dilluns, 29 d’agost de 2011

EL MANANTIAL


"El manantial" (King Vidor, 1949) té un guió extraordinari: escrit per Ayn Rand a partir de la seva novel·la, parla bàsicament de la integritat a partir de la figura d'un arquitecte més o menys inspirat en Frank Lloyd Wright que té molts problemes per treballar en no voler cedir ni un mil·límetre a les demandes dels seus clients i adequar els seus projectes visionaris als gustos del moment. Conseqüentment, Rand va amenaçar els estudis amb avortar la producció si es prenien la més mínima llibertat -com acostumava a passar- amb el seu llibret. Però no va aconseguir que l'autèntic Frank lloyd Wright signés els projectes que apareixen al film, ja que l'home demanava massa calés.

El guió demostra una gran capacitat de síntesi i aborda també una història d'amor a tres bandes i una denúncia a la premsa populista i al feixisme latent en la societat. Vidor potencia la concisió i sublima tots els temes apuntats per Rand gràcies a una realització modèlica. Els primers minuts de la pel·lícula constitueixen un exemple excel·lent d'una manera de fer cinema que potser s'hagi perdut per sempre:

Tres plans gairebé idèntics ens mostren un professor d'universitat i dos arquitectes que qüestionen l'obra visionària i actitud rebel del protagonista, vist sempre d'esquena, a contrallum, a l'esquerra de l'enquadrament. Al final del tercer pla (escena), l'arquitecte li pregunta el nom i llavors veiem per fi, en pla general, la figura enorme de Gary Cooper que respon "Howard Roark". Hem vist la societat contra una figura i aquesta figura és un nom que brillarà amb llum pròpia, no endebades el valor del talent individual és el tema central d'un film de lectura política sens dubte controvertida.

Un primer pla sobre un dietari, els fulls del qual giren ràpidament, ens indica que passa el temps.

Henry Cameron ((Henry Hull), l'arquitecte fracassat que li fa de mentor (que hem vist a la tercera escena) camina pel carrer, compra un diari, l'estripa, compra la resta de diaris que tragina el venedor i els va estripant davant de l'estupefacció dels transeünts, fins que Gary Cooper arriba i se l'emporta cap al despatx, al qual es dirigeixen en un pla contrapicat, en contrallum i amb profunditat de camp, que Vidor reiterarà en altres moments culminants (particularment, les escenes de la seducció de Dominique Francon -Patricia Neal-). Després, sabrem que el diari que estripava l'arquitecte, el "Banner", presideix la campanya contra la seva obra -i la de Roark- pretensiosa i diferent.

Al despatx, el mentor de Roark pateix un atac de cor. El pla següent, novament contrapicat, mostra el trajecte en ambulància des de l'interior de la mateixa; rere la finestra rectangular del vehicle veiem passar els gratacels de Nova York, la majoria amb l'estil neo-clàssic de moda, algun més modern i estilitzat; Cameron, a les portes de la mort, comenta: "Aquest el vaig fer jo".

Tot un exemple d'elegància i capacitat de síntesi, i espero no semblar José María Latorre. Però algú ha penjat a Internet una versió abreujada de la pel·lícula que és encara més sintètica. Vegeu si no:

CRISI

"Malas noticias" o "Too Big to Fail" (Curtis Hanson, 2011) és una tv-movie nord-americana que narra la caiguda de Lehman Brothers (inici oficial de la crisi financera i econòmica mundial que encara estem patint tots) i la creuada del Secretari del Tresor (William Hurt) i el seu gabinet per tal de convèncer els banquers de regalar-los diners i impedir d'aquesta manera un desastre pitjor (ja sé que sembla increïble, però es veu que els van haver de convèncer). Un esquema de cursa contra rellotge molt americà però entretingut i fins i tot força plausible i útil per entendre què cony va passar aquells dies que van canviar el món. Només un parell de dubtes:

- Per qué ningú no ha fet una pel·lícula de ficció (no he vist encara el documental "Inside Job"), a l'estil de "Todos los hombres del presidente", sobre algun heroi anònim que hagués lluitat contra el sistema per evitar un desastre la imminència i inevitabilitat del qual era coneguda per tots els gàngsters que es van fer rics especulant i els polítics que els van encobrir? Potser perquè acabava malament i podia resultar anti-americana? *
- Què fa Curtis Hanson dirigint telefilms? És una feina prou noble, ja ho sé, però, carai!, és l'home que va fer "Malas influencias" o "L.A. Confidential"...

