dijous, 28 d’abril de 2011

BRIAN DE PALMA # 5: SÈRIES TELEVISIVES DE L'ANY DE LA PICOR

El 1987, Brian De Palma dirigeix "Los intocables de Eliot Ness", adaptació a la gran pantalla de la sèrie mítica "Los intocables", (1959-1963), protagonitzada per Robert Stack i basada en el llibre que va escriure aquest Agent del Tresor que, els anys de la Llei Seca, va lluitar contra Al Capone i els seus secuaços a la llavors violenta ciutat de Chicago.

De Palma va aconseguir un èxit enorme amb aquest títol, que, com la sèrie, no pretenia ser especialment fidel a la realitat (tot i que respectava algunes qüestions històriques, per exemple la condemna de Capone no pels seus assasinats o pel tràfic de licor, sinó per no fer la declaració de la renda -amb Hisenda no s'hi juga!-). El triomf del film es pot explicar per diversos motius, sobretot l'habilitat de De Palma a l'hora de conjugar una narració linial apta per a tot tipus de públic amb el seu proverbial virtuosisme i les referències cinèfiles que adornen els seus films, que esclaten en seqüències determinades, com aquella a les escales de l'estació, que homenatja sense manies l'escena de les escales d'Odessa d'"El acorazado Potemkin" (una picada d'ull als crítics, ja que és improbable que el norant-nou per cent del públic que va gaudir de la pel·lícula conegués el títol amb què Sergei Eisenstein va revolucionar el muntatge cinematogràfic l'any 1925); homenatja el western i el cinema d'aventures en l'escena a la frontera canadenca, el suspens hitchcockià en l'escena de la nena i la bomba a l'inici del film, inclou l'escena típica de càmera subjectiva i muntatge en paral·lel (mort del policia Malone) i dues o tres escenes de violència espectacular (la del terrat del palau de justícia o la ja mítica de Capone-De Niro il·lustrant els seus homes sobre les virtuts del beisbol). A diferència de la pífia de "La dalia negra", el càsting resulta encertadíssim, amb nous valors com Andy Garcia i veterans de prestigi com Sean Connery fent de policia íntegre i Robert De Niro, adequadament sobreactuat, en el paper d'Al Capone; Kevin Costner encara no era gaire famós en el moment de l'estrena del film: amb la seva cara de bona persona, és l'actor idoni per al paper d'heroi idealista. Finalment, es tracta d'una pel·lícula de bons i dolents que juga a complaure l'espectador amb el triomf final de la justícia sobre el crim i la corrupció, després de molts problemes i sacrificis, mantenint un to èpic ben subratllat per la música excel·lent d'Ennio Morricone.



De Palma no va inventar el muntatge, com va fer Eisenstein, però demostra que el sap utilitzar:



Després d'un seguit de fracassos comercials ("Impacto", "Wise Guys", la mateixa "El precio del poder"), l'èxit de "Los intocables de Eliot Ness" va donar oxígen al director i el va animar a encarar l'etapa més seriosa de la seva carrera ("Corazones de hierro", "La hoguera de las vanidades"). Del fracàs d'aquests títols i dels posteriors "En nombre de Caín" i "Atrapado por su pasado" el rescabalarà, novament, una adaptació cinematogràfica d'una sèrie televisiva de culte: "Misión imposible" (1966-1973), protagonitzada per Peter Graves i Martin Landau.

Però aquesta història d'espies (la versió cinematogràfica del 1996, si més no) resulta força més ombrívola que "Los intocables de Eliot Ness"; al film protagonitzat per Kevin Costner sabíem de seguida qui eren els bons i qui els dolents, només de veure'ls aparèixer en pantalla. A "Misión: imposible", amb Tom Cruise, no està gaire clar qui va de bona fe o qui s'ha venut per un plat de llenties; la trama, com pertoca en un film d'espies, és força intricada des del seu inici a Praga, nocturn en sentit literal i metafòric amb la mort de tot l'equip d'Ethan Hunt-Cruise, fins al final a l'euro-túnel. La qual cosa no va impedir que l'experiment fos també un gran èxit de taquilla. Molt adequats novament els secundaris (Kristin Scott-Thomas, Jon Voight, Emmanuelle Béart, Jean Reno, Ving Rhames, Vanessa Redgrave) i la música (de Danny Elfman). A part del final espectacular a l'euro-túnel, l'escena més recordada és la del robatori del disquet a la mateixa seu de la CIA, amb Cruise fent equilibrismes penjat del sostre.

L'èxit va propiciar la continuïtat de la franquícia, però amb altres directors, noms de prestigi en el cinema de gènere que -com el mateix De Palma- miren d'imposar la seva personalitat als pressupostos astronòmics i la personalitat egòlatra de Tom Cruise.

dissabte, 23 d’abril de 2011

ESPECIAL SANT JORDI: LITERATURA CINEMATOGRAFICA # 2


Estic molt content dels regals que m'han fet les meves veïnes blocaires: La Carme, de Col·lecció de moments, m'ha regalat "El quadern gris", de Josep Pla, i l'Adriana, d'El meu racó :), "Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine", d'Albert Espinosa.

