dilluns, 31 de gener de 2011

COWBOY DE MEDIANOCHE

Justament fa un dies que parlàvem de "Marathon Man" i de John Schlesinger i ara se'ns mor John Barry, autor, entre moltres altres de famoses, de la banda sonora de "Cowboy de medianoche":



Tot i que és encara més popular i coneguda la cançó de Harry Nilsson que obre i tanca el film, la mítica "Everybody's talkin'".



"Cowboy de medianoche" és una pel·lícula molt característica de l'any de la seva producció, 1969: un tema dur (la prostitució masculina als carrers de Nova York) i una posada en escena repleta de tocs "moderns", és a dir flash-backs molt breus però constants, insercions que mostren els pensaments dels protagonistes, moviments de càmera accelerats, ús del zoom en les preses exteriors, imatges psicodèliques... Sorprenentment, tot aquest excés no arriba a molestar i, de fet, atorga al film un encant particular i les seves senyes d'identitat; a més, la sofisticació dels ambients ressalta per contrast el patetisme dels dos protagonistes: Joe Buck (Jon Voight), un xicot de Texas prou innocent per pensar que vestint-se de cow-boy es lligarà totes les dames de Nova York que passegin per la Cinquena Avinguda, i Enrico "Ratso" Rizzo (Dustin Hoffman), el seu improvisat proxeneta, un estafador de poca volada, coix i malalt, que veu com la vida se li escapa, tal com se li va escapar al seu pare tot enllustrant sabates als carrers de la ciutat. La desesperació uneix els dos perdedors i una història sòrdida esdevé un cant a l'amistat, resolt en un viatje cap a la lluminosa Florida; de manera que la pel·lícula acaba com comença, amb un desplaçament en autocar mentre els protagonistes veuen passar les seves pors i les seves esperances entre els paisatges d'Amèrica mentre sonen les planyívoles composicions de Nilsson i Barry.

dissabte, 29 de gener de 2011

UNA HISTÒRIA, DUES PEL·LÍCULES


Als anys cinquanta, a Mèxic, un pare de família decideix mantenir els seus tres fills (un noi i dues noies) tancats a casa sense conèixer res del món per tal de mantenir-los purs, allunyats d'influències malsanes. Amb l'arribada de l'adolescència, la cosa es complica.

Aquests fets inspiren la novel·la de Luis Spota "La carcajada del gato" i l'obra teatral de Sergio Magaña "Los motivos del lobo". Anys més tard, el 1972 per ser més exactes, arriba la primera de les dues versions cinematogràfiques de la història: dirigida pel mexicà Arturo Ripstein, "El castillo de la pureza" és una pel·lícula tan sòbria com impactant. Claudio Brook (l'inoblidable "Simón del Desierto" bunyuelià) és el pare de Porvenir, Utopía i Voluntad, i veient els noms amb els quals ha batejat els seus tres fills, ja us podeu imaginar quina mena d'educació els imparteix al castell on viuen, que és el seu modest habitatge tancat a pany i clau.

"Canino" (2009), la pel·lícula que aspira a l'Òscar a la millor producció de parla no anglesa per Grècia (un pais absent d'aquesta gala des de fa trenta anys), recupera la premissa amb lleugeres variants:

Ara, l'habitatge on viuen els membres del grup familiar permanentment reclosos tret del pare que s'absenta l'estrictament necessari per guanyar-se les garrofes, no és una casa modesta sinó una mansió dels afores amb el seu jardí i la seva piscineta. Els fills ja han assolit l'adolescència i el pare grec ha resolt el tema millor que el mexicà, a qui la qüestió l'havia agafat desprevingut: el grec és un empresari que empra mètodes expeditius, i la guàrdia de seguretat de la seva empresa cobra un sobresou per atendre les necessitats fisiològiques del fill; de tota manera, les coses també s'acaben complicant perquè, vaja, tot això no és gaire normal. L'altra diferència substancial entre "Canino" i "El castillo de la pureza", és l'humor surrealista que alimenta la pel·lícula grega, que no la fa necessàriament millor però sí més divertida, amb idees tan enginyoses com les gravacions que defineixen equívocament paraules alienes a l'univers limitat de la casa on viuen, o els avions de joguina que els pares deixen caure al jardí de tant en tant i que els xicots recullen tot contents, pensant que són els mateixos que veuen tot sovint creuar el cel.

