divendres, 29 de juliol de 2011

PHILIP MORRIS, ¡TE QUIERO!


"Philip Morris, ¡te quiero!" (Glenn Ficarra i John Requa, 2009), inspirada en fets reals, narra la relació amorosa entre Steven Russell (Jim Carrey) i un xicot encantador amb nom de marca de tabac, que interpreta Ewan McGregor amb la seva solvència habitual. Però Carrey és el rei de la festa en aquest biopic sobre un personatge incòmode, que representa tot allò que els conservadors nord-americans odien: és homosexual, és un mentider, és astut, és un terrorista que s'aprofita del sistema; també és intel·ligent, sensible, té sentit de l'humor i, sobretot, un cor així de gran. Perquè Steven estima Philip absolutament i vol el millor per a ell, però també vol que la seva dona -una cristiana devota-, sigui feliç, malgrat que la seva sortida de l'armari no ajudi gaire. Aquest anarquista no podia estar en llibertat i, en l'actualitat i per obra i gràcia de George W. Bush, compleix cadena perpètua a Texas per quatre malifetes simpàtiques que a Millet i companyia els farien un tip de riure.

dijous, 28 de juliol de 2011

BLOG


Si fas un bloc, sembla obligat comentar una pel·lícula que es tituli així.

Dirigida per Elena Trapé, narra els problemes quotidians i uns fets una mica més extraordinaris viscuts per les adolescents d'una escola, amb un estil visual i narratiu aparentment casual ja que totes les imatges serien captades des de la càmera de vídeo que maneja una de les noies o des de les webcam dels ordinadors als quals lliuren els seus pensaments o des d'on transcorren la majoria de les converses; amb l'excepció del pròleg i un epíleg que conté un travelling que recorda els de Gus Van Sant a "Elephant", director que molt probablement hagi estat font d'inspiració per a la realitzadora.

De la mateixa manera que "Elephant" mostrava però no explicava els fets de Columbine, "Blog" no explica uns fets reals que ja havíen estat objecte d'una mini-sèrie televisiva, però resulta força convincent en retratar el buit existencial d'aquestes filles de la Catalunya del benestar.

diumenge, 24 de juliol de 2011

PAUL


La parella d'humoristes britànics Simon Pegg i Nick Frost ("Zombies party") viatgen als Estats Units i es posen sota les ordres de Greg Mottola, el director de "Supersalidos", per protagonitzar una paròdia d'"E.T.". L'extraterrestre ara es diu "Paul" i té la veu de Seth Rogen, nova icona de la comèdia ianqui de l'escola Judd Apatow ("Virgen a los 40"); a la versió espanyola, la veu és de Santi Millán.

Al film també trobem Jason Bateman, un altre que surt en totes les comèdies, preferentment del sub-gènere casats en crisi existencial, i l'inefable Bill Hader, estrella del Saturday Night Live, que repeteix el paper de policia imbècil que feia a la ja mítica "Supersalidos" (Seth Rogen era el seu company de patrulla).

Aquests humoristes britànics i nord-americans tenen en comú la virtut de la irreverència i, en el seu retrat despietat de l'Amèrica profunda, carreguen contra els creacionistes (la noia protagonista, a la qual homes vinguts d'Europa i de l'espai convenceran que tot això del Cel i de l'Infern és una camama i que no li passarà res si fornica, apareix amb una samarreta amb un dibuix de Jesús disparant un tret al cap d'en Darwin al crit d'"Envolve this"). El Paul fuma com un carreter i és més enrotllat que l'"E.T." del Spielberg, tot i que el va inspirar, com se'ns explica al film (en una escena en què el mateix Steven presta la veu). Aquests detalls fan simpàtic el film, que no és cap obra mestra de la comèdia com ja us deveu imaginar, però funciona i entretén. I que la dolenta de la pel·lícula sigui la Sigourney Weaver és una troballa.

divendres, 22 de juliol de 2011

BON APPÉTIT


Una coproducció europea ambientada al món de l'alta cuina, que explica els afers amorosos entre uns aprenents de xef que provenen de nacionalitats diverses, formaria part d'un sub-gènere amb molts exemples recents que van des de "Deliciosa Martha" fins a l'anunci de l'Estrella Damm, i podia haver resultat un plat indigest.