* Jo en conec algun d'aquests herois anònims. Humils experts universitaris que van predir la catàstrofe financera molts mesos abans que caigués Lehman Brothers i els diaris es fessin ressò del tema. Però els diaris -crec haver-ho dit recentment- ja no serveixen per a res i a la pel·lícula de Hanson, quan una funcionària del Tresor pregunta molt innocentment perquè ningú no havia frenat l'estafa de les hipoteques brossa, un altre funcionari, més espavilat, li respon amb lacònica lucidesa: perquè guanyaven molts diners.

dissabte, 27 d’agost de 2011

SYNECDOCHE, NEW YORK


Més informació sobre aquesta pel·lícula i el seu director al post "Allà on viuen els monstres".

Si la creació artística pot ser un mitjà per superar les pors i les frustracions, Caden Cotard, el protagonista de "Synecdoche, New York" (Charlie Kaufman, 2008) porta aquesta solució a l'extrem.

Incapaç de superar la seva hipocondria i de tirar-se la taquillera del teatre on dirigeix, Cotard (Philip Seymour Hoffman), sol i abandonat, decideix muntar el drama definitiu, tan realista que reproduirà la ciutat de Nova York i les vides dels seus habitants en un magatzem habilitat a l'efecte; i no serà aquest el tret més singular d'un projecte inabastable, comparable només a la pel·lícula mateixa, mostra del geni de Kaufman a un pas de la palla mental, excèntrica i fascinant.

dijous, 25 d’agost de 2011

FANTÁSTICO SR. FOX


Pot sorprendre que Wes Anderson hagués adaptat un relat de Roald Dahl ("Charlie y la fábrica de chocolate") i encara més que n'hagués fet un film d'animació (en entranyable stop-motion, res de digital 3D i coses d'aquestes), però el cert és que "Fantástico Sr. Fox" (2009) no és gaire diferent de les seves propostes precedents en imatge real, i la família del senyor Fox, una guineu periodista que no pot resistir-se a la seva vocació de robar gallines malgrat la promesa que li va fer a la seva esposa, no és gaire diferent de les famílies que apareixen a "Viaje a Darjeeling" (2007), "Life Aquatic" (2004) o "Los Tenenbaums: una familia de genios" (2001), excèntriques en aparença, embarcades en projectes insòlits, però amb els problemes típics de la classe mitjana. D'altra banda, l'animació permet a Wes Anderson sublimar algunes figures d'estil, especialment els travellings laterals que recorren amb els personatges uns decorats juxtaposats, com els vagons del tren de "Viaje a Darjeeling", aquí les estances del refugi soterrani de la guineu i els seus amics (doblats, com no podia ser d'altra manera, per Bill Murray, Jason Schwartzman, Owen Wilson; George Clooney i Meryl Streep posen la veu a la parella protagonista).

dilluns, 22 d’agost de 2011

ABRAMS VS. SPIELBERG


Si haguéssim de resumir en poques ratlles la història del cinema, podríem dir el següent:

En el seu inici, fer pel·lícules era un joc. Ràpidament, es va convertir en una indústria, tot i que alguns encara gaudien de l'acte de la realització i procuraven que el públic també en participés, del gaudi. Amb el pas dels anys, semblava que les pel·lícules que calia admirar eren les més aspres, sobretot quan adaptaven obres literàries de prestigi. Però els cineastes de la Nouvelle Vague primer i la generació cinèfila de Spielberg i companyia després, van venir a salvar-nos d'aquest error i posar en el lloc que es mereixen les pel·lícules que són pel·lícules i no literatura o teatre filmats, amb independència de si llurs pretensions es limiten o no a fer passar una bona estona al respectable.