És Sant Jordi i jo també vull recomanar un parell de llibres. No renuncio a la meva especialitat i seran llibres de cinema. Però no us espanteu: res de totxos erudits; dos llibres de fàcil lectura i amb molt sentit de l'humor.

Mis problemas con Amenábar, de Jordi Costa i Darío Adanti (2009, Ediciones Glénat):

És en format de còmic, però això també és literatura. Un títol que tenia curiositat per llegir i vaig trobar finalment al Saló Internacional del Còmic de Barcelona, fa una setmaneta tot just.

Jordi Costa és un conegut crític de cinema i carrega contra Alejandro Amenábar, les seves pel·lícules i la influència perniciosa que han significat -en opinió de Costa- en el cinema espanyol. És un llibre divertidíssim però que convida a la reflexió, sobre allò que exposa i sobre l'abast de la missió del crític de cinema.

Podem estar més o menys d'acord amb el punt de vista de l'autor, que no oculta que els seus problemes amb Amenábar néixen d'una qüestió personal amb el director i amb algun dels seus col·laboradors pijos, com el que se'n va fotre de la seva presumpta lletjor quan el crític va anar a cobrir el rodatge de "Tesis" per encàrrec d'un programa de televisió. Podem estar més o menys d'acord amb la valoració que fa de les pel·lícules, que Costa troba infumables sense excepció; jo potser estic abduït -com la resta de mortals segons l'autor-, però "Abre los ojos" és encara un dels meus títols favorits. Probablement, la seva opinió sobre Amenábar com a professional i com a persona esdevé massa radical; i això ens porta a la pregunta que és la mare de totes les preguntes: quin dret té un senyor que potser sap escriure però que mai no ha demostrat que sabria dirigir una pel·lícula a desqualificar algú que es dedica a la feina dificilíssima de director de cinema.

Però la teoria de Jordi Costa segons la qual l'home a qui pretén desemmascarar és miserable i calculador i té una ambició desmesurada que supleix la seva manca de talent, està massa ben exposada com per no resultar inquietant. D'altra banda, la trajectòria professional d'Amenábar, que sembla que abordi reptes abans que pel·lícules, sobretot a partir de "Mar adentro", abonaria la tesi. I, després d'haver vist "L'escafandra i la papallona" (Julian Schnabel, 2007), m'adono que es pot fer un film sobre un individu atrapat en un cos immòbil sense necessitat d'afegir-hi missatges.

Cómo sobrevivir a una película de terror, de Seth Grahame-Smith (Alba Editorial):

Un altre llibre (aquest no és un còmic, però conté algunes il·lustracions) que fa riure molt. El títol respon de manera literal al seu contingut: potser estàs atrapat en una pel·lícula de terror i destinat a ser carn de psicòpata; llavors, el llibre és una guia per a la teva salvació, amb consells molt útils com no freqüentar els campaments d'estiu amb un índex molt elevat de ties bones, o abstenir-te de contestar el telèfon mentre fas de cangur. Bromes apart, l'autor demostra el seu coneixement exhaustiu dels mecanismes del cinema de terror modern, d'altra banda força recurrents.

Després d'haver-lo llegit, ja podeu anar a veure "Scream 4" i comprovar in situ que els protagonistes no ho han fet. I tenint en compte la nul.la originalitat del film, sembla que tampoc el director, Wes Craven, no hagi llegit el llibre de Seth Grahame-Smith, però això ja és més estrany perquè n'ha escrit el pròleg.

I si voleu veure una pel·lícula que parli del pas del temps, i "La noche", que vaig recomanar l'altre dia, us fa mandra perquè és de l'Antonioni i és una mica rotllo, "Scream 4" també us valdrà, amb els seus esforços patètics per estar al dia (referències constants a internet, els telèfons mòbils, etcètera) i l'aparició d'una Courteney Cox totalment recautxutada (impactant; qui avisa, no és traïdor).

divendres, 22 d’abril de 2011

ESPECIAL SANT JORDI: EL REGAL!


Com que aquest és un bloc cinèfil, les roses són de pel·lícula.

Per a la Joana de Llum de dona:


UN MATÍ IDÍL·LIC, PLE DE LLUM, OBSERVO EL TEU SOMRIURE;
QUE OFEREIXES AL MÓN EN RESPOSTA A LA SEVA CALIDESA.
PERÒ NO OBLIDIS QUE TOT PLEGAT ÉS LA SUMA DE MOLTES COSES,
NO TOTES TAN BONIQUES.
SENTIM-NOS AFORTUNATS DE SER TAN JOVES
I AGRAÏM A TOTS ELS ÉSSERS DE LA NATURA
EL SEU ESFORÇ PER CONSTRUIR UN LLOC TAN BELL
A DESGRAT DELS RACONS SÒRDIDS QUE S'HI AMAGUEN.

