuals s'utilitzin amb enginy i originalitat: quan McTeague confessa a Marcus l'amor que sent per Trina, que és la nòvia del segon, aquest observa el passeig marítim on es troben però no veu la gent que hi passeja sinò les aigües desfermades de l'Oceà Pacífic; la traició de Marcus anticipada pel gat que observa els dos canaris tancats a la seva gàbia...

L'expressionisme a "Avaricia":


Mutilat o no, "Avaricia" és un llegat extraordinari; la impossibilitat de veure el film tal com Von Stroheim el va concebre no ha de ser obstacle per apreciar la seva grandiositat ni excusa perquè els bons cinèfils no el coneguin.

The End.

IÑAKI VS. KUBRICK

Quina llàstima que Kubrick ja sigui mort! Quin gran actor hauria pogut tenir!

Alex


Jack


Iñaki

divendres, 17 de febrer de 2012

THE ARTIST


"The artist" (Michel Hazanavicius, 2011) narra el drama d'una estrella del cinema silent, George Valentin (Jean Dujardin), que s'arruina amb l'arribada del sonor i el crash del 29, tot alhora, mentre una actriu que s'ha introduït a Hollywood gràcies a ell, Peppy Miller (Bérénice Bejo), inicia una carrera fulgurant.

Aquest argument, una barreja de "Cantando bajo la lluvia" i "Ha nacido una estrella", ja anuncia un film ple de referències cinèfiles i homenatges (una seqüència amb Valentin i la seva dona esmorzant està treta de "Ciudadano Kane"; en la part més dramàtica del film, descobrim que la banda sonora és el tema creat per Bernard Herrmann per a "Vértigo"). Però la gran idea és que tota la pel·lícula (bé, quasi) sigui muda i fotografiada en el blanc i negre i els virats característics del cinema dels anys vint.

El perill principal era que l'atractiu del film s'esgotés en aquesta idea tan arriscada com enginyosa. Per sort, i tot i que la història és força senzilla i una mica previsible, Hazanavicius és conscient que les limitacions del cinema mut havien de propiciar solucions narratives i visuals enginyoses i aquí n'aporta més d'una: el joc de la noia amb el vestit de Valentin, o ell mirant el mateix vestit en un aparador, reflectint-se sobre el seu cos ara abillat amb roba barata i gastada. Amb una posada en escena brillant i un aire ingenu i feliç, "The artist" no assoleix el nivell de les grans obres mestres del període que evoca (tampoc ho pretén), però resulta idònia per agradar tant als cinèfils com al públic majoritari (fins i tot aquells que et miren com si t'haguessis begut l'enteniment quan els fas propaganda d'una pel·lícula en blanc i negre -ecs!- i muda -aarg!-).

dissabte, 11 de febrer de 2012

J. EDGAR


Ja vaig dir en parlar de "Más allá de la vida", que les darreres produccions de Clint Eastwood m'havien deixat una mica indiferent. No tenia gaire interès en "J. Edgar", doncs el personatge (un fatxa amb certa devoció pel transvestisme) tampoc no em semblava especialment atractiu; finalment, però, l'he anada a veure. Era un dimarts a la nit, anava molt cansat i em va costar un gran esforç mantenir-me despert fins al final. Sóc conscient que aquestes circumstàncies poden haver influït negativament en el meu judici.

Com sigui, "J. Edgar" és una pel·lícula tan pulcra com totes les del seu director. Leonardo DiCaprio demostra novament la seva ductilitat. I és un encert centrar la narració en la relació platònica que el director del FBI va mantenir amb la seva secretària Helen Gandy (Naomi Watts) i el seu ajudant Clyde Tolson (Armie Hammer, que feia el doble paper dels bessons Winklevoss a "La red social"). Si no fos perquè aborda els traumes i l'homosexualitat del personatge, el film no seria gaire diferent de qualsevol biopic manufacturat a Hollywood als anys quaranta, i això no és cap retret: hi ha uns salts temporals a la manera de "Ciudadano Kane" i s'intercalen fites dramàtiques en la carrera del personatge (el segrest del fill d'en Lindbergh). Però el conjunt em va semblar un pèl feixuc, sobretot en la part en què Hoover dicta la seva biografia; l'antipatia del personatge no ajuda, i els maquillatges impossibles (Tolson vell sembla una barreja de zombi i del senyor Barnes dels Simpson) tampoc. D'altra banda, el film no revela cap fet sorprenent, tot i que juga les cartes d'una relativa sorpresa final: jo almenys, i no sóc cap expert en història americana, ja sabia que J. Edgar Hoover era un homosexual reprimit i un ferotge anti-comunista que feia xantatge als mateixos presidents dels Estats Units amb les gravacions telefòniques dels seus afers extra-matrimonials. Més interessant que el personatge és la constatació que els seus mètodes van acabar sent adoptats pels seus detractors i fins i tot per un president -Nixon, és clar-. Sort que ara la democràcia està salvada amb la condemna al jutge Garzón (oi?).

divendres, 3 de febrer de 2012

LOS DESCENDIENTES


Un bon dia, Matt King (George Clooney) s'adona que ha de parlar amb la seva dona; però ella és un vegetal.

"Los descendientes", la darrera pel·lícula d'Alexander Payne, tot i una certa aparença de comèdia, parla d'un tema tan seriós com la mort i el dol. Però en aquest film, molt més complex del que sembla a primer cop d'ull, tot són contrastos i paradoxes. El pla que obre el film ens mostra algú que viu intensament; el pla que el tanca mostra una imatge molt més plàcida, però també plena de vida. Ambdós moments són causa i consecuència d'un accident mortal. El contrast entre el travelling inicial i el pla fix del final també pot representar que els protagonistes han assolit una certa estabilitat després d'un terratrèmol.

Hawai sembla un lloc idíl·lic, però la veu en off del protagonista en l'inici del film s'encarrega de recordar-nos que allà els càncers són igual de mortals; i la gent tant o més mesquina, com anirem descobrint al llarg del metratge, tot i que fins els personatges més odiosos acabaran revelant la seva humanitat. La ubicació geogràfica del film, basat en la novel·la de l'illenca Kaui Hart Hemmings, serveix com a metàfora (Matt és una illa, la família és un arxipèlag) i propicia una atmosfera estranya feta de paisatges ideals banyats en una llum malenconiosa (i una banda sonora magnífica).

En aquesta història sobre els contrastos i els canvis, sobre l'esperança i la nostàlgia, sobre l'atzar i la necessitat de prendre decisions, el to narratiu que abraça amb idèntica lleugeresa el drama i la comèdia és sostingut amb mà ferma per un Alexander Payne en estat de gràcia, que confirma les capacitats ja anunciades a "A propósito de Schmidt" i "Entre copas" i que se situa en un territori insòlit equidistant de Bergman i dels clàssics de la comèdia nord-americana, amb l'ajut d'uns actors i unes actrius excel·lents i d'un guió i una posada en escena modèl·lics, d'un nivell altíssim però sense la més mínima ostentació gratuïta.