Però "Bon Appétit" (David Pinillos, 2010) no pretén descobrir la sopa d'all. Explica una història d'amor senzilla però que sap eludir els tòpics, servida per dos actors eixerits i que es creuen el paper: la parella formada per l'espanyol Unax Ugalde i l'alemanya Nora Tschirner (tota una revelació). Un film notable i entendridor i que té l'avantatge afegit de mostrar com amb un grapat de fideus i dos ous a la nevera es pot fabricar un plat que sembla dissenyat pel mateix Ferran Adrià.

dissabte, 16 de juliol de 2011

ESCENES CLÀSSIQUES # 112: NAPOLEÓ

Les tropes de Napoleó es retiren de Rússia enmig d'un hivern inclement. Uns quants soldats, oficials i cavalls s'han refugiat en una casa i, com que ja no hi cap ningú més i els de fora volen entrar per no morir de fred, barren les portes amb claus. De sobte, esclata un incendi a la casa. No hi ha temps d'escapar i els de dintre moren cremats mentre els soldats a l'exterior s'apropen tant com poden per gaudir de l'escalfor. Alguns aprofiten per rostir carn de cavall clavada a la punta de les seves espases.

Aquesta escena tan crua no us la puc mostrar perquè només existeix sobre el paper. Forma part del guió que Stanley Kubrick va deixar escrit el setembre de 1969 per al seu projecte més cobdiciat: posar en imatges la vida de Napoleó.

Després de l'èxit obtingut per "2001: Una odisea del espacio" (1968), MGM va anunciar que li produïa a Kubrick "Napoleó". Però van canviar els executius i la cosa es va refredar, primer només una mica i ja del tot després del fracàs de "Waterloo" (1970), de Sergei Bondarchuk.

L'escena que hem comentat, com les millores ideades per Kubrick, mostra un contrast i una dualitat; contrast entre la calor i el fred extrems; el foc és la mort per a uns i la vida per a uns altres. I és un comentari cínic sobre l'instint de supervivència, com el que conduïa HAL 9000 a carregar-se els astronautes per salvar la màquina.

El guió, que podeu trobar íntegre a Internet, explica la vida de Napoleó Bonaparte des que era petit fins a la seva mort a l'illa d'Elba, a través d'una estructura simètrica característicament kubrickiana. És curiós com moltes de les idees i escenes seran aprofitades en films posteriors; evidentment, hi ha disfresses, banyeres, una representació teatral, sexe i violència, però fins i tot una vetllada en què tres parelles fan l'amor davant d'una audiència a la sala d'un palau, com en l'orgia d'"Eyes Wide Shut". L'escena en què el fill de Napoleó és passejat en un carruatge conduït per dos xais apareix idèntica a "Barry Lyndon".

I és amb "Barry Lyndon" que és més fàcil establir comparacions. De fet, podríem arribar a pensar que la va fer només per aprofitar moltes de les idees visuals que ell i John Alcott havíen pensat per a "Napoleó", doncs el film transcorre en una etapa històrica molt propera i ja estava prevista la filmació amb la llum de les espelmes. És igualment la història d'un home que viu una ascensió i una caiguda meteòriques a causa de la seva ambició, còmplice i víctima alhora de la hipocresia i les intrigues dels poderosos. Les veus en off dels protagonistes i la d'un narrador omniscient, recursos usats a "La naranja mecánica" i a "Barry Lyndon", tenen un pes específic que sembla fins i tot excessiu.

Dualitat i paradoxa són molt presents en la història d'un personatge històric que pot ser tímid i ingenu (al principi) i fred i calculador més endavant. Resulta molt curiosa la utilització que fa el guió, més enllà de l'escena que hem comentat, del fred i de la calor com a elements dramàtics: en un dels seus primers hiverns a l'escola militar, Napoleó, que prové de la càlida Còrsega, se sorprèn en veure glaç per primera vegada, a la seva gerra d'aigua; a la primavera, passeja amb una noia de bona família amb qui manté una relació molt casta i, en l'escena següent, coneix una prostituta a Lió sota una nevada intensa (com Bill Harford a "Eyes Wide Shut"); aquestes dues classes d'amor, en principi poc compatibles, confluiran en la seva relació tempestuosa amb Josefina. En la reunió que manté a la seva tenda de campanya amb l'emperador austríac mort de fred, l'adverteix que no es pot fer la guerra sense dur roba interior d'abric. Això no impedirà que, més endavant, l'hivern rus delmi les seves tropes; el fred determina la derrota, mentre que les seves campanyes victorioses van transcórrer en llocs calorosos, com Itàlia o Egipte.

