dimarts, 30 de novembre de 2010

ELS HEROIS AMBIGUS D'ORSON WELLES # 2: CIUDADANO KANE

Kane es fà càrrec d'un diari a punt de tancar i el reinventa amb idees innovadores (món nou-món vell, gràcies Robert). Conscient del potencial de la premsa diària, té o sembla tenir la lloable intenció d'acostar la veritat a la gent i denunciar la corrupció dels poderosos. Però ben aviat ens adonem que les seves tàctiques són populistes i perverses, i que els escrúpols no li faran renunciar a una bona portada. De fet, no té gaires manies a l'hora d'afavorir la guerra entre Estats Units i Espanya (la que ens va costar Cuba i Filipines).

Els principis de Kane cedeixen davant el seu cinisme i egocentrisme. De tant en tant, però, ell recorda quina és la seva missió com a periodista, i això origina situacions aparentment contradictòries: quan Susan Alexander (Dorothy Comingore), l'amant de Kane, debuta com a cantant d'òpera, Leland (Joseph Cotten), l'amic de joventut de Kane i encarregat de la crítica teatral del seu diari, començarà a escriure una ressenya de la representació, no precisament benèvola; se sent tan dolgut de veure com el seu company s'ha allunyat d'ell, dels seus principis i, fins i tot, de la realitat, que s'emborratxa i cau inconscient sobre la màquina d'escriure abans d'acabar el text. Kane arriba a la redacció, l'acomiada i acaba l'article ell mateix. Però no canvia la intenció de Leland i fa una mala crítica.

La Susan Alexander no sap que Kane ha escrit l'article i es queixa l'endemà que el seu mateix diari l'hagi publicat i no entén que Kane hagi recompensat el traïdor Leland amb un xec d'uns quants milers de dòlars. Mentre ella el recrimina, Kane rep una carta de Leland amb el xec fet a miques i la declaració de principis que el magnat va redactar quan es va fer càrrec del diari. Tota aquesta història l'explica un Leland molt envellit a l'entrevistador que ha d'averiguar el significat de les darreres paraules de Kane; quan el periodista li pregunta perquè creu que Kane va escriure una mala crítica, Leland respon: "Sempre volia demostrar alguna cosa. Com convertir Susan en una cantant d'òpera... també era per demostrar alguna cosa. El dia abans de les eleccions, el titular era: Kane sorprès en niu d'amor amb una "cantant", amb cometes. Va voler treure les cometes".


Leland explica que no es van tornar a veure des de llavors; que una vegada, quan ja tots dos eren vells, Kane, des de Xanadú, li havia escrit una carta que ell mai no va contestar. "Potser hauria hagut de fer-ho. Imagino que es devia sentir molt sol en aquell coliseu. Estava sense acabar quan ella el va deixar. Mai no el va acabar. Mai no acabava res. Tret de la meva ressenya". La pèrdua de l'amistat, la traïció de l'amistat, és un altre tema recurrent en la filmografia de Welles, i no és aquesta l'única vegada en què el relaciona amb l'envelliment i la por a una mort en solitud.

diumenge, 28 de novembre de 2010

LA AVENTURA

L'any 1960, Michelangelo Antonioni va commocionar el món del cinema amb aquesta pel·lícula: esbroncada al Festival de Cannes, dos anys més tard figurava al segon lloc de la llista decennal de Sight and Sound amb les millors pel·lícules de la història.

El temps ha atenuat aquesta controvèrsia inicial. Al moment de la seva estrena a Cannes, a molts els va semblar una presa de pèl l'argument centrat en la desaparició misteriosa d'un dels personatges i una investigació posterior que acaba sense que s'aclareixi absolutament res. Bé, anys més tard Antonioni va realitzar "Blow Up", que també gira al voltant d'una investigació que només condueix a nous interrogants i a un final que simbolitza la impossibilitat de la certesa amb l'escena ja mítica dels mims que juguen un partit de tennis sense pilota.

El rebuig inicial de l'argument respon a un error d'apreciació: "La aventura" no se centra en la desaparició d'Ana (Lea Massari), sinó en els efectes de la seva absència sobre el seu amant Sandro (Gabriele Ferzetti) i la seva amiga Claudia (Monica Vitti); amant i amiga esdevenen amants al seu torn: Claudia passa de desitjar retrobar Ana a témer la seva reaparició; Sandro, un individu aparentment insensible, plorarà desconsolat en la darrera escena del film.