"Super 8" ret diversos homenatges a l'hora: al joc de fer pel·lícules, presentant una colla de nens que -com feien Steven Spielberg i el mateix J.J. Abrams de petits- agafen una càmera de Super 8 (som a l'any 1979) i filmen amb tot el cor i l'ànima una estranya història de zombis; també és un homenatge a la sèrie B de ciència-ficció dels anys cinquanta, en què una amenaça terrorífica que implica l'exèrcit és finalment conjurada pels mateixos nens i per les persones íntegres i senzilles que viuen en un poblet d'Ohio; i és, sobretot, un homenatge molt evident al cinema de i per a infants que Steven Spielberg (que gens casualment és el productor de "Super 8") va (re)inventar als anys vuitanta, amb "E.T. el extraterrestre" i "Los Goonies" com a principals referents.

El director, J.J. Abrams, és, per si algú encara no ho sap, el creador de sèries televisives de culte com "Alias" o "Lost"; i havía dirigit dos llargmetratges per a la pantalla gran, "Misión imposible 3" (1996) i "Star Trek" (2009). Resulta curiós que, tenint en compte l'originalitat de les seves propostes televisives o de pel·lícules que només ha produït, com l'excel·lent "Monstruoso" (Matt Reeves, 2008), les seves incursions com a director per al cinema consisteixin en seqüeles de franquícies una mica gastades o, en el cas de "Super 8", en una còpia gairebé perfecta del model homenatjat (culpa de Spielberg?).

Abrams, això sí, demostra que ell també sap fer cinema, i ho demostra des de la seqüència inicial: un pla d'una foneria en què un treballador canvia el cartell amb la xifra dels dies transcorreguts sense accidents i hi posa un número 1, seguit del pla d'un nen vestit de negre assegut en un gronxador en un paisatge nevat, ens posen en situació de la manera més directa possible. De fet, "Super 8" funciona malgrat l'exercici mimètic i un guió no excessivament inspirat; la història d'amor entre els nens protagonistes (el desconegut Joel Courtney i la sorprenent Elle Fanning, germana de la Dakota), prohibit pels seus pares que s'odien a l'estil de "Romeo i Julieta", no és gaire original sobre el paper, però l'escena en què ell s'enamora veient-la fer de zombi hauria de passar als annals del cinema del que portem de segle. D'altra banda, crida l'atenció la presència ominosa de la foneria en la majoria de plans d'un poblet que, en una pel·lícula de Spielberg, hauria estat més immaculat. Si l'alumne es distanciarà i si superarà el mestre només el temps ens ho pot dir, però ara mateix l'estrena de "Super 8" em serà una excusa perfecta per passar revista -en successius posts- a la filmografia del Rei Mides de Hollywood, l'home que va canviar la manera de fer cinema -amb la col·laboració de George Lucas i algun altre, tot sigui dit-.

diumenge, 21 d’agost de 2011

ROBERT REDFORD

En fa setanta-cinc aquest senyor, una icona de Hollywood, actor limitat i director irregular, però sempre simpàtic, notable en la seva faceta altruista, creador del festival de cinema independent de Sundance i ecologista contumaç.

Tot i que continua en plena forma i té a punt d'estrena dues pel·lícules com a director ("La conspiración" i "The Company You Keep"; en la segona, també actua), no estarà de més retre-li un petit homenatge i repassar la seva carrera en les seves dues facetes:

Robert Redford, actor.

Després d'una infància difícil marcada per la mort de la seva mare, Redford es va apuntar a la moda beatnik i va dedicar-se a viatjar per Europa sense calés i a emborratxar-se. Volia ser artista, no actor; però va acabar dedicant-se a la interpretació, primerament al teatre i a la televisió i després al cinema en papers secundaris fins que va protagonitzar l'adaptació d'una obra que ja havia fet a Broadway, "Descalzos por el parque"; la pel·lícula, del mateix títol, dirigida per Gene Saks el 1967, era una una comèdia simpàtica sobre els problemes d'un matrimoni jove de Nova York; l'esposa apassionada i sexi era Jane Fonda, mentre que el mític Charles Boyer i Mildred Natwick constituïen el contrapunt veterà. A Redford li esqueia bé el paper de marit circumspecte, una mica tímid, amb un atractiu físic evident però que no feia mal als ulls; el gendre perfecte, vaja.