ELS HEROIS AMBIGUS D'ORSON WELLES # 6 (CLOENDA): MISTER ARKADIN

"Mister Arkadin" (1955) és una mena de "Ciudadano Kane" barat, un film d'intriga amb múltiples escenaris, tan barroc com irregular, que conté, si més no, una escena en què Arkadin-Welles resumeix amb una faula quin és el problema de tots els seus herois ambigus:

Un escorpí li demana a una granota que el deixi pujar damunt d'ella per creuar un riu. La granota es nega per por que l'escorpí aprofiti per matar-la. L'escorpí li diu a la granota que la seva por no és lògica, doncs si ell li clava el seu fibló i la mata, ell també morirà, ofegat. La granota s'ho rumia, pensa que l'escorpí té raó i accedeix a portar-lo a l'altra banda del riu. Quan són al mig de la travessa, l'escorpí clava el fibló a la granota; aquesta, agonitzant, li diu: això que has fet no té lògica, ara tú també moriràs. Ja ho sé, diu l'escorpí, però no hi podia fer més: és el meu caràcter.

dimarts, 25 de gener de 2011

MARATHON MAN

Una de les sorpreses que ofereix "Más allá de la vida" és la reaparició en una pel·lícula nord-americana de l'actriu suïssa Marthe Keller. Malgrat la seva edat ja avançada, conserva bona part de la bellesa distingida que va propiciar el seu fitxatge pel cinema ianqui a mitjans anys setanta. La pel·lícula que va inaugurar la seva relativament breu etapa americana, i que ara volem recordar, és "Marathon Man" (1976), dirigida per John Schlesinger, un altre europeu adoptat.

Schlesinger mai no va tornar a estar a l'alçada dels seus films anglesos o del seu primer treball als Estats Units, la mítica "Cowboy de medianoche". Però "Marathon Man", protagonitzada igualment per Dustin Hoffman, va constituir un gran exercici de cinema de gènere. Una barreja de pel·lícula d'espies i thriller de suspens, amb poques escenes d'acció (llavors, no era com ara), però tan ben filmades com aquesta:



"Marathon Man", sense ser estrictament una pel·lícula de terror, explora a fons les nostres pors més profundes. Hoffman és un estudiant jueu que viu a Nova York i dedica el seu temps lliure a córrer per Central Park, doncs aspira a participar en la Marató. L'exercici tenaç l'ajuda a enfortir el seu caràcter i a combatre l'angoixa existencial. D'altra banda, però, sembla que gaudeixi de viure perillosament: viu sol en un apartament miserable d'un barri on només hi ha delinqüents, cap d'ells jueu o estudiant; s'embolica amb una noia ària (la Marthe Keller) sense preguntar-li abans per les seves afinitats socio-polítiques; i, finalment, permet que li arregli la boca un dentista que va aprendre l'ofici en un camp d'extermini (i no era presoner).



L'escena de la tortura no és recomanable si teniu cita amb l'odontòleg. És un moment emblemàtic, amb un Laurence Olivier senzillament genial en el paper del doctor Szell, un nazi clarament inspirat en Mengele. Però la que és, per a mi, la millor escena de la pel·lícula, pel suspens del moment en si i pel terror que evoca, és quan el nazi Szell, també amant del perill, visita el barri dels joiers de Manhattan perquè li facin una taxació dels diamants que guarda per a la jubilació, aconseguits gràcies als seus crims de lesa humanitat.

diumenge, 23 de gener de 2011

MÁS ALLÁ DE LA VIDA


Les darreres pel·lícules de Clint Eastwood, "El intercambio" (2008), "Invictus" (2009) i "Más allá de la vida" (2010), m'han provocat una notable indiferència, que crec motivada per uns arguments bigger than life que aconsegueixen l'efecte contrari als de les millors obres del director: aquestes aborden qüestions universals partint de drames individuals; els títols esmentats, en canvi, aborden qüestions històriques o bé tan profundes com la possibilitat que hi hagi vida després de la mort, i no van més enllà de la mateixa anècdota. Uns arguments, diguem-ho clarament, que semblen capítols de la revista Reader's Digest.

Centrant-me en la més recentment estrenada, entenc que no funciona com a aproximació al tema tractat, en la mesura que obvia qualsevol reflexió crítica. En canvi, com a retrat d'uns éssers solitaris, especialment el personatge interpretat per Matt Damon, resulta més convincent. Queda clar que, tot i que no hi ha res a objectar a la seqüència de cinema catastròfic que obre el film, Eastwood es mou amb més desimboltura en els registres intimistes. És allò que tenen els clàssics: a Ford li passava el mateix.

diumenge, 16 de gener de 2011

ELS HEROIS AMBIGUS D'ORSON WELLES # 5: SHAKESPEARE

En cinema, Welles va fer quatre adaptacions del seu admirat Shakespeare.