Kubrick volia demostrar amb la seva pel·lícula la intel·ligència de Napoleó, però també com el seu talent no va impedir que cometés l'error imperdonable de creure que podia conquerir Rússia i el món. No sabem si Kubrick era conscient que el mateix li podia haver passat a ell: "2001", una superproducció experimental, havia estat un èxit contra tot pronòstic. L'hauria acompanyat la mateixa sort amb "Napoleó"? Com hauria reaccionat el públic davant d'una lliçó d'història de tres hores de durada? Mai no ho sabrem, i al director no li va passar com als seus personatges i la seva trajectòria va ser bastant reeixida fins a la fi dels seus dies, amb pocs alts i baixos.

dimecres, 13 de juliol de 2011

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL


Veig que el proper Festival de Sitges homenatja, amb motiu del desè aniversari, "A.I. Inteligencia Artificial", dirigida per Steven Spielberg sobre un projecte de Stanley Kubrick i, al meu parer, un dels millors títols de la dècada, com ja vaig manifestar en fer la llista corresponent.

L'any 1982 Kubrick es va fixar en la novel·la curta de Brian Aldiss "Super-toys Last All Summer Long", sobre un nen robot programat per estimar i la relació difícil que té amb la seva mare humana, incapaç d'estimar-lo com a un fill "de veritat". Va fitxar l'escriptor perquè convertís el relat en guió cinematogràfic, però la col·laboració va durar poc, ja que Aldiss estava en desacord amb la idea de Kubrick d'integrar la història de Pinotxo en l'argument: David, el nen robot, cercaria la Fada Blava que el convertiria en nen de veritat, com en el conte de Collodi.

No era cap novetat l'interès pels contes d'en Kubrick, que acabava de dirigir "El resplandor", amb uns protagonistes anomenats Jack i Wendy, un pare malvat que volia entrar com el llop a casa de les cabretes (a cops de destral) i un nen que ideava un truc per no perdre's al laberint, com el petit Hänsel quan deixava molles de pa al bosc per trobar el camí de tornada. A més, molts dels films de Kubrick funcionen com una faula.

Sigui com sigui, el projecte es va anar ajornant. El director no trobava un guió satisfactori (després d'Aldiss, van col·laborar amb ell Bob Shaw, Ian Watson o Sara Maitland), i, a més, considerava que els efectes especials que creia necessaris per al film encara no s'havien inventat. Kubrick tenia molta paciència, podia esperar. Però aquesta virtut, com en un dels seus arguments, va convertir-se en un impediment al projecte i la raó última que anés a parar a mans de Spielberg.

Després de veure "Parque Jurásico" (1993), Kubrick va pensar que els efectes especials ja permetien mostrar d'una manera convincent el món futur on transcorreria el seu film, ja batejat com "A.I.", un món afectat pel canvi climàtic, amb un Manhattan cobert per les aigües o una ciutat per al plaer -Rouge- en què figures enormes de noies bellíssimes engolien amb les seves boques pintades de vermell les autopistes i els cotxes dels turistes que hi arribaven. Però Kubrick també volia que el nen robot fos creat digitalment i que, alhora, semblés de veritat (només havia de semblar-ho, ja que l'essència de l'argument era la impossibilitat del pobre David de convertir-se en nen de veritat). Malgrat l'esforç de gent com Chris Cunningham (que va aprofitar l'experiència per al vídeo en què la cantant Björk es transforma en robot), el director va acabar desistint i va decidir que David havia de ser interpretat per un actor (possiblement, Joseph Mazzello, el nen de "Parque Jurásico").

Problema: el rodatge es preveia llarg; Joseph Mazzello es faria gran, i se suposa que els robots no creixen.

Spielberg havia demostrat amb "Parque Jurásico" el seu domini dels efectes especials. També era un director ràpid. En el temps que Kubrick va tardar a triar els exteriors del seu projecte sobre l'Holocaust "Aryan Papers", Spielberg va acabar "La lista de Schindler", un film sobre el tema de quatre hores de durada. Circumstància que va fer que Kubrick desistís de portar a terme la seva versió i que comentés que Spielberg seria un bon director per al seu projecte "A.I.": com que el filmaria en un tres i no res, no tindria el problema de l'envelliment del jove protagonista; a més, no seria tan "rígid". No sabem què volia dir exactament amb això de la rigidesa, però possiblement Spielberg tingués més facilitat per fer que els espectadors empatitzessin amb la història i els personatges, i no devia anar errat a la vista dels resultats.