El film va gaudir d'un gran èxit i Redford es va convertir en un actor cotitzat. El seu nom va sonar per al projecte de Polanski "La semilla del diablo", però no va tornar a la pantalla gran fins al 1969, quan algú va tenir la brillant idea d'emparellar-lo amb Paul Newman i que aquest fos la versió masculina de la Jane Fonda de "Descalzos por el parque" -atractiu i impetuós- mentre que Redford repetiria el paper de senyor circumspecte, tot i que ara no era advocat sinó lladre amb totes les de la llei, Sundance Kid ni més ni menys; i Newman feia de Butch Cassidy a "Dos hombres y un destino" (George Roy Hill), que era un western en clau de comèdia amable, una aposta arriscada (a més, no acabava gaire bé) però que va constituir un altre èxit de públic enorme i el salt definitiu de Redford a l'estrellat. I com que no es tractava de fer "Brokeback Mountain", hi sortia una noia que era amiga dels dos atractius bandolers, la Katharine Ross, llavors famosa per "El graduado".

Sens dubte van contribuir a l'èxit de la proposta la fotografia de Conrad L. Hall i la música de Burt Bacharach, que incloïa la famosa peça "Raindrops keep falling on my head".



George Roy Hill va repetir la jugada uns anys més tard a "El golpe" (1973); Redford i Newman junts altre cop fent de murris en una barreja de comèdia i cinema de gàngsters que, a més, s'inseria en la moda retro pròpia del moment. La música ragtime de Scott Joplin, adaptada per Marvin Hamlisch, era tan enganxadissa com la de Bacharach a "Dos hombres y un destino". La proposta va ser novament un gran èxit i va guanyar set Òscars, inclòs el de millor pel·lícula.

Entre un i altre títol, Robert Redford va protagonitzar unes quantes pel·lícules; almenys tres d'elles ja guardaven relació amb el seu tarannà progressista: "El valle del fugitivo" (1969), la va dirigir el blacklisted Abraham Polonsky, i el missatge era clarament favorable a la figura de l'indi fugitiu de la justícia (Robert Blake); "El candidato" (Michael Ritchie, 1972) se centrava en unes eleccions en què un candidat idealista (Redford broda el paper) es posa el públic a la butxaca sense tenir ni programa ni tan sols la intenció de guanyar els comicis; "Tal como éramos" (Sidney Pollack, 1973) passa revista al progressisme nord-americà dels anys trenta als anys seixanta del segle XX.

En el mateix període, va protagonitzar a les ordres de Sydney Pollack "Las aventuras de Jeremiah Johnson" (1972), un western sobre un individu que vagareja per les muntanyes en bona sintonia amb un entorn salvatge. Un títol subtilment ecologista que constitueix una de les millors pel·lícules de l'actor i del director amb qui més vegades va treballar.

Després d'"El golpe", i en plena eufòria retro, Robert Redford va encarnar el mític personatge creat per Francis Scott Fitzgerald a "El gran Gatsby" (Jack Clayton, 1974). Després d'incorporar molts anti-herois (Sundance Kid no sap nedar; el lladre d'"Un diamante al rojo vivo" -Peter Yates, 1972- pateix de mal de panxa), Redford esdevenia en aquest film (i en bona mesura a partir del mateix) la personificació del carisma i l'atractiu baronívol.

Els dos anys següents, protagonitzava dos dels títols claus de la dècada dels setanta:



"Los tres días del Cóndor" (Sydney Pollack, 1975) és un thriller d'intriga trepidant i modèlic; Redford és un funcionari de la CIA que treballa en una trista oficina on es dediquen a llegir tots els llibres i revistes que es publiquen a la recerca de missatges xifrats que puguin implicar una amenaça per a l'establishment; una feina força avorrida fins que un bon dia algú assassina tots els seus companys; ell se salva per casualitat i emprèn una fugida per salvar la pell i, de pas, mirar de comprendre el perquè del crim múltiple. "Todos los hombres del presidente" (Alan J. Pakula, 1976) narra amb un sentit del suspens igualment admirable la investigació que va portar els reporters del Washington Post Woodward (Redford) i Bernstein (Dustin Hoffman) a descobrir els entrellats del cas Watergate i forçar la dimissió de tot un president dels Estats units. Les dues pel·lícules tenen en comú la lloança del poder de la premsa escrita davant dels abusos del govern, sobretot la segona és clar, que ja val la pena només pel final, en què el so del teclejar del periodista íntegre i humil s'imposa metafòricament als discursos altisonants des de la Casa Blanca. Està clar que eren altres temps i que la premsa escrita no es limitava a explicar allò que tothom ja sap sinó a anticipar els esdeveniments (i servia, doncs, per a alguna cosa més que distreure'ns a l'hora d'esmorzar).