Però el veritable interès, com passa en la majoria de pel·lícules del director, radica en una posada en escena, molt trencadora en el seu moment, que presta una atenció especial als temps morts, en què afloren els estats d'ànim més íntims d'uns personatges amb problemes clars de comunicació i que es desplacen constantment (en aquest cas, amb l'excusa de les perquisicions) a través d'un paisatge que és tan protagonista com ells mateixos, si no més. En el cas de "La aventura", els burgesos romans recorren una Sicília que resulta tan agresta geogràficament com en l'àmbit humà. Aquest entorn, magníficament fotografiat, retratat de manera inquietant, té la mateixa importància narrativa que els suburbis industrials d'"El desierto rojo", el Londres del pop a "Blow Up", la Califòrnia contestatària i el desert a "Zabriskie Point" o la Barcelona de Gaudí a "El reportero".

Com són aquests sicilians!

dissabte, 27 de novembre de 2010

BICICLETA CULLERA POMA


En cinema, totes les opcions poden ser vàlides però, per regla general, suggerir sense mostrar resulta una virtut i un avantatge, com Jacques Tourneur sabia molt bé.

Avui parlaré d'una pel·lícula que no es una ficció dramàtica sinó un documental pur, però que s'acull a la mateixa regla, i aconsegueix la major expressivitat amb la més gran subtilesa.

Explicar què passa en la vida de l'ex-president de la Generalitat Pasqual Maragall -i de la seva família- d'ençà que li van diagnosticar la malaltia d'Alzheimer, no és un projecte tan senzill com sembla. És una aposta molt valenta, per part de l'afectat per raons òbvies, però també per part del director del film, Carles Bosch (nominat a l'Òscar el 2002 per "Balseros").

Bosch fuig del tremendisme però no oculta la gravetat de la qüestió i dedica bona part del metratge a mostrar la lluita de la comunitat científica per fer front a una plaga que amenaça la vida de milions de persones i la mateixa estructura del sistema sanitari -que ja té prou complicat el futur a causa de la crisi econòmica-. Queda clar que l'objetiu (prevenir, curar en el millor dels casos) queda encara molt lluny; però la voluntat és ferma i el missatge és clarament optimista.

Paral·lelament a mostrar els avenços en la investigació en els mesos següents al diagnòstic, també es fan pal·lesos els progressos de la malaltia en l'ex-president, als quals assistim commoguts. Ara bé, els efectes devastadors de l'alzheimer no se'ns mostren mai directament; de fet, a Maragall el veiem sempre bastant sencer i comunicatiu. Però els moments en què contempla al seu despatx uns retrats familiars que sap que aviat li resultaran desconeguts, o quan descansa mirant les onades a la platja, transmeten molt bé la seva angoixa. La resta la sabem a través del testimoni de coneguts i familiars. Un testimoni absolutament sincer que no oculta els defalliments, les pors, les enrabiades.

"Bicicleta cullera poma" és un film que explica què és l'alzheimer però -malgrat la seva claredat divulgativa- no és un film sobre proteïnes i zones del cervell, és un film sobre éssers humans. Sobre tots nosaltres, sobre les nostres febleses i sobre la nostra capacitat d'enfrontar-nos als reptes de la vida.

diumenge, 21 de novembre de 2010

ELS HEROIS AMBIGUS D'ORSON WELLES # 1: EL TERCER HOMBRE

Al final de la meva entrada sobre "Ciudadano Kane" vaig prometre'n una amb aquest títol. Després, he pensat que ho podria fer per parts. Tampoc no estic segur que la qualificació d'herois ambigus referida als personatges d'Orson Welles sigui molt adequada. De fet, alguns són autèntics canalles. Però sempre tenen a punt una justificació al seu comportament.

El cas més evident apareix en una pel·lícula que no va dirigir Orson Welles, tot i que està impregnada del seu esperit -i del seu estil barroc-. Ens referim a "El tercer hombre" (Carol Reed, 1949).