(la fotografia i la inspiració corresponen a "Terciopelo azul", de David Lynch)

Per a la Joana d'El teler del record:


S'AMAGA EN UN RACÓ,
S'OCULTA EN UN LABERINT,
RERE UN NÚVOL,
RERE UN ARBRE,
SOTA EL LLIT
RESTA AMAGAT
EL RECORD
D'UNA ROSA.

La rosa de la foto és de "La bella y la bestia" (Disney).

dimarts, 19 d’abril de 2011

LA NOCHE

"La noche" (1961), una altra obra mestra de Michelangelo Antonioni, és la pel·lícula definitiva sobre el pas -i el pes- del temps.

Paradoxalment, l'acció es concentra en menys de vint-i-quatre hores. El matrimoni format pel novel·lista Giovanni Pontano (Marcello Mastroianni) i Lidia (Jeanne Moreau) visiten a l'hospital un amic comú malalt en fase terminal (paper interpretat per l'actor-director Bernhard Wicki); després, ella passeja fins als afores de Milà mentre ell l'espera a l'apartament. Per avorriment o per apaivagar la seva angoixa existencial, surten de nit i van a espetegar a la festa d'un industrial multimilionari, que dura fins l'endemà al matí.

El pas de les hores està retratat de manera magistral, amb l'ajut de la fotografia de Gianni Di Venanzo (aquesta és una especialitat d'Antonioni i d'altres mestres del cinema italià, recuperada recentment per Abbas Kiarostami en un film que passa precisament a Itàlia, "Copia certificada").

El temps comporta el canvi, la degradació i la mort. Milà és una ciutat que veu com els seus edificis més antics són substituïts per gratacels de vidre i acer. L'industrial milionari reflexiona sobre els canvis que comporta el progrés i com adaptar-s'hi. Els protagonistes s'enfronten a la mort de l'amic, noten que envelleixen i senten la necessitat d'aferrar-se a la vida, encara que això impliqui alguna petita traïció, festeigs desesperats amb una nimfòmana que ronda per l'hospital, amb un milionari calavera, amb la Monica Vitti... A l'escena final, Giovanni i Lidia passegen de bon matí pels jardins de la mansió; ella li revela els seus sentiments més profunds i li llegeix una carta que evidencia com el pas del temps els ha fet oblidar qui eren i què esperaven; aquesta seqüència podria ser perfectament el millor que Antonioni hagi filmat mai, i això és dir molt.

dilluns, 18 d’abril de 2011

ESPECIAL SANT JORDI: ROSES LLIBRES I BLOGS


JO ANAVA A DEIXAR UNA PISTA, PERÒ EM FA POR RESULTAR MASSA EVIDENT. UNA PISTA QUE VALDRIA PER A LES DUES VEÏNES. PERÒ... (VAJA, SI JA ESTÀ!)

diumenge, 17 d’abril de 2011

ESCENES CLÀSSIQUES # 93: PUNTO LÍMITE

Sidney Lumet ha mort deixant-nos una llarga filmografia amb un grapat de bones pel·lícules, i també alguns fracassos.

L'any 1964 va realitzar "Punto límite", un film protagonitzat per Henry Fonda i Walter Matthau, entre d'altres, que narrava com, a causa d'un error, els nord-americans llançaven un parell de bombes atòmiques sobre Moscú i, com a prova de la seva bona fe i solució extrema per evitar un conflicte nuclear a gran escala, el president (Fonda) ordenava llançar dues bombes més sobre Nova York, sense ni tan sols evacuar la ciutat. Potser era un argument simplista i, en qualsevol cas, l'estrena el mateix any de l'obra mestra de Kubrick "¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú", amb una temàtica molt similar, la va perjudicar. Però vaig veure aquesta pel·lícula fa una pila d'anys i em va impressionar molt, sobretot les escenes finals, que reproduïm seguidament (les paraules del comandant que llença les bombes sobre Nova York -"el matador, era jo..."- fan referència a un somni que el persegueix des de l'escena inicial en què s'imagina fent de torero).

CHICO Y RITA


La col·laboració entre Fernando Trueba (que anava una mica perdut darrerament), Javier Mariscal (que demostra novament la seva categoria de geni) i Tono Errando, que no sé qui és, ha resultat un èxit i una victòria del cinema d'animació, que aconsegueix allò que difícilment cap pel·lícula d'imatge real no podria aconseguir i tampoc els vols low coast: fer-nos viatjar a una època desapareguda per sempre, sentir el seu palpitar a ritme de bolero.

dissabte, 16 d’abril de 2011

BRIAN DE PALMA # 4: EL CINEMA NEGRE


Encara que es va estrenar el 1983, abans que "Doble cuerpo", "El precio del poder" inaugura una nova etapa en la carrera de De Palma, d'obertura cap a nous gèneres sense oblidar del tot les seves constants temàtiques i estilístiques.