No coneixem la darrera, "El mercader de Venècia" (1969), un dels seus incomptables projectes frustrats: diuen que es van perdre dos rotllos i no apareix en la majoria de filmografies. Sens dubte, el jueu Shylock era un bon candidat a heroi ambigu.

Els altres tres títols sí formen part de la filmografia oficial de Welles: "Macbeth" (1948), "Otelo" (1952) i "Campanadas a medianoche" (1965).

"Macbeth" i "Otelo" ens parlen d'homes destruïts pels seus pecats, siguin l'ambició o els gelos; en llur descàrrec, cal dir que les bruixes en un cas i el traïdor Iago en l'altre els enreden ben enredats.

Els personatges que traeixen el protagonista -Welles- a "Ciudadano Kane", "El tercer hombre" o "Sed de mal" l'estimaven o l'havien estimat. No és el cas de Iago que, des de la primera escena, declara el seu odi a Otel·lo.

"Campanadas a medianoche" és també la història d'una amistat traïda en un món canviant. Basada en diverses obres de Shakespeare ("Enric IV", "Les alegres comares de Windsor"), narra la joventut del príncep Enric (Keith Baxter) que transcorre entre tavernes i bordells i en la companyia de tafurs, de prostitutes i de l'inseparable Falstaff (Orson Welles), un home més gras que corpulent, més bromista que simpàtic, amant de la beguda, lladregot i covard, però sempre fidel al seus companys de gresca, especialment si són de sang reial. La vitalitat de Falstaff és irresistible; viu al dia i ensenya a Enric quines són les coses bones de la vida. Però Falstaff creu innocentment que el dia que el príncep assumeixi el seu destí i es converteixi en Enric V, continuarà essent el company de jocs i que els rufians que l'envolten viuran feliços a la cort. No obstant això, Enric esdevé rei i la seva primera decisió és renunciar al seu passat de disbauxa i renunciar doncs a l'amistat de Falstaff, a qui repudia públicament; la traïció del jove Enric obre els ulls al seu antic mentor, qui, de sobte, es troba sol i conscient de la seva decadència física. El nou món trepitja el vell món.

La decepció de Falstaff.



Welles contraposa els bordells on els rufians passen l'estona, laberíntics, de sostres baixos i passadissos estretíssims pels quals el voluminós Falstaff es mou amb sorprenent habilitat, seguit per una càmera en moviment continu, amb les sales immenses i buides de la cort on els personatges de sang blava discursegen hieràtics, mostrats en permanent contrapicat. La contraposició entre els dos espais recorda "Ciudadano Kane": les sales claustrofòbiques de la redacció del diari, plenes de periodistes en perpetu moviment, i les sales sense límits de l'enorme Xanadú, on Kane-Welles es passeja amb lentitud exasperant, sense un objectiu concret.

Les figures d'estil característiques de Welles des de la seva òpera prima són presents a "Campanadas a medianoche", la seva darrera gran obra mestra, però també els travellings, que no va parar de perfeccionar des de l'escena del ball d'"El cuarto mandamiento". I, com en totes les seves pel·lícules, moltes vegades per pal·liar la manca de pressupost, inventa solucions narratives que faran fortuna, com la famosa escena de la batalla, salvatge i caòtica, copiada per cineastes contemporanis com Kenneth Branagh ("Henry V") o Mel Gibson ("Braveheart").

Els temps feliços.

divendres, 14 de gener de 2011

ELS HEROIS AMBIGUS D'ORSON WELLES # 4: EL CINEMA NEGRE

Després de les experiències fallides d'"El cuarto mandamiento" i "It's all true", Orson Welles va realitzar un parell de thrillers: "El extraño" (1946) i "La dama de Shanghai" (1947).

Amb "El extraño" va voler demostrar que podia fer un film comercial amb un pressupost modest, i certament va aconseguir un producte senzill i eficaç, relativament sobri en l'aspecte visual (la fotografia de Rusell Metty, però, és excel·lent).

Aquí, el personatge de Welles no és ambigu sinó un malvat amb majúscules: un nazi que s'oculta en un poblet de Connecticut sota l'aparença d'un professor d'Història, ciutadà modèlic casat amb la filla d'un jutge del Tribunal Suprem (Loretta Young, reina de la sèrie B). L'investigador Wilson (Edward G. Robinson) està sobre la seva pista; en una idea de guió molt enginyosa, el nazi es delata en afirmar en el decurs d'una conversa de sobretaula que el comunista Marx no era alemany, sinó jueu.