Orson Welles i Joseph Cotten són amics (com a "Ciudadano Kane"), però la seva amistat queda en entredit quan el segon descobreix que el primer, després de simular la seva mort, es guanya la vida traficant amb penicilina adulterada a l'Europa en ruïnes de la postguerra. En una trobada a la nòria del Prater vienès, Lime-Welles reconeix que la seva conducta no és del tot ortodoxa, però la seva justificació, amb referències històriques que es remunten al Renaixement, no té preu:

dijous, 18 de novembre de 2010

SALIDOS DE CUENTAS


"Resacón en Las Vegas" (2009) era una pel·lícula francament divertida però, reconeguem-ho, tampoc tan original; ho era, sí, en l'estructura: els personatges segueixen, com en una història policíaca, un seguit de pistes que puguin il·luminar les ombres d'una el.lipsi nocturna que ens ha escamotejat allò que imaginem una farra de proporcions mítiques. Ara bé, l'excusa de la colla d'amics a la trentena que gaudeixen d'unes hores de desgavell abans de dir l'adéu definitiu a l'adolescència ha estat el tema central de mil i una comèdies americanes, moltes d'elles també situades a la ciutat dels casinos.

Todd Phillips se sent ara en l'obligació de lliurar novament un producte que pugui satisfer el públic amb ganes de riure i no pensar (la qual cosa, m'avanço a dir, és una pretensió absolutament respectable) i els crítics que van aplaudir la relativa originalitat i evident simpatia de "Resacón en Las Vegas".

Vol oferir una qualitat per sobre de la mitjana de la nova comèdia ianqui (objectiu gens ambiciós, d'altra banda): llavors, fitxa un actor de prestigi com en Robert Downey Jr., un parell de secundaris de nivell (Jamie Foxx i, potser, Michelle Monaghan), recupera una actriu de culte dels noranta (Juliette Lewis), els emparella amb la revelació de "Resacón en Las Vegas", l'alienígena Zach Galifianakis, i filma una road-movie amb alguns gags i molts diàlegs que presumptament aprofundeixen en el caràcter i la relació dels protagonistes, tot molt ben fotografiat i amb escenes d'accidents automobilístics realment espectaculars. Però el film que en resulta no té substància i no és original: "Salidos de cuentas" és "Mejor solo que mal acompañado" (John Hughes, 1987). La història del iuppie circumspecte obligat a viatjar pels Estats Units amb un energumen curt de gambals que li farà canviar la visió de les coses té fins i tot una versió seriosa: "Rain Man" (Barry Levinson, 1988).

Els escassos gags també són variacions: el gos onanista remet al nen de "Resacón en Las Vegas", i l'acudit amb les cendres del pare del personatge de Galifianakis és hereu d'una tradició d'acudits amb cendres paternes o no que ja trobem en títols com "¡Qué asco de vida!" (Mel Brooks, 1991) o "Los padres de ella" (Jay Roach, 2000); però cal reconèixer que la variant de "Salidos de cuentas" és la més salvatge amb diferència.

diumenge, 14 de novembre de 2010

EN LA MORT DE LUIS GARCIA BERLANGA

El gènere, la comèdia coral; l'estil, el pla-seqüència; el to, la ironia lúcida, amb llampecs de tendresa. L'objecte, l'Espanya miserable del franquisme (de "Esa pareja feliz" a "La escopeta nacional") i del post-franquisme (a partir de "Patrimonio nacional"). També va dirigir una pel·lícula sobre un home solitari que viu amb una nina inflable ("Tamaño natural", 1974) i l'única comèdia que s'ha fet sobre la Guerra Civil espanyola ("La vaquilla", 1984), que contempla els dos bàndols amb la mateixa mirada sarcàstica i finalitza amb el pla de l'animal devorat pels voltors en terra de ningú, que resumeix de manera impecable l'absurd del conflicte.

Berlanga va fer miracles, no només en dijous:

Va convertir un vehicle per al lluïment d'una folklòrica en una sàtira brillant sobre l'Espanya de la postguerra (a "Bienvenido Míster Marshall", 1952).

Va idear una història negríssima per a un film sobre la Nit de Nadal (a "Plácido", 1961).