"El precio del poder" és un remake de "Scarface" (Howard Hawks, 1932), traslladant l'acció al Miami de l'època en què el film es va estrenar i al món dels gàngsters d'origen cubà que es feien rics traficant amb cocaïna (malfactors que Castro va encolomar als nord-americans). Explica l'ascensió al poder i la posterior caiguda de Tony Montana (Al Pacino, molt passat de voltes), un típus obsessiu com la majoria de personatges de De Palma, que manté una relació protectora amb la seva germana (Mary Elisabeth Mastrantonio) ratllant en l'incest, i que és incapaç de controlar tot allò que posseeix, inclosa la seva dona (Michelle Pfeiffer en el seu primer paper rellevant després del fracàs de "Grease 2"). Irònicament, signa la seva sentència de mort quan demostra tenir certa ètica en negar-se a fer esclatar una bomba sota el vehicle de l'home que li han encarregat matar perquè viatja amb la seva família (en una escena de suspens molt hitchcockià); i no pot evitar l'assalt a la seva mansió dels homes que vénen a matar-lo malgrat disposar de desenes de càmeres de televisió que controla des del seu despatx (a la manera del Swan d'"El fantasma del paraíso").

De Palma no es mostra tan destre en la seva descripció de l'univers mafiós com alguns companys de generació (Scorsese, Coppola); el film és, com molts dels seus, irregular, però conté algunes escenes que demostren el seu virtuosisme amb la càmera i d'una violència propera al gènere slasher (tot el fragment del tipus que assassinen a la banyera amb una serra mecànica).

Deu anys més tard, Al Pacino i De Palma tornen a treballar junts en un altre film de gènere negre, "Atrapado por su pasado", que recorda "El precio del poder" no només per l'actor sinó per l'ambientació als anys setanta i les nombroses escenes en la discoteca que regenta el protagonista, igualment d'orígen llatí, un gàngster que prova de redimir-se després de sortir de la presó però que té la desgràcia de tenir per amic un advocat cocaïnòman que l'embolica de mala manera i el traeix (una actuació inspiradíssima de Sean Penn). Però les semblances entre ambdós films no van més enllà: "Atrapado por su pasado" és una magnífica pel·lícula d'acció, fluïda però de factura clàssica sense estridències. Al Pacino també es mostra contingut; la seva història d'amor amb Penelope Ann Miller no resulta tan sòrdida com les relacions de Tony Montana amb les seves dones, tot i que al final la cosa tampoc no acaba bé del tot.

Per a molts (i especialment els crítics francesos), "Atrapado por su pasado" és un dels millors films del seu autor, probablement el seu darrer títol important.

Va reincidir en el gènere negre el 2006 amb "La Dalia Negra", un títol canònic, amb ambientació d'època, detectius, dones fatals i crims escabrosos, i una història basada en la novel·la homònima de James Ellroy ("L.A. Confidential"), al seu torn basada en el cas real de l'assassinat no resolt de l'aspirant a actriu Elisabeth Short.

Els actors són molt guapos (Josh Hartnett, Scarlett Johansson, Aaron Eckhart, Hilary Swank i la menys coneguda Mia Kirshner) però no semblen gaire còmodes en els seus papers.



El director tampoc no està gaire entonat i la pel·lícula resulta confosa i mancada d'esperit. Només en les escenes en blanc i negre de l'aspirant a actriu una mica pendó, que visiona un bocabadat Josh Hartnett, retrobem el De Palma voyeurista de les bones èpoques; i en la recuperació de William Finley, l'actor fetitxe dels seus primers films, fent de dolent.

diumenge, 10 d’abril de 2011

MEME! Escenas para recordar

Gràcies a l'amable invitació de Reichel, de "Críticas a pares", puc participar en aquest joc que consisteix a triar escenes en diferentes categories (el meu primer Meme!). No és gens senzill, i he hagut de sacrificar molts títols; no he volgut fer trampa però sí que he volgut deixar constància d'algunes concessions.

També haig de passar la pilota a cinc blocaires més. D'entrada, disculpar-me amb els que he pogut o hagut d'oblidar i també amb els que he triat, doncs ho he fet sense demanar-los permís (però tampoc no cal que s'hi sentin obligats). He convidat el meu darrer seguidor, a un parell de blocaires en català, a un blocaire de l'altra banda de l'oceà (Perú, per ser més exactes) i a una blocaire cinèfila però amb un bloc que toca altres temes, sobretot literaris, i a veure què passa.

1. BCNdays, de Después de 1984
2. Bargalloneta, de Parlem de cinema?
3. Roger, de La llanterna màgica
4. Mario, de Nenúfares efervescentes
5. Lola, de Lletresenbloc

Escena más graciosa

Em sembla que la vegada que he rigut més de gust va ser amb la paròdia de "Fiebre del sábado noche" que apareix a "Aterriza como puedas".

Escena más triste

El retrobament entre els personatges de Harry Dean Stanton i Nastassja Kinski a "París, Texas"; l'escena, no ho sé, però la història d'ells dos és ben trista.

Escena más alegre

L'actuació dels stripers a l'escena final de "Full Monty".

Escena más agridulce

El final de "Las noches de Cabiria"; la prostituta interpretada per Giulietta Massina, que acaba de perdre-ho tot (tot, vol dir tot), plora i alhora somriu quan es troba amb uns joves que festegen i canten, i ella recupera la fe en la vida.