No és, com dèiem, un dels seus films més barrocs, però sí que és barroc i molt brillant el final a la torre del rellotge.


A "La dama de Shanghai", en canvi, retornava al seu estil més exuberant i, posats a no respectar l'ortodòxia de Hollywood, subvertia el tradicional look de Rita Hayworth -la seva dona fins aleshores-, tallant-li la llarga cabellera pèl-roja i tenyint-la de rossa platinada.

Aquí, tots el personatges d'una trama alambinada plena de crims i de traïcions, són ambiciosos i indignes i ni tan sols l'heroi de la funció (el mariner interpretat per Welles) resulta gaire simpàtic. Potser l'argument no interessava al director, ni qui va matar qui o perquè, sinó aconseguir que l'espectador llisqués pel tobogan d'una posada en escena enlluernadora.



Després del fracàs de "La dama de Shanghai", Orson Welles va tardar uns anys a tornar a posar els peus a Hollywood. Ho va fer el 1958, gràcies a l'apadrinament de Charlton Heston i amb un nou títol de gènere negre: la celebradíssima "Sed de mal".

Si l'escena final de "La dama de Shanghai" era memorable, no ho fou menys el pla-seqüència que obre "Sed de mal", ja reproduït en una entrada anterior del bloc. Però més enllà del seu deliri visual, el film conté un dels personatges més memorables ideats i interpretats per Orson Welles: l'inspector Harry Quinlan, greixós i corrupte, algú que temps enrere podia haver estat un bon policia fins que va perdre la fe i va decidir que atrapar els delinqüents amb proves falses no era una conducta impròpia. Quinlan és vell i decadent i Vargas (Heston), el seu oponent, és jove i íntegre. A Quinlan el va deixar la dona i és un ésser solitari; Vargas s'acaba de casar amb la Janet Leigh. Harry Quinlan pot ser malvat, però fa llàstima. Aquells qui havíen cregut en ell i el tenien per amic es veuran compel·lits a trair-lo. A "Sed de mal", el lacai de Quinlan Pete Menzies (Joseph Calleia), fa el mateix paper d'amic traïdor que Joseph Cotten a "Ciudadano Kane" i "El tercer hombre". El preu de la traïció és car: el traït acaba sol o mort; el traïdor s'emborratxarà, perdrà la noia o rebrà un tret en pagament.

(500) DIAS JUNTOS


El primer llargmetratge de Marc Webb va ser presentat el 2009 a Sundance amb èxit. Va significar una petita sorpresa en l'escena indie i va tenir una carrera comercial més que correcta, fins al punt que li ha valgut al director substituir Sam Raimi al capdavant del reeboot de "Spider-Man" que s'anuncia per al 2012.

Aclarirem d'entrada que "(500) días juntos" no és res de l'altre món i que bona part del seu prestigi es pot deure a les aclucades d'ull a la cinefília (referències a Bergman o "El graduado") i a una certa heterodòxia formal deutora de Woody Allen i especialment d'"Annie Hall": l'escena en què tots ballen al parc, fins i tot un ocellet animat, o la pantalla dividida que mostra al mateix temps l'acció conforme a les expectatives del protagonista i conforme a la realitat. El tema també és el mateix d'"Annie Hall": el desamor. Els guionistes són menys hàbils que Allen i desaprofiten sistemàticament les ocasions per ser subtils: per exemple, quan l'amic del protagonista li proposa anar al karaoke, aquest replica: "no et deixaran entrar després de l'última vegada"; hauria estat bé deixar a la imaginació de l'espectador els motius pels quals el personatge no ha de poder tornar al karaoke, però els guionistes ho espatllen explicant tot seguit que va vomitar sobre l'escenari, etcètera.

No obstant aquestes insuficiències, en comparació amb el nivell ínfim de la immensa majoria de comèdies romàntiques nord-americanes recents, "(500) días juntos" resulta un film de visió força agradable. Si mai us heu enamorat i -sobretot- si us ha calgut desenamorar-vos, entendreu fàcilment les reaccions del protagonista i els seus vaivens emocionals, que la pel·lícula potencia amb salts temporals endavant i endarrere en el marc dels 500 dies que Tom (Joseph Gordon-Levitt) i Summer (Zooey Deschanel) passen (més o menys) junts. No m'estranyaria que els guionistes (Scott Neustadter i Michael H. Weber) haguessin patit una experiència similar. I Zooey Deschanel és prou etèria i alhora tangible com per fer versemblant un personatge que confón i enamora al tímid protagonista masculí.