Després d'aquests títols i en el cim de la seva carrera, Redford espaia les seves intervencions. És una de les moltes estrelles que apareixen al film bèl·lic de Richard Attenborough "Un puente lejano" (1977), torna a treballar amb Sydney Pollack -i Jane Fonda- a "El jinete eléctrico" (1979), és un funcionari de presons en lluita contra el sistema a "Brubaker" (Stuart Rosenberg, 1980) i reapareix a "El mejor" (Barry Levinson, 1984), melodrama sobre un jugador de bèisbol putejat que em va emocionar fins a la llàgrima quan la vaig veure en el moment de la seva estrena. En canvi, sempre m'ha deixat una mica indiferent el seu gran èxit dels vuitanta, "Memorias de Africa" (Sydney Pollack, 1985), però reconec que ell és el millor de la pel·lícula i que es menja amb patates una sobreactuada Meryl Streep gràcies a aquell misteri del cinema de Hollywood en virtut del qual un actor discret però suficientment carismàtic pot omplir més la pantalla que molts perfeccionistes junts.

L'intent de Redford i Pollack de fer una nova "Casablanca" a "Habana" (1990) va resultar fallit, però l'actor es va recuperar amb un gran èxit personal a la taquillera "Una proposición indecente" (Adrian Lyne, 1993). A aquestes altures, però, li preocupava més Sundance i la seva carrera com a director.

Robert Redford, director.

L'any 1980, Redford es posa a l'altra banda de la càmera i filma "Gente corriente", un melodrama familiar en el qual no participa com a actor. Com que se'l relacionava amb pel·lícules de gran pressupost i usualment més trepidants, la seva elecció va sorprendre molts i, al meu entendre, va contribuir a sobrevalorar un títol que és una mica millor que un telefilm de mitja tarda.



"Un lugar llamado Milagro" (1988), "El río de la vida" (1992) o "El hombre que susurraba a los caballos" (1998) demostren totes elles el seu amor a la naturalesa i la seva fe ecologista.

Però el millor film de Redford com a director és, amb diferència, "Quiz Show: El dilema" (1994), que narra l'episodi real de la manipulació d'un concurs televisiu de preguntes i respostes a la dècada dels cinquanta, amb connotacions no solament ètiques sinó de caire racista. El personatge de Charles Van Doren, el noi caucàsic de bona família al qual li facil·litaven les respostes perquè pogués guanyar al jueu Herbie Stempel (John Turturro), que no queia tan bé a l'audiència, està magníficament interpretat per Ralph Fiennes, actor després desaprofitat i que llavors acabava de ser descobert per Spielberg a "La lista de Schindler". Redford mostra els fets amb crua objectivitat.

A la més recent "Leones por corderos" (2007), Redford es mostra crític amb l'intervencionisme del seu país; evita caricaturitzar el senador republicà d'idees feixistes interpretat per Tom Cruise per fer-lo encara més inquietant. El film, però, es perd en una estructura excessivament dispersa i ha estat un fracàs. Confiem que les pel·lícules que té a punt d'estrena aixequin el llistó d'una carrera interessant com a mínim per la seva independència de criteris.

dilluns, 8 d’agost de 2011

EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS

L'any 1968, dues joies del cinema de ciència-ficció presentaven simis intel·ligents. Bé, amb alguna diferència.

"2001: Una odisea en el espacio" (Stanley Kubrick), mostrava el mico que evolucionava cap a la humanitat d'ençà que un monolit d'origen incert li conferia capacitat de discerniment. La seva primera idea consistia a fer servir un os de tapir de garrot.