I, l'any 1963, va dirigir un film impensable en ple franquisme al voltant de la pena de mort: "El verdugo", probablement la millor pel·lícula de tota la història del cinema espanyol. Amb la col·laboració del genial Rafael Azcona i les prestacions interpretatives d'Emma Penella, Nino Manfredi i el gran José Isbert, va oferir-nos la història d'un enterramorts que es casa amb la filla del botxí oficial i ha d'heretar la feina del sogre per poder accedir a un habitatge protegit. El final, en què un llarg pla sobre el pati de la presó mostra a condemnat i botxí conduïts al patíbul, molt sencer el primer d'ambdós però totalment descompost el segon, és justament famós; però hi ha més escenes genials al film, i vull destacar aquella en què la Guàrdia Civil va a buscar el botxí per dur-lo a l'execució mentre aquest assisteix amb la seva dona a l'espectacle musical de les Coves del Drac:

dissabte, 13 de novembre de 2010

ANNA (la llum dels seixanta)

L'any 1967, a França, algú va tenir l'estranya idea de confeccionar un telefilm rodat en 35 mil·límetres que era una explosió de colors quan encara la majoria dels aparells reproduïen les imatges en blanc i negre.

Potser aquest era un dels motius que "Anna", un musical pop a la major glòria d'Anna Karina (musa de la Nouvelle Vague) i de la música de Serge Gainsbourg, fos oblidat fins a la seva reaparició els anys noranta com a film de culte, obtenint un gran èxit al Japó, on es va estrenar com calia: en sales cinematogràfiques.



"Anna" és la quintaessència del pop cinematogràfic: un argument purament anecdòtic, una visió glamourosa del jovent de l'època i del món dels fotògrafs de moda (vaja, en la línia de "Blow Up"), moltes escenes filmades amb teleobjectiu, i, per damunt de tot, la llum i els colors intensos del millor cinema europeu de l'època (cortesia de Willy Kurant, el responsable de la fotografia de títols com "Masculin Féminin", de Godard, "Una historia inmortal", de Welles, o de "Pink Floyd: Live at Pompeii"). I no podem obviar la magnífica banda sonora amb música de Gainsbourg.



La fotogènia d'Anna Karina va fer època i s'alça com el principal atractiu del film. I no obstant això, m'he enamorat de la mítica Marianne Faithfull en l'única escena en què apareix:

divendres, 12 de novembre de 2010

ATERRIZA COMO PUEDAS

Es compleixen trenta anys de l'estrena d'aquesta obra mestra del cinema d'humor i mare de totes les spoof movies modernes.

Els directors David i Jerry Zucker i Jim Abrahams van partir d'una sèrie B de catàstrofes aèries i van jugar a parodiar totes les situacions característiques d'aquest tipus de films. L'èxit d'"Aterriza como puedas", un film molt superior a qualsevol altre de la filmografia d'aquests senyors junts o per separat, es deu a una allau de gags esplèndids que, més enllà de l'esmentada voluntat paròdica, juguen amb la narrativa, els emplaçaments de càmera, la banda sonora, fins arribar a una deconstrucció del llenguatge cinematogràfic gairebé de caire experimental. Una altra idea genial, en la mateixa línia deconstructiva, és la utilització d'actors habituals d'aquests títols de sèrie B, especialitzats a posar cara de pòquer, que reciten sense que se'ls escapi el riure diàlegs tan delirants com aquests:





L'aparició en escena de l'"intocable" Robert Stack és un bon exemple de tot allò que dèiem: primer, el veiem fent-se el nus de la corbata de l'uniforme emmarcat en allò que sembla un mirall (mentre, al fons de l'enquadrament, el seu gos ataca l'home que ha vingut de l'aeroport a demanar-li ajuda); al final de l'escena, Robert Stack emergeix del teòric mirall i ens adonem que era el marc d'una porta.

En el viatge amb automòbil cap a l'aeroport, les imatges que veiem al fons són la típica sobreimpressió de la carretera de revolts que apareixia a totes les pel·lícules antigues que filmaven aquestes escenes en interiors amb pantalla verda; però la velocitat del fals escenari s'accelera i es ralenteix a l'atzar; finalment, apareixen uns indis que semblen perseguir el cotxe com si es tractés de la diligència d'un film de John Ford.