Una pregunta final: per què Los Angeles s'assembla a Nova York i no a Los Angeles als films indies, com passa en aquest i també passava a "Buscando un beso a medianoche" (Alex Holdridge, 2007) o a "El hotel del millón de dólares" (Wim Wenders, 2000)?

És o no és fotogènica?

diumenge, 9 de gener de 2011

STILL WALKING


La institució familiar i les relacions paterno-filials constitueixen una temàtica recurrent al cinema japonès, des de Yasujiro Ozu fins a Shin-Chan.

Kore-Eda Hirokazu, el director de "Still Walking" (2008), és un nom a retenir del cinema nipó recent. La lleu història de la visita que fan dos germans, acompanyats per les seves respectives famílies, als seus pares, en el quinzè aniversari de la mort del primogènit, crea emoció a partir de la senzillesa. Els rituals quotidians omplen les hores però no impedeixen que una realitat farcida de dolor i de retrets s'acabi imposant. Si no fos per l'epíleg, que esdevé massa obvi, parlaríem d'una obra mestra.

divendres, 7 de gener de 2011

ÁGORA


"Ágora" (2009), d'Alejandro Amenábar, és sens dubte un film molt didàctic i transmet unes quantes idees de manera impecable:

- La prevalença d'una religió monoteista com la cristiana va ser un factor decisiu per a la involució cap a la decadència medieval.
- Com a prolongació de la idea anterior: perquè el món avanci cal prescindir dels prejudicis.

La pel·lícula parla sobretot dels fanatismes religiosos, però també d'algunes curioses idees preconcebudes dels romans, tals com que els esclaus no eren persones o que el cercle era la forma geomètrica més perfecta i la única vàlida per explicar el moviment dels astres. Un altre axioma de l'època deia que les dones es casaven per servir el marit; segons sembla, aquest era el motiu pel qual Hipàtia, la nostra heroïna, va morir verge (i màrtir): no volia que el matrimoni posés fi a la seva vocació de mestra, filòsofa i astrònoma. Ella mateixa, lliurepensadora i protofeminista, no escapava als altres prejudicis, i això motivà la conversió al cristianisme del seu esclau més fidel i que tardés tant a resoldre l'enigma de perquè el sol està més a prop o més lluny segons l'època de l'any.

"Ágora" és el títol més ambiciós d'un director que -com el seu admirat Kubrick- ha saltat del thriller als films de tesi que constitueixen alhora grans reptes; de manera que no estan tan allunyats entre si "Mar adentro" (2004), que transcorre entre quatre parets amb un protagonista forçosament immòbil, i aquesta epopeia històrica que mostra amb tot luxe de detalls -amb l'ajut de la tècnica digital- com era l'Alexandria del segle IV després de Crist. Amb un cost de cinquanta milions d'euros és, de lluny, la producció més cara del cinema espanyol.

Els resultats són notables i el film se segueix amb interès malgrat que en coneguem el final només que tinguem unes nocions mínimes d'història i d'astronomia. Amenábar contempla els fets amb mirada d'entomòleg en sentit literal i, en l'escena en què els cristians destrueixen la Biblioteca, un pla aeri i un muntatge accelerat els converteix en formigues. Però la seva mirada perd precisió en les distàncies curtes i, quan acaba el film, ja sabem com pensava Hipàtia però desconeixem què sentia. Com pertoca tractant-se d'un peplum, "Ágora" és una pel·lícula de bons i dolents i no podem demanar subtileses.

dijous, 6 de gener de 2011

MADAME BOVARY

Com dèiem en anteriors entrades sobre Claude Chabrol, els seus films, després de l'etapa triangular, se centren en personatges femenins controvertits, enfrontats a un entorn més o menys hostil. En aquest període, Isabelle Huppert pren el relleu de Stéphane Audran com a actriu-fetitxe del director.

L'adaptació de la famosa novel·la de Gustave Flaubert, que Chabrol va dur a terme l'any 1991, esdevé un film característic del seu autor, ple d'elements recurrents: la vida a províncies, la hipocresia de l'estament burgès i l'estudi de les passions humanes en un entorn soterradament agressiu, marcat per la compartimentació en classes socials. Emma Bovary aspira a la vida que porta la gent adinerada i culta, i això li causarà no pocs problemes.