Escena más rara

A "Cabeza borradora", la càmera troba un petit escenari amagat rere un radiador on hi ha una noia que té estranyes deformitats a les galtes i que canta "In heaven everything is fine".

Escena más perturbadora

Continuem amb Lynch: Naomi Watts masturbant-se a "Mullholland Drive".

Escena con más suspense

L'escena de la festa a "Encadenados" (Hitchcock, és clar): Ingrid Bergman observa amb angoixa com les existències de xampany van minvant mentre Cary Grant és a la bodega cercant urani amagat en una de les ampolles.

Escena más aterradora

"El resplandor": l'aparició de les bessones que volen jugar amb el pobre Danny "forever and ever".

Escena más romántica

Després de descartar l'escena de l'aeroport de "Casablanca", que potser era massa òbvia, assenyalo l'escena d'"Eduardo Manostijeras" en què ell escolpeix una figura de gel i els trossos cauen damunt de Winona Ryder com si nevés.

Mejor diálogo

El final de "Manhattan": Woody Allen s'adona que estima Mariel Hemingway però ella és a punt de marxar sis mesos a Londres.

- Bé, d'aqui a sis mesos tornaré.
- D'aquí a sis mesos... Què dius? Seràs fora sis mesos?
- Bé, què són sis mesos si encara ens estimem?
- Escolta, no siguis tan madura... En fi, sis mesos és molt de temps. Sis mesos... Saps? Treballaràs al teatre, allà... Coneixeràs actors i directors. Aniràs... aniràs als assajos, saps?, i... i viuràs amb tota aquesta gent. Et convidaran a dinar. I, i bé, ja ho veuràs, es fan amistats i, eh, tu, tu no voldràs, però... canviaràs. Saps? Tu seràs... d'aquí a sis mesos seràs una persona completament diferent.
- Ja. Així que no vols que tingui aquesta experiència? Perquè fa poc me la vas recomanar d'una manera tan convincent...
- Sí, és clar, però, saps?, podries... Bé, no vull que canvïi allò que m'agrada de tu.
- Haig d'agafar l'avió.
- Oh, vaja, tu... no pots anar-te'n.
- Per què no em vas dir tot això la setmana passada?
Ell s'encongeix d'espatlles.
- Mira -diu ella -, sis mesos no és tant de temps. No tothom es corromp. Has de tenir una mica de fe en les persones.

Mejor escena sin diálogos

A "La quimera del oro", l'escena a la cabana quan Charlot es menja la sola de la sabata i escura els claus i els fa servir per netejar-se les dents (ja sé que jugo amb avantatge esmentant una pel·lícula muda, però ningú no ha dit que no valguessin).

Mejor escena de pelea

La batussa d'"El hombre tranquilo".

Mejor escena musical

Gene Kelly balla i canta sota la pluja (a "Cantando bajo la lluvia", és clar).

Mejor escena con baile

Burt Lancaster ballant amb Claudia Cardinale a "El gatopardo".

Mejor discurso

La reflexió que fa el replicant Batty sobre la fugacitat de l'existència, al final de "Blade Runner".

Mejor comienzo

La mort de Kane a "Ciudadano Kane".

Mejor muerte

La mort de HAL 9000 a "2001" (bé, tècnicament és una desconnexió, però ja ens entenem).

Mejor clímax

El final al desert de "Seven".

Mejor final

"Ordet" o "El crepúsculo de los dioses" serien dignes candidates, però em decideixo per una pel·lícula més modesta que sempre m'impacta en l'escena final: "El club de los poetas muertos", quan Ethan Kawke i companyia pugen damunt dels pupitres i exclamen "¡Oh, capitán, mi capitán!", en homenatge a Robin Williams, el professor, abatut però emocionat.

La escena que jamás debió haber sido filmada

Julia Roberts es prova barrets i riu amb un fons musical indigest a "Durmiendo con su enemigo".

La mejor escena de la historia

L'escena final de "Grupo salvaje", que comença quan els homes de Pike s'alcen al matí després de dormir amb unes prostitutes i decideixen suicidar-se amb dignitat.

(nominada també a "millor final" i "millor escena romàntica").

diumenge, 3 d’abril de 2011

BRIAN DE PALMA # 3: APOTEOSI HITCHCOCKIANA


Entre "El fantasma del paraíso" i "Carrie", Brian De Palma va dirigir "Fascinación" (1976); la pel.lícula fa honor al seu títol, ja que és fascinant, per a molts la millor de la seva filmografia.

El protagonista (Cliff Robertson), un ric terratinent, perd en un segrest la seva esposa i la seva filla. Al cap de molts anys, visita l'església de Florència on es van conèixer ell i la seva dona morta i troba, fent de restauradora, la seva doble (Geneviève Bujold).