A "El planeta de los simios" (Franklin J. Schaffner), els simis havien evolucionat i formaven una societat força organitzada mentre que els humans ni tan sols parlaven (excepte Charlton Heston, és clar).


L'èxit d'aquesta pel·lícula va propiciar un seguit de seqüeles: "Regreso al planeta de los simios" (Ted Post, 1970), "Huida del planeta de los simios" (Don Taylor, 1971), "La rebelión de los simios" (Jack Lee Thompson, 1972) y "La conquista del planeta de los simios" (Jack Lee Thompson, 1973).

Per obra i gràcia de les anades i vingudes en el temps dels protagonistes (com si fos tan senzill), les continuacions acaben funcionant com a preqüeles. Els simis científics Cornelius i Zira viatgen al passat i tenen un fill, Cèsar, que, a "La rebelión de los simios" condueix als primats esclavitzats pels humans a la revolta.

Aquest títol de la primera sèrie de pel·lícules seria el més proper argumentalment a "El origen del planeta de los simios" (Rupert Wyatt, 2011), que només s'ha publicitat, però, com una preqüela d'"El planeta de los simios" versió de Tim Burton del 2001 (que no aporta cap gran novetat respecte a l'original però tampoc no veig perquè tothom ha d'odiar-la; al cap i a la fi, resulta força entretinguda).

En fi, "El origen del planeta de los simios" no s'assembla gaire a les seqüeles dels anys setanta, que eren bastant delirants en general, la qual cosa no vol dir que no resulti tòpica en molts aspectes: hi ha un jove científic (James Franco) que, buscant una cura per l'Alzheimer que pateix el seu pare (John Lithgow), troba una poció que torna intel·ligents els ximpanzès del laboratori on treballa; n'adopta un que respon al nom de Cèsar i s'estableix entre ambdós una relació estreta però complexa; aquesta part recorda un gran títol de George A. Romero, "Atracción diabólica" (1988). Després, al mico se li compliquen les coses; els humans són tan dolents com cal esperar, el director del laboratori no té cap mena d'escrúpol quan està en joc el benefici empresarial... Aquests pecats i aquesta cobdícia tindran el seu càstig, però no pas per culpa dels simis revoltats.


Però, mès enllà dels llocs comuns i dels nombrosos homenatges a la sèrie -alguns d'ells força enginyosos, com quan Cèsar juga amb un puzzle de l'Estàtua de la Llibertat-, "El origen del planeta de los simios" acaba resultant una pel·lícula magnífica, plena d'idees narratives i visuals extraordinàries (el simi ajudant a menjar el pare malalt; la reiteració de la imatge de la finestra rodona de la seva habitació; els simis del laboratori observant des de les plantes superiors i en silenci el seu director com si fos l'objecte d'una classe de medicina; la metafòrica ascensió al sequoia), rodada de manera excel·lent i curiosament molt ben interpretada per l'actor que fa de Cèsar gràcies a la tècnica de la motion capture: l'especialista Andy Serkis, que, pel mateix sistema, ja va ser el Gollum d"El senyor dels anells" i el "King Kong" de Peter Jackson, i aviat el tindrem de capità Haddock al "Tintín" de Spielberg (si està la meitat de bé que aquí, encara en sortirà una bona pel·lícula).

GAINSBOURG (VIDA DE UN HÉROE)


Diré d'entrada que els biopics no són el meu gènere favorit. Però a aquest li tenia ganes perquè sempre m'ha intrigat aquest personatge polifacètic i autodestructiu, i que tenia el mèrit afegit d'haver-se lligat les dones més guapes del seu moment tot i ser més lleig que pegar un pare amb un mitjó suat.