Chabrol fa una adaptació bastant literal del text, incloent en off fragments de l'obra de Flaubert; però el relat està pensat i narrat en termes estrictament cinematogràfics, gairebé sempre des del punt de vista de la senyora Bovary, magníficament interpretada per Huppert. Les poques escenes en què no apareix en pantalla (les maquinacions del seu amant terratinent o l'operació al peu d'un noi coix) serveixen per generar suspens en anticipar successos que tindran conseqüències determinants en la vida de la protagonista.

diumenge, 2 de gener de 2011

MÉS LLISTES (2010, 2009, LA DÈCADA)

Si l'any passat vaig oferir dues llistes (una "provisional" del 2009 i una "definitiva" del 2008) pel preu d'una, enguany, i malgrat la crisi, tirarem la casa per la finestra i farem tres llistes, tres: una del 2010, una del 2009 teòricament definitiva i, finalment, la llista amb les millors de la dècada.

Per les mateixes raons que la del 2009 (vegeu "La llista, les llistes"), la meva llista de pel·lícules del 2010 també tindrà caràcter provisional. En realitat, totes les llistes han de ser per força provisionals, ja que sempre hi ha temps per descobrir meravelles i rareses, fins i tot en el cas -que no és el meu- que poguessis empassar-te un percentatge significatiu de les estrenes; la qüestió s'agreuja si tenim en compte que moltes de les pel·lícules aclamades per la crítica internacional (francesa en particular) no s'estrenen al nostre país.

Jo, a hores d'ara, ni tan sols he vist "Toy Story 3", títol que va merèixer la unanimitat dels crítics als hit-parades, ni he vist "Uncle Boonmee". Si penseu que això em desautoritza a redactar una llista de "millors pel·lícules", doncs teniu raó. Però tampoc no pretenc que aquestes llistes, que responen a un punt de vista molt personal, resultin dogmàtiques; només es tracta de cridar l'atenció sobre títols que poden o no reflectir tendències, que un dia em van agradar i potser hauran agradat a més gent. En fi, què voleu que us digui? És divertit. M'agrada fer llistes i llegir-ne, i si això és conseqüència d'un trauma de la infància, em sembla que el comparteixo amb molts altres cinèfils, blocaires i altres especímens.


2010


1. LA CINTA BLANCA, de Michael Haneke

És intensa, és inquietat, és perfecta. No desmereixeria al costat de les grans obres mestres del cinema europeu dels anys cinquanta i seixanta.

2. LA RED SOCIAL, de David Fincher

La història de Facebook i el seu creador en clau de drama shakespearià. Fincher exhibeix un vigor narratiu que aplaudiria el mateix Welles.

3. UN PROFETA, de Jacques Audiard

Amb "Un profeta", Audiard profetitza quin serà el cinema del futur. La ficció i el document, l'acció externa i el món interior del protagonista, tot plegat fusionat indisolublement.

4. EN TIERRA HOSTIL, de Kathryn Bigelow

Un drama de guerra com els millors del gènere: tens, fascinant, d'una puresa que aspira a l'abstracció.

5. EL ESCRITOR, de Roman Polanski

Un Polanski en plena forma ens brinda un thriller que sembla inspirat pel seu captiveri forçós. El clima claustrofòbic i amenaçador preval sobre la mateixa trama, un pèl desmesurada. Ewan McGregor broda el paper de convidat de pedra progessivament desconcertat.

6. BURIED, de Rodrigo Cortés

Amb un actor, dos duros i molts quilograms de talent, Rodrigo Cortés confecciona un film impossible sobre un senyor enterrat sota molts quilograms de sorra. La càmera no surt a respirar ni un sol instant.

7. UP IN THE AIR, de Jason Reitman

Una comèdia dramàtica de molta volada que deriva cap al comentari existencialista quan toca de peus a terra.

8. EL GRAN VÁZQUEZ, d'Òscar Aibar

Vázquez és un home lliure en l'entorn repressiu de la Barcelona franquista, botxí i víctima alhora de comptables grisos i censors sense sentit de l'humor. Víctima finalment de si mateix, del seu personatge, de creure's que el món és un patufet.