Com podeu veure, "Vértigo" (Alfred Hitchcock, 1958) i el tema del doble es troben en la base argumental. Una pel·lícula original i una ¿còpia?; l'esposa morta i la seva còpia. En els treballs de restauració a Florència descobreixen una pintura primitiva sota un fresc renaixentista; però no poden recuperar la pintura original sense destruir la que hi ha al damunt; un dilema que reflecteix el que viuen els protagonistes, alhora que podria ser una reflexió sobre els remakes cinematogràfics.

També tenim un protagonista que és víctima d'una conspiració i un antagonista manipulador (John Lithgow). I una mare que mor assassinada.

Tot i la influència de Hitchcock, "Fascinación" és un film que té prou entitat per si mateix, una obra bella, romàntica i misteriosa, conduïda amb pols ferm cap al seu final sorprenent mitjançant l'ús d'una narrativa clàssica, exempta dels seus habituals malabarismes visuals, tret potser del final a l'aeroport, filmat amb un travelling circular al ralentí, que encaixa la mar de bé amb el remolí sentimental que viuen els protagonistes.

La fotografia bromosa és de Vilmos Zsigmond, el guió de Paul Schrader i la música de Bernard Herrmann, que és el músic habitualment associat amb Hitchcock pel seu treball a "Pero, ¿quién mató a Harry?", "El hombre que sabía demasiado", "Falso culpable", "Con la muerte en los talones", "Psicosis", "Marnie, la ladrona", i també, és clar, "Vértigo". De Palma ja havia col·laborat amb Herrmann a "Hermanas", i la seva música és un altre dels motius que contribueixen a relacionar el seu treball amb el del britànic. Però, posats a buscar coincidències, recordem que, el mateix any, el mateix guionista (Schrader) i el mateix músic van treballar per a Scorsese en la seva obra mestra "Taxi Driver", en què Robert De Niro feia un personatge que semblava inspirat en els que havia fet a les ordres de De Palma en l'etapa underground del realitzador.

Després de "La furia", De Palma va dirigir un film molt excèntric sobre el voyeurisme, "Home Movies" (1979), en què apareixien novament Kirk Douglas (un mestre de cerimònies que conmina els membres d'una família problemàtica a filmar-se els uns als altres), Gerrit Graham (Beef a "El fantasma del paraíso") i Nancy Allen; aquesta fa el paper d'una prostituta, de qui n'està enamorat el personatge de Keith Gordon, que també està preocupat per la relació adúltera de la seva mare al film (Mary Davenport).

A "Vestida para matar" (1980), Keith Gordon també té una mare adúltera (Angie Dickinson), i Nancy Allen torna a fer el paper de prostituta.

Molts van acusar Brian de Palma de plagi, i és cert que "Vestida para matar" no únicament copia la idea central de "Psicosis" sino també l'estructura del film de Hitchcock (amb alguna variant, com veurem). No repetiré allò que ja vaig dir en la primera de les entrades sobre De Palma; però val la pena reflexionar sobre aquesta qüestió i adonar-nos que un remake més o menys declarat pot ser vàlid si aconsegueix fer-nos oblidar l'obra original, com crec que passa amb "Vestida para matar" (i no em direu que no és millor aquest "plagi" que l'invent que Gus Van Sant es va treure de la màniga copiant pla per pla la pel·lícula de Hitchcock sense aconseguir captar-ne l'esperit en cap moment).

El personatge i la peripècia d'Angie Dickinson en la primera part del film són l'equivalent del personatge i la peripècia de Janet Leigh a "Psicosis". No hi ha un robatori pel mig però sí una situació en què ella se sent culpable, una conversa amb el seu psiquiatra (Michael Caine) que equival a la xerrada que Janet Leigh manté amb Bates-Perkins al motel i el crim amb arma blanca a mans d'una dona una mica rara, canviant la dutxa per la cabina d'un ascensor; fins i tot la música -molt inspirada- de Pino Donaggio recorda els famosos acords creats per Bernard Herrmann. Sigui com sigui, tota aquesta part del film, cinema en estat pur, que comença com "Carrie" (ara sí, en una dutxa) i continua en un museu on la sinuosa càmera subjectiva de De Palma ens condueix cap a una aventura amb final incert, resulta brillant i justament famosa, fins al punt que la resta del film no està mai a la mateixa altura. Però això també passava una mica a "Psicosis", en què després de la mort de Janet Leigh l'interès baixava alguns esglaons (no tants com el detectiu Arbogast quan el maten, és clar).



L'escena de l'assassinat conté una diferència important respecte al film de Hitchcock. Aquí hi ha un testimoni: la prostituta que interpreta Nancy Allen i que substituirà la mare i ajudarà el fill (Keith Gordon) a desemmascarar el culpable d'un crim del qual ella apareix com a sospitosa ("Falso culpable"). Aquests dos personatges (i el dolent) centren l'acció després de l'assassinat d'Angie Dickinson; en el seu segon tram, el film es ressenteix d'un guió feble però manté l'interès gràcies a la direcció enèrgica de De Palma. Cal destacar-ne les escenes amb Michael Caine topant amb un mirall o mirant-s'hi, que comparteixen l'enginy i la finalitat dramàtica de l'escena de "Hermanas" amb Margot Kidder que vam comentar.