Ja a l'aeroport, la conversa entre Stack i Lloyd Bridges ("vaig escollir un mal dia per deixar de fumar") comença amb el gag genial de les ulleres fosques i continua amb una divertida paròdia dels efectes sonors:



Molt abans de l'aparició dels germans Farrelly, "Aterriza como puedas" oferia una bona dosi d'incorrecció política, centrada sobretot en el personatge del pilot pederasta (Robert Graves):



Un altre gran moment que parodia les escenes amb nens (quedeu-vos amb el passatger que apareix cap per avall):



Quan el protagonista narra la seva història als infortunats passatgers que seuen al seu costat (els quals acaben suïcidant-se amb mètodes diversos), els corresponents flash-backs permeten parodiar altres pel·lícules famoses, com "De aquí a la eternidad"; o "Fiebre del sábado noche", en aquesta hilarant escena, que posa fi a aquest petit homenatge:

diumenge, 7 de novembre de 2010

LA MUJER INFIEL

Si la filmografia de Chabrol en la seva etapa intermèdia se centra en les històries triangulars, semblava inevitable una trama sobre la infidelitat matrimonial, com la que anuncia des del seu títol "La mujer infiel" (1968).

El film, molt ben interpretat per Stéphane Audran, Michel Bouquet (el matrimoni) i Maurice Ronet (l'amant), demostra novament la capacitat de Chabrol per explicar una història amb imatges, i ho fa aquesta vegada amb una caligrafia exquisida d'inspiració clarament hitchcockiana. El sentit del suspens, evident des de la primera escena, en què l'esposa infidel ha de dissimular quan parla amb l'amant per telèfon i el marit entra a la casa per cercar un objecte oblidat, no impedeix que les motivacions del personatges tinguin més rellevància que la trama en si mateixa. El matrimoni, que pertany a la classe alta com no podia ser d'altra manera, viu una existència aparentment idíl·lica; la presència de l'amant és un element distorsionador que impedeix la perfecció d'un ideal de família burgesa. Òbviament, els gelos del marit són el motor principal de les seves accions, però l'anhel de recuperar una plàcida i avorrida normalitat esdevé un motiu que, curiosament, també incumbeix a l'esposa (que s'angoixa quan l'amant li explica que està divorciat i només pot veure els seus fills una vegada al mes). De manera que l'amenaça que representa l'adulteri és en certa manera un atac a l'ordre establert perpetrat per un individu (l'amant) bohemi -però amb calés- que porta una vida al marge dels bons costums.

Potser li calia, un amant, a la bona dona...



El retorn a la normalitat (aviso que és una escena culminant, d'altra banda extraordinàriament precisa i suggerent):



El 2002 Adrian Lyne va dirigir un remake d'aquest film -"Infiel" es titulava- intepretat per Richard Gere, Diane Lane i Olivier Martinez en el paper de l'amant. No tenia la qualitat narrativa de l'original de Claude Chabrol però es podia veure (Diane Lane feia un paperàs).

divendres, 5 de novembre de 2010

CHABROL - GÉGAUFF

"Las ciervas" (1968) i "Accidente sin huella" (1969) són dos films representatius de la col·laboració entre Claude Chabrol i el guionista Paul Gégauff en una etapa intermèdia de la carrera del primer, caracteritzada per les històries triangulars i per les pulsions malaltisses dels personatges.

Chabrol pretenia, en les seves paraules, construir trames senzilles amb personatges complexos. L'estructura narrativa, fonamentada en el llenguatge visual, com correspon en un admirador d'Alfred Hitchcock, fuig de les convencions del cinema comercial i resta al servei de les accions dels personatges, presentades en forma de crònica realista. El tema de fons és la hipocresia i les relacions de poder en el si de la burgesia de províncies.

"Las ciervas" narra una relació sexual tirant a sado-masoquista entre Frédérique, una dona de calés (Stéphane Audran, la muller-musa del realitzador), i Why, una noia sense recursos econòmics que pinta cèrvoles a les voreres de París (Jacqueline Sassard). La primera porta la pintora a la seva mansió de Saint-Tropez, on ja acull un parell de dropos teòricament simpàtics (dos impresentables). El tercer vèrtex del triangle serà un arquitecte de bon veure interpretat per Jean-Louis Trintignant.