9. NOTHING PERSONAL, d'Urszula Antoniak

Aquesta és una pel·lícula molt popular entre blocaires i assidus de les sales de versió original, potser perquè juga amb elements que els resulten familiars als amants del cinema d'autor: filmació elemental que va del pla fix al travelling i viceversa, paisatges malenconiosos d'Irlanda, noia motxillera pèl-roja i feréstega que fuig cap al no-res, una relació amorosa minimalista, un rerefons de tragèdia. A mi em passa el contrari: no em va acabar de convèncer precisament per aquesta sensació de déjà-vu que desprenen les seves imatges. Però vull concedir-li el benefici del dubte, pensar que la debutant Urszula Antoniak va de bona fe i que es creu aquest drama romàntic entre éssers terminals; llavors, puc arribar a gaudir veient la lenta evolució dels personatges des de la solitud més absoluta fins al retrobament -potser topada- amb llurs sentiments, de la magnífica interpretació de Stephen Rea.

10. BALADA TRISTE DE TROMPETA, d'Àlex de la Iglesia

A desgrat de la seva irregularitat, la pel·lícula d'Àlex de la Iglesia conté els millors moments que el cinema espanyol ens ha ofert en els darrers anys.


2009


1. UP, de Pete Docter

Els millors primers deu minuts de la dècada. Una nova evidència del bon moment del cinema d'animació.

2. DEIXA'M ENTRAR, de Tomas Alfredson

Una història de nens vampirs en paratges nevats que et glaça la sang, com no podia ser d'altra manera. Altament recomanable per a infants que pateixen bullying. Matt Reeves, present a la llista de 2008 amb "Monstruoso", n'ha fet el remake nord-americà, que no he vist però deu ser bo a jutjar pel seu fracàs estrepitós a taquilla.

3. LA CLASE, de Laurent Cantet

Un retrat hiperrealista de la joventut francesa, que podria ser la nostra, i dels problemes d'un mestre que s'interpreta a si mateix.

4. EL CURIOSO CASO DE BENJAMIN BUTTON, de David Fincher

Fincher resol amb sensibilitat i tècnica impecable la història a priori rebuscada de l'home que rejoveneix amb el pas del temps.

5. GRAN TORINO, de Clint Eastwood

No és una de les seves obres mestres, però està narrada amb la sobrietat i eficàcia que caracteritzen el darrer dels clàssics.

6. ENEMIGOS PÚBLICOS, de Michael Mann

Revisió del cinema de gàngsters en clau de western. La pel.lícula definitiva sobre Dillinger dirigida per un Michael Mann que mostra el seu domini del format digital.

7. EL LECTOR, de Stephen Daldry

Amb el rerefons de l'Holocaust i dels judicis que es van fer als anys cinquanta a alguns vigilants -i vigilantes- d'Auschwitz, per cobrir l'expedient, trobem una gran història d'amor i una profunda reflexió sobre la culpa i el perdó.

8. MALDITOS BASTARDOS, de Quentin Tarantino

Malgrat la seva òbvia irregularitat, seria injust no esmentar el darrer treball de Tarantino, ric en seqüències i diàlegs memorables i que es permet manipular la Història com ningú no havia gosat fer-ho en tota la ídem del setè art.

9. EL SECRETO DE SUS OJOS, de Juan José Campanella

Campanella sembla fugir dels seus registres intimistes habituals en realitzar un thriller obsessiu que conté moments de virtuosisme visual sorprenents; però, no ens enganyem: "El secreto de sus ojos" torna a ser una història sobre l'amor, l'amistat i la fe en els ideals (no sempre ben entesa).

10. PAGAFANTAS, de Borja Cobeaga

Si hem d'afegir una pel·lícula espanyola, que sigui aquesta comèdia molt ben construïda sobre un personatge universalment patètic: no sé si en altres idiomes té algun nom, però el castís apel·latiu de "pagafantas" li escau a la perfecció al protagonista d'aquesta història de desamor que, tot i fer riure, resulta cruel com la vida mateixa.


LA DÈCADA

1. LA CINTA BLANCA (2009), de Michael Haneke


Ja hi tornem a ser! El director austríac, probablement el nom més rellevant del cinema europeu actual, porta anys reflexionant en els seus films sobre la violència en la societat contemporània. En aquest títol, d'una bellesa i intensitat que deixen bocabadat l'espectador, porta la seva anàlisi cap a l'albada del segle XX, altrament conegut com el segle de la violència, estigmatitzat pel nazisme i per les dues guerres mundials. La trama del film arriba a la seva dubtosa conclusió quan s'anuncia el començament del primer d'aquests conflictes monstruosos.