Apuntem finalment que el voyeurisme apareix en l'escena d'Angie Dickinson i el desconegut al taxi (el conductor mou el retrovisor per gaudir del joc amorós de la parella) i és obsessiu en la segona meitat del film en què el personatge de Keith Gordon filma amb una càmera camuflada i amb pel·lícula de Super-8 les entrades i sortides dels pacients del psiquiatra Elliott-Caine, i tothom espia tothom a través de les finestres. L'espectador també es converteix en voyeur davant d'un títol intensament eròtic, amb escenes de dutxa a càrrec de la Dickinson i de Nancy Allen i un parell d'strip-teases, un a la consulta del psiquiatra i un altre a l'hospital, molt aplaudit pels bojos presents, que preludia un final copiat del de "Carrie".

En la brillant primera mitja hora de "Vestida para matar", també trobem una interessant reflexió sobre l'acte de mirar i observar el nostre entorn i de com aquest acte pot deixar de ser innocent i, fins i tot, violar la intimitat de qui és observat. Al museu, Angie Dickinson mira uns quadres que també la miren a ella, mentre rumia les coses que ha de preparar per a un sopar d'aniversari; també observa la gent que hi ha al museu, per exemple uns pares que semblen haver perdut la seva filla; la seva mirada és passiva, però adquireix intenció quan es dirigeix a l'atractiu desconegut (que duu ulleres fosques). Quan ha consumat el seu adulteri i se sent perduda i culpable, una nena la mira acusadorament; la seva mare la renya i li diu que és de mala educació mirar fixament les persones.

Nosaltres, espectadors, i el protagonista, som un gràcies a l'ús de la càmera subjectiva. A través de les finestres d'un edifici i emparats en la foscor, espiem unes noies que es diverteixen, fan l'amor, es masturben, i una d'elles es dutxa i xiscla quan alcem la mà amb el ganivet a punt de repetir per enèssima vegada l'assassinat de "Psicosis". Aquesta escena en què De Palma parodia el seu estil pertany a una pel·lícula dins d'una pel·lícula, la que sonoritza l'expert interpretat per John Travolta a "Impacto" o "Blow Out" (1981), un remake de "Blow Up" d'Antonioni canviant la imatge pel so. També surt Nancy Allen fent de prostituta i també és testimoni d'un assassinat.


Jack, el tècnic de so, assisteix casualment a un accident en el qual mor un polític; l'accident recorda molt al de Chappaquidick, que li va costar la carrera a Ted Kennedy i en el qual va morir ofegada la seva acompanyant. Al film, és el polític qui mor i la prostituta que l'acompanya (Nancy Allen), se salva de morir ofegada amb l'ajuda de Jack.

"Impacto" és gairebé un film experimental sobre la realitat i la seva manipulació.

Amb el so que ha enregistrat i les imatges de l'accident que algú va gravar -no tan casualment en aquest cas-, Jack reconstrueix la realitat del moment (com el fotògraf de "Blow Up") i comprova que hi ha hagut un tret i que es tracta realment d'un assassinat. El problema serà demostrar-ho. Ningú no creu que hi hagi hagut una conspiració però, al mateix temps, tothom conspira per ocultar a l'opinió pública que el polític respectable viatjava acompanyat quan el seu cotxe va caure al riu.

La feina de Jack consisteix a crear una falsa realitat per a les bandes sonores dels films que sonoritza. Sally, la noia, fa de maquilladora i no vol que la mirin si no va pintada, tot i que el seu maquillatge és molt natural i ni es veu.

La televisió -portaveu de les falses veritats- té un paper rellevant en la trama, i la fa avançar a través de noticiaris presents en gairebé totes les escenes, com en les pel·lícules undreground de De Palma. Recordem que, a "Vestida para matar", també hi havia una escena rellevant amb un programa televisiu sobre els transexuals que podíem gaudir per duplicat gràcies a la pantalla dividida.

El dolent (John Lithgow) vol carregar-se Sally, però, abans, mata diverses noies que s'hi assemblen físicament només per fer creure que el crim és l'obra d'un assassí en sèrie (sembla que li agradi, però). Aquesta idea de la repetició dels físics ja apareix a "Vestida para matar", en què la dona policia s'assembla a Bobby i confón el protagonista i l'espectador; d'altra banda, és el tema del doble portat a l'extrem: totes les noies són Sally, la prostituta.

La repetició afecta també a la trama: Jack provoca la mort d'un confident quan l'aparell gravador que porta ocult reacciona amb la suor; i aquest succés desgraciat preludia el final del film, brillant i alhora cínic, indubtablement el millor d'un títol més interessant sobre el paper que en la seva plasmació, una mica mancada de ritme. La qual cosa devia contribuir al seu fracàs i a la finalització d'aquesta etapa de thrillers de suspens en la carrera de De Palma, que encara, però, reservava una cloenda espectacular, el film compendi que és "Doble cuerpo" (1984).