Ja coneixem la resta: Kubrick va morir abans de veure estrenada "Eyes Wide Shut" i Spielberg va heretar el projecte d'"A.I.", que va veure finalment la llum l'any 2001, no sé si per casualitat o no.

Jutjar què hi ha de Kubrick i què li devem al seu successor és un exercici arriscat, però cal dir que la pel·lícula resultant no s'allunya gaire de l'argument preparat per Stanley Kubrick. Les diferències més notables es refereixen a la desaparició de la Zona Zero, un indret aïllat per la radioactivitat, habitat per monstres i mutants, que David i Gigolo Joe visiten i on una colla de robots continuen amb la investigació dels seus creadors sobre la possibilitat que els robots desenvolupin creences irracionals que donin resposta a emocions pròpies dels humans. Pel que fa al final (no contineu llegint aquest paràgraf si no l'heu vista), amb el retrobament amb la mare, ressucitada per un dia, Kubrick dubtava entre el final feliç que figura al seu guió (la mare no torna a morir) i un altre de més trist en el qual David perd Mònica per segona vegada. Spielberg va aconseguir la proesa de renunciar al final maco i mantenir el que dictava la lògica però convertint-lo en emotiu i esperançador, amb el triomf del petit David, que aconsegueix d'alguna manera acompanyar la seva mare en el somni etern després d'haver viscut amb ella el dia més feliç de la seva llarga vida (més de dos mil anys).

El disseny artístic venia dictat per les instruccions de Kubrick, plasmades en excel·lents dibuixos de Chris Baker, i es va seguir bastant al peu de la lletra. Fins i tot el globus en forma de lluna en què viatja el caçador de la Fira de la Carn i que sembla un autohomenatge del creador d'"E.T.", ja figura en el guió de Kubrick.

Reconeixem igualment l'estructura simètrica, la divisió en blocs i les el.lipsis brutals típiques de Kubrick. Temes recurrents com el grup familiar en situació de desequilibri, la visió dels homes com a depredadors, o el mateix nucli de l'argument: la paradoxa del robot David, manipulat pel seu germà humà que es desplaça amb l'ajuda d'unes pròtesis que fan que sembli ell, la màquina; la reflexió sobre els límits de la intel·ligència artificial, amb un protagonista que, com el HAL 9000 de "2001", té sentiments, però, a diferència d'aquella genial contribució de Kubrick, està dissenyat amb forma humana i no és un psicòpata sinó la representació més pura de la innocència i de l'amor incondicional.

Perquè "A.I." és, fonamentalment, una història d'amor. L'amor que sent un nen cap a la seva mare.

Si definim l'estil de Kubrick com a rigorós i el de Spielberg com a enèrgic, podem concloure que, en la primera meitat del film, senzillament extraordinària, Spielberg es mostra solvent fent de Kubrick. Però, a partir del moment en què David es queda sol -en companyia de Teddy i Gigolo Joe- i viu la gran aventura de sobreviure en un món hostil mentre cerca la Fada Blava, el film s'assembla força a les pel·lícules més trepidants del californià. Però la contribució més evident de Spielberg rau en la seva habilitat per encomanar sentiments positius. Sóc conscient que molts consideren que la primera meitat és superior i que cap al final predomina una mirada ingènua, més pròpia del vitalista Spielberg; però no puc criticar les coses que m'emocionen fins a la llàgrima, i la mitja hora final d'"A.I." n'és una d'elles.

Podríem pensar que el gran perjudicat en la peripècia d'aquesta producció va ser el pobre Joseph Mazzello, que després d'estar a punt de treballar amb Kubrick a "A.I." o a "Aryan Papers", es va veure relegat en favor de Haley Joel Osment, en el cim de la seva popularitat després de l'èxit d'"El sexto sentido". Però el pas del temps ha afavorit el primer, contractat novament per Spielberg per a la producció televisiva "The Pacific", mentre que el segon ha hagut de pagar el peatge de tot nen prodigi i s'ha convertit en un adolescent ressentit i alcohòlic.

I per acabar aquest post sobre intel·ligència artificial, vull fer esment de la darrera contribució cinematogràfica al respecte: un film de trenta minuts de durada de Spike Jonze ("On viuen els monstres"), que es titula "I'm Here", producció de l'any 2010, que és extraordinari, tota una sorpresa, i que és també una gran història d'amor. Us deixo l'enllaç per si voleu gaudir-ne (i que el David Amorós em disculpi si li he aixafat alguna proposta per a la seva secció de curtmetratges):

http://www.imheremovie.com/

diumenge, 3 de juliol de 2011

AIRBENDER: EL ÚLTIMO GUERRERO


Potser no us hauria parlat mai d'aquesta pel·lícula si no fos perquè està signada per un dels meus directors favorits: M. Night Shyamalan. Tampoc no sé si puc ser objectiu amb un títol que he vist després de llegir arreu que era una obra fallida, indigna del seu director, que ha guanyat cinc razzies en la darrera edició d'aquests anti-òscars.