2. MULHOLLAND DRIVE (2001), de David Lynch


En tota la dècada, Lynch només ha dirigit dos llargmetratges: aquest (inicialment, havia de ser una sèrie de televisió) i "INLAND EMPIRE" (2006). Tots dos porten per títol el nom de barris de Los Angeles; els dos parteixen d'una presumpta trama ambientada en el món del cinema i estan protagonitzats per dones amb problemes; en ambdós casos, la trama inicial deriva cap a una abstracció de caire oníric, tan suggerent com inintel·ligible. Però quan Naomi Watts descobreix la capsa de color blau i quan plora i tremola escoltant "La llorona de Los Angeles", no podem evitar la sensació que una veritat antiga i terrible ens està essent revelada.

3. MILLION DOLLAR BABY (2004), de Clint Eastwood


Dues pel·lícules en una: la primera, una història ambientada al món de la boxa (femenina) que parla d'éssers desesperats que cerquen una oportunitat, darrera o única, tant-se-val; la segona, un al.legat en favor de l'eutanàsia, directe com un cop de puny als morros. Ambdues pel·lícules són obres mestres.

4. A.I. INTELIGENCIA ARTIFICIAL (2001), de Steven Spielberg


Spielberg adapta un argument que Stanley Kubrick li va deixar en herència sobre un nen robot que vol ser humà, com en Pinotxo, perquè sa mare el pugui estimar. Kubrick hi posa l'estructura en blocs, la presència d'un destí inexorable, la visió pessimista sobre la naturalesa dels homes; Spielberg hi aporta el seu habitual vigor narratiu i una mitja hora final que em fa plorar com un beneit cada vegada que la veig. Per cert, Spielberg va començar la dècada molt inspirat: el dos títols que va dirigir a continuació, "Minority Report" (2002) i "Atrápame si puedes" (2003), són gairebé igual de bons.

5. EL PIANISTA (2002), de Roman Polanski


Roman Polanski mira cap al seu passat i mostra, a través de la història (verídica) del músic jueu polonès Wladyslaw Szpilman, tot l'horror de l'Holocaust, sense que es vegi una sola imatge dels camps d'extermini; el moment en què els jueus de Varsòvia pugen als trens cap al seu tràgic destí és suficientment expressiu. La resta del film ens parla de coratge davant de l'adversitat, de supervivència, d'humanitat enmig de la desolació.

6. DOGVILLE (2003), de Lars Von Trier


Per fer un discurs demolidor sobre la naturalesa humana i les relacions de poder, a Lars Von Trier no li calen ni decorats. Dogville és un poble sinistre i endogàmic i les cases no tenen parets, en sentit metafòric i literal. El primer títol de la trilogia de Von Trier sobre els Estats Units, protagonitzat per Nicole Kidman, és tan radical en la forma com en el contingut.

7. LA RED SOCIAL (2010), de David Fincher


Algunes de les millors pel·lícules de la història del cinema parlen d'homes que assoleixen un poder enorme i ho paguen amb la solitud ("Ciudadano Kane", "El padrino"). En aquest cas, la paradoxa és que el magnat solitari ha aconseguit que 500 milions de persones de tot el món es facin amigues (per Internet, és clar). Però aquest fenomen és tractat per Fincher i pel guionista Aaron Sorkin com una simple anècdota; els interessa més mostrar un procés d'aliances i traïcions digne d'un drama isabelí.

8. LOST IN TRANSLATION (2003), de Sofia Coppola


Bill Murray està sol a Tòquio i combat l'insomni visitant karaokes amb Scarlett Johansson. Qui pensi que aquesta és una pel·lícula frívola i intranscendent és perquè no ha begut mai un got de whisky al bar d'un hotel impersonal i sentit que aquell moment d'íntima solitud marcava un abans i un després en la seva trajectòria vital; o no s'ha adonat que, de vegades, els sentiments més profunds poden tenir l'aparença d'una carícia feta amb un dit.

9. KILL BILL (2003), de Quentin Tarantino


"Kill Bill" és el film collage definitiu, un homenatge a uns quants sub-gèneres d'acció que supera tots els seus models gràcies a una formulació visual exquisida. És l'exploit somniat. Tarantino es permet prescindir dels seus diàlegs brillants, tret de l'escena final, amb un discurs antològic de David Carradine-Bill sobre els superherois.

10. EL LABERINTO DEL FAUNO (2006), de Guillermo del Toro


La contribució espanyola, amb direcció d'un mexicà. L'altra opció era "Hable con ella", el millor Almodóvar en anys, però m'he decidit per aquest conte terrible i fascinant sobre una nena, un faune i un ogre vestit de militar franquista.