Frédérique tracta a Why com si fos la seva esclava, juga amb la seva voluntat i sentiments en una relació vampírica; però ja se sap que quan un vampir et mossega, tu també et transformes en un d'ells.

"Las ciervas" és un film sobre la perversitat i l'abús de poder. Té un to estrany, entre la sèrie B i la palla mental bergmaniana, però és tanmateix fascinant gràcies al seu erotisme gens soterrat i a una atmosfera onírica que s'imposa a uns escenaris realistes pels quals deambulen uns personatges avorrits, interessats, o directament desequilibrats.

Frédérique coneix Why.



"Accidente sin huella" és un film irregular, sobretot a causa de l'actuació lamentable de la protagonista femenina, però finalment interessant i força divertit.

Una parella que viatja amb un cotxe esportiu per la Bretanya francesa atropella un nen i fuig sense rumiar-s'ho dues vegades. El pare del nen mort (no sabem què se n'ha fet de la mare) decideix dedicar la seva vida a trobar el culpable i matar-lo.

Per una casualitat molt casual, s'assabenta que al vehicle viatjava Helen, una actriu més o menys coneguda, i es fa passar per guionista ficat a productor de cinema per conèixer-la i seduir-la. Primer es fa l'estret, però ella n'està enamorada i ell acaba fent-li l'amor, tot i que no ha desistit de la seva intenció d'assassinar-la. Malgrat algunes manifestacions en off, no sabem quin dels sentiments contradictoris prevaldrà; en qualsevol cas, la relació amorosa resulta atípica, fins i tot aberrant, i implica una profunda qüestió moral: justifica el seu dolor la venjança i l'engany?

Però qui conduïa el cotxe era el cunyat de l'actriu (tercer vèrtex del triangle), amb qui ella s'entenia; el cunyat és la bèstia a què fa referència el títol original i de la novel·la en què el film es basa ("Que la bête meure"), un burgès (novament) de províncies, certament malèfic. La seva aparició constitueix una escena memorable, la millor del film, precedida del pla-seqüència de quatre minuts de durada, igualment antològic, en què l'escriptor i l'actriu es reuneixen per primera vegada amb la família d'ella: una colla de figures de cera que parlen del temps mentre oculten secrets i passions inconfessables.

La bestia en acció.

dilluns, 1 de novembre de 2010

LOS OJOS DE JULIA


Després d'"El habitante incierto" (2005), Guillem Morales torna a fer una pel·lícula sobre un personatge invisible que ronda per la casa on transcorre l'acció. La producció de Guillermo del Toro, la presència (en gairebé totes les escenes del film) de Belén Rueda i uns escenaris deliberadament ombrívols, són aspectes del film que remeten a "El orfanato" (1998). No obstant això, si la darrera constituïa un relat gòtic prototípic, en la línia de "Los otros" per entendre'ns, "Los ojos de Julia" s'inspira en el giallo, un gènere molt de moda als primers anys setanta, inventat pels italians Mario Bava i Dario Argento i caracteritzat per la fusió d'elements del thriller i el cinema d'horror, la sofisticació de la posada en escena, l'ús de la càmera subjectiva per traslladar a l'espectador la perspectiva d'un dolent del qual desconeixerem l'identitat fins al final, uns assassinats esgarrifosos amb arma blanca i una motivació criminal originada en algun trauma edípic que no ha rebut el tractament adequat.

Però les referències cinèfiles de "Los ojos de Julia" van molt més enllà. Els escenaris claustrofòbics i una atmosfera de malson que persegueix una protagonista molt estressada remeten a Polanski -de qui Morales es declara admirador-, i la part final del film (tot ell molt hitchcockià) és una barreja de "La ventana indiscreta" i "Sola en la oscuridad" (el títol per excel·lència amb protagonista cega assetjada per psicòpata). Amb tot això, no volem treure-li mèrits a Guillem Morales, que ha fabricat un producte comercial molt intel·ligent i ha sabut traduir en imatges la peculiar situació de la protagonista (que està perdent la visió a causa d'una malaltia degenerativa), aconseguint escenes tan brillants com la de la visita de Julia al centre Burmann per a invidents.