El protagonista de "Doble cuerpo" (Craig Wasson) treballa com el Jack de "Impacto" al món del cinema en pel·lícules de terror barates, fent d'actor. La manipulació sonora és aquí substituïda per la manipulació de la imatge amb la intervenció de les dobles de cos (d'aquí, el joc de paraules del títol). Si el cinema és la manipulació de la realitat, De Palma parla de la manipulació d'aquesta manipulació.

Com l'Scotty de "Vértigo", Jake Scully (Wasson) pateix un problema psicològic que el fa incapaç de reaccionar en determinades ocasions: claustrofòbia.

Un amic (el manipulador d'aquesta història) li cedeix el seu apartament mentre és fora de la ciutat. Des d'allà i amb l'ajuda d'un telescopi situat estratègicament, Jake pot espiar cada nit la veïna del davant, que munta uns números certament espectaculars ("La ventana indiscreta"). Un dia, la segueix per uns grans magatzems i fins a la platja; l'escena, de les més virtuoses que De Palma hagi filmat mai, recorda la del museu a "Vestida para matar" i, el final en ralentí, "Fascinación".

Una nit, la veïna és atacada per un indi armat amb un trepant. Jake és testimoni de l'assassinat i prova d'evitar-lo sense aconseguir-ho ("Impacto"). Uns dies més tard, veient una pel·lícula pornogràfica per televisió, descobreix que una actriu (Melanie Griffith) balla exactament igual que la veïna desapareguda; és la seva doble de cos. Per contactar amb ella, actua en uns dels seus rodatges en una escena que comença amb un número musical, cortesia de Frankie goes to Hollywood, que recorda els d'"El fantasma del paraíso".

La Nancy Allen ja estava massa grassa per al paper?


De Palma acomiada una etapa de la seva carrera homenatjant Hitchcock i homenatjant-se a si mateix en un film que no serà original però sí francament divertit, gairebé apassionant, tret de la part final, que no està gaire aconseguida.

Doble cuerpo: el suspens segons De Palma.

dissabte, 2 d’abril de 2011

THE LOVELY BONES


Pel que fa al director neozelandès Peter Jackson, em deu agradar portar la contrària perquè la nissaga d'"El señor de los anillos" sempre m'ha resultat feixuga i m'ha deixat bastant indiferent (no vol dir que no li reconegui els mèrits); en canvi, em va semblar força divertida la seva discutida versió de "King Kong" (2005).

Però quan més m'agrada Jackson és quan aborda arguments més realistes als quals aporta dosis de fantasia (o potser són arguments fantàstics amb dosis de realitat). De manera que el meu títol favorit del director és "Criaturas celestiales" (1994), protagonitzada per Melanie Lynskey i Kate Winslet i que, basada en un cas real que va passar a Nova Zelanda el 1954, narra la peculiar relació entre dues amigues, presumptament lesbianes, finalment assassines, que imaginen un món a la seva mida en què Mario Lanza canta "Donkey Serenade" mentre elles regnen sobre uns estranys éssers de fang que recorden el mític "golem".

Amb aquesta experiència, Peter Jackson devia ser el director més indicat -potser l'únic- per posar en imatges la novel·la new age d'Alice Sebold "Desde mi cielo", sobre una altra "criatura celestial": Susie Salmon (Saoirse Ronan), que se'n va directa al cel després que la mati un veí psicòpata i, des d'allà, inspira els seus afligits progenitors (Mark Walhberg i Rachel Weisz) perquè puguin trobar el culpable. Jackson es troba còmode en tots els registres que abasta el film, sense caure en el ridícul malgrat el to naïf de totes les escenes de Susie camí del paradís. Més inspirat en les seqüències inicials, que presenten el món idíl·lic amenaçat pel mal que s'hi oculta, que en els fragments de suspens al terç final, molt més mecànics tot i resultar eficaços, en bona mesura gràcies a la interpretació genial que fa Stanley Tucci del dolent de la funció, un personatge abominable, tan patètic com terrorífic alhora.

divendres, 1 d’abril de 2011

MOON


"Moon" (2009), de Duncan Jones -el fill de David Bowie fent de director de cinema-, és una pel·lícula de ciència-ficció adulta (rara avis), que, sense disposar d'un gran pressupost i amb gairebé només un actor (Sam Rockwell), ofereix una trama força enginyosa que beu de fonts tan il·lustres com "2001: una odisea en el espacio" o "Blade Runner".

El robot GERTY (la veu de Kevin Spacey) és un HAL 9000 més simpàtic que incorpora una pantalla amb emoticones (una de les idees més brillants del film). Acompanya la vida solitària del protagonista, aïllat a la cara oculta de la Lluna mentre té cura d'una explotació de gas heli (la solució als problemes energètics de la terra, preneu-ne bona nota), sota les ordres d'uns empresaris poc escrupolosos, com sempre acostuma a passar en aquest típus de pel·lícules (vegi's "Alien"). No vull explicar res més per no xafar-vos una història sorprenent. Absolutament recomanable.