No m'ha defraudat el film "Gainsbourg (vida de un héroe)" (Joann Sfar, 2010), tot i que no eludeix l'esquema recurrent de la majoria de biopics, amb la referència habitual a la infància difícil del protagonista, un nen jueu a la França ocupada; però aquest episodi resulta imprescindible per comprendre l'actitud vital d'un senyor que probablement era un geni en la mateixa mesura que mai no va deixar de ser un nen entremaliat. D'altra banda, el to delicadament poètic i surrealista no és impostat com passa de vegades en el cinema francès recent, i el ninot que fa d'àlter ego de Lucien-Serge Gainsbourg explica prou bé la dualitat d'un home molt tímid, amb un cert sentiment d'inferioritat inculcat per son pare, que s'ha de mostrar transgressor per tal d'aconseguir el triomf.

Aquest és el de veritat, amb la Jane Birkin:


I el de mentida (Eric Elmosnino) amb la Brigitte Bardot (que també és de mentida: és la Laetitia Casta):

dissabte, 6 d’agost de 2011

NO CONTROLES


Després d'haver-nos brindat, amb el seu primer llargmetratge "Pagafantas" (2009), una de les millors comèdies dels darrers anys, Borja Cobeaga dirigeix "No controles" (2010).

No podem afirmar que hagi controlat tots els elements en joc en aquesta història sobre un xicot que vol recuperar la nòvia in extremis durant la nit de cap d'any que, per causes meteorològiques, passaran tots dos en un hotel proper a l'aeroport d'on han de sortir els avions que separin definitivament els seus destins. A Unax Ugalde se'l veu desubicat, el personatge de l'hostessa (Mariam Hernández, que -si se'm permet dir-ho- és molt més simpàtica que la protagonista, Alexandra Jiménez) està desaprofitat, i no sempre les situacions flueixen amb naturalitat. Però Cobeaga, que ja va demostrar el seu talent a "Pagafantas" o als seus curtmetratges, ha estat valent en no repetir-se i abordar un gènere tan difícil com el de la comèdia clàssica; aconsegueix algun moment, com l'escena de la piscina glaçada, que no sobraria en un títol de Wilder o de Lubitsch; i, per descomptat, l'inefable Julián López ("Muchachada Nui") broda el paper difícil -i importantíssim- de Juancarlitros, l'humorista patètic que només vol ajudar.

Cal esperar que el relatiu fracàs de la pel·lícula no desanimi el director, al qual podem recordar-li que també Fernando Trueba va ensopegar amb els seus primers intents d'emular els clàssics nord-americans, "Sal Gorda" (1983) i "Two Much" (1995), però que finalment va aconseguir una comèdia rodona: "La niña de tus ojos" (1998). Això sí, que no se li encomanin els seus fums.

Per acabar, penjaré el seu curtmetratge "Un novio de mierda", exemple extraordinari de sentit de l'humor i capacitat de síntesi:

dimarts, 2 d’agost de 2011

LES RELIQUIES DE HARRY POTTER


Amb "Harry Potter y las reliquias de la muerte 2", arriba al seu final la nissaga més taquillera de la història en el seu doble vessant cinematogràfic i literari.

Com que no he llegit cap dels llibres que han fet milionària J. K. Rowling, centraré el meu comentari en les pel·lícules, que han conegut quatre directors, de Chris Columbus a David Yates, passant per Mike Newell i Alfonso Cuarón, sense que el to de la sèrie variés significativament. Sí, els personatges creixen, els nens retratats per Columbus es posen texans a les ordres d'Alfonso Cuarón, la història esdevé progressivament més fosca, però, en essència, l'interès de la nissaga no ha deixat mai de residir en una potent direcció artística que atorga densitat al món paral·lel dels aprenents de mags al castell de Hogwarts. Potser per això el primer de la sèrie, "Harry Potter y la piedra filosofal", del 2001, en què coneixem els escenaris més emblemàtics, continua sent el títol més atractiu, seguit probablement pel darrer, no tant per la seva dosi d'acció, que també, però en la mesura que resol els enigmes d'una història de bons i dolents innecessàriament allargada a través d'una pila d'episodis que només aporten sub-trames sense gaire interès i molta confusió als no iniciats. Ja entenem que adaptar els patracols de la Rowling no havia de ser feina fàcil, però el guionista de la nissaga, Steve Kloves, s'ho podia haver treballat una mica més; al cap i a la fi, a l'home que va escriure i dirigir "Los fabulosos Baker Boys" (1989) el talent se li dóna per descomptat.