Tanmateix, cal preguntar-se si els crítics no s'han acarnissat amb un director que, després de tot el prestigi guanyat amb "El sexto sentido", "El protegido", "Señales" o "El bosque", ja ha estat seriosament qüestionat per "La joven del agua" o "El incidente".

La posada en escena d'"Airbender: El último guerrero" (2010) conté moltes de les característiques del seu cinema: és transparent, amb una predilecció especial pels primers plans frontals, una mica hieràtics, combinats aquí ocasionalment amb plans generals al fons de l'enquadrament.

En contrapartida, la darrera pel·lícula d'en Shyamalan no sembla tenir gran cosa en comú amb les històries de fantasia i terror que l'han fet famós. Podríem argumentar que és, com totes les altres, la història d'un aprenentatge; i, de fet, també és un film fantàstic; però els títols precedents, malgrat el seu caràcter genèric, s'ubiquen sempre en un context realista. La qual cosa no es pot pas dir d'"Airbender", adaptació d'un manga que ens porta a un món dividit en quatre regnes que representen els elements de l'aire, l'aigua, la terra i el foc, i on un únic ésser viu anomenat "avatar" pot controlar els quatre elements i contribuir a la pau i a la convivència, actualment amenaçada per l'agressivitat dels membres de la terra del foc que, curiosament, són de raça índia com el director. L'avatar és un nen (força lleig, però dur el crani rapat no l'afavoreix gaire) en la seva enèsima reencarnació; els savis l'han identificat perquè ha escollit en una tria els mateixos objectes que el seu predecessor. Vaja, que és una mena de Dalai Lama, impressió accentuada per la vestimenta del personatge i els gestos que fa quan lluita, una mena de tai txi ràpid.

Una història aparatosa i insubstancial, que sembla dirigida només al públic infantil. Hem de recordar, però, que Shyamalan va escriure el guió d'"Stuart Little", i que "Los primeros amigos" (1998) era una cinta dirigida també a un públic familiar. És a dir, que tenia certa experiència en el cinema "per a tots els públics". I no tanta en el registre espectacular, en la línia de "Las crónicas de Narnia" o molts títols similars, en què es mou "Airbender"; potser per això Shyamalan se sentia incòmode, i la pel·lícula li ha quedat plana i mal estructurada, tot i que era difícil aixecar un guió tan notòriament insuficient i carregat de situacions tòpiques i gratuïtes (vegi's l'enamorament entre el noi de la terra de l'aigua -del sud- i la princesa de la terra de l'aigua -del nord-, truncat pel sacrifici d'ella, que en un moment d'inspiració divina conclou que pot traspassar el seu esperit al d'un peix mort que representa la lluna -sic-). D'altra banda, no hi ha res a objectar al disseny de producció o a la fotografia, que fan més suportable la visió del darrer títol d'en Shyamalan.

A partir d'aquí, només podem especular: "Airbender" hauria estat millor en mans d'un altre director? Tenen raó els seus detractors i Shyamalan està acabat? Li ha quedat així perquè l'ha feta sense ganes o ha fet el que ha pogut i, senzillament, no ha quallat la maionesa?

Estic citant Truffaut, el qual citava algú que no recordo, que li va dir que les pel·lícules són com la maionesa (o l'allioli): de vegades, no quallen. I Truffaut, que encara no tenia experiència com a director i només com a crític, va pensar: "Però què diu aquest boig, fer una pel·lícula no és fer una maionesa". Però, amb el temps, es va adonar que aquella sentència era una gran veritat i que, de vegades, una pel·lícula no qualla. Senzillament.

Vull pensar que ha estat així i que, més tard o més d'hora, tornarem a tenir una pel·lícula digna d'el geni que va dirigir "Señales". Mentrestant, però, potser caldrà pagar el peatge d'una segona part d'"Airbender", que sembla inevitable en la mesura que aquesta deixa sense resoldre l'aprenentatge de l'avatar i la guerra entre indis i xinesos (ospa, encara resultarà que es tracta d'una metàfora sobre les potències emergents!).